La història de la filosofia: una perspectiva marxista – guia de lectura

Presentem a continuació una guia de lectura per “La història de la filosofia: una perspectiva marxista” d’Alan Woods, la qual pot ajudar al lector a digerir moltes de les idees clau d’aquest text únic. L’estudi de les qüestions que es presenten al final de cada capítol poden servir per estimular el debat en els grups de lectura.

Aconsegueix el teu exemplar de La història de la filosofia, una perspectiva marxista d’Alan Woods en aquest enllaç.

Es pot plantejar la qüestió de si és necessari l’estudi dels assumptes científics i filosòfics tan complicats. Pel nostre dia a dia és evident que no hi ha necessitat, i a primera vista estudiar un llibre sobre història de la filosofia pot semblar quelcom una mica acadèmic. Malgrat això, si desitgem adquirir una comprensió racional del món en el qual vivim i dels processos fonamentals que el mouen, aleshores resulta clar que necessitem estudiar filosofia, la qual és essencialment una forma de veure el món.

Qui pretengui no tenir una filosofia reflectirà inevitablement les idees i prejudicis de la societat i l’entorn en què viuen. La vida no consisteix en una sèrie d’accidents insignificants o en una rutina irracional, i és el nostre deure ocupar-nos del pensament a un nivell superior del que concerneix als problemes immediats de la nostra existència quotidiana.

En aquest llibre, Alan Woods subratlla el desenvolupament de la filosofia des dels antics grecs fins a Marx i Engels. Ells foren els que van recollir el millor de tot el pensament precedent en vistes al desenvolupament de la perspectiva filosòfica del marxisme, la qual observa el món material no com una realitat estàtica i immòbil, però una que està en constant canvi i moviment d’acord amb lleis que es poden descobrir.

Aquest és el mètode que permet als marxistes observar com eren les coses, com han arribat a ser i com seran probablement en el futur mitjançant un llarg procés que va començar amb els éssers humans primitius en els seus esforços per sobreviure, travessant l’aparició de les societats de classes, totes elles part d’un procés vers un major coneixement del món en el qual vivim.

El sorgiment de la filosofia

La necessitat de comprendre el món estava inicialment connectada amb la necessitat de sobreviure. Amb el desenvolupament de la tècnica es va desenvolupar la ment i la necessitat d’explicar els fenòmens naturals que governen les vides dels primers homínids. Al llarg de milions d’anys, mitjançant assaig i error, els nostres avantpassats van començar a establir certes relacions entre coses. Van començar a fer abstraccions, és a dir, a generalitzar a partir de l’experiència i la pràctica.

Així i tot, les abstraccions dels primers humans no posseïen un caràcter científic i eren més afins a les exploracions temptatives, com les impressions d’un nen: suposicions i hipòtesis uns cops  incorrectes, però sempre audaces i imaginatives. Malgrat això, aquests foren intents importants per trobar una causa racional sobre certs fenòmens naturals. La noció de què l’ànima existeix separada i a part del cos procedeix d’aquest primer període en el qual la religió (màgia), l’art i la ciència no es diferenciaven l’una de l’altra. Les explicacions religioses van omplir el buit que deixava la falta de coneixement de les lleis de la natura.

El dualisme que separava l’ànima i el cos, la ment i la matèria, pensar i fer, va rebre un poderós impuls a partir del desenvolupament de la divisió del treball que es va donar en un moment de l’evolució social. La separació entre treball manual i intel·lectual és un fenomen que coincideix amb la divisió de la societat en classes. Per primera vegada, una minoria de la societat fou alliberada de la necessitat de treballar per obtenir els mitjans essencials de subsistència.

Els primers intents de l’ésser humà per explicar el món i el nostre lloc en ell es van barrejar amb la mitologia, tal com mostren diversos mites de la creació. La vertadera història del pensament científic comença quan un home i una dona aprenen a prescindir de la mitologia i intenten obtenir una comprensió racional de la naturalesa sense la intervenció dels deus.

La primera filosofia grega representa el vertader punt de partida de la filosofia, la qual inicialment era profundament materialista. Els filòsofs jònics com Tales, Anaximandre i Anaxímenes van donar l’esquena a la mitologia i van buscar un principi general per explicar el funcionament de la naturalesa a partir de l’observació de la mateixa naturalesa.

Per contrast, els pitagòrics es van aproximar al món des del punt de vista del número i les relacions quantitatives. Tot i l’element místic del seu pensament, van realitzar descobriments importants que van estimular enormement el desenvolupament de les matemàtiques. Aquest desenvolupament del cantó quantitatiu de la investigació natural fou important i sense ell la ciència hauria romàs a un nivell de meres generalitzacions. Així i tot, això presentà al seu torn certs límits, donat que és impossible reduir el complex, dinàmic i contradictori funcionament de la naturalesa en fórmules estàtiques, simples i ordenades.

Preguntes i suggerències d’estudi

2. Pots posar exemples dels casos actuals de “neutralitat” i “objectivitat” que, alternativament, reflecteixen l’statu quo?
3. Què fa a l’ésser humà qualitativament diferent de la resta dels altres animals?
4. Què saps de l’animisme i quina és la seva rellevància en la història de la filosofia?
5. Què volgué dir Feuerbach quan digué que “si els ocells tinguessin religió, el seu Déu tindria ales”?
6. En quin sentit foren pioners els antics grecs?
7. Com constitueix la cosmologia d’Anaxímenes un pas endavant respecte de la resta de materialistes jònics?
8. És correcte dir que en els períodes de decadència social tendeixen a dominar les idees de l’idealisme filosòfic? I que les del materialisme dominen en períodes de progrés social?
9. Explica com l’aproximació numèrica de l’escola pitagòrica fou a la vegada un avenç científic important i una font de falses idees sobre les matemàtiques.

