“El món en flames”: el capitalisme està fet un desastre

A mesura que la economia comença a reobrir-se, la classe dominant espera un retorn a la “normalitat”. Però el futur no s’assemblarà en res al passat. S’acosta una profunda depressió que amenaça llançar-nos enrere cap a la dècada de 1930. Hem de lluitar per la revolució.

Amb la relaxació dels confinaments, estem en un període d’aparent calma. Però és la calma abans de la tempesta.

En l’aldarull dels esdeveniments, especialment en aquest moment, és possible desconcertar-se; els esdeveniments es mouen tan ràpid que amb prou feines hi ha temps per recuperar l’alè. Per tant, és important ocasionalment fer un pas enrere per veure la imatge més gran.

El Banc d’Anglaterra ha declarat que la crisi actual és més profunda que qualsevol cosa que haguem presenciat durant els últims 300 anys. L’economia dels Estats Units, el país capitalista més poderós del món, va caure un fenomenal 52,8% el segon trimestre del 2020, segons la Reserva Federal d’Atlanta. L’economia de la Xina es va contraure un 6,8% en els primers tres mesos de 2020, la primera contracció d’aquest tipus registrada al país. L’economia del Regne Unit va caure un 20,4% només a l’abril, després d’una caiguda del 5,8% al març, un rècord.

El sistema capitalista està fet un desastre. Per pura desesperació, els governs i els bancs centrals han invertit bilions de dòlars en l’economia per d’apuntalar-la. La Reserva Federal dels Estats Units està ampliant el seu full de balanç en $12 bilions, el doble que durant el 2008. D’altres han seguit el seu exemple. L’augment en relació al deute del govern del Regne Unit amb l’ingrés nacional és el més alt en 57 anys: gairebé el 100% del PIB, i segueix augmentant.

Això no té cap precedent, i és completament catastròfic. Representa un punt d’inflexió decisiu en el Regne Unit i el món. El vell Henry Kissinger, estrateg del capital, va advertir sobre un “món en flames”.

Causa i efecte

La pandèmia no va ser la causa, sinó el desencadenant d’aquesta desacceleració. No obstant això, la magnitud del brot certament ha agreujat la crisi. “La pandèmia va ser només el detonant d’una recessió que ja s’acostava”, va declarar el Financial Times (3 de juny), en una admissió inusualment franca. No obstant això, hi ha indicis que una segona onada arribarà en el pròxim període. La causa s’ha convertit en efecte, i l’efecte s’ha convertit en causa.

Marx va explicar que tan aviat com un sistema social no és capaç de desenvolupar les forces productives, és a dir, la seva economia, entra en crisi i s’obre l’era de la revolució social. Aquest és precisament el període en què hem entrat.

Aquesta no és una crisi ordinària, sinó una crisi endèmica, que reflecteix l’esgotament total del el sistema capitalista. Hem entrat en una nova depressió mundial, pitjor que la de 1930. Això durarà anys, sense un final a la vista. Una guerra comercial també sembla molt probable, ja que els països intenten exportar les seves crisis.

“Tret que institucions com el FMI i el BID [Banc Interamericà de Desenvolupament] intensifiquin dràsticament els seus préstecs, una nova onada d’impagaments del deute podria recrear la dècada de 1930”, declara el Financial Times. Però, en realitat, qualsevol cosa que facin estarà malament.

“Aquesta és una perspectiva profundament alliçonadora, ja que és probable que la crisi deixi cicatrius duradores i plantegi importants desafiaments mundials”, va dir Ceylan Pazarbasioglu, del Grup del Banc Mundial.

Guerra de classes

En la dècada de 1930, la Gran Depressió, com se la coneixia, només va ser “resolta” per la devastació causada per la Segona Guerra Mundial.

