La guerra de l’Iran: “aquells a qui els déus volen destruir primer embogeixen”

Mentre escric aquestes línies, l’atenció de tot el món se centra en un home. Cada paraula seva és estudiada, disseccionada i analitzada en extraordinari detall, amb l’esperança que se’n pugui derivar algun sentit respecte al qual pugui, o no, significar.

Els esforços dels autodenominats experts s’assemblen força als dels astròlegs del món antic que estudiaven amb la mateixa diligència les entranyes d’animals morts per predir el futur.

Per desgràcia, la ciència de la predicció no sembla haver avançat una sola passa fins ara.

Des del moment que Donald Trump va marxar furiós de la reunió del G7 a les Rocky Mountains, deixant als dignataris reunits, els suposats líders del món conegut, en un profund estat de xoc i incredulitat – fins ara, seguim igual de lluny d’esbrinar el que el president dels Estats Units està pensant a fer.

Arribats a aquest punt, el mètode científic del marxisme ha de ser invocat per proveir-nos d’alguna mena de fermesa respecte al que està passant al món. Ja que, sense importar com d’important i significant els pensaments i les accions dels individus puguin ser a l’hora de donar forma als grans esdeveniments històrics (i en qualsevol moment donat, poden ser decisius), mai són suficients, per si mateixos, per explicar res.

Sempre és necessari col·locar aquestes accions individuals en un context general. Des d’aquest punt de vista, prenc l’oportunitat de dirigir la vostra a atenció a quelcom que vaig escriure sobre la situació a  l’Orient Mitjà fa menys d’un any:

“La situació a l’Orient Mitjà és un autèntic camp de mines, esperant un impuls inicial per explotar en quelcom vast i terrorífic. I els actors en aquest drama semblen representar els seus papers amb una mena de fatalisme cec que és incapaç de predir la seva següent passa. Procedeixen amb la inevitabilitat mortal de robots programats per actuar de formes sobre què no tenen cap comprensió, i molt menys control.”

En analitzar qualsevol guerra, el primer que s’ha d’establir és quines són les metes dels poders enfrontats. Analitzar els objectius militars d’Israel no és difícil. Com he explicat en articles anteriors, Netanyahu està determinat a arrossegar a Amèrica en la seva guerra amb l’Iran, i les seves presents accions flueixen de forma força llògica d’aquest objectiu.

És comú que crítics d’esquerres del líder israelià el descriguin a vegades com un criminal de guerra les mans del qual estan impregnades amb la sang d’innumerables víctimes innocents – cosa que sense dubtar és certa – i com un maníac homicida les accions del qual són determinades per pur odi i set de sang – cosa que és falsa.

De fet, no hi ha res d’irracional en la conducta de Netanyahu. No està guiada ni per odi cec ni per emocions irracionals. Tot el contrari, de fet. Els seus càlculs són completament racionals.

Com vaig escriure a l’article abans esmentat:

“Netanyahu és un polític cínic i avesat amb un historial de maniobres sense principis i de corrupció. Sap perfectament que si la guerra a Gaza acaba, perdrà el poder i es trobarà enfrontant-se a una condemna a presó. El prospecte d’acabar la seva carrera política no l’hi és particularment atractiu. La probabilitat d’una llarga estada a una presó israeliana és un prospecte encara menys apetitós. 

“La seva única esperança de rescatar quelcom de la seva reputació és presentant-se com un líder fort – un líder de guerra. Però, per definició, un líder de guerra necessita una guerra a liderar. Des d’aquesta equació no gaire complexa, l’única possible deducció es torna clara immediatament…

“Ha de convèncer el poble d’Israel que s’enfronten a una amenaça existencial per part de poderosos enemics externs, i a aquests enemics se’ls ha d’enfrontar amb força, ja que aquesta és l’única llengua que entenen.”

Sens dubte, aquestes consideracions personals tenen un pes important sobre Netanyahu, que actualment s’enfronta a considerables problemes al front domèstic. La millor manera d’apaivagar aquests problemes és precisament implicar-se en una aventura militar estrangera, que el pot proveir amb la possibilitat d’emmascarar-se davant del públic com un “gran líder de guerra”.

Vaig concloure amb: “Netanyahu està determinat a engegar una guerra amb l’Iran que s’estendrà en una guerra més àmplia per tota la regió, arrossegant-hi altres poders, incloent-hi els Estats Units d’Amèrica. Aquest és l’objectiu. I res ni ningú pot el pot desviar.”

Vaig escriure aquestes cites el 2 d’agost de 2024 en un article anomenat “Crisis a l’Orient Mitjà: caminant somnàmbuls cap a l’abisme”. Gairebé dotze mesos més tard, trobo que no he de canviar ni una sola línia del que vaig escriure aleshores.

