8 de març: sobren els motius per a la vaga de 24 hores!

La població activa femenina es situa a gairebé onze punts i mig per sota de la masculina i el 90% de les dones inactives ho són per dedicar-se a les tasques de la llar. El 73% de l’ocupació a temps parcial el desenvolupen les dones i el 90% de persones que s’acullen a excedències per a la cura dels fills són dones. A més, la taxa d’atur dels homes és del 12,87% mentre que per a les dones és del 16,26%.

Les dones encara estem en una situació molt desfavorable pel que fa als nostres companys i suportem el pes d’una doble opressió: com a treballadores i com a dones. És per això, que les dones hem dit prou i el 8 de març s’ha convertit en una de les jornades de reivindicació més importants de tot l’any.

Les dones treballadores ens enfrontem a tota mena de prejudicis a l’hora de trobar feina o en el desenvolupament de la feina, sobretot si estem en edat fèrtil.

El capitalisme mitjançant jornades laborals eternes i contractes temporals fa impossible una previsió mínima de futur. Una vegada que una dona és mare, els obstacles en la seva vida laboral es multipliquen. Les reduccions de jornada o les excedències per maternitat suposa una disminució en les aportacions a la Seguretat Social i tindrà conseqüències significatives en les pensions en el futur.

Indefenses davant les agressions

El 2018 es van posar 125.223 denúncies per violència de gènere i van ser assassinades 47 dones. Durant el 2017 es van produir 2.219 denúncies per violació de les quals només van ser investigades el 68%.

Ens trobem davant d’una situació d’indefensió jurídicament i socialment quan som agredides físicament, psicològica i sexual. Es va demostrar amb el cas de “la manada” i en d’altres quan una jove ha estat víctima d’una violació en grup.

Les dones de classe treballadora, immigrants o de baixos recursos hem de patir els prejudicis masclistes de policies i jutges, que en molts casos no fan cas a les nostres denúncies. És amb aquests casos concrets quan es revela el veritable paper de l’anomenada Justícia, que no és altre que la salvaguarda de l’ordre establert per la classe dominant.

Mercantilització de la dona pobra

Es calcula que hi ha unes 100.000 dones que es veuen obligades a exercir la prostitució ja sigui perquè són víctimes del tràfic o per viure una situació d’extrema necessitat. Com marxistes només podem oposar-nos a la seva legalització, ja que s’estaria legalitzant l’esclavitud de milers de dones que no tenen una altra sortida per sobreviure.

També s’ha obert el debat sobre la gestació subrogada. En que una dona, a canvi de diners, lloga el seu úter per gestar un embrió de pare i mare diferent. En paraules d’Albert Rivera: “Hi ha res més feminista que una dona ajudant a ser mare a una altra dona, altruistament i amb garanties?“. La solidaritat i l’altruisme però, en cap cas, van acompanyats de diners.

De nou veiem com els defensors i, per descomptat, les defensores del capitalisme disfressen l’esclavitud de la dona sota la màscara de la modernitat i la renovació. Només cal escoltar a Inés Arrimadas o Begoña Villacís.

El que hi ha darrere de la gestació subrogada es diu lluita de classes. Rics i riques pagant a una dona pobra perquè gesti per a elles. Quantes dones riques presten el seu úter per a aquest acte “altruista”?

És per això que hem de lluitar per crear les condicions materials necessàries que permetin la vida digna sense haver de recórrer a cap tipus de mercantilització dels nostres cossos i això passa per garantir la feina per a tota la classe obrera i per garantir un subsidi per desocupació igual al salari mínim mentre no es tingui una feina. Només així, s’establiran les bases d’una nova societat que eradiqui tots els tipus de esclavituds que suportem les dones treballadores sota el patriarcat i el capitalisme.

Una lluita només de dones?

La lluita per la igualtat no només és una qüestió de gènere, també és una qüestió de classe. Els nostres aliats naturals són els nostres companys de la classe obrera, i no pas la dona burgesa. Elles mateixes es deslliguen de la jornada de vaga. Les representats de la dreta només van a les mobilitzacions a desgana, arrossegades pel moviment de milions de dones i homes contra el patriarcat. Són defensores i privilegiades del sistema i són elles mateixes qui, des de l’àmbit empresarial o polític, porten a terme accions que ens oprimeixen.

Per això, no compartim l’exclusió dels treballadors i activistes masculins en les tasques d’organització i en la participació en la vaga i mobilitzacions. La millor manera de combatre els prejudicis que encara tenen molts companys cap a la lluita de les dones, és incorporar-los a la nostra lluita i sensibilitzar-los sobre els nostres problemes en la lluita activa, colze a colze.

L’experiència de la vaga i les manifestacions de 2018 demostrà que una jornada de mobilització exclusivament de dones no va connectar amb les necessitats i l’instint de les joves i les treballadores. Pertot arreu masses de joves d’ambdós sexes van desbordar les manifestacions, acabant amb els intents de fer mobilitzacions no-mixtes. Joves estudiants d’ambdós sexes van formar part dels piquets informatius a les universitats, fent-los més efectius. I a les empreses, amb aturades més grans quant més es va aconseguir implicar els treballadors homes, i no pas relegant-los als serveis mínims.

Quina vaga necessitem?

Enguany, des de UGT i CCOO s’ha registrat la vaga de 24 hores (encara que criden a aturades de només dues hores) – un petit avenç respecte l’any passat que reflecteix la pressió colossal que reben des de baix. Tanmateix segueix faltant la determinació d’una convocatòria única que paralitzi realment l’Estat sencer. I això només és possible si tots els sindicats i el moviment feminista es posen d’acord en una mateixa convocatòria que cridi a la participació de treballadores i treballadors amb les mateixes reivindicacions, com per exemple:

• A igual treball, igual salari.

• 16 setmanes de permís de maternitat i paternitat intransferibles.

• Jornada de 30 h/s per a homes i dones que permeti la conciliació familiar i que no sigui la dona qui redueixi la seva jornada i salari.

• Escoles bressol i menjadors públics a cada barri i a cada centre de treball amb 50 o més treballadors.

• Pla d’habitatge per a dones maltractades, que depenen econòmicament dels seus agressors, sense necessitat de denúncia prèvia.

• La incorporació general del “mestressa de casa” al treball productiu fora de la llar. No al salari per les tasques domèstiques.

• Subsidi d’atur equivalent al SMI per a tota dona desocupada, sense estar lligat a la realització de tasques domèstiques.

Només amb una vaga efectiva i amb aquestes reivindicacions estarem en disposició de posar contra les cordes el sistema i estarem en una millor situació per acabar no només amb l’opressió com a dones, també amb l’opressió que patim com a treballadores.