Els primers dialèctics

Amb Heràclit, les assercions contradictòries dels filòsofs jònics van rebre per primera vegada una expressió dialèctica. En efecte, Heràclit fou el primer en oferir una exposició clara de la unitat dels contraris. Totes les coses contenen una contradicció que propulsa el seu desenvolupament. Sense contradicció no hi pot haver moviment ni cap mena de vida. “Tot flueix” era el fonament d’aquesta filosofia dialèctica – una visió dinàmica de l’univers, completament oposada a la concepció estàtica i idealista dels pitagòrics.

La filosofia d’Heràclit fou rebuda amb incredulitat i hostilitat fins i tot en vida del filòsof.  Desafiava les suposicions no només de tota religió i tradició, però del “sentit comú” que no veu més enllà de la punta del seu nas. L’escola eleàtica representà una reacció d’aquesta mena en afirmar l’oposat de la visió dialèctica de la naturalesa que sostenia Heràclit: que res canvia i que el moviment és una il·lusió, tal com ho va elaborar Zenó en una sèrie de paradoxes dissenyades per provar la impossibilitat del moviment.

Els primers atomistes com Anaxàgores foren de suma importància en la mesura en què foren hereus de la tradició jònica de creure en l’experimentació i l’observació. Altres com Leucip i Demòcrit van exposar la idea segons la qual la matèria consisteix en una infinitat de partícules minúscules, invisibles per als sentits. Això representà una gran generalització i transició vers la teoria atòmica , una anticipació remarcable de la ciència moderna. Epicur desenvolupà i profunditzà encara més en això, però va rebutjar el determinisme mecanicista i va plantejar una relació dialèctica entre la necessitat i l’accident.

Originalment, el terme “dialèctica”, del grec διαλεκτική (“dialektiké”, del verb “dialégomai”, que significa “conversar” o “discutir”), significava l’art de la discussió, el qual pot ser vist en la seva forma més elevada en els diàlegs socràtics de Plató. Això procedia de la naturalesa mateixa de la democràcia atenesa, la qual va donar lloc a l’ascens d’una nova generació de personatges públics i professors professionals, des de valents lliurepensadors i filòsofs profunds fins demagogs sense escrúpols. En això últim van resultar els sofistes malgrat haver iniciat la seva pràctica com racionalistes i lliurepensadors que s’oposaven a tot dogma i ortodòxia existent. La idea bàsica que hi ha a l’arrel de la dialèctica sofista és que la veritat té moltes cares.

La seva debilitat fou que subordinaren el món objectiu a la subjectivitat i arrancaren d’ell tota llei autònoma i necessitat. L’única font d’ordre, racionalitat i causalitat era el subjecte perceptor. Es van declarar relatives totes les coses. Així i tot, allò important no és el tema d’aquests diàlegs, però el mètode. Aquest representa el genuí naixement de la lògica, la qual era originàriament el manejar de les paraules (en grec “logoi”). Per tant, originàriament la lògica i la dialèctica eren el mateix: una tècnica per adquirir la veritat.

En oposició als primers filòsofs grecs, qui eren generalment materialistes i partien de l’estudi de la naturalesa, l’idealista Plató va donar l’esquena al món dels sentits i la consciencia. Ni experimentació ni observació, només la pura deducció i les matemàtiques conduïen a la veritat, i la cosmologia platònica representava un retrocés de la ciència al misticisme pitagòric.

Preguntes i suggerències d’estudi:

1. Què volia dir Heràclit quan digué que “ulls i orelles són testimonis dolents per als homes si no tenen una ànima que entengui el seu llenguatge”? Com es relaciona això amb la teoria del coneixement d’Epicur?
2. Quina és la conclusió principal de les paradoxes de Zenó? Quines són les seves limitacions i quin ús tenen?
3.  Fins quin punt es donaven els elements fonamentals de la cosmovisió científica materialista entre els atomistes grecs?
4. Què vol dir l’autor quan diu dels científics moderns que “els seus aparells són més avançats, però la seva forma de pensar va totalment per darrere dels primers materialistes”?
5. Com és que la sofisteria és “l’autèntic pare dels actuals advocats, diplomàtics i polítics professionals”?
6. En quin sentit fan servir els marxistes el mètode socràtic quan intervenen en el moviment obrer?
7. És una exageració dir que les idees de Plató van representar una contrarevolució en filosofia? Com?

Aristòtil i el final de la filosofia grega clàssica

La filosofia d’Aristòtil marca un trencament radical amb la de Plató. En lloc del mètode idealista, que dóna l’esquena a la realitat per refugiar-se en el món de les idees i formes perfectes, Aristòtil parteix dels fets concrets procedents de la percepció dels sentits i, a partir d’aquestes percepcions, arriba als principis i causes finals.

Aristòtil, tanmateix, no es dedicava únicament a col·leccionar fets. En partir de la informació extreta del món material, procedia a generalitzar. Resumia i criticava als filòsofs anteriors, i per aquesta raó també se’l pot considerar el primer historiador de la filosofia.

En la Metafísica, Aristòtil proporciona per primer cop una exposició sistemàtica d’algunes de les categories bàsiques de la dialèctica. Aquest fet és habitualment omès, perquè també assentà les lleis de la lògica formal (“aristotèlica”), la qual, a primera vista, sembla ser contradictòria respecte de la dialèctica. En realitat, per Aristòtil, lògica i dialèctica eren ambdues vies vàlides de pensament. El seu èmfasi en la investigació va animar als seus deixebles a que abordessin estudis pràctics de manera fructuosa. Els voluminosos estudis de diferents camps llegats pel mestre van assentar les bases del desenvolupament de les diferents ciències.

L’aspecte flexible i dialèctic del mètode aristotèlic, el seu èmfasi en l’observació i l’experimentació, va quedar amagada al llarg de molt temps. Els escolàstics medievals, interessats únicament en dotar de base ideològica a les doctrines de l’Església, es van concentrar en la lògica aristotèlica, la van interpretar d’una manera formalista i inerta, i van excloure pràcticament tota la resta.