Els esdeveniments han demostrat que això és correcte al cent per cent. Un cop hem establert aquest fet, hem entès la natura precisa i la causa de la situació present.

 

D’herois i malvats

Com en tots els drames, hi ha herois i hi ha malvats. Com en totes les guerres, les forces del Mal es diu que lluiten contra les forces del Bé. La nostra meravellosa premsa lliure no ha perdut el temps en presentar als israelians com als defensors heroics de la pau, la justícia i la democràcia; mentre que l’Iran, naturalment, és presentat com la font de tots els mals a l’Orient Mitjà, sinó a tot el món.

Així i tot, al final del dia, resulta que ambdues forces, en aparença mútuament exclusives i hostils, estan conspirant per produir una catàstrofe d’importància global.

Per la nostra part, no tenim les més mínimes il·lusions respecte a la naturalesa reaccionària del règim iranià. Però intentar presentar al ben conegut criminal de guerra, el Carnisser de Gaza, Benjamin Netanyahu, com un defensor de la pau al món ja és estirar els poders de la creença fins al seu límit.

Tot això està clarament connectat amb la situació a Gaza; pobre, sagnant, destrossada Gaza, que l’exèrcit israelià ha reduït a una pila fumejant de runa. Tot i això, avui dia els israelians no han assolit els seus objectius militars declarats. Els ostatges no han estat alliberats i Hamàs no ha estat destruït. Com ja vaig explicar fa gairebé un any, l’agost de 2024:

“La guerra a Gaza, com hem vist, ara està desesperadament empantanada. Havent-hi derruït tot el territori, l’exèrcit israelià s’ha quedat sense objectius viables. Fins i tot alguns generals han expressat la seva disatisfacció amb la situació. 

“Així que Bibi ha de pensar en quelcom altre. […]

“El que realment necessita és l’involucrament directe de l’exèrcit americà en una confrontació més àmplia a la regió – una que forci els Estats Units i tots els seus aliats a prendre obertament el costat d’Israel. Per aquest fi, Netanyahu està determinat a provocar un conflicte regional que forci als Estats Units a involucrar-se directament del costat d’Israel. 

“L’enemic que han escollit enfrontar no és altre que l’Iran.”

Els israelians han estat intentant per tots els mètodes a la seva disposició provocar un conflicte amb l’Iran. Vaig comentar l’any passat:

“Els israelians han posat en marxa un programa de provocació sistemàtica, dissenyat per empentar a l’Iran a la guerra. L’1 d’abril [2024], un atac israelià a la secció consular de l’ambaixada iraniana a Damasc va matar a set iranians, incloent-hi dos comandants veterans. 

“Immediatament, com un cor ben assajat, els aliats d’Amèrica van pressionar a l’Iran a exercir ‘autocontrol’. No és estrany que sempre sigui a l’Iran a qui se li demani ‘autocontrol’, mai a Israel? I tot i així, és precisament a Israel a qui se li hauria de dirigir aquest consell.”

Ara la història es repeteix.

 

L’estratègia de Netanyahu

És un fet ben conegut que per preparar el terreny per un acte d’agressió, és imperatiu que l’agressor sembli ser la víctima. El negre s’ha de pintar de blanc i el blanc s’ha de pintar de negre.

Netanyahu va haver de dirigir l’atenció de la seva creixent impopularitat assenyalant amb un dit acusatori a un enemic extern que potser és encara menys popular que ell. Per aquest fi, ha jugat hàbilment amb els sentiments de por vers l’Iran que la camarilla governant d’Israel ha construït i exagerat durant dècades. Això ara s’ha concentrat en la qüestió de la suposada amenaça d’una bomba nuclear iraniana.

Totes les fonts més informades – incloent els Estats Units – han conclòs que l’amenaça de l’Iran desenvolupant aquesta arma a curt termini no és una proposició viable. És cert que els iranians posseeixen tot allò que en última instància els cal per produir les seves pròpies armes nuclears, però això de cap manera representa una “amenaça real i present” per Israel, com ho presenta Netanyahu.

Al contrari, les agències d’intel·ligència americanes han deixat clar que no hi és possible que l’Iran adquireixi armes nuclears fins a almenys d’aquí a tres anys. Això és completament ignorat mentre els tambors de guerra es tornen més forts i persistents.

 

La visió des de Washington

Comencem pel més evident. Una guerra generalitzada a l’Orient Mitjà clarament no coincideix amb els interessos dels Estats Units. Tindria efectes catastròfics sobre l’economia mundial (i americana), que ja es veu amenaçada per una caiguda econòmica.

