Què ens diuen els incendis a Catalunya sobre la gestió dels boscos

En el que portem de mes de juliol, el territori català ha perdut més de 3500 hectàrees de bosc degut a una sèrie d’incendis forestals descontrolats, una xifra elevada si considerem que encara no hem entrat a l’època de major risc forestal, que habitualment comença a l’agost. A les zones on es trobaven els focus principals, a les comarques de L’Anoia, el Baix Empordà i el Bages, s’han hagut de confinar fins a 84.000 persones per prevenir la inhalació dels fums tòxics emesos pels arbres en ser consumits pel foc. Algunes persones han perdut la seva casa, però per sort no hi ha hagut morts directament relacionades amb aquests incendis i a hores d’ara la major part dels focus han estat o bé extingits o bé controlats i ja es troben en vies d’extinció.

Que venim d’unes dècades en què els incendis forestals s’han estat fent més virulents, fins al punt d’inhabilitar els recursos dels bombers per extingir-los, és innegable. Només entre el 1994 i el 2015 es van cremar 163.000 hectàrees, de les quals el 75%, unes 122.000 hectàrees, van ser consumides per 40 macro incendis, perdent-se les 40.000 hectàrees restant a causa de gairebé 15.000 incendis. Des del 2015 fins enguany la tendència a l’alça de la virulència dels focs ha estat la mateixa: 5662 incendis han cremat més de 37.000 hectàrees en total, de les quals més d’un 50% van cremar únicament per 11 macro incendis. (Departament d’agricultura, ramaderia, pesca i alimentació). 

Aquest increment en la virulència dels incendis se sol explicar apel·lant majoritàriament a factors ambientals. Donat que les probabilitats de que s’iniciï un foc i la força que aquest tingui està condicionada per la temperatura, la humitat, i el vent, existeix una correlació entre l’increment de la temperatura els darrers anys degut al canvi climàtic, la creixent irregularitat de les pluges que seca el sòl forestal i la major intensitat dels focs. Però això és únicament un plat de la balança que sentencia els capitalistes i la seva explotació del planeta com a culpables.

Existeix però un altre factor a la balança que dicta sentencia igualment contra el sistema capitalista i que l’assenyala com al piròman més nefast per la humanitat; aquesta altra vessant no sol ser mencionada, i quan es fa mai no es critica de forma conseqüent: és el fet que a Catalunya un 73% de la superfície forestal estigui en mans privades, és a dir, 1.500.000 hectàrees, gairebé la meitat de la superfície total de Catalunya. 

En lloc d’analitzar les conseqüències d’això, quan els departaments de la Generalitat analitzen la gestió social dels boscos en relació amb la prevenció d’incendis es limiten a observar que l’èxode rural cap a les ciutats ha eliminat una de les millors eines de contenció que hi havia en cas d’incendi forestal, l’existència de camps llaurats i de pastures en els que la vegetació no era tan densa i que servien per interrompre la continuïtat dels boscos. Totes les dades que se solen mencionar assenyalen que l’èxode rural realment ha comportat que els boscos guanyin terreny als camps de conreu abandonats, el que incrementa la superfície on es generarà biomassa -branques, fulles, arbustos que romanen a terra… combustible pel foc, vaja- i fet que connecta grans extensions forestals entre elles com un reguer de pólvora en espera d’una petita flama per iniciar una reacció en cadena. Cap d’aquestes dades assenyala, però, que el desplaçament de recursos tan humans com econòmics sota un sistema de lliure mercat es fa de forma anàrquica per moltíssims agents privats que persegueixen el seu benefici propi, de manera que el resultat és el buidament de parts del territori, l’acumulació de molta població a les ciutats, l’abandonament del sector agrícola i la compra dels productes del camp a països especialitzats en aquest sector per la divisió del treball internacional.

De la mateixa manera, quan es menciona la propietat privada dels boscos es fa per donar veu a les patronals forestals que existeixen a Catalunya, principalment el Consorci Forestal de Catalunya i la Federació Catalana de Propietaris Forestals (BOSCAT). Aquestes patronals engloben solament uns milers de propietaris forestals, i no la seva majoria, perquè de fet, com històricament ha passat arreu de l’estat espanyol, tot i que a Catalunya existeixin de iure uns cent mil propietaris forestals, la distribució dels terrenys està concentrada de facto en unes poques mans: el 52% dels propietaris tenen terrenys de menys d’una hectàrea -equivalent a 10.000 metres quadrats, que és la meitat del que ocupa una poma a la majoria de ciutats- que conformen el 2’8% del terreny total; el 46’8% dels propietaris tenen terrenys d’entre una a cent hectàrees, terrenys que equivalen al 55’7% del total; i finalment, l’1’2% dels propietaris tenen terrenys de més de 100 hectàrees, que engloben el 41’5% del territori total. (Estructura de la propietat forestal de Catalunya, CPF). 