Una altra escola filosòfica va ser la dels cínics. Aquests foren seguidors de Diògenes Antístenes, deixeble de Sòcrates, qui va professar el seu menyspreu obert cap a la moral i costums existents. Altres van desenvolupar aquesta idea fins l’extrem de desitjar “viure com un gos”, d’aquí la paraula “cínic”, del terme grec per anomenar un gos. La idea d’aquesta postura, en contrast amb els cínics moderns, era el seu menyspreu per totes les coses d’aquest món.

Aquesta idea d’allunyar-se del món per buscar la salvació espiritual en un mateix reflectia la profunda crisi social i cultural causada per la decadència de les ciutats estat gregues. Això va portar a una completa renúncia del món i a la negació de la possibilitat de conèixer cap cosa.

Alhora que al Liceu d’Aristòtil es produïen importants resultats científics, l’Acadèmia de Plató va caure progressivament sota la influència de l’escepticisme, el qual qüestionava la possibilitat de conèixer objectivament la realitat. Això assenyala una degeneració de l’idealisme objectiu cap a l’idealisme subjectiu. Així com amb la decadència tardana de l’Imperi romà, aquí hem arribat a una societat que s’ha esgotat econòmicament, moralment i intel·lectualment, cosa que expressava l’estat d’ànim general de pessimisme i desesperació.

Preguntes i suggerències d’estudi:

1. Què hi ha de problemàtic en la llei d’identitat?
2. L’autor fa ús d’una llarga cita de l’obra d’Engels Anti-Dühring per assenyalar les limitacions de les lleis de la lògica formal quan s’enfronten a la realitat contradictòria de la naturalesa. Pots parafrasejar això aplicant-ho a altres exemples de la ciència moderna?
3. De quina manera van realitzar els sofistes una caricatura de la dialèctica? Com resulta rellevant això avui dia?
4. Quina és la diferencia principal entre la filosofia d’Aristòtil i Plató?
5. Heró d’Alexandria és més conegut per haver inventat la màquina de vapor, malgrat mai fou usada. Per què no?
6. En quin sentit era la filosofia escèptica la conseqüència lògica del mètode deductiu?
7. Descriu el procés que va portar a l’idealisme grec “decadent”.

L’auge del cristianisme

L’auge del cristianisme s’esdevingué en una època turbulenta i de canvi associada amb la dissolució de la societat esclava que va trobar el seu reflex en la crisi de la moral, la filosofia i la religió. L’Imperi romà en la seva fase de decadència fou un terreny fèrtil per la propagació d’idees místiques, cosa que explica la ràpida propagació de noves religions de l’est.

Els temples es van buidar i la gent buscava una religió que pugues oferir-lis alguna consolació pel seu patiment continu i alguna possibilitat de salvació. En aquest context, la idea d’un salvador, un redentor, causava atracció per motius evidents, i l’Església oferia a cada individu l’esperança de la salvació i la promesa d’una vida després de la mort.

Els primers cristians constituïen un moviment revolucionari basat en les capes pobres i oprimides de la societat. La comunitat de creients es va expressar en la forma d’un comunisme primitiu. Això va portar ben aviat a intents d’aixafar el moviment cristià mitjançant la repressió estatal, però aquesta va fracassar i, en el seu lloc, va obtenir un recolzament massiu. Constantí, el cínic (no en el sentit filosòfic) i sense principis, va decidir que la millor tàctica era neutralitzar als cristians mitjançant el subornament dels seus líders i bisbes, i així cooptar-los.

Va haver una consolidació gradual del poder dels bisbes i de la cristal·lització d’un estrat burocràtic privilegiat que eventualment es va fusionar amb l’estat romà. Quan la nova religió passà a ser reconeguda per l’emperador Constantí, aquesta esdevingué el seu oposat. De ser un moviment revolucionari dels pobres i oprimits, l’Església fou absorbida per l’estat per esdevenir una arma formidable en mans dels rics i poderosos. En lloc de la raó, els pares de l’Església van predicar la fe cega, i van mirar a la ciència amb sospita i com una herència del paganisme.

Preguntes i suggerències d’estudi:

1. Com va passar el moviment cristià primitiu a ser el seu oposat i quines foren les bases materials que van cimentar-ho?
2. Què saps sobre les escriptures i per què alguns van passar a formar part de la Bíblia i altres no? Què diu això sobre la Bíblia tal i com la coneixem avui?
3. Quin és el significat filosòfic de la notòria frase de Tertul·lià “Credo, quia absurdum est” – “Crec perquè és absurd”?
4. Què significa la creença en els miracles?
5. Explica com la mort d’Hipàcia marcà el final del paganisme i el triomf del cristianisme. Quines foren les implicacions per la ciència?

La filosofia islàmica

En absència d’una alternativa revolucionària, la decadència de la societat esclava conduí a un espantós col·lapse de la cultura a Europa, les conseqüències del qual es van fer sentir al llarg de segles. Durant el període conegut com l’Edat Obscura, les conquestes científiques i artístiques de l’antiguitat es van perdre en gran mesura. La flama del saber continuà brillant a Bizanci, Irlanda i, sobretot, al món islàmic.

La irrupció de l’islam transformà les vides de milions de persones de manera radical. Amb el seu missatge senzill i igualitari, l’islam trobà seguidors sobretot entre les capes més pobres i oprimides de la població, que tot sovint rebien als invasors àrabs no com opressors, però com llibertadors. En els seus inicis, l’islam va  representar un moviment revolucionari i el despertar de la nació àrab.

De forma comparable a les invasions gòtiques dels segles IV i V, les primeres conquestes àrabs van escombrar l’estructura del vell estat imperial. Això va donar lloc al despertar espiritual i intel·lectual d’aquest nou imperi, que va afectar també als conqueridors musulmans. Malgrat els intents posteriors dels anomenats fonamentalistes d’interpretar l’islam en clau estreta i fanàtica que nega el pensament independent i la iniciativa cultural, en la seva etapa originària la revolució islàmica va donar un potent impuls a la cultura, l’art i la filosofia.

Alhora, al llarg de l’edat mitjana, l’únic avenç real en les matemàtiques el van realitzar els indis (trigonometria) i els àrabs (àlgebra).

