Brasil: la mobilització massiva derrota a Bolsonaro – Construïm l’alternativa comunista!

En un gir sense precedents, Lula ha guanyat la segona volta de les eleccions presidencials brasileres. Mai abans s’havia vist res així.

Lula havia obtingut 53.8 milions de vots (45%) a la primera volta. Ara ha aconseguit més de 64 milions (51%) de vots, cosa que suposa un augment de més de 10 milions de vots. Per la seva part, Bolsonaro ha passat de 56 milions a la primera volta (47%) a 59.8 milions ara (48%).

Això significa no tan sols que Lula s’ha endut la major part de l’augment en la participació i del menor nombre de vots nuls, sinó que també ha degut aconseguir els vots d’alguns dels que havien votat per altres candidats de dretes a la primera volta.

Això només ha estat possible gràcies a l’enorme mobilització de masses en les últimes setmanes, liderada i impulsada per la joventut. La victòria de Bolsonaro a la primera volta va provocar una reacció que va aconseguir canviar per complet la dinàmica de la situació. Dos milions a Rio de Janeiro, un milió a Sao Paulo i centenars de milers per tot el país van sortir als carrers en marxes, manifestacions massives i mítings que van ser més radicals i van anar més enllà del que la direcció del Partit dels Treballadors (PT) volia.

Això va ser el factor decisiu. Molts dels que, a la primera volta, no es van atrevir a votar per Lula – el company de fórmula del qual és un representant clau de la classe dominant i que no ha dut a terme cap reforma significativa a favor de la classe treballadora mentre era al poder – ara han sortit en massa per aturar a Bolsonaro.

Ara Lula haurà de lidiar, per un cantó, amb un Congrés on la dreta té una majoria sòlida i, per altra, amb les masses mobilitzades que esperen que compleixi les seves promeses. Una equació impossible.

El que han demostrat les darreres setmanes és que el terreny en el qual es pot derrotar a la dreta és als carrers, a través de la lluita. Aquest és el camí a seguir.

Com van assenyalar els companys de la secció brasilera de la ICR:

«Una característica de les manifestacions després de la primera volta electoral ha estat l’afinitat que han demostrat amplis sectors del públic pels símbols comunistes – i pels qui s’atreveixen a exhibir-los. Emblemes amb la falç i el martell fets a mà, samarretes improvisades amb motius comunistes i consignes radicals escrites en cartolines estan apareixent per tot arreu a aquestes protestes. Tot i que la burgesia i els reformistes han aconseguit mantenir les manifestacions “ordenades” i enfocades en la política electoral, entre els manifestants estan madurant clars elements insurgents i radicals.»

La presència de Jones Manoel – el diputat comunista electe i líder del grup de l’esquerra radical – en una de les manifestacions massives de les últimes tres setmanes és símbol més visible d’aquest anhel per una política més radical, pel fi de la col·laboració de classes.

La secció brasilera de la ICR va participar activament en la mobilització massiva de les darreres setmanes amb tres eslògans clars:

• Derrotar el bolsonarisme
• Vot crític per Lula
• Construir una alternativa comunista

Aquesta darrera tasca es torna ara més urgent.

Les eleccions brasileres també desmenteixen la idea de la «trumpificació d’Amèrica Llatina», que els mitjans burgesos han estat pregonant en l’àmbit internacional en els darrers mesos. Sí, els demagogs de dreta pro-Trump han guanyat les eleccions en la majoria dels països d’Amèrica Llatina. Però això no revela un suport generalitzat a les seves polítiques ni a les de Trump. El que reflecteix són les limitacions de l’esquerra «progressista» que havia estat al poder el període anterior, a causa de les seves polítiques tímides i a mitges.

