Què hi ha darrere l’enfrontament entre Trump i Zelensky?

Els xinesos tenen un proverbi antic: «La desgràcia més gran que pot succeir a un home és viure en temps interessants». La veritat d’aquesta antiga saviesa s’ha fet evident ara de cop i volta pels governants del món occidental.

La disputa pública entre el president ucraïnès Volodymyr Zelensky per un cantó i el president nord-americà Donald Trump i el vicepresident JD Vance per l’altre va colpejar el món amb la força d’un tsunami.

Els dirigents occidentals devien veure les extraordinàries escenes que sortien del Despatx Oval amb una barreja d’atònita incredulitat, commoció i horror absolut. És bastant comprensible.

A primer cop d’ull, la causa de la disputa sense precedents en el Despatx Oval pot semblar gairebé trivial. Durant algunes setmanes abans de la fatídica reunió, Donald Trump s’havia vanat d’haver arribat a un acord fantàstic amb l’home de Kíiv, pel qual els Estats Units rebrien el control de grans quantitats de riqueses minerals que (segons ens han dit) es troben sota el sòl d’Ucraïna.

Se suposava que el president Zelensky anava a Washington amb el propòsit de signar aquest acord, ni més ni menys. No obstant això, les coses van resultar d’una altra manera.

Irònicament, va ser el mateix Zelensky qui va plantejar per primera vegada la qüestió dels drets miners, amb la clara intenció de subornar als estatunidencs. En vanar-se de la temptadora perspectiva de grans quantitats de riquesa mineral poc comuna, oferida a canvi de futures entregues d’armes, esperava enredar als estatunidencs en un acord que garantiria el flux continu d’armes i diners a Kíiv.

Per desgràcia per a ell, Trump va interpretar la idea d’una manera molt diferent. Argumentant que els Estats Units ja havien donat als ucraïnesos enormes quantitats de diners en efectiu per subvencionar la seva guerra (es va mencionar la suma de 350.000 milions de dòlars), esperava algun tipus de retorn de la seva inversió de capital.

L’empresari que ocupa ara la Casa Blanca pensava en termes purament comercials. Esperava que els ucraïnesos li entreguessin els drets sobre els minerals mencionats a canvi de la generositat passada, i no com una paga i senyal de futurs subministraments d’armes.

Els dos homes estaven clarament parlant amb propòsits creuats. Va ser una comèdia d’errors carregada de conseqüències tràgiques.

¿Quins són els objectius de guerra de les diferents parts?

Per aclarir els esdeveniments posteriors, és necessari, en primer lloc, establir clarament en què consisteixen actualment els objectius de guerra de les diferents parts del conflicte.

Durant la campanya electoral, Trump va deixar molt clar que la seva intenció era posar fi immediatament a la guerra a Ucraïna, o almenys desvincular completament als EUA del desastrós conflicte que va provocar el seu predecessor, Joseph Robinette Biden Jr., sense tenir en compte els interessos fonamentals dels Estats Units.

Des d’aleshores, Trump ha reiterat la seva posició, que continua sent exactament la mateixa que al principi.

Tanmateix, és impossible entendre aquesta decisió aïllant-la de l’estratègia general i la visió del món de Trump. I, contràriament a una opinió molt estesa, ell sí té una estratègia i l’està seguint amb la determinació que el caracteritza.

Molts dirigents europeus (per no mencionar els de Kíiv) semblen tenir grans dificultats per entendre-ho. Han subestimat constantment a Donald Trump. En conseqüència, sempre assumeixen que quan fa una declaració no ho diu seriosament. Després se sorprenen quan descobreixen que, de fet, sí que ho deia seriosament.

El desconcert permanent d’aquestes senyores i senyors és un reflex de la seva obstinada negativa a prendre’s seriosament a Donald Trump. Però els esdeveniments els estan obligant, de mala gana, a abandonar aquesta visió reconfortant. Els últims a admetre aquest trist fet són el president Macron de França i Sir Keir Starmer de la Gran Bretanya, sense cap mena de dubte, els més estúpids i egocèntrics de tots els dirigents europeus estúpids i egocèntrics. Però parlarem d’ells més endavant.

Tornant als Estats Units, Trump ha entès que els Estats Units s’ha extralimitat seriosament en l’escenari mundial. Té un enorme deute públic (més de 36 bilions de dòlars), el seu inventari d’armes està extremadament esgotat i s’enfronta a les alarmants perspectives de conflictes a l’Orient Mitjà i a la regió d’Àsia/Pacífic pels quals no està totalment preparat.

Donada aquesta situació, ha decidit que els Estats Units ha de retirar-se del seu paper global i replegar-se darrere les seves fronteres estratègiques naturals, les quals inclouen el Canadà, el Canal de Panamà, Mèxic i Groenlàndia. Aquestes són les seves prioritats, i Europa ha de passar a un segon pla en la política exterior estatunidenca.