A més, els Estats Units tenen bases a molts països de l’Orient Mitjà que són vulnerables a atacs, com també ho són els seus interessos econòmics i comercials.

Fins i tot Joe Biden i la seva camarilla de bel·licistes entenia això, i conseqüentment van evitar donar a Netanyahu la llum verda per atacar l’Iran. Van preferir passar-li la copa enverinada a la nova administració de Donald Trump.

Per la seva part, Trump clarament no estava a favor d’una guerra amb l’Iran. D’una banda, com a individu, clarament sent aversió pel risc, preferint negociar acords en condicions favorables.

El que és més important, va dirigir una campanya electoral sobre una clara plataforma d’oposició a arrossegar a Amèrica en guerres estrangeres.

Recordem que va prometre acabar l’involucrament americà a Ucraïna en un període 24 hores. A l’hora de la veritat, aquesta meta ambiciosa l’ha eludit, però no ha abandonat de cap manera l’objectiu de treure a Amèrica de l’embolic ucraïnès.

Tot i un constant bombardeig de demandes de Netanyahu, s’ha negat de forma consistent a donar permís per un atac sobre l’Iran, al contrari, ha advocat per perseguir negociacions sobre l’espinós assumpte de la política nuclear iraniana.

Aquestes negociacions, de fet, ja estaven en marxa quan els israelians van atacar. De fet, l’atac es va llençar tan sols un parell de dies abans que les negociacions haguessin de reprendre’s – el diumenge 15 de juny. El propòsit d’aquest atac, aleshores, clarament era sabotejar aquestes negociacions.

 

Les negatives d’Amèrica

El govern iranià ha acusat els americans de duplicitat, amagant-se rere la cínica excusa de les negociacions mentre en secret encoratgen a Israel en els seus plans agressius.

En reposta, els americans han negat haver jugat cap paper en l’atac. Però, quan es té tot en compte, aquestes negatives no són gaire convincents per l’Ayatollah, o la majoria de gent a l’Iran.

Per començar, Trump, estúpidament no ha intentat negar el fet que se l’havia avisat amb temps de les intencions d’Israel. Això ha estat generalment interpretat com a indicació que efectivament li havia proveït a Netanyahu la llum verda per atacar l’Iran, que, fins ara, s’havia negat a donar-li.

Si els americans eren conscients dels plans d’Israel, creure que no hi van jugar cap paper – per molt que fos indirecte – en l’atac en si estira massa la credulitat. La provisió d’informació satèl·lit i altra intel·ligència en si podria haver jugat un paper molt important en l’operació.

No és cap secret que Israel té servents obedients en posicions de poder als Estats Units; al Departament d’Estat, al Pentàgon, a la burocràcia permanent no electa, que roman inamovible segui qui segui a la Casa Blanca. Finalment, té recolzadors en posicions clau de l’administració en si.

Aquestes forces poderoses s’haurien posat en marxa en els moments previs a l’atac, i haurien exercit immensa pressió sobre el president, que no amaga el seu suport per Israel i és conegut pels seus impulsos sobtats i els seus canvis d’humor imprevisibles, que poden variar considerablement d’un moment a l’altre.

 

Trump canvia el rumb

Tot i que Trump jura en cada frase que recolza un acord negociat amb l’Iran en comptes d’una guerra, ell mateix ha contribuït a sabotejar les negociacions amb l’Iran.

Els termes que ofereixen a l’Iran van molt més enllà de la demanda inicial de l’abandonament de les armes nuclears. En efecte, als iranians ara se’ls demana que desmantellin totes les seves instal·lacions nuclears i que abandonin l’enriquiment nuclear en general, sigui per objectius pacífics o militars.

Naturalment, es descarta la possibilitat que cap administració iraniana pugui acceptar unes demandes tan indignants, que són una clara violació dels drets de l’Iran com a estat nació.

Sembla clar que la negativa de l’Iran a comprometre’s en aquesta qüestió ha portat a un creixent grau de frustració per part de l’home a la Casa Blanca, que, per tant, s’hauria tornat susceptible als perniciosos arguments del poderós lobby pro-Israel respecte a què l’única llengua que els líders a Teheran entenen és la força.

És fàcil imaginar una escena en què un Donald Trump irascible finalment diu a Netanyahu que està cansat de “l’obstinació” dels iranians, i que, conseqüentment, Israel pot fer el que vulgui per pressionar-los.

El que Trump va dir a Netanyahu no ha estat enregistrat. Però fos el que fos, va ser entès per Israel com el permís de Washington que estaven esperant impacientment.

