L’esbojarrada cursa de Trump de tornada a la guerra

Menys d’un mes després de la signatura del Memoràndum d’Enteniment (MOU, per les seves sigles en anglès), que aparentment va posar fi a la guerra entre els Estats Units i l’Iran, les hostilitats s’han reprès. Aquesta vegada, l’imperialisme estatunidenc està arrossegant al món sencer cap a l’abisme.

L’acord semblava estar a tocar del col·lapse des del primer dia. Netanyahu va intentar de manera sistemàtica sabotejar-lo mitjançant provocacions al Líban. Al final, però, va ser el mateix Trump qui el va fer fracassar.

La darrera escalada va començar el 7 de juliol. Suposadament, drons iranians van atacar tres embarcacions que navegaven per la ruta omanita en comptes de la iraniana a través de l’estret d’Ormuz. Els iranians afirmen que fins i tot aquells qui transiten per la ruta omanita han d’obtenir l’aprovació iraniana per fer-ho.

Els estatunidencs van adoptar una postura contrària i van respondre reimposant sancions al petroli iranià i bombardejant vaixells de l’armada iraniana. Els iranians van respondre atacant bases i casernes generals estatunidencs a Bahrain, Kuwait i Qatar. I, al seu torn, els estatunidencs han atacat objectius a tot l’Iran, incloent-hi objectius de la Guàrdia Revolucionària, objectius de míssils balístics i infrastructura, incloent-hi de manera provocadora el pont de Mashhad el dia que les restes mortals d’Ali Khomeini van ser enterrats en aquella ciutat.

Trump va arremetre contra els iranians anomenant-los “escòria” i “malalts”. L’alto el foc ha acabat, la guerra ha tornat.

La bogeria de Trump

Els Estats Units van acceptar el Memoràndum d’Enteniment perquè no van aconseguir guanyar la guerra per mitjà de la pressió militar i econòmica. En efecte, va ser una capitulació davant totes les demandes iranianes. Era el millor que els Estats Units podien esperar i l’única forma d’obrir l’estret d’Ormuz.

Els Estats Units no estan en condicions de guanyar aquesta guerra. Han esgotat gairebé al complet els seus míssils de defensa aèria i els míssils ofensius. Trump pot desfermar la seva fúria, pot assassinar a alguns comandants més de la Guàrdia Revolucionària, pot destruir infraestructures. Però un cop tancat l’estret d’Ormuz, l’economia mundial s’apropa inexorablement a l’abisme, i els estatunidencs no poden fer-ne res al respecte.

Els estatunidencs, derrotats, no tenen interès a reprendre la guerra. I, tot i això, aquí som. La bogeria sembla haver triomfat.

Però, com hem dit en diverses ocasions, la classe dirigent estatunidenca fa dècades que està acostumada a una hegemonia global sense límits. ¿Estan llavors disposats a doblegar-se i acceptar la derrota, acceptant amb resignació el control iranià de l’estret d’Ormuz, el domini iranià del Golf Pèrsic i tota la resta? No.

Divisions a l’Iran: els partits de la línia dura ho tenen clar

Poc després de la firma del Memoràndum d’Enteniment, van sorgir divisions obertes al règim iranià. Mentre explicava els termes de l’acord a la televisió, el president del Parlament iranià i principal negociador, Mohammad Ghalibaf, va ser obertament interromput per l’emissora.

Els sectors més intransigents denuncien obertament l’acord com una traïció. Fins i tot el Líder Suprem, Mojtaba Khamenei, es mostra escèptic. El grau i la franquesa de l’oposició dels sectors més radicals són notables, però també comprensibles.

El preu que va pagar l’Iran per obtenir les concessions dels Estats Units contingudes al Memoràndum d’Enteniment va ser excepcionalment alt. Més de 3.600 iranians i més de 4.000 libanesos han mort. S’estima que els danys materials ascendeixen a 270.000 milions de dòlars.

És devastador. Però, tot i que el preu va ser molt alt, l’Iran va aconseguir doblegar a la principal superpotència mundial. Al final de la guerra, el mateix Trump va admetre que les reserves de petroli s’esgotarien en un mes. Algunes afirmacions situen les reserves estratègiques estatunidenques en els seus nivells més baixos des del 1983.