Un element clau d’aquesta estratègia és restablir les relacions amb Rússia, que es van veure greument danyades per les agressives polítiques imperialistes de l’administració Biden. És un fet increïble que durant els últims tres anys no hagi hagut contactes entre els Estats Units i Rússia a cap nivell oficial. Això mai havia estat així, ni tan sols en els pitjors anys de tensió durant la Guerra Freda.

La normalització de les relacions amb Rússia ocupa ara un lloc molt destacat en l’agenda de Donald Trump. Això ha fet saltar immediatament les alarmes en la majoria de les capitals europees, i sobretot a Kíiv, on Zelensky i la seva camarilla viuen amb el temor d’una traïció estatunidenca en les negociacions amb Rússia.

Els objectius bèl·lics dels líders ucraïnesos són, per tant, diametralment oposats als de Washington. Els estatunidencs busquen la pau a Ucraïna a través d’un acord amb Rússia que reconegui la realitat què la guerra està perduda. Però per a Zelensky, la pau és poc menys que un suïcidi. Significaria el final de la llei marcial, que elimina l’únic obstacle seriós per a la convocatòria d’eleccions.

El termini legal per la seva presidència va expirar fa molt temps, i això justifica el comentari de Trump de què és un dictador que es nega a celebrar eleccions. Els nord-americans ara estan pressionant perquè se celebrin eleccions a Ucraïna, evidentment perquè estan exasperats amb Zelensky i els agradaria veure’l fora. No hi ha cap dubte què perdria qualsevol elecció lliure en l’actualitat, malgrat totes les afirmacions en contra.

Per tant, els objectius de guerra d’Ucraïna són molt simples. La guerra ha de continuar costi el que costi, fins que Rússia sigui finalment derrotada i expulsada de tots els territoris ocupats. El fet que aquest objectiu sigui tan absurdament irreal que ningú pugui prendre’l seriosament no impedeix que la camarilla governant a Kíiv el persegueixi fins al seu final amargant. Són completament indiferents al cost humà que implica persistir en el que és clarament una guerra impossible de guanyar.

D’això se’n deriven certes coses. Sobretot, han d’impedir per tots els mitjans que els estatunidencs es retirin. Ucraïna depèn per complet del flux constant de grans quantitats de diners en efectiu i armes procedents dels EUA. El tall de tots els subministraments els hi assestaria un cop mortal. I malgrat tot el soroll que emana de Londres i París, no hi ha absolutament cap possibilitat que els europeus puguin compensar el dèficit si això succeís. Zelensky és plenament conscient d’aquest fet i l’ha admès públicament.

És en aquest context que hem d’entendre la ferocitat de la discussió sobre els anomenats drets minerals, i la violència del conflicte va esclatar al Despatx Oval com a resultat.

L’avenç implacable de l’exèrcit rus i el col·lapse igualment ràpid de la moral en el bàndol ucraïnès fan una sensació creixent d’urgència que frega la desesperació per arrossegar d’alguna manera als Estats Units al conflicte. Una vegada que hem entès aquest fet, el significat del joc diplomàtic que s’ha desenvolupat en les últimes setmanes es torna clarament evident.

Macron i Starmer entren en escena

La visita de Macron i Starmer a Washington formava part d’una estratègia que clarament s’ha elaborat en secret amb els homes de Kíiv. L’únic objectiu és evitar que els estatunidencs arribin a un acord amb Rússia per finalitzar el conflicte i també evitar l’eventual retirada dels EUA d’Europa, cosa que els europeus també temen més que cap altra cosa.

Per aquesta raó, van fer servir alguns trucs transparents. Macron i Starmer estaven pressionant a favor de l’anomenada «força de manteniment de la pau» europea, que es pretenia enviar a Ucraïna després de la consecució d’un acord, amb la finalitat de garantir un alto el foc. No obstant això, tal missió seria completament impossible sense la participació activa dels Estats Units.

Si haguessin pogut convèncer a l’home de la Casa Blanca que acceptés el que es va denominar una «garantia de seguretat» estatunidenca, el següent pas hauria estat bastant clar. Els ucraïnesos trobarien una excusa per provocar als russos i que aquests emprenguessin algun tipus d’acció que es presentaria com una violació de l’alto el foc.

L’anomenada força de manteniment de la pau entraria aleshores en acció i es trobaria immediatament en problemes, ja que els russos gaudirien d’una superioritat aclaparadora tant en homes com en armament.

Els europeus demanarien aleshores als estatunidencs que acudissin en la seva ajuda en virtut de la garantia de seguretat. Els estatunidencs respondrien i ràpidament es veurien embolicats en una guerra amb Rússia. Seguiria l’inici de la Tercera Guerra Mundial, per horror de tothom, excepte de la camarilla de Zelensky i els nacionalistes ucraïnesos neonazis, per als quals seria un gran èxit.

Almenys, aquesta era la teoria, però entre la teoria i la pràctica tendeix a haver-hi una escletxa considerable. Com hem assenyalat, un dels principals errors dels governants d’Europa és que han subestimat constantment a Donald Trump. S’imaginaven que amb una combinació d’afalacs i maniobres intel·ligents podrien enganyar-lo i fer que canviés d’opinió. Van fracassar, i ho van fer miserablement.