Un cop presa aquesta passa, els esdeveniments es van succeir a la velocitat de la llum. Això no és sorprenent, ja que totes les preparacions s’havien fet fa molt.

 

Una jugada perillosa

El president Trump va acabar d’hora el seu viatge al Canadà per una reunió amb els líders mundials i va marxar a Washington a finals del dilluns, primer havent enervat els seus aliats queixant-se del fet que havien exclòs de manera injustificable a Vladímir Putin de les deliberacions.

Mentre públicament donava suport a la crida a la “desescalada”, Trump va continuar repetint el seu suport pels agressors israelians. Al final, les accions sempre parlen més que les paraules. La decisió de l’armada americana d’enviar un segon portaavions a l’Orient Mitjà no es podria haver pres sense el seu permís exprés.

El portaavions USS Nimitz, amb els seus nou esquadrons aeris i una força escolta que inclou cinc destructors, ha abandonat el Mar del Sud de la Xina per unir-se al USS Carl Vinson al Mar d’Aràbia, segons la premsa.

Si això és el que Washington anomena “desescalada” és legítim preguntar-se com seria una autèntica escalada!

La seva intenció pot haver estat utilitzar la seva presència com a forma de dissuadir a l’Iran d’atacar les bases americanes, però aquesta és una jugada extremadament perillosa, i una que comporta riscs imprevisibles.

La simple presència de forces americanes enormes tan a prop de l’Iran només es pot veure com un acte d’escalada. Un cop aquestes forces són desplegades pel Mediterrani, el Golf de Pèrsia i el Mar Roig, la demanda d’utilitzar-les inevitablement creixerà, creant el risc d’un enfrontament seriós.

Si els Estats Units s’uneixen a la guerra, els americans per tot l’Orient Mitjà seran extremadament vulnerables a un atac, i la presència de portaavions res farà per protegir-los.

Hi ha aproximadament 40.000 militars americans dispersos per bases per tot l’Orient Mitjà, que es convertiran en potencials objectius de la retaliació iraniana.

 

Repercussions internacionals

Més serioses encara serien les repercussions internacionals d’un acte com aquest. Això em porta a la qüestió de la discussió que va ocórrer recentment entre Donald Trump i Vladímir Putin, evidentment a petició de Putin.

És impossible saber amb exactitud quin va ser el contingut de la conversa, ja que el text com a tal no s’ha fet disponible, per motius evidents, però és força clar que el líder rus s’haurà expressat amb els termes més contundents possibles, avisant que l’involucrament militar americà en la guerra entre l’Iran i Israel podria tenir conseqüències molt serioses.

Hem de recordar que el 21 d’abril de 2025, Vladímir Putin va signar un tractat amb l’Iran, comprometent a ambdues nacions a una Aliança Estratègica Comprensiva.

Paradòxicament, aquesta passa es va fer possible gràcies als Estats Units, que va imposar dures sancions contra Rússia i l’Iran. Com a resultat, Rússia s’ha convertit en un aliat comercial clau, en particular pel que fa a l’excedent de petroli del segon.

Actualment, Rússia i l’Iran comparteixen una aliança militar i econòmica pròxima, i ambdós països estan sota dures sancions per part de la majoria de les nacions occidentals. Això sense dubte significa que qualsevol amenaça militar contra l’Iran necessàriament provocaria una resposta de Rússia – un fet que Putin haurà deixat abundantment clar a Trump en aquesta conversa.

No hi ha dubte que aquestes paraules hauran pesat força sobre la ment de Trump, fet que explica els subseqüents girs. El prospecte d’un conflicte obert amb Rússia – i, de forma gairebé inevitable, Xina – li haurà donat molt sobre què pensar.

Però fins i tot mentre l’home a la Casa Blanca estava ocupat preparant una ràpida retirada, el seu amic a Londres es preparava de nou per l’acció.

Com si no tingués prou problemes a casa, on el seu govern està immers en profunds problemes i ell mateix és molt impopular, Starmer ara s’està involucrant en intentar trobar alguna forma d’aconseguir la “desescalada” del conflicte a l’Orient Mitjà.

Com ajuda el Sr. Starmer a “desescalar” la situació? Enviant avions de combat i de combustible a la regió! El que se suposa que han de fer, no ho sabem, ja que el 1r ministre britànic es nega a dir-ho, però no és difícil predir que els ordenarà fer allò que el seu cap a la Casa Blanca li digui que ha de fer. Això és, al final, el que anomenem la “Relació Especial” – és a dir, la relació entre el majordom i el mestre.

No hi ha, per cert, cap comparació entre els portaavions britànics i els superportaavions americans. Però com menys diguem al respecte, millor. En les paraules de Napoleó: “Del sublim al ridícul, només hi ha una passa.”