Així, fins i tot a països on recentment havien guanyat demagogs reaccionaris de dretes (com a Xile i Colòmbia) el que veiem és un moviment de protesta creixent als carrers – inclosa una vaga general a Colòmbia el 14 d’octubre -. Aquí tornem a publicar l’anàlisi de la Internacional Comunista Revolucionària (Brasil), la secció brasilera de la ICR. Escrit després de la primera volta de les eleccions i publicat en portuguès a brasilcomunista.org el 21 d’octubre, explica el vertader legat del govern de Lula, com podem derrotar el bolsonarisme de forma permanent i com els comunistes haurien – i han estat – intervenint a aquestes manifestacions massives.

Brasil: derrotar al bolsonarisme i superar les contradiccions reformistes de Lula

Johannes Halter

Una descàrrega d’alt voltatge va estremir a tots els treballadors i a la joventut amb consciència de classe la nit del 4 d’octubre. Milions de persones havien estat convençudes pels assessors de campanya i els candidats del govern del PT que podien delegar-los la tasca de derrotar al bolsonarisme. Pitjor encara, els havien fet creure que Lula guanyaria ja en la primera volta de les eleccions. El dramàtic resultat del diumenge, que expliquem aquí, va ser tota una revelació pels qui tenien major consciència de la situació: “O prenem aquesta campanya en les nostres pròpies mans, o la derrota serà segura!”

Coratge i espontaneïtat des de baix

Aquella nit es va produir un canvi brusc en la situació política del Brasil. Ja l’endemà, van començar a sorgir manifestacions espontànies convocades per estudiants universitaris, primer a la Universitat Federal Fluminense (UFF), a Niterói, i a la Universitat Federal de Pernambuco (UFPE), a Recife. Es van formar grups de WhatsApp i van començar a coordinar dies i horaris per manifestacions a ciutats de tot el país. Un caràcter espontani va començar a marcar el to de la campanya, en lloc del to institucional que havia tingut fins aleshores.

A Recife van incendiar un edifici de la UFPE l’endemà de la manifestació estudiantil. Tot apunta al fet que va ser una acció orquestrada per seguidors de Bolsonaro. Als grups de WhatsApp d’aquests seguidors hi havia missatges que esmentaven llençar bombes a la UFPE després de la manifestació. En un d’aquests grups, anomenat «Anti-Lula», un dels membres era Thiago Medina, actual regidor de Recife pel partit de Bolsonaro i elegit diputat federal pel Partit Liberal (PL) de Pernambuco. Així i tot, les manifestacions van créixer tant i tan ràpid els dies següents que reaccions com aquestes es van veure frenades i els seguidors més radicals de Bolsonaro van haver de contenir-se.

El coratge i les ganes de lluitar als carrers contra el bolsonarisme van marcar les manifestacions dels dies següents. Joves que mai havien participat en política van sortir als carrers per primer cop per cridar consignes. Les escoles es van convertir en un espai d’acalorats debats entre adolescents i fins i tot nens, fent eco de les discussions apassionades que havien presenciat a les seves llars i comunitats. Però també els militants veterans van sortir als carrers, disposats a posar-se en marxa un cop més.

En pocs dies, el que semblava impossible es va fer realitat. L’avinguda Paulista va desbordar per complet amb més d’un milió de persones l’11 d’octubre. Aquesta avinguda tradicionalment serveix com a termòmetre per la densitat i l’abast de les manifestacions que hi passen. Era impossible ni tan sols tenir senyal mòbil, tal era la quantitat de dispositius concentrats en un sol lloc. Aquest terratrèmol ja es va superar l’endemà. La costa de Rio va reunir a més de 2 milions de persones, cosa que es va comparar amb el darrer concert de Lady Gaga.

Sorpresa i control des de dalt

La reacció dels líders polítics i sindicals dels partits i organitzacions de la classe treballadora va ser completament diferent. Primer va venir la sorpresa. Ells, que suposaven que Lula podria guanyar, ja en la primera volta. Ells, que es van omplir les butxaques amb diners de l’Estat, del fons partidista i de l’electoral, per dur a terme campanyes multimilionàries. Ells, que creien que el món exageradament optimista que havien construït en les seves ments – i en les seves pròpies vides derrotades – s’assemblava a la dura realitat que pateix el poble brasiler.