La lògica dels sectors més intransigents de l’Iran és la següent: sabem qui són els estatunidencs. No negocien de bona fe. Consideren les negociacions com una maniobra temporal abans de recórrer a la intimidació. Sempre creuen que estan destinats a guanyar i fan servir prou força. Simplement, no són de fiar.

Així que, encara que es veiessin obligats a cedir ara per ara, els neoconservadors i Israel estaran escopint sang. Tan aviat com hagin proveit les seves reserves de petroli i potser els seus arsenals de municions, tornaran a per més.

La conclusió només pot ser aquesta: no els hi donem l’oportunitat. Neguem-los el marge de maniobra per proveir les seves reserves de petroli. Esclafem-los. Fem que l’economia estatunidenca pateixi de veritat. Fem que sigui políticament impossible per a qualsevol administració amenaçar l’Iran durant les properes dècades.

El vicepresident estatunidenc JD Vance bàsicament va confirmar que els sectors més intransigents tenien raó en la seva avaluació de la situació quan li va dir a un entrevistador: “Crec que el president vol utilitzar aquest Memoràndum d’Enteniment per a, de certa manera, reproveir l’economia petroliera mundial, reposar algunes reserves i després veure què passa”, afegint que els Estats Units ara poden “assegurar-se les seves victòries” i més tard “prendre mesures addicionals si el president creu que és necessari”.

Una nova i terrible fase de la guerra

L’ala dura iraniana tenia raó. Només esclafant econòmicament als estatunidencs es podia assegurar la victòria. És possible que aquesta fracció estigui guanyant terreny.

Ara, hi ha molts factors en joc. Això no obstant, la lògica indica que la següent fase de la guerra podria ser encara més devastadora que l’anterior. La bala que l’economia mundial va esquivar per poc la darrera vegada ara podria aconseguir el seu objectiu. Les conseqüències podrien provocar un patiment indescriptible a milions de persones pobres arreu del món.

La situació als Estats Units no millorarà. Davant d’una situació veritablement desesperada i la intransigència dels iranians, Trump podria recórrer a tota mena d’escalades extremes. De manera realista, l’única forma d’obrir l’estret d’Ormuz és ocupar un sector complet de l’escarpada costa iraniana.

Si Trump aposta per aquest escenari, l’exèrcit dels Estats Units podria pagar un preu molt alt. Tot sumant-se amb l’impacte econòmic que s’avé, això tindria profundes implicacions per a l’imperialisme estatunidenc en què respecta a l’ambient intern.

Només la classe treballadora pot aturar a l’imperialisme estatunidenc!

L’arrogància imperial dels Estats Units ja ha pres milers de vides a l’Iran i al Líban. Ara amenaça a milions més. Algunes seran arrabassades de la manera més cruel i directa, com les nenes massacrades a Minab. Moltes més s’enfronten ara a la mort per fam, malaltia i pobresa com a resultat del caos econòmic derivat d’aquesta guerra.

Fins i tot els iranians comprenen que no poden destruir la maquinària de guerra estatunidenca, que produeix enormes quantitats d’armes cada mes. Més aviat, entenen que la continuïtat de la guerra pot tornar-se políticament impossible pels Estats Units en algun moment.

És a dir, que les masses dels Estats Units, i sobretot la classe treballadora, puguin intervenir en algun moment per a aturar aquesta guerra. De fet, la classe treballadora, i especialment la classe treballadora estatunidenca, és l’única força al món que pot posar fi a l’imperialisme dels Estats Units.

L’imperialisme estatunidenc es troba en declivi. Aquesta guerra n’és la prova. Però fins i tot un depredador famolenc i ferit pot ser perillós. Acostumen, de fet, a ser els més perillosos. Els líders delirants de l’imperialisme estatunidenc prefereixen arrossegar al món sencer cap a la barbàrie abans que acceptar la inevitabilitat d’aquella decadència.

Ho veiem a Veneçuela, a Cuba, a l’Iran i a tot l’Orient Mitjà, i demà ho veurem arreu del món. Si la humanitat ha de sobreviure, l’imperialisme estatunidenc ha de morir, el capitalisme mundial ha de morir.