Preguntes i suggerències d’estudi:

1. Com va ser possible realitzar tan ràpid la conquesta islàmica de la Península ibèrica?
2. Quin va ser l’impacte d’Ibn Rushd Muhammed (Averrois) en el món occidental?
3. Què diuen els marxistes sobre les croades quan les analitzen sota la lent del materialisme històric?
4. Quins paral·lelismes hi ha entre l’islam i el cristianisme primitiu?

La filosofia a l’edat mitjana

Després del col·lapse de l’Imperi Romà d’Occident en el segle V, la major part d’Europa va entrar en una etapa de barbàrie coneguda com l’edat mitjana, la qual es va caracteritzar per un greu declivi de la cultura. Tots els enormes avenços aconseguits pel grecs i romans en les esferes de l’art, la ciència, i la filosofia es van perdre durant centenars d’anys. La humanitat va haver de recórrer un dolorós camí de gairebé deu segles per tornar a recuperar-los.

De manera gradual, una nova societat va emergir de les ruïnes del vell sistema, una fundada en l’explotació d’una pagesia que ja no era esclava, però que estava lligada a la terra sota la dominació dels senyors temporals i espirituals. La rígida jerarquia social que caracteritzava aquest sistema feudal va trobar la seva expressió ideològica en els dogmes fixats per l’Església, els quals demandaven una obediència inqüestionable fundada en la interpretació oficial de les sagrades escriptures. L’herència de la filosofia clàssica grega es va perdre, i només va reviure parcialment a l’Europa occidental en el segle XII.

Degut al monopoli de l’Església sobre la cultura, tota la vida intel·lectual havia de canalitzar-se a través d’ella. Durant segles, l’educació es va limitar als monestirs sota l’estricte control de l’oficialitat eclesiàstica. Per als filòsofs medievals (anomenats “escolàstics”) la filosofia era la “serventa de la teologia”. La ciència va ser reduïda a la mínima expressió.

El pilar ideològic de la teocràcia medieval van ser les idees d’Agustí d’Hipona, el més influent filòsof de l’Edat Fosca, el qual es va fonamentar en els elements més reaccionaris del pensament neoplatonista. La seva filosofia era una barreja de misticisme cristià i una empobrida i crua forma d’idealisme platònic. La teoria dels universals d’Agustí constitueix la base de la tendència filosòfica medieval anomenada de manera confusa “realisme”.

En la tradició educativa monàstica, els estudiants no tenien permès parlar, ni tan sols preguntar. Però en les universitats la cosa era ben diferent. Allà els debats públics sobre tòpics teològics (les “disputacions”) eren habituals. Aquest alliberament parcial de les idees va renovar els aires de la filosofia, tal com va succeir també amb la traducció de textos científics i filosòfics de l’àrab al llatí.

Aquest va ser el començament del procés de separació de la ciència i la filosofia respecte de la religió. Per primera vegada en centenars d’anys, es va donar la llum en la foscor que cobria Europa. En filosofia, les contradiccions que el paradigma agustinià no podia explicar van començar a acumular-se.

Figures com les de Pere Abelard, pare del Nominalisme, van trencar amb la vella filosofia i rebutjar el realisme agustinià. Aquestes idees van ser un trencament radical amb les creences convencionals de l’Església i van deixar poc espai per ocupar a les explicacions sobrenaturals. Eren una amenaça existencial a la fortalesa ideològica de l’Església Catòlica de la societat medieval, i l’Església no podia aturar la marxa de la història.

La teoria del coneixement d’Abelard va esdevenir universalment acceptada i va ser recolzada pel redescobriment d’Aristòtil. Juntament amb el lent avenç de la ciència, van començar a aparèixer esquerdes cada vegada més grans en la perspectiva agustiniana. En aquest context, l’averroisme va guanyar terreny ràpidament. Va emergir una tendència que va intentar ajuntar les perspectives platònica i aristotèlica del món amb la intenció de combatre la interpretació averroista d’Aristòtil. El representant més prominent d’aquesta tendència va ser Tomàs d’Aquino, el més famós escolàstic medieval, mentre que altres escolàstics com Joan Duns Escot i Guillem d’Ockham van desenvolupar un materialisme superficial i unilateral.

En general, la filosofia escolàstica no va anar més enllà dels triomfs  de la filosofia grega clàssica. Així i tot, va jugar un paper important en recuperar els avenços del passat, preparant l’escenari per als avenços que es van realitzar al llarg del Renaixement.

Preguntes i suggerències d’estudi:

1. Quina és la teoria de la il·luminació divina i com, juntament amb el realisme agustinià, va assentar les bases filosòfiques de la reacció medieval?
2. De quina manera va proveir Abelard una separació radical amb respecte de les creences convencionals de l’Església?
3. Com es que el nominalisme, en tant que reacció contra les doctrines idealistes estèrils de l’Església medieval, un avenç important, va resultar ser també una doctrina defectuosa?
4. Explica que vol dir l’autor quan escriu que el “neotomisme roman com la posició bàsica de l’Església Catòlica Romana”.
5. Per què no va ser el conflicte al voltant de les idees d’Ockham i les idees de Copèrnic i Galileu un mer debat intel·lectual abstracte? Què va significar en realitat?

El renaixement

La ciència moderna comença amb el renaixement, un període de renaixement espiritual i intel·lectual. La humanitat va tornar a observar la naturalesa sense els límits imposats pels dogmes. Van redescobrir les meravelles de la filosofia clàssica grega, i la perspectiva materialista del món que posseïen els antics jònics i els atomistes orientava la ciència pel bon camí. Aquest va ser un període revolucionari en el sentit absolut del terme.

El sistema cosmològic ptolemaic, que situava la Terra al centre, ja no era sostenible després de les teories heliocèntriques publicades per Copèrnic i Kepler. Poc després, les observacions de Galileu van desacreditar per complet l’antiga comprensió de l’univers. Ara bé, va ser la teoria de la gravitació universal de Newton la qual va marcar el trencament definitiu amb el vell dibuix del món d’Aristòtil i Ptolomeu.