La sorpresa aviat va donar pas al reforç de l’impressionisme antifeixista. No hi ha res més reconfortant que desviar l’atenció dels teus propis errors. En lloc d’analitzar el que va passar i corregir el rumb, hi havia suposats marxistes com Valério Arcary que van arribar a l’extrem de demanar: «Cap balanç!», «Sense crítiques ara!», «Tancar files i lluitar fins al final!». Seguir aquesta orientació equival a patir una dura derrota en batalla i negar-se a analitzar-ne les causes. Amb aquesta actitud resulta impossible corregir-les i, així, guanyar la guerra.

Tarifa Zero: apropament a l’esquerra

Els del govern busquen encobrir les raons pel càstig que van rebre a les urnes al·legant que el Palau del Planalto va fallar en la seva estratègia de comunicació. Segons aquesta justificació, el problema és que els partidaris de Flávio Bolsonaro van dominar millor les xarxes socials.

Als seguidors de Lula els va faltar utilitzar millor els algoritmes i demostrar als votants que el govern mereixia el seu suport a les urnes. Aquesta explicació suposa una acceptació del govern de Lula 3.0 que no s’observa entre les masses en la vida real.

Uns dies després, Lula va presentar una sèrie de noves promeses electorals. Una de les més importants va ser la Proposta d’Esmena Constitucional (PEC) per oferir transport públic gratuït els caps de setmana i dies festius. Segons l’anunci, la mesura es finançarà amb part dels fons provinents de les esmenes parlamentàries vigents. Aquí tenim un clar exemple que el problema no va ser només de comunicació. El fet que Lula hagués de comprometre’s amb una proposta com aquesta demostra que existia un problema programàtic, fonamentalment polític.

Incloure la Tarifa Zero al programa és un gest de Lula cap a l’esquerra, encara que tímid, ja que la gratuïtat només seria els caps de setmana i, així i tot, es mantindrien les concessions del transport públic a empreses privades. És un tema que ja s’ha debatut des del mandat de Dilma Rouseff, quan la joventut i els treballadors van prendre els carrers del país en les Jornades de juny del 2013.

A partir de la lluita contra els augments de tarifes i la repressió, un dels temes que va sorgir va ser precisament… la Tarifa Zero! Ha calgut que Lula es veiés a punt de perdre les eleccions perquè, 16 anys després, per fi incorporés la mesura al seu programa.

La fi del 6×1: una fita històrica i el seu ús electoral

El resultat de la primera volta va ser un cop demolidor per la correlació de forces de la dreta brasilera. L’avenç del PL al congrés nacional va sacsejar els plans establerts dels partits i representants burgesos. Entre ells, el president del Senat, Davi Alcolumbre, que estava en negociacions amb el govern per autoritzar la votació de la PEC que acabaria amb el sistema de torns 6×1. Amb els seus interessos en joc i davant l’enorme mobilització a favor de la reelecció de Lula, Alcolumbre va fixar data per la votació i així va afavorir la campanya del govern.

L’aprovació de la PEC el 14 d’octubre va ser una fita històrica per la classe treballadora, assolida per les masses als carrers. Els seus efectes en aquesta segona volta són enormes i els comunistes hem d’analitzar-los bé. En primer lloc, aquesta agenda no va sorgir ni de Lula ni del PT, sinó de forma espontània el 2023. L’any següent, va cobrar importància als carrers, amb mobilitzacions massives a més de 100 ciutats i la PEC presentada pel moviment VAT (“Més enllà de la feina”) a través del mandat de la diputada del PSOL Erika Hilton, que proposava un sistema de torns 4×3 i una setmana laboral de 36 hores. No hi va haver cap suport del govern, però, ni una sola paraula de Lula sobre el tema.

