Els EUA comencen a vendre el petroli veneçolà i n’administrarà els beneficis – un arranjament semicolonial 

Informes de premsa del 14 de gener van revelar que els Estats Units ja estan en procés de vendre el petroli veneçolà i que controlaran els diners recaptats. Aquest és un acord semicolonial indignant que atorga a Trump el control sobre els recursos d’un país formalment sobirà. Quina és la resposta del govern veneçolà davant d’aquest xantatge?

El 14 de gener es va produir una trucada telefònica entre el president Trump dels EUA i la presidenta encarregada Delcy Rodríguez de Veneçuela. El to d’aquesta, tal com va ser descrita per tots dos bàndols, va causar molt enrenou i comentaris a les xarxes.

“Respecte mutu”

Això és el que va dir Trump sobre Delcy Rodríguez:

“Marco Rubio està en tractes amb ella, vaig parlar amb ella aquest matí, vam tenir una llarga trucada. Acabem de tenir una gran conversa avui. És una persona fantàstica, és algú amb qui hem treballat molt bé.”

https://x.com/marxistJorge/status/2011554585790624092?s=20

Al cap d’una estona, va publicar una nota a xarxes socials que era fins i tot més elogiosa:

“Aquesta matinada vaig tenir una excel·lent conversa telefònica amb la presidenta interina de Veneçuela, Delcy Rodríguez. Estem aconseguint avenços extraordinaris mentre ajudem Veneçuela a estabilitzar-se i recuperar-se. Es van abordar molts temes, com petroli, minerals, comerç i, per descomptat, seguretat nacional. Aquesta aliança entre els Estats Units i Veneçuela serà espectacular PER A TOTHOM. Veneçuela tornarà a ser gran i prospera ben aviat, potser més que mai!”

Després Delcy Rodríguez va confirmar la trucada amb aquest missatge:

Vaig mantenir una conversa telefònica llarga i cortesa amb el president dels EUA, Donald Trump, desenvolupada en un marc de respecte mutu, en la qual vam abordar una agenda de treball bilateral en benefici dels nostres pobles, així com assumptes pendents entre els nostres governs.”

El que va semblar escandalós a molts, més enllà de les idiosincràsies de Trump i el seu “estil” comunicatiu, va ser la declaració de Delcy. Els EUA acaben d’agredir militarment a Veneçuela, matant a més de 100 persones amb l’objectiu de segrestar al cap d’estat i la seva cònjuge, han imposat un bloqueig naval asfixiant i Trump ha declarat que “dirigirà” el país… En aquestes condicions, com es pot dir que la conversa es va desenvolupar en el marc del “respecte mutu”?

Em pregunto també, en aquest context, quina és “l’agenda de treball bilateral en benefici dels nostres pobles” a la qual fa referència Delcy a la seva declaració?

El més greu és que a la descripció de Delcy de la trucada no es fa cap menció a si van tractar el segrest del president Maduro (!!!), sinó que es diu, al final i gairebé de passada que es van tractar “assumptes pendents entre els nostres governs”, vinga, alguns detalls sense importància en un punt entre tants de la reunió…

El 12 de gener, a una reunió amb comunicadors veneçolans, Delcy va afirmar que “hi ha cops que es donen moviments tàctics, que a vegades resulten en accions poc comprensibles” però que no es preocupessin que “nosaltres també tenim una estratègia”.

https://x.com/teleSURtv/status/2010496984633786531?s=20

Clarament ha de ser un d’aquests casos. Es tracta amb tota certesa d’accions incomprensibles. Allò dels “moviments tàctics” o “paciència i prudència estratègica”, ja no ho tinc tan clar. 

Els fets

“Què carai significa tot això?” es preguntaran molts, i amb raó. No han passat ni dues setmanes de la brutal urpada imperialista i ja tornem a ser tots amics?

Però més que l’escenificació pública de les relacions entre tots dos mandataris ( i tota la discussió sobre si l’alliberament de presoners la va ordenar Rubio o era ja una política de Maduro, sobre si l’obertura de l’ambaixada dels EUA és necessària per a donar assistència consular al president i la primera combatent), al meu entendre, com a materialista, el més important són els fets, no “la batalla pel relat”.

Quins són els fets més recents?

• Dues multinacionals de l’energia, Vitol i Trafigura, han estat designades i autoritzades pels EUA (donat que les sancions romanen) a vendre petroli veneçolà (els famosos 30 o 50 milions de barrils que eren emmagatzemats a terra o al mar pel bloqueig criminal dels EUA). Ja han signat els primers contractes de venda.
• Dos vaixells cisterna carregats amb un total de 3.6 milions de petroli veneçolà ja han sortit de les costes de Veneçuela cap als seus compradors.
• Vitol ja ha enviat un carregament de nafta cap a Veneçuela (el dissolvent necessari per a processar el petroli veneçolà).
• Els EUA han afirmat que el valor d’aquesta primera venda és de 500 milions de dòlars.
• Els EUA han afirmat que els diners de la venda es dipositaran en comptes bancaris administrats i sota control dels EUA.
• Fonts oficials dels EUA van declarar a Semafor que, de fet, aquests comptes ja existeixen i que un d’ells està situada a Qatar.

De tot això, el govern veneçolà no ha dit res. RES. L’única cosa que sabem és per un asèptic i concís comunicat de PDVSA (la petroliera estatal veneçolana) del 7 de gener en el qual s’afirma que hi ha una negociació amb els EUA per a la venda del petroli veneçolà i que el procés es desenvolupa amb esquemes similars a la llicència de Chevron.

