La revolució socialista i la necessitat de construir el Partit Comunista

L’actual crisi del capitalisme mundial és de les més greus en la seva història, afectant totes les esferes de la vida. L’enorme patiment per a milions de persones, cada cop major, busca una sortida revolucionària a l’atzucac capitalista, com exemplifiquen les lluites de masses a Sri Lanka, Kazakhstan, Equador, Colòmbia, entre altres. Tanmateix, el principal denominador comú en cadascun d’aquests països és la manca del factor subjectiu, és a dir, d’una direcció revolucionària a l’alçada de les tasques històriques. Aquest és l’element decisiu en el context actual.

La rellevància del partit revolucionari

El descontentament creixent a tot el món també és exemplificat per una renaixença de les idees comunistes, sobretot en les capes més joves de la societat. En el pla nacional, s’evidencia en la creació de l’òrgan de difusió i reflexió Horitzó Socialista per exmembres d’Arran, o a Euskal Herria amb el Mugimendu Sozialista. Aquestes són escissions per l’esquerra, en línies de classe, reivindicant el marxisme i la lluita de classes com a únic camí per l’emancipació dels oprimits.

I té tot el sentit, ja que són els joves qui viuran més agudament tots els problemes derivats del capitalisme en la seva decadència senil. Tanmateix, per destruir-lo, és absolutament necessari construir un partit revolucionari, que, fermament arrelat a les idees del marxisme, sigui capaç d’estar al capdavant del moviment obrer i de la joventut mitjançant la correcta defensa del programa, estratègia i tàctiques comunistes, agrupant els lluitadors més sacrificats i abnegats en la defensa dels interessos de la classe treballadora. L’objectiu fonamental del partit és dirigir la classe obrera a la presa revolucionària del poder i construir una nova societat en benefici de la majoria.

Per comprendre la importància del partit revolucionari s’ha d’entendre la seva principal raó de ser: és l’eina de i per la classe obrera per lluitar per la seva emancipació. Ha de ser el nexe entre les idees revolucionàries amb la realitat i la consciència concreta de la classe, per defensar i fer avançar els interessos dels i les treballadores. El programa revolucionari és el vehicle que ha de plantejar solucions a les lluites i demandes actuals i parcials, vinculant-les amb la tasca històrica d’enderrocar el capitalisme, i organitzar i dirigir al proletariat per a dur a terme aquesta tasca.

La situació cada cop més insostenible del món actual porta a la revolució. No són les masses qui la fan sorgir, sinó que són les condicions materials creades pel capitalisme les que forcen les masses a revoltar-se. Com va explicar Trotski, la revolució és la irrupció de les masses en els esdeveniments històrics; i perquè una revolució sigui victoriosa, és necessari canalitzar l’energia, els desitjos, i la força de les masses cap a la presa conscient del poder. Aquest és el paper històric a jugar per part del Partit Comunista.

Tanmateix, un partit revolucionari no es pot crear del no-res, en el fragor de la revolució; cal una organització i estructura sòlides consolidades prèviament, una comprensió àmplia i profunda del capitalisme i les seves lleis, de les lleis de la revolució, les tasques històriques, així com els mètodes, consignes i organització per a resoldre-les. Aquesta afirmació ha quedat demostrada per la història en multitud d’ocasions. En positiu, pel partit bolxevic i la revolució de 1917, i en negatiu, pel POUM durant la revolució espanyola de 1931-1936.

Exemples històrics

Els bolxevics, tot començant amb una àrea d’influència petita a principis del 1917, comptava amb dècades d’experiència en la defensa del marxisme, en l’organització de quadres revolucionaris; era conegut per les capes avançades del moviment obrer i estava arrelat en la classe treballadora, on ja s’havia provat la seva política a la pràctica, com durant la revolució de 1905.

Durant el transcurs del 1917, el partit bolxevic va créixer ràpidament en influència, fins a arribar a prendre el poder a l’octubre, a través dels Soviets. Durant els mesos de febrer a octubre, guiats per l’objectiu de la revolució socialista mundial, van saber connectar amb la consciència de les masses, concreta i canviant, per guanyar-les al comunisme i així destruir el capitalisme rus. Va canalitzar l’esperit revolucionari de les masses, elevant la seva consciència, organitzant els seus sectors més avançats sota la bandera del marxisme revolucionari, i convèncer a les masses, a través dels esdeveniments, de la validesa i la necessitat de prendre el poder.