 

Senyals confosos

Com sempre, Trump sembla contradir-se a si mateix.

Durant la seva recent trucada amb Putin, el líder rus evidentment va oferir els seus serveis per mediar el conflicte entre Israel i Iran. Això va causar atacs de cor pels altres líders occidentals a la reunió del G7.

Trump ha deixat clar que, personalment, no té cap objecció a què Putin jugui aquest paper. Això tindria l’avantatge d’alleujar a l’home a la Casa Blanca de la dolorosa necessitat de mediar entre dos estats que estan a punt de saltar l’un contra l’altre i amb poc desig de posar fi al conflicte.

I tothom sap que tan sols les opinions d’un home tenen alguna mena de pes sobre els israelians, i aquest home és Donald Trump.

Sembla que el president Macron ha adquirit un nivell de paroxisme que podria posar la seva salut en perill. La seva ràbia òbviament estava dictada per la presumpció que sempre fa, és a dir, que ell és l’únic qualificat per actuar com a “mediador internacional honest”.

Aquesta creença no té en compte el petit detall que avui dia ningú té prou confiança en l’honestedat moral del Sr. Macron, ni tan sols per comprar-li un cotxe de segona mà.

Macron ha estat prou ingenu per a afirmar que Trump va marxar de la reunió per pressionar cap a un alto el foc al conflicte a l’Orient Mitjà. Clarament irat, Trump va emetre una resposta humiliant pel president Macron, a qui descriu com el “president que busca publicitat” que “sempre s’equivoca!”

Va dir que no estava d’humor per advocar per un alto el foc o ni tan sols per negociar res, excepte la rendició incondicional de l’Iran.

Per tant, hem d’intentar analitzar els elements guia en l’estratègia de Trump – sempre, és clar, suposant que posseeix tal cosa. I això no està massa clar.

 

El paper canviat d’Amèrica

Si un comet un error, un individu racional escollirà canviar el camí que havia escollit per evitar que torni a passar. L’idea que si un comet un error i això el porta al fracàs, la conclusió ha de ser repetir-ho i repetir-ho en la creença cega que, al final, donarà bons resultats, no és una característica d’un pensament racional sinó més aviat un símptoma de demència.

Això és el que avui dia s’accepta com a pensament estratègic a occident. És el que els bel·licistes als Estats Units i Europa van fer en el cas d’Ucraïna, i és el que s’està convidant els Estats Units a fer ara amb relació a l’Iran!

Tot i que no sembla haver entrat als caps durs dels homes i dones que governen el món des de les Rocky Mountains canadenques, les coses han canviat a escala internacional des que Biden i la seva camarilla bel·licista estaven al càrrec.

L’imperialisme americà és la nació més poderosa del món, però aquest poder no és il·limitat i ara està clarament en declivi. Enfrontat amb un gegant econòmic com la Xina i una ressorgint i confiada Rússia, es torna cada cop més arriscat per Amèrica pressionar amb el seu pes pel món.

Subestimar un enemic és fatal en la guerra. És molt millor exagerar i preparar-se pel pitjor, que marxar cegament a la batalla, assumint el millor, i per tant garantint un mal resultat.

El mateix error estúpid que va portar als Estats Units a la guerra amb Rússia a Ucraïna, que està acabant en una derrota humiliant, ara s’està repetint – amb conseqüències molt més serioses.

Mai van considerar que les coses podien no anar com havien imaginat. De la mateixa manera, mai van imaginar que els míssils iranians podrien travessar les defenses israelianes aparentment impregnables, encertant diversos objectius importants a Israel mateix.

I persisteixen en negar el que és evident – principalment, que l’atac sobre les instal·lacions nuclears no està funcionant.

Aquestes persones són presentades per la premsa com a individus altament intel·ligents, fins i tot brillants, que només mereixen felicitacions i admiració. En realitat, el que mereixen és ser enviats a la cel·la embuatada més propera tan aviat com sigui possible, on no constitueixin un perill per si mateixos o per la resta de l’espècie humana.

 

Error de càlcul

L’ala més reaccionària dels republicans recolza tant el govern d’Israel com la seva visió que ara és l’hora de buscar un canvi de règim a Teheran. Això, i no la destrucció de la indústria nuclear de l’Iran, és l’objectiu real de Netanyahu i la seva camarilla.

Però han comès un greu error de càlcul. Tot i que molts iranians rebutgen el règim, el seu odi per l’Ayatollah de cap manera es tradueix en suport per Netanyahu i els americans! Més aviat el contrari, de fet.