El descobriment de William Harvey sobre la circulació de la sang va revolucionar l’estudi del cos humà, destruint els vells mites. Els descobriments de la ciència, més que la disputació lògica dels filòsofs, va fer insostenibles les velles idees. L’observació i experimentació estaven esdevenint la norma, amb Anglaterra a l’avantguarda advocant pel mètode empíric. El més prominent defensor d’aquest mètode va ser Francis Bacon.

El materialisme “anglès” va ser una sana reacció contra l’estèril mètode de l’idealisme. Al donar l’esquena al món real, l’idealisme assumeix com reals els capricis continguts al seu cap només perquè es corresponen amb els prejudicis preconcebuts elevats a la categoria d’axiomes. En lloc d’això, Bacon ens anima a “imitar la naturalesa, que no fa res en va”. Resulta significatiu que preferís a Demòcrit, l’atomista, abans que a Plató i Aristòtil. Però el vertader significat de la filosofia de Bacon és que va assenyalar el camí a seguir.

La teoria del coneixement de Bacon era estrictament empírica. Com Duns Escot, negava emfàticament l’existència dels “universals”. Va desenvolupar el mètode de raonament inductiu que ja era present a les obres d’Aristòtil. Aquesta és una manera d’estudiar experimentalment les coses a partir d’una sèrie de fets aïllats fins arribar a plantejaments més generals. Com un antídot a l’idealisme estèril dels escolàstics, aquest mètode també representava un pas endavant, malgrat tenir series limitacions, que més endavant es convertirien en un obstacle pel desenvolupament del pensament.

En els escrits de Thomas Hobbes el materialisme de Bacon es desenvolupa d’una manera més sistemàtica. En comparació amb Bacon, el mètode de Hobbes està molt més elaborat, però alhora esdevé gradualment més unilateral, rígid, tediós, en una paraula: mecanicista. Això no va ser accidental, donat que la ciència que més estava avançant en aquell moment era la mecànica.

John Locke va continuar en la mateixa direcció que Hobbes. Va declarar que l’experiència és l’única font de les idees. Va aportar la prova del principi fonamental de Bacon, que l’origen de tot el coneixement humà i de les idees era el món material al qual accedim mitjançant la percepció dels sentits. Locke és el filòsof del “raonable sentit comú”.

Amb David Hume, la filosofia empírica tanca el seu cercle. Per Hume, la realitat tan sols consistia en un fil d’impressions, les causes de les quals són desconegudes i incognoscibles. Simplement va desenvolupar una idea ja present en el bisbe Berkeley, a saber: la inexistència de la causalitat. A partir d’aquest punt el desenvolupament de la filosofia a Gran Bretanya va ser bloquejada, però no sense haver donat abans un poderós impuls al moviment que va arribar a ser conegut com la il·lustració a França, on l’escola materialista va adquirir un contingut revolucionari. En les mans de Diderot, Rosseau, Holbach i Helvetius, la filosofia es va convertir en un instrument per criticar la societat existent al complet. Aquests grans pensadors van preparar el camí per l’enderrocament revolucionari de la monarquia feudal en els anys 1789-1793.

Preguntes i suggerències d’estudi:

1. Explica com el desenvolupament de la ciència està estretament vinculat al creixement de la tecnologia i el desenvolupament de les forces productives.
2. Explica com “la propensió del pensament místic no desapareix, més aviat sembla créixer en proporció geomètrica a l’avenç de la ciència”.
3. Què va significar el descobriment del càlcul infinitesimal?
4. En quin sentit les indubtables contribucions revolucionaries de Newton a la ciència no son una benedicció absoluta?
5. Què té de problemàtic el “sentit comú”? Quines són les limitacions de l’empirisme?
6. “Jo interpreto el món a través dels meus sentits.” Com porta el materialisme inconsistent a conclusions idealistes i com va explotar Berkeley aquesta debilitat?
7. En quin sentit és David Hume un retorn a les idees dels escèptics grecs? Per què es tracta d’un cul-de-sac metafísic?

Descartes, Spinoza i Leibniz

Fins la revolució de Marx i Engels, i la seva teoria de la dialèctica materialista, no va haver més avenços en el desenvolupament del materialisme. Fins i tot Feuerbach no va anar més enllà dels materialistes francesos del segle XVIII. Així arribem a una de les grans paradoxes de la història de la filosofia: que tots els principals avenços en l’àmbit del pensament en el període posterior a Locke els van realitzar no pas els materialistes, sinó els idealistes. Lliures dels lligams autoimposats dels empiristes, van formular tota una sèrie de generalitzacions teòriques brillants; tot i partir d’hipòtesis falses, sense excepció, van adoptar un caràcter fantàstic.

La qüestió de la relació entre ésser i pensar va ser plantejada pel filòsof francès Descartes de manera diferent a la dels empiristes anglesos. El seu escepticisme, en contrast amb el ressentit pessimisme de Hume, tenia un caràcter dinàmic i positiu. Descartes és un dels principals protagonistes en la lluita entre el racionalisme i l’empirisme, entre el mètode deductiu oposat a l’inductiu. Els racionalistes es van aproximar a la ciència des d’un punt de vista diametralment oposat al dels empiristes. Descartes estava més preocupat pels principis generals que pel detallat treball de la observació.

El pensament, des d’un punt de vista materialista consistent, és la matèria que pensa. Ni existeix ni pot existir per sí mateixa, separada de la matèria. Sobre aquesta qüestió decisiva, Descartes va adoptar una posició insatisfactòria i inconsistent, que va portar a tota mena de contradiccions. Descartes va defensar que la diferencia fonamental entre la matèria i el pensament era que la matèria posseeix extensió espacial, mentre el pensament (o el que per ell seria el mateix: l’esperit, l’ànima) no ocupa cap mena d’espai. Això ens porta directament a una posició dualista, on el pensament i la matèria són diametralment oposats.