Per als que no ho sàpiguen, la multinacional Chevron té permís especial per operar a Veneçuela malgrat les sancions unliaterals imposades pels EUA i opera quatre empreses conjuntes amb PDVSA  en les quals té una participació minoritària: Petroboscan, Petroindependiente, Petroiar, i Petroindependencia.

La manera en què funciona la llicència de Chevron és que la multinacional ven el petroli produit (uns 240.000 barrils diaris, el 25% de la producció veneçolana total), però no pot augmentar la seva producció, entrar en noves operacions ni entregar diners en efectiu al govern veneçolà.

Chevron ven el petroli produït, paga els costos de manteniment i funcionament de l’operació, i amb la part dels beneficis que correspondrien a PDVSA i el govern veneçolà (impostos i regalies) es cobra el deute que PDVSA té amb Chevron (uns 3.000 milions de dòlars). Una part del que correspondria a PDVSA es paga en petroli cru, que PDVSA revén al mercat mundial.

No sabem molt dels detalls d’aquest “acord energètic” anunciat per Trump, més enllà del que diu a la fulla informativa dels EUA del 7 de gener i l’ordre executiva del president Trump del 9 de gener “per a la protecció dels ingressos petroliers veneçolans per al bé dels pobles estatunidenc i veneçolà” i algunes altres declaracions de premsa.

En resum: els EUA vendran el petroli veneçolà, els diners de la venda aniran a comptes bancaris administrats pels EUA que desemborsaran els diners al seu lliure albir. Els creditors de Veneçuela no rebran cap quantitat d’aquests diners. Els EUA té la intenció que aquests diners serveixin perquè Veneçuela compri productes dels EUA (possiblement el dissolvent i equips per a la indústria petroliera, equips energètics, “ajuda humanitària”, etc.). Aquests diners s’entregaran només sota el control dels EUA i per a finalitats específiques.

Es miri com es miri, els EUA s’han fet, de facto, amb el control del recurs més important de Veneçuela (mitjançant l’agressió militar i imposant un bloqueig petrolier marítim) i l’utilitzarà com a palanca de xantatge per a determinar la política pressupostària de Veneçuela.

Una situació indignant de sotmetiment semicolonial. No se m’acudeix cap altra manera millor de descriure-ho.

“Pels seus fruits els coneixereu”

Alguns ja han dit “bé, no facis cas de les declaracions de Trump, ja sabem com és”. Bé, però és que ara ja no són només declaracions, sinó fets. El petroli l’està venent els EUA. Només falta confirmar en la pràctica on van els diners i qui l’administra.

També m’han dit “escolta només el que digui el govern de Veneçuela”. Però fins al moment el govern veneçolà no ha explicat RES d’aquest acord, que òbviament existeix donat que el petroli ja flueix. Sembla que el que es demana és fe cega. Diuen que “Dubtar és traïció”.

Però a mi m’agrada més guiar-me per una dita bíblica: “pels seus fruits els coneixereu”*.

Altres companys, davant aquesta situació inaudita de sotmetiment colonial, han fet la comparació amb el tractat de Brest-Litovsk i el que va dir Lenin en aquell moment quan defensava que està justificat fer tractes amb un lladre que t’assalta amb una pistola.

Però la diferència és que ni a Lenin ni a Trotsky se’ls hi va acudir mai dir als obrers i camperols russos “hem tingut una discussió cortesa amb el Kàiser per tractar una agenda d’interès mutu per al poble alemany i veneçolà” a més “d’alguns assumptes pendents entre la república soviètica i l’Imperi alemany”.

Mai van amagar el contingut de les enormes concessions territorials que es van veure obligats a fer. Li van dir clarament al poble rus quina era la situació real que els obligava a cedir. I a més d’això van continuar fent una crida a la revolució internacional, particularment a la revolució a Alemanya (que no trigaria a emergir).

És probable que Trotsky fos cortès amb la seva contrapart alemanya a les negociacions (que sovint posava la bota militar sobre la taula). Però clarament va fer servir les negociacions com a tribuna per a l’agitació revolucionària, per a desemmascarar els objectius agressius del govern alemany i per a cridar a la revolució a Alemanya. I finalment, els Soviets no van tenir més remei que firmar, clar.

I certament, a ningú se li va acudir dir “seguiu cegament a la direcció encara que no ho entenguin”, i encara menys “dubtar és traïció”. Va haver un ferotge debat públic sobre Brest-Litovsk amb tres posicions diferents: la de Lenin, que volia firmar la pau per evitar haver de fer concessions més grans posteriorment; la de Bukharin, que proposava iniciar una guerra revolucionària; i la de Trotsky, que va avançar la consigna de “ni guerra ni pau” amb l’objectiu d’allargar les negociacions i aconseguir una revolució a Alemanya. Durant el debat es van produir diverses votacions en diversos moments. Fins que, al final, es va imposar la realitat i la posició de Lenin. 

Camarades, si Veneçuela està obligada a fer concessions sota l’amenaça de la força militar (i no tinc cap dubte que aquesta és la situació real), el millor des del punt de vista de l’estratègia i la moral en aquest combat, és dir la veritat sense embuts i preparar-se per a resistir.

Disfressar la realitat, intentar fer passar el sotmetiment colonial per sobirania i dignitat no només no enganya a ningú sinó que porta directament a la confusió, la desmoralització i el debilitament encara major de Veneçuela i del moviment de solidaritat internacional davant l’agressió imperialista.

*De Mateu 7:16, la frase crida a la desconfiança en els falsos profetes: “Guardeu-vos dels falsos profetes, que venen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu” (nota del traductor).