Donald Trump pot ser moltes coses, però un ximple no és. Macron va aparèixer a Washington, ple d’encant gal, prodigant els elogis més extravagants al seu «amic de la Casa Blanca», somrient i rient-se de les bromes del president, que no li van semblar ni mínimament divertides, i actuant en general com el bufó de la cort en presència de l’Emperador.

Trump va respondre prodigant elogis igualment extravagants al seu «amic a París», encaixant-li la mà, somrient d’orella a orella i, en general, mostrant-se molt agradable. Però tot el temps va evitar curosament donar una resposta ferma a la urgent petició del francès de suport per als seus imaginaris pacificadors.

A l’adonar-se que el propòsit d’aquest minuet diplomàtic era mantenir-lo ballant en cercles cada vegada més petits, en un moment donat Macron es va impacientar i va començar a parlar en francès. Sense immutar-se per aquest gest una mica descortès, el seu «amic de la Casa Blanca» va comentar: «Quin idioma més maco! No he entès ni una paraula!».

Després, el seu «amic» francès va tornar a París, amb les mans tan buides com quan va marxar. Al cap i a la fi, va ser una completa humiliació. Hauria d’haver recordat les paraules del seu compatriota Charles de Gaulle: les nacions no tenen amics, només interessos.

Surt Macron, entra Sir Keir

Observant amb interès aquesta comèdia gal·la des de l’altre costat de l’Atlàntic, Sir Keir Starmer va decidir que es necessitaven tàctiques una mica diferents. Sense deixar-se intimidar pel fracàs del francès, va elaborar una estratègia diferent amb l’ajut dels seus assessors altament professionals del Ministeri d’Assumptes Exteriors.

Com que no posseeix cap encant propi digne de menció i ser, a diferència del voluble Macron, un típic cavaller anglès de classe alta, rígid, avorrit i curt d’imaginació, necessitava alguna cosa especial per presentar a l’home de la Casa Blanca. Amb aquesta finalitat, amagava a la seva butxaca interior una arma secreta, una cosa que no podia deixar d’impressionar a cap president estatunidenc, especialment a un anomenat Donald J. Trump.

Per ser justos, el nostre primer ministre va fer un esforç molt valent per amagar la seva poca traça natural i falta d’habilitats comunicatives mitjançant una mostra inusual de llenguatge corporal, que no es va limitar a innumerables encaixades de mans, sinó que fins i tot es va atrevir a tocar físicament al president dels Estats Units (s’ha de reconèixer que només a la màniga del seu abric).

No sabem quin efecte va tenir aquesta inusual mostra de familiaritat en el líder de la nació més poderosa de la Terra, però a jutjar pel somriure que va aparèixer en el rostre del primer ministre britànic, almenys estava encantat amb el seu aparent èxit.

És difícil transmetre la sensació de vergonya que qualsevol persona normal a la Gran Bretanya sentiria en presenciar la següent escena, que no estaria fora de lloc en una comèdia de situació televisiva de segona categoria. Potser la millor descripció la va fer més tard un periodista britànic que va comparar desapiadadament a Starmer amb un col·legial cova-llibres que s’acosta al gall de l’escola.

Per explicar aquesta interessant analogia, en totes les escoles hi ha un gall, un noi dur que té el costum d’intimidar als nens petits i fer-los la vida miserable. Aquests individus acostumen a anar acompanyats d’un nen escarransit que no és prou fort per intimidar a ningú, però que imagina que, a l’estar prop d’un tipus dur, pot fingir ser dur ell mateix.

Aquesta anàlisi s’ajusta al que els britànics els agrada anomenar la seva «relació especial» amb els Estats Units d’Amèrica: l’equivalent al gall d’escola, però a una escala molt major. Només cal afegir que el gall de l’escola invariablement tracta les atencions del nen escarransit amb el menyspreu que es mereix.

Molt satisfet amb si mateix (presumiblement perquè, fins aquell moment, el president dels EUA no l’ha recompensat amb un cop de peu al cul), Sir Keir treu aleshores la carta secreta, que fins aquest moment li ha estat cremant a la butxaca.

Amb un posat majestuós que s’associa amb el d’un majordom fidel entregant el correu matinal al seu amo, entrega curosament aquest preciós objecte al seu eminent destinatari, anunciant amb orgull que no és cap altra cosa que una invitació del rei Carles III a Donald Trump perquè el visiti a ell, a la seva esposa i als seus fills al Palau tan aviat com sigui possible.

Ara bé, per alguna obscura raó, en l’establishment i els mitjans de comunicació britànics es dona per sabut que tots els polítics i presidents estatunidencs estan molt impressionats per la monarquia britànica, possiblement perquè avui en dia els britànics no tenim gaire cosa més de la qual estar orgullosos.