Malgrat les seves debilitats, la filosofia de Descartes posseïa un contingut progressiu notable. Els seus avenços en ciència van estimular el creixement de la ciència natural a França. A nivell filosòfic, l’idealisme de Descartes va ser enderrocat per la tendència materialista de la il·lustració, tot i que va influir en pensadors com La Mettrie. Així i tot, fora de França, les seves idees van ser el punt de partida per dos dels més grans filòsofs de tots els temps: Spinoza i Leibniz.

Spinoza va dur a terme una veritable revolució en filosofia al prendre per punt de partida la filosofia de Descartes i transformar-la completament, arribant a assentar d’aquesta manera les bases per una aproximació genuïnament científica a la naturalesa. Al no limitar-se als estrets confins de la filosofia empirista, va ser capaç de transcendir els límits de la ciència mecanicista del seu moment amb grans hipòtesis.

Al trencar amb Descartes i la seva noció de cos sense ànima i d’ànima sense cos, Spinoza va avançar la idea de que el cos i la ment són dos atributs d’una i la mateixa cosa. L’univers no és un compost de ment i matèria, tal com defensa el dualisme de Descartes. Tan sols hi ha una única substancia, la qual conté dins seu els atributs del pensament i el ser. Aquesta és infinita i eterna, i posseeix tot el potencial per donar lloc als abundants fenòmens que veiem a l’univers.

Spinoza li dona a aquesta substància el nom de “Déu”. Però, en realitat, identificar a Déu amb la naturalesa és abolir-lo. En l’univers de Spinoza, infinit i etern, i que per tant no ha estat creat i es troba deslligat de tot cel i infern, no hi ha lloc per una deïtat separada. En efecte, no hi ha lloc per res excepte la substància, que és només una altra manera de dir naturalesa.

Per tant, de manera una mica estranya, la filosofia de Spinoza, malgrat la seva aparença idealista, és el veritable punt de partida pel materialisme en la seva forma dialèctica, és a dir, en un sentit no mecanicista de la paraula. Tot el que fa falta és substituir el terme “Déu” per “matèria” i obtenim una posició materialista perfectament consistent.

Les idees monistes de Spinoza van ser desafiades pel seu gran contemporani, Gottfried Wihelm Leibniz. Tot i ser un idealista objectiu, Leibniz va desenvolupar la dialèctica. El fonament de la filosofia de Spinoza era la substància única universal. Leibniz també parteix de la noció de substància, però la defineix de manera diferent – com una activitat viva, un moviment intern, una energia. Leibniz posa tot l’èmfasi sobre la multiplicitat de l’univers, que per ell està composat per un infinit nombre de substàncies que anomena “mònades”.

Malgrat la seva forma idealista, a la filosofia de Leibniz hi ha un germen d’una idea profunda i d’un concepte dialèctic de la naturalesa, fonamentat en el moviment, les relacions infinites, canvi i evolució d’un estadi primitiu a un altre superior.

En resum, en les obres de Descartes, Spinoza i Leibniz, veiem conclusions brillants assolides a partir dels desenvolupaments de la ciència. Aquests assoliments, tot i així, van ser continguts pel fet de què la ciència en aquell moment romania subordinada a la filosofia tradicional.

Preguntes i suggerències d’estudi:

1. Quines van ser les deficiències de la filosofia de Descartes?
2. Què va ser tan revolucionari de l’afirmació de Spinoza per la qual el pensament i la matèria són “una i la mateixa cosa, però expressada de dues maneres”?
3. Què és el monisme? Va ser Spinoza un monista? Ho van ser Marx i Engels?
4. Explica com Spinoza va ser a nivell formal un idealista, i tot i així va arribar a acostar-se tant a la posició materialista.
5. Per què va considerar Feuerbach a Leibniz “mig cristià, mig ateu, o una barreja de cristià i naturalista”?

Kant

Immanuel Kant marca el començament d’un punt d’inflexió en filosofia. Quan Kant va començar la seva activitat intel·lectual, la filosofia alemanya havia arribat a un punt mort. Els llampecs d’inspiració que van caracteritzar el pensament de Leibniz no van arribar a formar una escola filosòfica coherent. A Kant li repugnava l’especulació metafísica, la qual intentava resoldre els misteris de l’univers no per mitjà d’observar la naturalesa, sinó per mitjà d’un infinit raonament abstracte.

En la seva obra més important, la Crítica de la raó pura, Kant intenta resoldre el problema del coneixement, que havia causat una crisi en filosofia, el millor exemple de la qual fou l’idealisme subjectiu de Berkeley i l’escepticisme de Hume. Kant aborda la pregunta sobre què podem conèixer i com ho podem conèixer. Aquesta és una de les qüestions centrals de la filosofia – la teoria del coneixement o de la cognició (anomenada també “epistemologia”).

Kant va ser un dels primers en distingir entre enteniment (Verstand) i raó (Vernunft). Malgrat jugar un paper important per Kant, l’enteniment és la forma més baixa del pensament racional. Aquesta pren les coses tal com són, i es basa en el registre i classificació superficial sobre el simple fet de l’existència. Aquesta és la base de la lògica formal, així com del “sentit comú”, que pren les coses tal com sembla que són.

Però el procés de pensar no s’atura en el nivell de l’enteniment i de l’experiència sensorial immediata. Per arribar a una comprensió dialèctica necessitem la intervenció de la raó, la qual va més enllà del que ens es donat immediatament, ho desgrana en les seves parts constitutives, i ho reconstrueix. Aquest és el paper de la dialèctica. Abans de Kant, l’art de la dialèctica estava pràcticament relegat a l’oblit. Era considerat mer frau i sofisma, la “lògica del miratge”. Va ser un gran avenç de Kant tornar la dialèctica al seu lloc en la filosofia com una forma lògica superior.

A les seves “antinòmies”, Kant mostra que les contradiccions existeixen en el pensament. Per tant, partint de les lleis de la lògica formal, i aplicant-les al món de l’experiència, Kant procedeix a mostrar les contradiccions que emergeixen. Kant pren això com una prova de la incognoscibilitat de la “cosa en sí”, en lloc de veure que les contradiccions són objectives, i es troben presents en els fenòmens mateixos.