Una nova depressió, més profunda que qualsevol cosa que haguem conegut, no pot acabar aquesta vegada en una guerra mundial. Tal guerra, en l’època actual de les armes nuclears, està descartada, ja que destruiria el planeta. Sent aquest el cas, totes les contradiccions de la crisi capitalista seran internalitzades. Per tant, no és la guerra entre països, sinó la guerra de classes el que està en l’ordre del dia.

Aquesta depressió significa atur massiu permanent. Ja en els Estats Units, 45 milions de treballadors han estat expulsats de les empreses, al voltant del 25% de la força laboral. Al Regne Unit, més de 9 milions de treballadors han rebut ERTEs. Milions a tot arreu s’enfrontaran al malson de l’atur i l’austeritat. Però no es quedaran de braços plegats.

Amb aquesta agonia mortal del capitalisme, l’austeritat despietada i la caiguda del nivell de vida estan a l’ordre del dia. A mesura que s’esgoten els ERTEs, la situació real quedarà cada vegada més exposada.

La consciència s’està transformant sobre la base d’aquests esdeveniments, especialment quan les persones s’adonen que no hi haurà retorn a la “normalitat”, com abans. El moviment de masses als Estats Units és un bon exemple. Milions es radicalitzaran i trauran fins i tot conclusions revolucionàries.

Per tant, aquesta crisi planteja qüestions vitals davant el moviment sindical i laborista. La ‘normalitat’ del passat ha quedat completament desfasada. Necessitem treure totes les conclusions d’aquesta situació sense precedents.

La classe dominant està preparant una enorme ofensiva contra la classe treballadora, amb retallades massives, pèrdua de llocs de treball i atacs als salaris i les condicions de vida. Això significa una plena guerra de classes, que representa una amenaça per a totes les conquestes del passat.

La catàstrofe del capitalisme

L’elecció és clara: o acceptem el sistema capitalista o hem de lluitar per enderrocar-lo. No hi ha camí intermedi. Està descartat un retorn als “bons vells temps”. Els sindicats i les organitzacions obreres han de convertir-se en “lloctinents obrers del capital”, o transformar-se en organitzacions revolucionàries.

Hem de dir-los als treballadors la veritat: sobre una base capitalista, no hi haurà ni més ni menys que una catàstrofe per als treballadors. És essencial que el moviment adopti una perspectiva revolucionària, o serà aixafat.

Davant d’aquest assalt, hem de resistir cada atac. Davant els acomiadaments massius, hem de lluitar per repartir el treball sense pèrdua de salari. Davant els tancaments, ha d’haver ocupacions d’empreses, amb la finalitat que siguin nacionalitzades sota control dels treballadors. Hem d’oposar-nos a totes les retallades salarials i lluitar per un salari digne real.

Davant d’aquesta depressió, l’economia hauria de ser arrencada de les mans dels capitalistes i posada en mans de la classe treballadora. D’aquesta manera podem planificar racionalment l’economia per a les nostres necessitats, i no per als guanys dels bancs i monopolis.

Aprofitar l’ocasió

La lluita també ha de continuar eliminant als arribistes del Partit Laborista i lluitar per un programa socialista valent, no per apedaçar el capitalisme, sinó per enderrocar-lo. Això pot semblar poc realista per a molts, però vivim en temps sense precedents. Les coses que semblen irrealitzables un dia es tornen realitzables el següent. Sobretot, estem en un període de canvis bruscos i sobtats.

El 1992, Ted Grant, qui va ajudar a fundar Socialist Appeal, va explicar que el col·lapse de la Unió Soviètica va ser un esdeveniment històric important. Però va afirmar que no seria res comparat amb el col·lapse del capitalisme. Aquesta predicció s’està realitzant ara davant els nostres propis ulls.

La crida a rearmar el moviment obrer ha d’anar de la mà amb la construcció de les forces del marxisme al Regne Unit i internacionalment. Com a guia per a l’acció, les idees del marxisme mai han estat més rellevants.

El món està en flames. Necessitem aprofitar l’ocasió i lluitar per canviar la societat.