Tortures a migrants a Ceuta: L’herència del franquisme

Presenciem davant nostre la tardor més combativa en anys, on les inspiradores lluites de la joventut i la classe obrera a tota Europa esclareixen cada cop més quin paper juguen les forces repressives de l’Estat.

Centenars de vídeos d’agents i policies agredint a manifestants plasmen el que Lenin ja advertia que era l’Estat: “Destacaments especials d’homes armats en defensa de la propietat privada”. Lenin no parlava només de policies, sinó també de l’exèrcit permanent, ambdós enormes consumidors de recursos públics per exercir les polítiques repressives i imperialistes dels Estats.

L’actuació dels policies i l’exèrcit a Ceuta

Enfront de les imatges d’ordre i serietat que intenten mostrar anualment a la desfilada del 12 d’octubre, la crisi migratòria de Ceuta ha plasmat realment quin caràcter tenen aquestes agrupacions de mercenaris i quines són les seves polítiques reals.

Més enllà de la nefasta actuació del govern davant l’entrada de 80.000 migrants a Ceuta, en la que milers d’ells s’han hagut d’enfrontar a condicions de misèria per falta d’allotjament, mesures sanitàries, alimentació i formes d’atendre les seves necessitats bàsiques; es va deixar la seguretat en mans de la Policia Nacional, Guàrdia Civil i l’exèrcit. És àmpliament coneguda la proximitat entre aquestes institucions i la ideologia feixista i d’extrema dreta, i no és d’extranyar els atacs que ha rebut la població migrant a Ceuta. En un baròmetre del CIS amb estimacions fetes per les eleccions al Congrés del 2023, s’indicava que el 42,9% de les persones que formaven part del grup laboral de militars i policies votarien a Vox; i entre militars i policies la dreta assolia un 70% d’intenció de vot. Sens dubte aquestes dades s’han aguditzat encara més en els darrers 3 anys.

Amnistia Internacional ha denunciat tortures a les persones migrants per part de soldats i policies, amb tractes inhumans tals com tortures, pallisses, robatoris, agressions sexuals (incloses menors) i tota mena de vexacions. Començant per l’ús de porres per colpejar al cap als migrants, passant per la immobilització i pallisses en grup a cops de puny i de porra, i arribant a patrulles de militars actuant de nit amb la cara encoberta per evitar ser identificats, ruixant la cara i el cos de les persones que dormien a la intempèrie amb esprais irritants abans de colpejar-los o executar devolucions il·legals dels migrants al Marroc.

No tan sols això, sinó que també hi ha hagut fustigaments per evitar el descans; hi ha testimonis de com es va obligar persones musulmanes a agenollar-se per besar una creu cristiana i agressions sexuals a menors i dones, havent-hi al voltant de 800 dones i centenars de menors no acompanyats dormint a la intempèrie.

I, finalment, la tan sagrada propietat personal no ha estat tampoc fora de perill. Militars i agents haurien trencat o confiscat deliberadament els telèfons mòbils de migrants i també s’han reportat robatoris de diners abans de ser traslladats o expulsats.

Déu, pàtria i rei

Per descomptat, com afegit a l’actuació dels militars i la policia, vam tenir la visita del comandant suprem de les forces armades, el rei Felip VI, amb un discurs d’acord amb la “sobirania i la integritat territorial del nostre país” i recordant que s’ha de tractar als migrants “amb dignitat i humanitat”, però també “se’ls ha d’exigir un respecte escrupolós de les normes de convivència ciutadana i dels drets i llibertats dels ceutís”.

La visita del monarca és una forma de blanquejar l’actuació dels efectius militars i policials, enquadrant les seves accions com un “deute patriòtic” o “defensa de la sobirania”, sense exigir-los en el seu tracte als migrants aquest “respecte escrupolós”. És summament cínic per part del rei apel·lar al civisme i al respecte a les lleis, mentre el mateix braç armat de l’Estat vulnera tota mena de drets als migrants.

Igual de cínic és invocar la “sobirania nacional indiscutible” quan presenciem els atacs imperialistes dels EUA tant a Veneçuela, com a Cuba o l’Iran, i no sorgeix cap mena de crítica o defensa de la sobirania nacional d’aquests països.

Remarquem que el migrant és per la burgesia el boc expiatori a qui culpar de tot el malestar generat per dècades de retallades i atacs a la classe treballadora. Les persones migrants són utilitzades com a moneda de canvi geopolítica tant per la dictadura burgesa marroquí, com pel govern espanyol i la monarquia; i els milions de persones que es veuen obligades a migrar anualment ho fan com a conseqüència de la barbàrie creada per les polítiques imperialistes.

Baix el règim del 78!

La Constitució del 78 atorga al rei el comandament suprem de l’Exèrcit i el poder de sancionar lleis, sense la firma del qual no poden aplicar-se, i a més declara: “La persona del Rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat”, negant qualsevol mena de responsabilitat davant dels seus actes i immunitat per delinquir i actuar com li convingui. El rei és guardat per la classe dominant com un “Bonaparte” en reserva, per si els mètodes democràtic-parlamentaris es tornen insuficients, i l’exèrcit és la guarda pretoriana del Capital.

Davant del discurs hipòcrita de la moral burgesa, veiem al llarg de tot el món com la policia i l’exèrcit es tornen els guardes de presa de la burgesia que, intimidada, no pot deixar de tremolar davant dels inspiradors moviments de la classe treballadora i la joventut que recorre Europa.

Els seus actes barbàrics amb els migrants a Ceuta no són més que un reflex del sistema que defensa, que ja no és capaç d’oferir una sortida progressista al seu sistema i ens arraconen enfront a la disjuntiva: socialisme o barbàrie.

Corona, Exèrcit i Capitalisme formen una triada indissoluble a l’Estat espanyol, i no es pot combatre un d’aquests tres elements sense fer-ho, a la vegada, contra els altres dos. Aquesta és l’herència que rebem del règim del 78.

El nostre paper és lluitar per la depuració completa de l’aparell de l’Estat de tota aquesta xusma reaccionària, pel control democràtic de les Forces Armades basat en comitès de soldats i de les organitzacions obreres, com una passa cap a la demolició de tot l’aparell estatal burgès, per ser substituït per un d’altre que descansi en les mans exclusives de la classe treballadora.

Tant la població migrant com la classe treballadora ens enfrontem a la mateixa realitat: sortir a defensar els nostres drets, les nostres condicions de vida o la nostra pròpia existència enfront del saqueig capitalista, implica l’única resposta que ofereix l’Estat burgès: porres, gasos, detencions i repressió. La violència exercida en la frontera de Ceuta contra els migrants no és una excepció, sinó el rostre nu del mateix aparell estatal que demà es desplega per aixafar una vaga o desnonar a una família treballadora. No podem nodrir la menor il·lusió en les seves institucions, en la seva justícia ni en la Constitució del 78.

Davant la descomposició del sistema i la reacció en marxa, l’única sortida real no vindrà del reformisme ni de la gestió de l’Estat capitalista, sinó de l’organització conscient, la solidaritat internacionalista de classe i la lluita oberta per la revolució socialista i el comunisme.