El mèrit de Kant és que va sotmetre les formes tradicionals de la lògica a una crítica detallada. El seu defecte descansa en la seva posició subjectivista en la teoria del coneixement. Aquesta va ser la font de les seves debilitats principals – ambigüitat, inconsistència i agnosticisme. En evitar una ruptura plena amb la lògica tradicional, si bé va exposar les seves limitacions, el mateix Kant va arribar a tota mena de contradiccions irresolubles, les quals va deixar sense resoldre. El problema de la relació entre subjecte i objecte (pensament i ésser) només la van resoldre finalment Marx i Engels, que van assenyalar que, en últim terme, tots els problemes filosòfics són resolts en la pràctica.

Preguntes i suggerències d’estudi:

1. Quina és la tasca de la ciència? Què va dir-ne Kant al respecte?
2. La relació entre subjecte i objecte va ser una qüestió central en filosofia al llarg de segles. Com va tractar Kant aquesta qüestió?
3. Què té de problemàtic el concepte del coneixement a priori? Què va escriure Engels al respecte d’això a l’Anti-Dühring?
4. Per què és l’idealisme objectiu superior a l’idealisme subjectiu?
5. Què hi ha de valuós en les “antinòmies” de Kant?

La revolució filosòfica de Hegel

Per al lector modern, els escrits de Hegel presenten dificultats considerables que emergeixen majoritàriament del fet que Hegel era un idealista i que, per tant, la dialèctica apareix aquí en una forma mistificada. Aquí, el desenvolupament històric apareix en una forma idealista, com el desenvolupament de l’autoconsciència (o esperit).

Així i tot, és possible llegir a Hegel, tal com va fer Marx, des d’un punt de vista materialista, extraient així el nucli racional del seu pensament. A La fenomenologia de l’esperit, la “autoconsciència” revela la seva activitat de moltes maneres, a través de la sensació i percepció, així com a través de les idees. En tot això, és possible percebre la silueta dels processos reals que tenen lloc a la natura, la societat i la ment humana. Al contrari que les filosofies idealistes anteriors, Hegel va mostrar un viu interès pels fets naturals, la naturalesa humana, i la història humana. Darrere la seva presentació abstracta, descansa un poc de coneixement de tots els aspectes de la història, la filosofia i la ciència contemporània.

El que era valuós en la filosofia de Hegel no era el seu sistema, sinó el mètode dialèctic. Part del motiu pel qual els escrits de Hegel són obscurs és precisament que va intentar forçar a la dialèctica – la qual va desenvolupar de manera brillant – a posar-se la camisa de força d’un arbitrari sistema filosòfic idealista. Quan no encaixava, feia ús de tota mena de subterfugis i mitjans peculiars de raonament que ho feien tot complex i obscur.

Així i tot, el gran mèrit de Hegel va ser mostrar el caràcter dialèctic del desenvolupament del pensament humà, de la seva fase embrionària, travessant tota una sèrie d’etapes, per assolir finalment la més elevada etapa de la raó: el concepte. En el llenguatge hegelià, aquest és el procés de ser “en si” a ser “per a si”, és a dir, la transformació d’un ésser latent i implícit en un de desenvolupat i explícit.

Al cor d’aquesta filosofia hi ha una concepció dinàmica de l’univers; una perspectiva que pren les coses per processos vius, no com objectes morts; en les seves interrelacions essencials, no com trossos i peces separades, o llistes arbitràries; com un tot que és més que la suma de les parts, Tota la realitat consisteix en una unitat de quantitat i qualitat, que Hegel anomenava “mesura”. A més, no només hi ha canvis de quantitat en qualitat, però també el procés contrari, on un canvi de qualitat causa un canvi en quantitat. Els punts crítics en la transició d’un estat a un altre s’anomenen “punts nodals” en les relacions de mesura de Hegel.

La “doctrina de l’essència” és la part més important de la filosofia de Hegel, perquè allà explica la dialèctica detalladament. El pensament humà no es queda en allò que li és donat immediatament per la percepció sensorial, sinó que busca anar més enllà d’això i arribar a la cosa en sí. La contradicció que descansa al centre de totes les coses s’expressa com la idea de la unitat dels contraris. Dialècticament, allò que semblen ser fenòmens mútuament excloents són en realitat inseparables.

Hegel no pretenia negar o enderrocar la filosofia prèvia, sinó resumir totes les escoles de pensament anteriors, i realitzar la síntesi dialèctica. Però en fer-ho, va portar a la filosofia als seus límits. A partir d’aquest punt, va resultar impossible desenvolupar la filosofia sense transformar-la en quelcom diferent.

La qualitat de la filosofia de Hegel que va fer època consistia en el fet que, en incorporar la totalitat de la filosofia d’una manera tan integral, va fer impossible anar més enllà seguint les línies tradicionals de la filosofia. Alhora, el mètode dialèctic, que havia perfeccionat, va proveir les bases per una perspectiva completament nova, que no es limitava a l’anàlisi i crítica de les idees, sinó que implicava un anàlisi de la història de la societat i una crítica revolucionària de l’ordre social existent.

La dialèctica hegeliana va ser concebuda de manera brillant, però finalment deficient, perquè estava limitada al domini del pensament. Així i tot, contenia el potencial per a un important canvi en el pensament, un que va alterar radicalment no només la història de la filosofia, sinó la del món.

Preguntes i suggerències d’estudi

1. Pots pensar en alguns exemples d’un procés que va de ser “en sí” a ser “en si i per a si”?
2. Que vol dir Hegel quan diu que no hi ha tal cosa com una veritable causalitat?
3. Per què l’objectivitat absoluta és el primer principi del pensament dialèctic?
4. Com supera Hegel la contradicció entre el pensament i l’ésser, entre “subjecte” i “objecte”?
5. Què va voler dir el demòcrata radical rus Herzen quan es va referir a la dialèctica hegeliana com “l’àlgebra de la revolució”?
6. Per què Engels va descriure la filosofia de Hegel com el més “colossal avortament” de la història?