En contraposició a aquest exemple de victòria, tenim l’experiència de la revolució espanyola i el paper que va jugar la direcció del POUM. Format el 1935 dins un context d’insurrecció popular durant la Segona República a Espanya, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, va representar en les seves accions molts dels problemes que poden sorgir en un partit revolucionari durant els moments àlgids: desconfiança en les masses per prendre i defensar el poder; desconfiança en si mateix davant la perspectiva de convertir-se en el factor decisiu; la fragilitat d’una organització amb poc rodatge, sense una estructura i comprensió de les tasques tan sòlida com el partit bolxevic; desconnexió entre els dirigents i la voluntat de les masses, resultant en la manca d’una direcció revolucionària i la impossibilitat de crear-ne una de nova enmig d’un moment tan convuls.

Alguns dels arguments que s’esgrimeixen en defensa del POUM són que les masses no eren prou madures políticament, que el context no era l’adequat, que primer calia lluitar contra el feixisme i després fer la revolució. Tanmateix, la realitat era tota la contrària: com a resposta a l’aixecament militar feixista, sobretot a Catalunya, la classe obrera i les masses van empunyar mètodes revolucionaris per aixafar la contrarevolució. Van ser principalment els i les obreres que es van revoltar espontàniament, lluitant per vies revolucionàries amb les armes de la pólvora i l’expropiació dels mitjans de producció sota control obrer. Malauradament, però, es van topar amb una direcció gens disposada a seguir pel camí de la revolució, de guiar i organitzar aquesta meravellosa força i esperit. De fet, com a indicador evident d’això, Nin, el principal dirigent del POUM, entrà al govern burgès de la Generalitat el setembre del 1936.

Com en tot procés, per sobre de tot en lluites revolucionàries, si un no rectifica errors a temps, es veurà arrossegat pel corrent equivocat. Així, les direccions de la CNT i el POUM, al no prendre el poder polític a través de la revolució social, van contribuir, de forma conscient o inconscient, a la derrota. La manca de direcció va fer que gradualment la l’ordre burgès republicà reprengués la iniciativa amb el principal propòsit d’aixafar les conquestes revolucionàries.

Conclusions

La lluita de classes fa necessària la direcció revolucionària. Aquesta direcció no es pot construir d’un dia per l’altre, i les seves bases han de ser les idees del marxisme, la ideologia científica del proletariat que sintetitza la teoria i l’experiència històrica de la nostra classe. El partit bolxevic va marcar el camí històric a seguir.

La tasca actual dels comunistes ha de ser principalment la construcció del partit revolucionari. El declivi de la influència i autoritat del comunisme en les últimes dècades imposa aquesta tasca. L’objectiu ha de ser la formació d’un partit comunista de masses que, en l’època d’explosions socials i insurreccions en la que hem entrat, sigui capaç d’estar a l’altura dels esdeveniments i enderrocar el capitalisme. Així, part de l’activitat ha d’anar dedicada exclusivament a construir el partit revolucionari, a guanyar una nova generació que defensi el comunisme i la necessitat de la revolució socialista, organitzar-la i educar-la en les idees del marxisme.

Com defensem també a Catalunya, aquesta ha de ser la prioritat de l’activitat comunista als Països Catalans. L’experiència acumulada en la lluita independentista confirma aquesta tesi. Les masses van demostrar estar disposades a enfrontar-se al règim del 78 i anar més enllà per assolir el seu propòsit, però les direccions petites burgeses d’ERC i Junts les han traït. Així, és necessària la crítica de classe al govern, l’agitació i propaganda comunista que uneixi l’alliberament nacional, així com les reivindicacions immediates i parcials, amb la necessitat de la revolució socialista mundial, de lluitar per defensar els interessos dels treballadors i contribuir a organitzar els treballadors en organitzacions de classe. Però per sobre de tot, els comunistes tenim l’obligació de lluitar contra la dictadura de la burgesia mitjançant la construcció del partit revolucionari de la classe obrera. Construir i organitzar les forces comunistes en el partit revolucionari farà possible l’enderrocament del capitalisme, començant a casa i estenent la lluita a nivell internacional.