Només després que el projecte hagués avançat al Congrés Nacional, el govern va començar a defensar-lo. En aquest procés, la proposta es va diluir a 5×2, 40 hores setmanals, i es va imposar una transició. A més, la pressió del govern per sotmetre el projecte a votació es va produir tan sols just abans de la campanya electoral d’aquest any, per convertir la seva aprovació en un actiu electoral. El moviment VAT, dirigit per Rick Azevedo, després de ser cooptat pel corrent polític de Guilherme Boulos (ministre Cap de la Conselleria General de la Presidència), va acceptar la tàctica del govern. Va ser una fita? Sí! Històrica! Però amb perjudicis per les tàctiques que va utilitzar el govern per aconseguir-ho.

Veredicte al reformisme: Culpable!

Aquesta situació entre la primera i la segona volta il·lustra bé el caràcter del reformisme com orientació política. Un caràcter que només es pot entendre si es considera l’aspecte contradictori de la seva essència. La base del reformisme en general, i del PT i de Lula en particular, és el moviment de promoure concessions dels treballadors als capitalistes, per un cantó, i de pressionar per obtenir algunes concessions dels capitalistes als treballadors, per altre. Aquesta és la lògica que mou a Lula des de la seva època sindicalista.

Aquesta política reformista va ser el segell dels mandats de Lula i Dilma al capdavant de la República i del PT, tant en el sistema polític com en la direcció dels moviments sindicals. Només si es té en compte aquest aspecte contradictori es pot entendre com, fins i tot amb una llista de traïcions, retallades, privatitzacions i contrareformes, Lula i el PT continuen comptant amb una gran reserva de suport electoral i d’il·lusions entre les masses. Aquest suport prové dels avenços i fites de les últimes dècades, tot i les concessions que van fer als capitalistes.

Resulta que cada avenç, realitzat de forma limitada i a costa de concessions als capitalistes, va generar noves contradiccions en la societat capitalista. Això ha portat les noves generacions de treballadors a associar correctament els seus problemes i les seves angoixes amb el PT. D’aquesta percepció s’alimenta la demagògia bolsonarista. Per això, el veredicte que va sortir de les urnes en aquesta primera volta va rebutjar el reformisme. El que vam veure el 4 d’octubre va ser un símptoma de l’esgotament històric del cicle reformista actual al Brasil.

Populisme penal: apropament a la dreta

Les perspectives no són prometedores per Lula i el PT. No només pels resultats de les urnes al Congrés Nacional i als governs estatals. Els reformistes s’enfronten a límits cada cop més grans a mesura que el capitalisme s’enfonsa en les seves crisis periòdiques. A mesura que el pastís es fa més petita, els capitalistes estan disposats a donar menys engrunes. Amb l’avenç de la crisi econòmica i els conflictes interimperialistes, els reformistes es veuen obligats a cedir cada cop més i obtenen cada cop menys a canvi.

Davant l’hostilitat d’avançar més cap a l’esquerra en la situació actual, Lula va posar encara més de manifest les contradiccions del reformisme en debatre la proposta de la PEC de Seguretat Pública. Aquesta mesura busca reformar l’Estat burgès brasiler, com si l’existència del crim i de les organitzacions criminals fos un problema de manca d’intel·ligència policial i de coordinació entre les forces de repressió. A més, enmig d’aquest debat, Lula va anunciar que està a favor d’abaixar la majoria d’edat penal a 16 anys per delictes greus.

Si la proposta d’esmena constitucional sobre la «Tarifa Zero» és un apropament a l’esquerra, la proposta d’esmena constitucional sobre Seguretat Pública i la reducció de la majoria d’edat penal signifiquen un apropament a la dreta. Es tracta de concessions a una demanda històrica de la dreta brasilera, guiada per una lògica d’augmentar la repressió estatal en comptes d’invertir més en àrees socials i en la generació de treballs qualificats.

En lloc de presentar propostes que resolguin el problema de la seguretat d’arrel i ofereixin un futur digne als joves, Lula cedeix al sentit comú i busca guanyar-se els vots de la dreta al terreny ideològic propi de la dreta.