Les accions agressives d’Israel, recolzades pels Estats Units, empentaran a àmplies capes de la societat iraniana – fins i tot aquelles que són amargament hostils al règim – a recolzar el seu govern en la guerra contra els invasors estrangers.

Lluny de persuadir els iranians d’adoptar una actitud més “raonable” a les negociacions sobre la qüestió nuclear, moltes persones, no tan sols al govern sinó als carrers, conclouran que les negociacions amb els americans són una pèrdua de temps, i que l’única defensa real que l’Iran pot tenir és adquirir armes nuclears tan aviat com puguin.

 

Ha tingut èxit Israel?

Com és la fulla de balanç de les primeres etapes d’aquesta guerra? Per al moment, és impossible fer un judici acurat de l’extensió dels danys causats pels primers atacs a l’Iran. O, ja que hi som, l’extensió real dels danys causats per l’Iran a Israel.

Com sempre, la boira de la guerra ha arribat, imposant un dens vel sobre la situació real que fa que establir la veritat sigui extremadament difícil. Per al moment, els israelians es jacten. Són els experts mundials en jactar-se. De fet, si hi hagués un Premi Nobel per fer gala, serien sens dubte els campions mundials.

Desafortunadament, les afirmacions exagerades durant la guerra tenen la tendència de quedar desacreditades al llarg del temps. I les afirmacions israelianes sobre el seu suposat èxit destruint les defenses iranianes i soscavant fatalment la seva capacitat per desenvolupar armament nuclear en són un exemple.

Les primeres afirmacions fetes per Israel, sobre que l’Iran no seria capaç de respondre eficaçment durant un bon temps, han estat refutades immediatament pels esdeveniments.

Va tenir èxit l’atac israelià a l’hora d’aclaparar el sistema de defensa aèria de l’Iran? La resposta sens dubte és sí. Sembla que l’ofensiva va ser precedida per un ciberatac, que va eliminar les defenses aèries de l’Iran durant diverses hores, deixant Teheran indefens davant el bombardeig israelià.

Però els iranians asseguren que ja han començat a reparar els danys i, per tant, podem predir que en el futur els atacs aeris israelians no es duran a terme sense pèrdues.

Sens dubte, a l’Iran s’han produït danys importants. Però l’abast de la destrucció ha estat clarament exagerat i sobreestimat en un grau extraordinari.

Això ho demostra el fet mateix dels atacs de míssils immediats i aclaparadors llançats per l’Iran, que els israelians havien afirmat inicialment van ser descartats almenys per al futur immediat, tal va ser la devastació que van afirmar haver infligit a la màquina militar dels iranians.

Els iranians no van perdre temps en desencadenar una onada aterridora de míssils –probablement diversos centenars– contra objectius a Israel en xifres tals que alguns, almenys, han penetrat en el tan esbombat sistema antimíssils israelià ‘David’s Sling’.

Els israelians afirmen que la majoria d’aquests míssils van ser abatuts. Aquest és sens dubte el cas, i no és cap sorpresa. No obstant això, alguns míssils van arribar a través, trencant el mite de la impermeabilitat de l’anomenada “Cúpula de Ferro” i “Filla de David” i causant greus danys tant a objectius militars com civils.

The Guardian va informar:

“Els míssils iranians han colpejat ciutats israelianes de Tel Aviv i Haifa, destruint llars i alimentant les preocupacions entre els líders mundials en la reunió del G7 d’aquesta setmana que el conflicte entre els dos enemics regionals podria conduir a una guerra més àmplia a l’Orient Mitjà.”

Les imatges d’una zona residencial a Tel Aviv reduïda a un munt de runes amb un enorme cràter donen testimoni de l’extraordinari poder destructiu d’aquests míssils. Va ser una crida d’atenció a la població israeliana, a la qual s’ha alimentat sistemàticament la tranquil·litzadora il·lusió que les seves formidables defenses aèries els protegirien contra els danys per sempre i per un dia.

Els residents desconcertats, que estudiaven les restes de les seves llars i clarament en estat de xoc i terror, van comentar amb tristesa: “Això és com Gaza”.

De la nit al dia, la reputació que la cúpula de ferro, la fona de David, i tots aquests sistemes de defensa aèria que Israel ha estat desenvolupant durant els últims 30 anys –des del primer conflicte entre l’Iraq i els Estats Units el 1991– s’ha trencat.

Els danys psicològics causats per això superaran amb escreix qualsevol dels danys físics causats pels míssils iranians. Però els sofriments de la població civil no són motiu de preocupació per Netanyahu, que va aparèixer a la televisió en la seva habitual postura cínica de tranquil·litat i reserva acerosa per prometre a la població d’Israel que “Tehran cremarà.” En altres paraules, més del mateix.