De Hegel a Marx

Després de la mort de Hegel l’any 1831, la seva escola es va desintegrar inevitablement i es va esmicolar, víctima de les seves contradiccions internes. L’escola hegeliana es va escindir en dues ales – la dreta i l’esquerra. El marxisme va ser una expressió d’això, però aquest es va allunyar completament de la filosofia (almenys, de la filosofia tal com s’entenia en aquell moment).

Els primers escrits dels fundadors del socialisme científic mostren clarament el seu origen hegelià. El veritable punt d’inflexió respecte a Hegel es remunta a La sagrada família, La ideologia alemanya i, particularment, les famoses “Tesis sobre Feuerbach”. Però el marxisme no va brollar ja format i armat, com Atenea del cap de Zeus. Marx i Engels van haver de passar primer per l’escola preparatòria de l’esquerra hegeliana.

Les implicacions revolucionàries de la filosofia de Hegel ja es trobaven implícites en els escrits dels hegelians d’esquerres, tot i que de forma confusa i encara idealista. Per portar-les més enllà, es requeria una inversió completa: el total abandó de l’idealisme i la transició al materialisme. Però els hegelians eren incapaços de realitzar tal transició, i estava en mans de Marx i Engels sotmetre les seves idees filosòfiques a una crítica contundent. Van demolir la concepció idealista subjectiva de l’autoconsciència, explicant que la realitat percebuda pels sentits existeix independentment de la consciència de l’observador. Van assenyalar que el món continua existint fins i tot quan el subjecte no està present per percebre’l.

Aquesta crítica de la “crítica crítica” es va desenvolupar sistemàticament a La sagrada família, en la qual Marx i Engels proven que la filosofia subjectiva de Bauer no fa cap altre cosa que dur al seu final lògic la idea bàsica de La fenomenologia de l’esperit de Hegel: la substància ha d’elevar-se a l’autoconsciència. En lloc d’aquestes abstraccions sense vida, els fundadors del socialisme científic van partir de la realitat, els homes i dones materials en societat, la història real, no l’esperit universal de la “autoconsciència” idealista.

Malgrat tot, va ser la tràgica figura de Ludwig Feuerbach la primera en disputar a Hegel des d’un punt de vista materialista. Va fer servir la destral contra les arrels de l’idealisme i va atacar a la religió. Així ho va fer en el seu llibre, L’essència del cristianisme. L’aparició d’aquest llibre l’any 1841 va marcar una època i va tenir conseqüències revolucionàries. La lectura materialista de la religió que va realitzar Feuerbach va ser un important pas endavant que va assenyalar el camí vers una ruptura definitiva amb l’idealisme.

Les idees de Feuerbach representaven una gran evolució filosòfica i van tenir un gran impacte en els joves Marx i Engels. Però al final va fracassar. Feuerbach considerava la consciència humana principalment com un mer reflex de la naturalesa, alhora que també emfatitzava que l’home arribava a comprendre la seva pròpia naturalesa i les relacions amb altres homes. Ara bé, les seves conclusions són extremadament dèbils. La seva única alternativa a la dominació de la religió és l’educació, la moralitat, l’amor, i fins i tot una nova religió. Per Feuerbach, el problema central de l’alienació és religiós, però això deixava completament fora de l’explicació el veritable motor i origen real de tota alienació – l’alienació del treball de si mateix en la forma de plusvàlua en el procés de la producció capitalista.

El problema amb Feuerbach és que simplement va negar a Hegel, negant la seva filosofia mitjançant el mer rebuig. El seu principal error va ser, fent servir l’expressió alemanya, tirar al nadó amb l’aigua de la banyera. En rebutjar la filosofia de Hegel, també va rebutjar el seu nucli racional – la dialèctica. Això explica el caràcter unilateral del materialisme de Feuerbach, que va provocar la seva caiguda.

Va caldre el geni de Marx per descriure el nucli racional que s’amagava en les pàgines de la Lògica de Hegel i aplicar-lo a la realitat, al món material. També va explicar que la deficiència del “materialisme antropològic” de Feuerbach és que allà l’individu és concebut com una entitat abstracta. Però l’activitat humana real (el treball) no és l’activitat dels individus aïllats. És necessàriament col·lectiva en la seva pròpia essència.

Precisament en aquest punt hem arribat a un nou punt de partida, a un trencament fonamental amb tota la filosofia anterior. Aquesta troba la seva expressió en la què potser sigui la més gran i important de les “Tesis sobre Feuerbach” de Marx: la celebrada onzena tesis – “Els filòsofs s’han dedicat únicament a interpretar el món de diverses maneres; d’allò que es tracta és de transformar-lo.” Aquí el pensament filosòfic – el més alt, més sublim triomf de l’esperit humà – per primer cop deixa de ser una mera activitat contemplativa i esdevé una arma formidable en la lluita per transformar la societat.

A mesura que arribem al final d’aquesta obra sobre la història de la filosofia, és important destacar que molta gent no s’adona que l’abast del marxisme va molt més enllà de la política i l’economia. Al cor del marxisme descansa la filosofia del materialisme dialèctic. Desgraciadament, l’immens treball d’escriure El capital va impedir a Marx escriure una obra exhaustiva sobre la qüestió, tal com pretenia.

Preguntes i suggerències d’estudi

1. Per què el hegelianisme, fins i tot en la seva versió d’esquerra, va assolir un cul-de-sac?
2. Com considerem els marxistes el pensament humà? Com es compara això amb la idea absoluta de Hegel?
3. Pot Feuerbach ser vist com un catalitzador del moviment obrer? Quina valoració fem d’ell?
4. En quina trampa van caure els hegelians d’esquerra quan van intentar erigir una alternativa a Hegel? En quina falsa visió de la història va acabar aquesta trampa segons Marx i Engels?
5. Per què l’evolució del pensament i la ciència no és un cercle indefinit, sinó més aviat una espiral? On deixa això al marxisme i al “final de la filosofia”?