Per tant, Starmer no va poder resistir la temptació de pronunciar un pompós discurs, en el qual assenyalava que aquesta invitació era «molt especial». Era la primera vegada en tota la història de la humanitat que un president estatunidenc havia estat convidat al Palau Reial DUES VEGADES! Un gran honor, sense cap mena de dubte!

Curiosament, el rostre de Trump no va mostrar cap emoció particular davant la notícia, tot i que va acceptar gentilment la invitació, afegint (fos deliberadament o per error) que seria un gran plaer per ell honrar a la seva Majestat amb la seva presència.

Ara abaixem discretament el teló sobre el procediment restant, que va ser simplement una repetició tediosa del que havia succeït anteriorment amb el president francès. Starmer finalment va reunir prou valor per fer la pregunta que li havia estat rondant pel cap tota l’estona: que hi ha d’alguna mena de garantia de seguretat estatunidenca?

En realitat, no va fer servir aquesta expressió precisa, ja que els estatunidencs eren una mica al·lèrgics a ella, sinó que va parlar d’un «suport» (sigui quin sigui el significat d’això).

En aquest punt, quan les coses semblaven anar tan bé, tot va saltar pels aires. Va ser com el moment del conte de fades en el qual, al caient de la mitjanit, el vestit de la Ventafocs es converteix en un parrac i el magnífic carruatge i els cavalls es transformen en una carabassa tirada per un grup de ratolins.

Trump va respondre amb picardia que no veia la necessitat de tal cosa, donat que l’exèrcit britànic era ben conegut per ser una institució esplèndida plena de joves valents que eren prou capaços de cuidar-se a si mateixos, moltes gràcies. I per burxar la ferida, Trump va preguntar a Starmer si creia que la Gran Bretanya podia enfrontar-se sola als russos, qüestió per la qual no va rebre més resposta que un riure avergonyit.

Igual que el seu homòleg francès, Sir Keir Starmer va tornar a Londres amb les mans buides. Es cert que va ser recompensat amb una samarreta de futbol americà, que semblava un regal prou inadequat per a una invitació tan especial de la Seva Majestat Britànica.

Però els decidits intents d’obligar els estatunidencs a involucrar-se militarment a Ucraïna van acabar en una farsa. Semblava que les coses no podien empitjorar. Però després ho van fer.

L’enfrontament

El que va succeir posteriorment no tenia per què haver succeït. Donald Trump, evidentment recelós dels motius de Zelensky, va expressar el seu desig de cancel·lar la seva visita a Washington, que estava prevista pel divendres. Els seus dubtes devien redoblar-se quan Zelensky, ignorant el missatge del president dels Estats Units, va insistir a venir.

Fins aquí tot malament. Ara bé, Trump va declarar públicament que el president vindria a Washington amb l’únic propòsit, va dir, de firmar un acord sobre drets miners que ja havia estat redactat i acordat anticipadament.

El problema és que el nostre amic de Kíiv té una forma molt peculiar d’expressar-se. Per exemple, quan diu que sí, en realitat vol dir que no. I quan diu que no, en realitat vol dir que sí, i quan diu que potser, no vol dir res en absolut. De la mateixa manera, quan diu que està a favor de la pau, en realitat està a favor de la guerra, i així successivament sense final.

Aquest fou, una vegada més, el cas del famós acord sobre drets miners. Va acceptar Zelensky signar l’acord esmentat? Sí, ho va fer. Però no ho va fer com un acte de generositat cap als Estats Units, ni per agrair-li les grans quantitats d’armes i diners que havia rebut d’ell. Oh, no! Per desprendre’s d’una cosa tan immensament valuosa, anava a exigir alguna cosa a canvi, altrament no anava a signar res.

El que volia a canvi s’exposa de forma senzilla: una declaració ferma de què els EUA proporcionarien a Ucraïna una «garantia de seguretat». Però havia fet aquesta demanda en innumerables ocasions i sempre se li havia denegat amb fermesa. A més, va observar amb gran disgust que els seus amics Macron i Starmer no havien aconseguit obtenir aquesta garantia durant el seu viatge a Washington.

Per tant, el president d’Ucraïna no era un home feliç. De fet, ja estava de molt mal humor. Però aquest estat d’ànim va esclatar en ira quan va llegir el text del document preparat pels estatunidencs que s’esperava que firmés.

No he vist el text de l’acord, però pel que tinc entès és un document del més peculiar: una declaració general i vaga sense cap detall real. És més o menys igual que l’inútil tros de paper que Starmer va portar de Kíiv i que establia un tractat inviolable entre la Gran Bretanya i Ucraïna per un període de no menys de 100 anys, tot i que Starmer deu ser conscient que és dubtós que Ucraïna duri ni tan sols 100 dies, encara menys anys, sense el suport militar dels EUA, que ara s’estan retirant.

Però deixem de cantó les subtileses legals. El fet és que no hi ha proves del fet que les grans quantitats de minerals mencionats existeixin realment, i si existeixen, estan lluny de ser fàcilment accessibles per la seva extracció i processament. Per tant, la idea que els estatunidencs podrien obtenir enormes beneficis de tal acord està subjecte a importants dubtes.