Però darrere de la façana de confiança falsa, Netanyahu és un home preocupat. És molt conscient del fet que si no guanya una victòria ràpida sobre l’Iran, el temps no està del costat d’Israel.

Israel continua duent a terme vagues mentre intenta localitzar i matar alts funcionaris del govern iranià i de l’exèrcit iranià, així com membres de l’establishment científic iranià.

I continua atacant míssils balístics iranians i posicions de defensa aèria. Però Israel segueix sense poder fer front al cop d’efecte que potser esperava que faria quan va començar aquesta operació el divendres.

Mentrestant, les vagues de l’Iran contra Israel s’estan fent cada vegada més fortes. Amb el temps, la balança d’avantatges en el que ara és clarament una guerra de desgast canviarà cada vegada més a favor de l’Iran.

El sistema de defensa aèria d’Israel està començant a patir escassetat, i en algun moment serà incapaç de mantenir fins i tot el nivell de cobertura de míssils que és capaç en el moment actual.

És una qüestió de matemàtiques senzilles. Requereix un mínim de dos míssils Patriot per oferir un cert grau de certesa que un míssil entrant serà abatut.

Iran està llançant centenars de míssils, i es creu que posseeix un arsenal de diversos milers més. Per contra, el nombre de míssils Patriot posseïts per Israel és limitat, i s’esgotarà ràpidament al ritme d’ús actual.

Netanyahu, per tant, necessita una victòria ràpida. Però això és una cosa que clarament no està a la seva disposició, en cap cas sense l’ajuda activa dels Estats Units d’Amèrica.

Israel no ha estat capaç d’infligir danys significatius a les instal·lacions nuclears de Fordow. Han foratat alguns forats a la terra al voltant de les instal·lacions de Natanz. Per tant, mira cada vegada més com si Israel no pogués aconseguir els seus tres objectius.

Fins ara ha fracassat en la causa del col·lapse del Govern iranià.

Fins ara no ha impedit que l’Iran llancés míssils contra Israel malgrat les afirmacions que Israel ha desactivat un terç dels llançadors de l’Iran.

No ha causat greus danys al programa nuclear de l’Iran ni ha retardat greument el seu avanç cap a la producció d’una bomba nuclear.

Aquesta és l’explicació de les seves cada vegada més frenètiques crides a Trump perquè acudeixi a la seva ajuda.

 

Els riscos per a Trump

I quina és la posició de Trump? És una pregunta difícil de respondre. Un té la impressió que Trump no té una idea clara d’on va o fins i tot del que està fent. Com va respondre un periodista que li va preguntar directament si té intenció d’intervenir en el conflicte: “Ho puc fer, no ho puc fer.” És probable que ni tan sols s’hagi inventat la seva pròpia ment en aquesta qüestió.

Trump sembla reaccionar empíricament als esdeveniments, prenent la seva ment a mesura que avança, reaccionant ara a aquesta pressió, ara a això.

Aquests mètodes poden ser adequats per a un desenvolupador de propietats de Nova York. Però són totalment insuficients pel que fa a les complexitats de la diplomàcia internacional. La confusió empírica no substitueix a una estratègia clara i coherent. No obstant això, sembla que aquesta situació manca lamentablement d’aquesta administració.

L’evident manca de comprensió de Trump dels mètodes diplomàtics més elementals es va revelar clarament per la seva reacció als esdeveniments recents. En primer lloc, no va perdre temps a expressar el seu ple suport als actes agressius d’Israel, culpant a l’Iran per la seva incapacitat de “fer un tracte” – passant per alt el fet que, per citar malament el Padrí, “els va fer una oferta que no podien acceptar.”

En el seu entusiasme per la causa israeliana, va arribar a descriure el seu acte viciós d’agressió no provocada com “excel·lent”. També va deixar clar que havia estat informat de l’atac amb antelació.

Res d’això li va impedir, poc després, mantenir fermament que “Amèrica no tenia coneixement d’aquest atac i no hi jugava cap paper.” Una negació que clarament cap persona assenyada podria acceptar.

Des de llavors, ha jugat el seu joc habitual d’enviar missatges mixtos, que un pot interpretar de totes maneres que un li agrada. D’una banda, el ple suport a Israel. D’altra banda, les demandes de posar fi a les hostilitats, la “desescalada” i el reinici de les negociacions, etc.

Aquests missatges mixtos són sempre una font de confusió. Però en un escenari de guerra, són positivament perillosos, ja que poden portar a una o ambdues parts en conflicte a prendre mesures que poden tenir conseqüències fatals.

