El capitalisme i l’opressió dels LGBT

Publicat originalment per Gabriel Vergne del Parti Communiste Révolutionaire

 

L’opressió de lesbianes, gais, bisexuals, transgènere… (LGBT) és el producte de la societat de classes, alhora que un instrument pel qual es perpetua. Aquesta opressió va sorgir fa diversos milers d’anys, després de l’emergència de la propietat privada i de la divisió de la societat en classes socials antagòniques. En el marc d’aquest procés, les dones han quedat relegades a l’esfera familiar. S’han imposat normes de gènere estrictes al mateix temps que la sexualitat estava sotmesa a un control social on les persones que no seguien aquestes normes eren oprimides.

Durant la història de les societats de classes, les normes de gènere i sexualitat han evolucionat, segons les èpoques i les regions, al voltant de diferents models de “família tradicional”. Tots ells tenien com a objectiu assegurar l’estabilitat de la dominació de la classe dirigent. Avui encara, sota el capitalisme, les discriminacions contra el col·lectiu LGBT són aprofitades per la burgesia per dividir i afeblir la classe obrera.

 

Persecucions legals i imperialisme.

El 2025, les relacions homosexuals entre adults consentents continuen prohibides en 64 països, 12 dels quals són susceptibles de pena de mort. El matrimoni només està obert a parelles del mateix sexe en 37 països. Només 77 estats autoritzen el canvi de gènere a l’estat civil, dels quals només 24 per simple demanda. La persecució legal de l’homosexualitat i de la transidentitat és particularment forta en els països antigament colonitzats –encara dominats per l’imperialisme avui– on les primeres lleis homòfobes van ser sovint introduïdes pels colonitzadors, com a Uganda, Pakistan o Camerun.

Paradoxalment, els dirigents d’aquests països utilitzen avui l’homofòbia i la transfòbia com a instruments de propaganda per donar-se una imatge «antiimperialista» d’oposició als anomenats «valors morals» d’Occident. El 2022, el president ugandès Yoweri Museveni va introduir una llei que fa que l’homosexualitat – descrita com un “instrument de l’imperialisme occidental” – sigui castigada amb la pena de mort.

El mateix Museveni va arribar al poder als anys 80 amb el suport de l’imperialisme americà. Qualificat de “bon alumne” de l’FMI, va ser elogiat el 1997 per la secretària d’Estat nord-americana Madeleine Albright per la seva destacada “democràcia unipartida” – en realitat per la seva defensa dòcil dels interessos de Washington a la regió dels Grans Llacs. El 2014, el seu primer projecte de llei antihomosexualitat va ser inspirat pel pastor evangelista nord-americà Scott Lively. La realitat és que Museveni utilitza als homosexuals com a boc expiatori per desviar l’atenció de les masses pobres d’Uganda, que les grans potències imperialistes exploten amb la seva complicitat.

Pel que fa als dirigents imperialistes occidentals, demostren una notable hipocresia respecte a aquest tema. L’opressió del col·lectiu LGBT es fa servir cínicament com a instrument de propaganda quan convé als interessos dels imperialistes. Israel usa així la defensa dels drets LGBT per justificar les seves massacres genocides a Palestina mentre que els crims homòfobs dels tribunals religiosos del règim iranià són utilitzats regularment per atacar l’Iran, enemic dels occidentals i d’Israel a l’Orient Mitjà. L’Aràbia Saudita, que és la seva aliada, es beneficia d’una gran indulgència, encara que les seves lleis preveuen penes que van des dels cops de fuet fins a la lapidació per a la «sodomia» o el «transvestisme».

De la mateixa manera, les grans potències occidentals signen declaracions a l’ONU per la despenalització de l’homosexualitat i del canvi de gènere, però no deixen de donar suport a grups armats feroçment hostils als LGBT. Per posar només un exemple, el grup islamista sirià Hayat Tahrir al-Cham (HTC) va ser tema de conversa el 2016 per les seves execucions públiques d’homosexuals a les regions que controlava. No obstant això, aquests assassins van rebre el suport de diversos països occidentals, entre ells la França de François Hollande. HTC va prendre el poder aquest hivern després d’enderrocar el règim de Bashar al-Assad i el seu cap, Ahmed al-Charaa, va rebre una calorosa benvinguda a l’Elisi per Emmanuel Macron.

 

Discriminacions i violències.

Fins i tot als països on els drets de les persones LGBT són formalment més avançats, la seva opressió persisteix. Els progressos de la «representació» –és a dir, la major visibilitat de polítics, artistes i altres personalitats homosexuals (i, més rarament, transgènere) dins de la classe dirigent– no han fet res per posar realment fi a la discriminació i la violència que pateixen els treballadors LGBT.

A França, la percepció de l’homosexualitat en l’opinió pública ha evolucionat en gran manera en les últimes dècades, després de les nombroses lluites del moviment pels drets LGBT. El 2019, el 85% dels francesos hi veien «una manera com una altra de viure la seva sexualitat», contra només el 24% el 1975. Pel que fa a les persones transgènere, el 71% dels francesos considera que han de poder «canviar els seus documents d’estat civil perquè corresponguin a la seva identitat sexual interior. Però aquesta acceptació social no impedeix la discriminació. El 30% dels treballadors LGBT a França ja han estat víctimes d’agressions homòfobes o transfòbiques en el seu lloc de treball, i el 40% d’ells amaguen la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual als seus col·legues.
D’altra banda, els homes homosexuals reben una mitjana del 6% menys que els seus col·legues heterosexuals.