Però deixi això també a un costat. El que preocupava a Zelensky més que les subtileses legals o les realitats geològiques era el que no s’incloïa en el document. No es mencionava en absolut cap garantia de seguretat! Zelensky estava ara incandescent de ràbia.

Tot l’assumpte dels minerals, que ell mateix havia posat sobre la taula inicialment, pretenia ser un suborn per obtenir una garantia de seguretat estatunidenca que lligaria als nord-americans de forma ineludible a Ucraïna i a la seva guerra, cosa que acabaria provocant un conflicte amb Rússia. Tota l’elaborada estafa no tenia absolutament cap altre propòsit.

Però el que ara tenia davant seu era un tractat pel qual els estatunidencs s’embutxacarien el suborn, però no donarien res a canvi. Per tant, va decidir anar a Washington i formar tal escàndol que Donald Trump entengués amb quina classe d’home estava tractant.

Aquí tenim els antecedents dels esdeveniments posteriors. Hi ha hagut intents de la premsa occidental d’acusar a Trump i a Vance d’organitzar una «emboscada» per al president ucraïnès, que van ser ells, concretament Vance, qui van provocar deliberadament una disputa.

Però si s’estudien tots els vídeos disponibles, immediatament es fa evident que la font de l’agressió no van ser els estatunidencs, sinó precisament Volodymyr Oleksandrovych Zelenskyy.

Des del començament, va passar a l’ofensiva, basant-se en el principi que l’atac és la millor forma de defensa. Va elegir fer-ho, no en la intimitat d’una conversa amb Trump, sinó davant les pantalles de televisió, és a dir, davant d’una audiència de milions d’espectadors estatunidencs commocionats.

Abans de la seva arribada, li havien deixat molt clar que el text de l’acord no estava subjecte a negociació; que havia estat discutit i acordat a fons, fins i tot pel mateix Zelensky; i que no es podien fer canvis ni modificacions. Es van imprimir còpies dels documents i es van preparar plomes. L’únic que faltava era estampar les signatures.

Tot i això, va reiterar les seves exigències de garanties de seguretat davant les càmeres de televisió i va fer altres comentaris que van causar un gran disgust en els seus amfitrions, que finalment van esclatar. En general, s’accepta que aquesta va ser la primera i única vegada que Donald Trump va perdre públicament el control amb un dirigent estranger. Sense cap mena de dubte, va ser un espectacle digne de veure.

Moltes persones que van veure l’incident han declarat la seva sorpresa davant el que estaven veient. Però altres, inclòs jo mateix, vam trobar aquell episodi bastant divertit, tot i que el contingut real té implicacions molt serioses.

Un amic meu, després de veure l’enfrontament al Despatx Oval, em va dir «No podia parar de riure. Però hi ha quelcom seriós en tot això. Els milions de persones que ho van veure podran aprendre molt més sobre la situació real del que han après de l’anomenada premsa lliure en els últims tres anys».

Té raó. Quan, en el transcurs de l’acalorada discussió, Donald Trump va acusar Zelensky de jugar amb la Tercera Guerra Mundial, tenia la raó. Zelensky ho va fer de forma constant, amb l’ajuda i la complicitat actives de Joseph Biden i el seu agent bel·licista, Anthony Blinken. Que no ho aconseguissin es va deure completament la moderació mostrada pels russos.

Per cert, fins i tot ara, quan Ucraïna s’enfronta a la derrota, Zelensky continua amb el mateix joguet. De fet, és, per usar l’analogia de Donald Trump sobre el joc, l’única carta que li queda per jugar.

No té molt sentit entrar en detalls, ja que a hores d’ara tot el món ha tingut l’oportunitat de veure la gravació diverses vegades. N’hi ha prou amb dir que aquest enfrontament ha provocat una ruptura greu, possiblement irreparable, entre Ucraïna i els Estats Units. També ha tingut un tremend impacte internacional, sobretot a Europa, on va deixar als dirigents trontollant-se en un estat de commoció i incredulitat.

Les seqüeles

Ara s’estan fent intents desesperats per salvar el que es pugui de les runes. Però això és molt més fàcil de dir que de fer. Immediatament després de l’altercat en el Despatx Oval, el dirigent ucraïnès va aparèixer en l’estudi de Fox News per una nova entrevista més.

Sens dubte, li hauran torçat el braç per tal que intenti rectificar el seu error garrafal a l’enfrontar-se en públic a l’home de la Casa Blanca. Però Zelensky és massa vanitós, arrogant i egocèntric per admetre un error, i només va aconseguir agreujar encara més els seus errors.

Quan se li va preguntar diverses vegades si li devia una disculpa al president, Zelensky esquivava la qüestió, limitant-se a dir «Respecto al president i respecto al poble estatunidenc». Evidentment, expressions com «ho sento» no figuren en el seu vocabulari una mica limitat.