Per la seva banda, Netanyahu no oculta la seva irritació per la conducta de Trump. Després de l’atac de divendres, Trump va suggerir que el règim iranià encara podria estar convençut de negociar, dient que els iranians “han de fer un tracte, abans que no quedi res.”

Aquest no és el tipus de declaració que Netanyahu volia escoltar de Washington. No està buscant una renovació de les negociacions ni cap mena d’acord. Vol seguir la guerra fins al final. I amb aquesta finalitat, espera que els Estats Units entrin a la guerra del seu costat. En definitiva, el seu pla és fer que els nord-americans llueixin la seva guerra per ell!

Aquestes són les conseqüències inevitables de dècades de permissivitat per part dels Estats Units i de tots els altres governs occidentals, que han ignorat sistemàticament els crims d’Israel desafiant les normes internacionals elementals, portant-los a concloure que poden fer el que vulguin, mentre que els Estats Units continuaran pagant les factures.

El problema central aquí és que els objectius de guerra de Netanyahu no coincideixen amb els dels Estats Units. El diari The Guardian va assenyalar correctament: “Atacant l’Iran i torpedinant les negociacions, Netanyahu va superar Trump – i el líder israelià bé pot enxampar els Estats Units en un nou conflicte a l’Orient Mitjà que Trump insisteix que no vol.”

I va afegir: “En el seu discurs inaugural al gener, Trump va reforçar el seu desig d’establir-se com un mediador que acabarà amb els conflictes globals, incloses les guerres a Ucraïna i Gaza, i evitarà completament noves guerres. “El meu llegat més orgullós serà el d’un pacificador i unificador”, va dir.”

Warmongers com el senador republicà Lindsey Graham, d’altra banda, estan demanant en veu alta que els Estats Units actuïn per donar suport a Israel. El bel·ligerant lobby israelià ha adquirit un caràcter frenètic, gairebé histèric.

Hi ha bones raons per a això. Aquells que creien que la propaganda de Netanyahu que el govern iranià s’esfondraria com una casa de cartes s’estan frustrant ara que les seves esperances no s’han complert.

I darrere de la retòrica ferotge, es pot detectar l’esquema d’una altra cosa: la por.

Però, malgrat el caràcter ferotge de la seva retòrica, aquestes persones no van comprendre per complet la força de l’Iran i la seva capacitat per resistir un atac israelià.

La resposta inicial de Trump a l’atac israelià va ser estúpida en l’extrem. Ho va descriure com “excel·lent”. Aquest tipus de declaracions no serviran per a convèncer als iranians que els Estats Units són, d’alguna manera, un espectador innocent en el conflicte actual.

Posteriorment, Donald Trump va mantenir un silenci altament inusual i poc característic. Això pot indicar que, una vegada més, l’home de la Casa Blanca comença a tenir segones idees. I bé pot indicar l’existència d’un greu conflicte dins de la pròpia administració.

Tulsi Gabbard, el director d’intel·ligència nacional (DNI), és conegut per estar fermament en contra del que Trump està fent.

Més seriosament, les seves últimes paraules i fets han provocat un creixent malestar i fins i tot indignació en les files dels seus partidaris. S’haurà adonat que la seva conducta en aquest assumpte no ha estat ben rebuda per la seva base MAGA. De fet, s’ha trobat amb una resposta furiosa, fins i tot per part dels més lleials partidaris del President.

Li estan recordant les seves promeses en la campanya electoral de no comprometre als Estats Units a més “guerres per sempre”, ni a Orient Mitjà ni en cap altre lloc.

 

“No més guerres eternes”

Trump va prometre a la seva circumscripció de MAGA que no iniciaria cap de les anomenades “guerres per sempre” a l’Orient Mitjà. Així que ara hi ha una gran inquietud en les files del moviment MAGA, reflectida en el següent missatge d’un partidari de Trump:

«A la m*rda

He votat a favor de:

NO A LA GUERRA

Gas barat

No als impostos

Aliments barats

MAGA

Què ha passat realment amb això?

Si Trump ens porta a la guerra, he acabat amb ell i la seva administració.

Estic emprenyat.”

 

Hi ha hagut molts missatges d’aquest tipus que han aterrat últimament a l’escriptori de Trump.

En una paraula, Trump necessita una guerra amb l’Iran com si necessités un forat al cap. Però això no significa necessàriament que aquesta guerra sigui descartada. Lluny d’això.

Trump està sotmès a pressions de tots els bàndols, i no queda clar de quina manera saltarà finalment. Però els riscos són molt clars:

“Si Trump ens porta a la guerra, he acabat amb ell i la seva administració.”

 

Això no es pot expressar amb major claredat.