Cada any, la policia compta amb diversos milers d’infraccions LGBT-fòbiques – 4800 en 2024, una xifra que ha augmentat constantment des de 2016. D’aquests delictes, un 20% són agressions físiques, que a vegades arriben fins a l’assassinat. El 2023, un documental publicat per Mediapart va informar de centenars d’emboscades homòfobes en llocs de flirteig o mitjançant ‘dating apps’, aproximadament una cada tres dies el 2022.
Respecte a les mesures formals d’igualtat de drets – obertura del matrimoni, de l’adopció i de la reproducció assistida a les parelles del mateix sexe, accés als processos de transició, polítiques de lluita contra la discriminació– el seu abast queda limitat per les condicions econòmiques de les LGBT de la classe obrera. Els joves LGBT que depenen econòmicament de famílies homòfobes o trànsfobes sovint han d’amagar la seva orientació sexual o la seva identitat de gènere. I les operacions de canvi de gènere, que només es reemborsen parcialment per la Seguretat Social, són massa cares per als transgèneres en situacions precàries.

 

Ofensives LGBT-fòbiques

Sota el capitalisme, els pocs drets adquirits pels LGBT als països més avançats estan constantment amenaçats per les maniobres de la classe dirigent. Demagogs de dreta com Trump, Meloni o Le Pen agiten l’amenaça d’un pretès “lobby LGBT” per desviar l’atenció i la ira d’una part de les masses. Les persones LGBT –i especialment les dones trans– serveixen com a boc expiatori junt amb els migrants i musulmans. Amb el pretext de defensar els nens, la família o l’ordre moral, els polítics anti-LGBT amenacen les associacions comunitàries, l’accés a les transicions de gènere, o fins i tot la protecció legal contra la discriminació.

Davant d’aquestes figures reaccionàries, altres polítics burgesos com Emmanuel Macron, Keir Starmer o Kamala Harris es plantegen com a defensors dels drets de les minories. Exigeixen als electors d’esquerra i a les organitzacions del moviment obrer de sostenir-los enfront de l’extrema dreta, en nom del «mal menor» i de la protecció dels oprimits. Però, en realitat, les seves polítiques d’austeritat i els seus atacs contra els treballadors minen per igual (si no més) les condicions de vida dels treballadors LGBT, i reforcen la ràbia que alimenta l’auge dels demagogs de dreta. El seu “progressisme” de façana rarament supera el marc d’accions simbòliques. En canvi, contribueix a treure la credibilitat de la causa de les minories oprimides, associant-la a un statu quo massivament odiat.

Per molt que aquests polítics burgesos es presentin com a “aliats” de la causa LGBT, en realitat són enemics irreductibles. Estan de fet disposats a abandonar-la tan aviat com sentin que el vent gira. A la Gran Bretanya, el primer ministre Laborista Starmer va fer campanya afirmant donar suport al dret de les persones trans a l’autodeterminació. Recentment, ha fet un gir de 180°, després d’una intensa campanya de propaganda mediàtica, donant suport a un judici del Tribunal Suprem que afirma que les dones trans no són dones, judici que les priva de tota protecció contra les discriminacions sexistes.
El mateix passa amb Macron, que, mentre buscava vots a la seva dreta durant la campanya legislativa de 2024, atacava el programa del Nou Front Popular, burlant “coses completament grotesques” com la possibilitat d’un “canvi de sexe a l’ajuntament”. La mateixa mesura figurava, però, en el seu programa presidencial de 2022. Els seus successius governs també inclouen un nombre notable d’antigues figures de la ‘Manifestació per a tots’ (com Gérald Darmanin, Aurore Bergé, Bruno Retailleau o encara Caroline Cayeux), que van lluitar el 2013 contra l’obertura del matrimoni a les parelles homosexuals.

 

 

Divisions i unitat dins de la classe obrera.

En última instància, les oposicions entre “liberals” i “conservadors” dins de la classe dirigent no estan motivades per qüestions morals, sinó per consideracions tàctiques. Aquestes dues ales de la classe dirigent defensen tan sols els interessos de la seva classe. Davant la crisi, tots estan d’acord a fer que l’austeritat pesi sobre les espatlles dels treballadors, i les capes més oprimides són sempre les primeres víctimes. A més, tots estan disposats a utilitzar els LGBT com a boc expiatori fàcil per dividir la classe obrera i desviar la ira de les masses.

La classe dirigent té un interès objectiu a perpetuar l’opressió de les persones LGBT. Per contra, la classe obrera necessita la unitat més gran per dur a terme la lluita contra el sistema capitalista. Per tant, ha de rebutjar qualsevol intent d’oposar les fraccions de la classe, ja sigui mitjançant la cara detestable (la de l’opressió) o la màscara somrient de la «discriminació positiva». Quan els treballadors LGBT es veuen desfavorits en l’accés a l’habitatge, a l’ocupació, als estudis o a l’atenció sanitària, no és per un suposat “privilegi” dels seus col·legues heterosexuals i cisgènere, sinó perquè els capitalistes orquestren la penúria per assegurar-se un màxim de beneficis. L’opressió d’una part dels treballadors no beneficia mai als altres treballadors, i tota maniobra de divisió debilita a la classe obrera.

L’opressió LGBT no existeix en un món a part: forma part del sistema en el qual els treballadors són explotats, les dones són maltractades i pobles sencers moren sota les bombes. El moviment obrer ha de posar-se al capdavant de totes les lluites contra les opressions, sobre la base de la consigna «un atac contra un de nosaltres és un atac contra tots nosaltres».
Per guanyar-la, la lluita per l’emancipació LGBT s’haurà de lliurar sobre la base de la unitat absoluta de la classe obrera, en el marc d’una lluita per l’enderrocament revolucionari del capitalisme.