Pitjor encara, semblava pensar que havia fet molt bé de parlar com ho va fer: «crec que hem de ser molt oberts i molt honestos, i no estic segur que hàgim fet res dolent».

L’home de Kíiv va admetre més tard que l’enfrontament «no va ser bo», però es va mostrar confiat que la seva relació amb Trump podia salvar-se.

«Només vull ser honest i que els nostres socis entenguin la situació correctament i vull entendre tot correctament. Es tracta de nosaltres, no de perdre la nostra amistat», va dir.

Un sentiment molt digne, però no del tot apropiat en el tracte amb un home com Donald J. Trump, que és conegut per ser una mica al·lèrgic a què el contradiguin i, per tant, no sempre comprensiu fins i tot amb les crítiques més obertes i honestes.

És encara menys probable que li impressioni un individu escorredís i manipulador com Zelensky, la franquesa i honestedat del qual s’assemblen a les d’un comerciant de cotxes de segona mà amb una dubtosa reputació.

Aquesta confrontació pública marca clarament el principi de la fi per Zelensky, un home clarament obsessionat amb el seu exagerat sentit de la importància. Durant anys s’ha acostumat a rebre elogis de tot arreu. Va arribar a creure que podia anar a tot arreu, entrar a qualsevol parlament, senat o inclús en el gabinet britànic, i deixar anar qualsevol cosa que li passés pel cap, rebent aplaudiments i adulació.

Això li va donar una sensació exagerada de poder, motiu pel qual se sent amb dret a fer les demandes més extravagants als governs i espera que es compleixin immediatament i del tot sense fer preguntes.

Ha aconseguit extreure enormes quantitats de diners, gran part de les quals han desaparegut i sense cap dubte han acabat en els comptes bancaris de funcionaris i oligarques corruptes.

No és d’estranyar que el senyor Zelensky estigui tan interessat a continuar la guerra per la qual se’l recompensa amb tanta generositat. Però pels milions d’ucraïnesos que pateixen innecessàriament en un conflicte sense sentit, les seves úniques recompenses són la mort de fills, germanis i pares, la destrucció de les seves llars i, en última instància, la destrucció de la seva pròpia pàtria.

La guerra està perduda

Una vegada li van preguntar a un tinent coronel estatunidenc retirat si era concebible que els russos poguessin perdre la guerra. Va respondre lacònicament que només hi havia una circumstància que podia aconseguir aquest resultat: que els russos es despertessin un matí i oblidessin com caminar. No va dignificar la pregunta amb més respostes.

Rússia ha guanyat. I això tindrà importants conseqüències. Rússia emergeix ara com una important potència mundial. En el passat recent, hem caracteritzat a Rússia com una potencia regional. Aquesta definició es considera ara totalment inadequada. De fet, és dubtós que fos correcta fins i tot abans.

Rússia és clarament una potència mundial, juntament amb els Estats Units i la Xina. Trump ho ha entès i està actuant en conseqüència. I ara, per fi, almenys alguns dels estrategs burgesos més intel·ligents d’Europa també ho han entès.

El Financial Times del 26 de febrer del 2025 contenia un article gemegós de Martin Wolff, que, sota el cridaner titular: «Estats Units és ara l’enemic d’Occident», concloïa:

«Aquestes dues últimes setmanes han deixat dues coses clares. La primera és que els Estats Units ha decidit abandonar el paper en el món que va assumir durant la Segona Guerra Mundial. Amb Trump de nou a la Casa Blanca, ha decidit en el seu lloc convertir-se en una gran potència més, indiferent a tot menys als seus interessos a curt termini, especialment els seus interessos materials».

Això és correcte. I Trump ha extret les conclusions necessàries. Per descomptat, en qualsevol guerra hi haurà molts contratemps i canvis de sort en el camp de batalla, i aquesta no va ser una excepció. Però en l’última anàlisi, l’equilibri de forces era massa desigual. Rússia era massa poderosa per no prevaler al final.

El realment notable d’aquesta guerra va ser el paper dels mitjans de comunicació. Des del començament, les pàgines de la premsa occidental van estar plenes d’informes sobre victòries ucraïneses i esclafadores derrotes per a Rússia, alguns vertaders, molts falsos i tots absurdament exagerats per crear una impressió totalment falsa. La cobertura realista dels esdeveniments reals en els camps de batalla va ser pràcticament inexistent.

El públic occidental va ser alimentat amb un flux constant d’informes esbiaixats i enganyosos, que van ser inventats a Kíiv. Aquest continua sent el cas fins i tot en l’actualitat, tot i que cada vegada més un vague sentit de la realitat està començant a penetrar a través de l’espessa boira de la propaganda.

Una de les afirmacions més freqüents (repetida fins i tot ocasionalment el dia d’avui) era que l’avenç rus era tan lent, que equivalia a la conquesta de tal o tal altre poblat, que no era més que un punt mort. No són capaços de prendre una sola ciutat principal, segons diu la història. No té res a veure.