Les patronals forestals, que engloben només la minoria de propietaris que posseeixen la majoria dels terrenys, porten anys queixant-se de que la silvicultura ja no és rentable, i demanen subvencions públiques perquè els propietaris forestals puguin continuar sent-ho a costa dels pressupostos públics. Els propietaris forestals fan negoci del bosc principalment amb la venda de fusta per manufacturar mobles i altres mercaderies i amb la venda de biomassa per generar energia. El fet és que el preu de la fusta i de la biomassa, tot i haver repuntat una mica aquest any, està en baixos històrics, i no hi ha perspectives de que revifi, sobretot tenint en compte que aquest sector econòmic només participa d’un 0’03% del PIB generat a Catalunya, una misèria, i que la majoria d’aquests productes són importats de forma més econòmica d’altres països (Memòria del pla general forestal, 2026). A això cal afegir que el cicle natural productiu dels boscos no entén de cobdícia humana, pel que el bosc triga d’entre 20 i 80 anys a regenerar els productes fusters amb els que el propietari s’enriquirà -quina desconsideració per part del bosc!- i cap propietari no vol empenyorar tants anys de la seva vida en espera de poder treure’n benefici. 

Donada la propietat privada dels boscos, la conseqüència d’aquesta baixa rendibilitat és l’abandonament de la cura dels boscos: “si no es ven no es neteja”, aquest és el mantra dels propietaris forestals. L’abandonament d’aquests boscos significa enormes acumulacions de biomassa al sòl forestal, el combustible pels incendis, i un creixement descontrolat dels boscos que crea cadenes de transmissió perfectes perquè els incendis forestals recorrin. No és casualitat, doncs, que els incendis d’enguany hagin cremat boscos que eren de propietat privada. 

Què ens diuen, per tant, els incendis sobre la gestió dels boscos? Recentment es va publicar a la revista Science (07/05/26) un article científic que assenyalava que per cada dòlar invertit en prevenció d’incendis, se n’estalvien 4 en la seva extinció. En la mateixa línia, un estudi d’Andrea Duane assenyalava que el 90% del pressupost forestal de la Generalitat es destina actualment a l’extinció dels incendis i no a la seva prevenció. La patronal de propietaris diu que la millor prevenció és destinar més diners públics a les seves butxaques, perquè puguin fer dels boscos un negoci rentable i així tenir-ne cura, com si això darrer fos una feliç conseqüència de l’explotació forestal. 

Nosaltres diem:

Ni un euro públic als propietaris forestals. Si el seu negoci no és rentable, que aquests terrenys passin a ser propietat pública sense indemnització, excepte als petits propietaris que depenguin econòmicament de la seva parcel·la. Donar diners públics als propietaris forestals és un error que significa posar un pedaç sobre el problema, finançar públicament els seus beneficis, crear una espera fins que el seu negoci torni a perdre rendibilitat i l’abandonament dels boscos sigui imminent de nou.

Que s’inverteixin els diners públics en augmentar les plantilles d’agents forestals i en recursos per tenir cura dels boscos. Actualment, a Catalunya hi ha 676 guardes forestals. Ampliar aquest nombre significaria una millor vigilància dels boscos, podent destinar més agents per hectàrea. Alhora, caldria invertir en les tècniques per cuidar dels boscos, com ara les aclarides selectives, les cremades controlades per evitar extensions de bosc continues que poguessin fàcilment cremar, la recuperació de pastures i camps de cultiu en terrenys actualment forestals revitalitzant l’agricultura i el pastoreig. 

Foment de cossos forestals de voluntaris, gestionats per cada ajuntament, que rebin instrucció gratuïta en la cura dels boscos i que estiguin formats per habitants de les poblacions properes als boscos públics. Actualment ja existeixen aquests cossos voluntaris en la forma de les Agrupacions de Defensa Forestal i els Voluntaris Forestals de Catalunya. Cal desenvolupar aquesta forma perquè els habitants de les zones forestals participin activament de la gestió, cura i control dels boscos. Aquests cossos podrien coordinar-se amb els agents forestals per treballar en la protecció forestal, dedicant-se a tasques com la neteja del sòl forestal, la poda d’arbustos, la neteja dels camins… Alhora, aquests cossos podrien executar tasques de conscienciació a les seves localitats, fent campanyes públiques de conscienciació a escoles, barris i demés, per reduir el desconeixement que hi ha respecte els ecosistemes forestals i com cuidar-los. 

Totes aquestes mesures servirien realment de prevenció contra els incendis forestals, i no pas donar-lis els nostres diners als propietaris, que serviria perquè s’enriquissin fins que el bosc deixés de ser rentable de nou. La població general som els primers que volem que els boscos estiguin cuidants i que s’evitin els desastres incendiàris que destrueixen grans extensions del territori, posen en risc la vida de les persones i malbaraten recursos que es podrien haver dedicat a altres tasques socials. En definitiva: no es pot cuidar allò que no es posseeix, i mentre els boscos siguin propietat privada la descurança i els incendis forestals massius seran a l’ordre del dia.