Al principi de la guerra, vaig citar un passatge important del cèlebre clàssic de Clausewitz Sobre la guerra, en el qual el gran estrateg prussià assenyalava que el propòsit de la guerra no és conquerir territoris o ciutats, sinó destruïr les forces enemigues. Una vegada assolit aquest objectiu, la victòria està assegurada per raons evidents.

L’exèrcit rus ha seguit sistemàticament aquesta estratègia, amb resultats devastadors. Les forces ucraïneses han estat devastades fins tal punt que ja no és possible recuperar-se. Els russos han aconseguit una superioritat aclaparadora, tant en nombre com en armament, cosa que dificulta cada vegada més la resistència ucraïnesa.

Fins i tot en els mitjans de comunicació proucraïnesos d’Occident han aparegut articles que mostren l’estat de desmoralització dels soldats ucraïnesos en el front. Hi ha hagut una onada de desercions, motins, i negatives a lluitar per una causa que està clarament perduda.

Els soldats ucraïnesos es queixen de la falta d’armes, equips i municions. Però el problema més greu és la falta de mà d’obra. Si bé al començament de la guerra, els homes feien cua per enllistar-se a l’exèrcit, ara és pràcticament impossible trobar reclutes disposats a servir com carn de canó.

L’avenç rus avança implacablement cap a les fronteres del Donbàs i des d’allà cap al riu Dniéper (Dnipro). En aquest punt, hi haurà poc que els impedeixi avançar cap a l’oest. La guerra s’haurà perdut de forma decisiva.

Aquest és l’element decisiu en l’equació que determina tota la resta. I no importa el que es decideixi a Occident, ara no es pot fer res per canviar el resultat.

Des d’un punt de vista racional, l’única forma de sortir del punt mort seria que els ucraïnesos establissin negociacions amb els russos, amb la finalitat de salvar el que es pugui salvar de les runes provocades per aquest conflicte criminal i innecessari.

És un fet dur de la guerra, però un fet que s’ha d’acceptar, que els vencedors dictaran les condicions als vençuts. En prolongar la guerra molt després que hagués perdut tot sentit, la camarilla de Zelensky ha provocat precisament aquesta situació. És un resultat fruit de la seva pròpia collita.

Ara han d’empassar-se un glop amargant i acceptar qualsevol condició que Moscou estigui disposat a oferir-los-hi. En continuar la guerra fins i tot ara, quan saben molt bé que està condemnada al fracàs, l’únic que aconseguiran és la matança innecessària d’un gran nombre de joves que agreujarà encara més l’espantosa catàstrofe demogràfica d’Ucraïna.

El resultat final bé podria ser la desaparició total d’Ucraïna com estat nació. Tal és la desastrosa conseqüència de les activitats del nacionalisme reaccionari ucraïnès i dels seus partidaris imperialistes. Així i tot, hi ha a Occident aquells qui persistiran en intentar continuar aquesta boja matança, sense un final a la vista. Això ens porta als objectius de guerra dels europeus.

Els europeus

Els europeus estan desenvolupant un paper criminal en tot plegat. Quan va esclatar aquesta guerra a principis del 2022, alguns dirigents europeus, com Macron i Olaf Scholz, es van mostrar molt escèptics. Malgrat tot, van acceptar el projecte de Biden. Altres, en canvi, com Boris Johnson i els dirigents nòrdics i bàltics, estaven exultants. Estaven tan entusiasmats que saltaven d’alegria davant la perspectiva. I tots estaven completament convençuts que Rússia es veuria sotmesa ben aviat per una combinació de sofisticades armes estatunidenques i sancions econòmiques sense precedents.

Anaven a inundar Ucraïna amb armes modernes. Cadascuna d’elles va ser anunciada com la que anava a canviar les regles del joc. Això va resultar ser una broma de molt mal gust, tot i que s’ha de dir que molta gent va ser enganyada per aquesta ximpleria. Però per a qualsevol amb ulls per veure, estava molt clar des del principi: Ucraïna mai podria guanyar aquesta guerra. Era una impossibilitat física.

Això fa que l’oposició dels europeus a la proposta de diàleg de pau de Trump sigui encara més cínica. Els dirigents europeus i Zelensky estan decidits a continuar la destrucció d’Ucraïna i el sacrifici del seu poble, únicament per lligar a Trump i als Estats Units als seus propis interessos mesquins.

Des de l’elecció de Donald Trump, el món occidental s’ha vist envestit fins a la medul·la per un revés rere l’altre en el traïdorenc camp de la diplomàcia.

Al principi, intenten consolar-se amb la il·lusió que les coses no estaven tan malament com podrien estar. Segurament, una vegada instal·lat a la Casa Blanca, començaria a entrar en raó. Sota la pressió de l’opinió pública hostil (llegeixis: el Partit Demòcrata) i la premsa lliure (llegeixis: la premsa multimilionària controlada pel Partit Demòcrata i els seus partidaris), abandonaria les seves idees forassenyades i es conformaria a ser un dirigent polític burgès normal.

Però una a una, aquestes il·lusions estan esclatant com bombolles de sabó a l’aire. De mica en mica, la classe dirigent, tant als Estats Units com a Europa, ha començat a adonar-se que les coses han començat a canviar en una direcció molt dramàtica. Per fer servir la colorida expressió de JD Vance: «hi ha un nou xèrif a la ciutat!».

Això es va fer ressò a l’article de Martin Wolff esmentat anteriorment:

«El secretari de Defensa de Donald Trump, Pete Hegseth, (…) va dir als europeus que ara estaven sols. Els Estats Units ara estaven principalment preocupats per les seves pròpies fronteres i la Xina. En resum: «Salvaguardar la seguretat europea ha de ser un imperatiu pels membres europeus de l’OTAN. Com a part d’això, Europa ha de proporcionar la major part de la futura ajuda letal i no letal a Ucraïna»».

El que vam veure al Despatx Oval no va ser només una discussió violenta entre dos individus impredictibles. No va ser cap altra cosa que la destrucció de tot l’ordre mundial que ha existit des del final de la Segona Guerra Mundial. Això ha fet sonar les alarmes en els passadissos del poder de tota Europa. L’aliança occidental s’està esfondrant ràpidament davant dels seus ulls i els líders d’Europa estan lluitant per mirar de recollir-ne els trossos.

Tot sembla indicar ara que l’antic ordre de coses, en el qual la seguretat d’Europa estava garantida pel poder militar dels EUA, ha desaparegut per sempre. Els europeus hauran d’acceptar aquesta incòmoda veritat i aprendre a viure amb el fet que, per als estatunidencs, Europa ja no és tan important per als seus interessos com ho era abans.

Aquest no és un assumpte menor. Representa un canvi fonamental en tot l’edifici de les relacions mundials. I d’aquest fet en derivaran conseqüències molt greus. Wolff diu que els Estats Units ja no és un aliat d’Europa, és el seu enemic. Això ho expressa molt bé. Així i tot, això és una cosa que Starmer no entén. Tan ell com tota la classe política britànica viuen en el passat. De fet, creuen que la Gran Bretanya encara és una potència en el món com l’era fa cent anys.

Aquestes senyores i senyors són tan estúpids que no poden veure que les seves patètiques propostes a Trump no signifiquen precisament res. Quan llegim el que realment s’escriu sobre el que diu Trump, immediatament es fa evident que tant Starmer com Macron van tornar amb les mans buides. Trump no els havia promès precisament res, almenys en la qüestió essencial, que eren les garanties dels Estats Units per una suposada força europea de manteniment de la pau a Ucraïna. Fins i tot ara, en aquesta última etapa, quan tot el món sap que Ucraïna ha perdut la guerra, els estúpids dirigents europeus es troben en un estat de negació. Immediatament després del desastrós enfrontament entre Trump i Zelensky, van córrer a expressar el seu suport absolut al president ucraïnès, convidant-lo a una suposada conferència de pau a Londres.

Els resultats de la conferència van ser els que hom podria esperar: les habituals declaracions de solidaritat amb Ucraïna, mancades de sentit, juntament amb ofertes d’ajuda econòmica i militar que saben que no poden complir. Sobretot, repeteixen com una lletania sense sentit la retòrica inútil sobre la força europea de manteniment de la pau, que ha de ser organitzada per l’anomenada «coalició de voluntaris».

Ni tan sols poden parlar en nom d’Europa, ja que Europa no està unida en aquest assumpte. Tampoc poden fer un sol pas en aquesta direcció sense la participació real dels estatunidencs, que han deixat ben clar repetides vegades que no estan a favor. Malgrat això, Starmer insisteix que té la intenció de tornar a Washington per repetir el seu cas una vegada més. És poc probable que tingui èxit, cas en el qual tota aquesta bajanada s’esfondrarà.

Pels seus propis interessos egoistes, els governants europeus s’esforcen per perllongar la sangonosa guerra a Ucraïna i, si és possible, arrossegar als estatunidencs al conflicte. Es presenten hipòcritament com els «amics» d’Ucraïna, alhora que persegueixen una política que és molt perjudicial per als ucraïnesos i, en última instància, sense cap contingut real.

Malgrat totes les promeses exagerades fetes a Kíiv, els governants europeus no estan en condicions d’intervenir i proporcionar les immenses sumes de diners necessàries per mantenir la guerra ni per tapar l’enorme buit deixat per la retirada estatunidenca.

Fins i tot si estiguessin d’acord i complissin tot el que proposen (més diners, més armes, els anomenats cascs blaus), la qual cosa no serà el cas, això no canviaria ni podria canviar el resultat de la guerra. Com a molt, podria retardar el resultat uns mesos. Això és tot.

En continuar alimentant les falses esperances dels ucraïnesos de rebre enormes quantitats de diners en efectiu i armes per continuar la guerra, estan contribuint a empènyer a Ucraïna cada vegada més vers l’abisme. Amb «amics» com aquests, el poble ucraïnès realment no necessita enemics.

Londres, 2 de març del 2025