Tàctica «ordenada» i «electoral» d’enfrontament

A aquests senyals contradictoris de Lula cap a l’esquerra i la dreta se suma l’orientació adoptada pels aparells partidaris, sindicals i estudiantils vinculats al govern davant del moviment espontani als carrers. Després que els prengués per sorpresa els dies següents i durant el cap de setmana posteriors a la primera volta, els partidaris del govern van esforçar-se per descentralitzar la protesta contra el bolsonarisme a Sao Paulo. Un cop dividides les mobilitzacions, es van esforçar per donar-los un caràcter «ordenat» i «electoral».

Aquesta orientació, que prové dels líders del PT, el PCdoB i el PSOL, com també del mateix Lula, reflecteix la seva esperança de continuar administrant la societat capitalista brasilera a través de les institucions de l’Estat burgès existent. Però resulta que la joventut i els treballadors de França, Espanya, Bèlgica i l’Índia estan, en aquest precís moment, demostrant que les demandes dels explotats s’aconseguiran imposant-les des de fora de les institucions.

La tàctica «ordenada» i «electoral» per enfrontar al bolsonarisme desarma a la nostra classe de cara a un període d’intensa lluita de classes que ja s’anuncia a partir del 26 d’octubre. L’efervescència política actual prepara el terreny per les pròximes batalles, que no seran tan «ordenades» com sembla. Els comunistes hem d’aprofitar al màxim aquest moment. Hem d’ajudar l’avantguarda de la classe a comprendre la naturalesa de la situació i la necessitat de radicalitzar la lluita per derrotar el bolsonarisme i obrir-li el camí al comunisme.

Janones i l’«Exèrcit de Lula»

Tot i aquesta efervescència, set milions de persones s’han allistat a l’«Exèrcit de Lula». És a dir, s’han subscrit a la llista de difusió del reelecte diputat federal Andé Janones. Aquest personatge es va fer famós per emprar mètodes sense escrúpols, similars als dels bolsonaristes. Per Janones, tots els mitjans valen per enfrontar-se als seus enemics, incloses la mentida i la falsificació. Amb una retòrica sensacionalista, estrident i provocativa, aquest tal «Exèrcit de Lula» ha reclutat a gent que vol derrotar a Flávio Bolsonaro, des de simples antibolsonaristes i petistes (del PT) declarats fins a persones que es consideren comunistes.

L’espai que ocupa Janones és un altre efecte col·lateral del reformisme de Lula. En lloc del PT, que compta amb 1.6 milions d’afiliats, la principal iniciativa de masses l’està coordinant una figura de Rede Sustenabilidade. És a dir, en lloc d’un partit obrer, qui lidera la mobilització és un partit burgès. Hem de recordar que REDE és un partit fundat i finançat per grans capitalistes brasilers, com Neca Setúbal (Itaú) i Guilherme Leal (Natura). És una de les expressions del «capitalisme verd» al Brasil.

Janones i REDE empren mètodes burgesos per dur a terme la lluita política. Demanen que els votants de Lula s’enfrontin als símbols de Bolsonaro i utilitzin els colors de la samarreta de la selecció i de la bandera brasilera per «fer la L». És a dir, ens demanen que fem servir als colors que representen el verd de la família Bragança i el groc de la família Habsburg. Tracten de convèncer-nos perquè s’usin amb orgull els símbols bàsics que s’han fet servir des del règim monàrquic esclavista, passant per la Primera República elitista i positivista, el règim dictatorial de Vargas i la dictadura militar de 21 anys.

La tàctica de Janones és la d’un enfrontament electoral que eludeix les qüestions fonamentals de classe social.

Pot ser que això sigui efectiu per guanyar vots seguint la lògica de la «guerra de fanàtics». Però no ajuda en res a la classe treballadora a avançar cap a una solució definitiva al problema polític de fons al que ens enfrontem. Això es deu al fet que Janones i el partit REDE pretenen respectar els pilars d’aquesta república burgesa, salvar aquest sistema cada cop més odiat i donar-li un aspecte més humà i verd al capitalisme brasiler.

Simpatia pel comunisme a les manifestacions

Al mateix temps, una de les característiques de les manifestacions després de la primera volta ha estat la simpatia d’amplis sectors cap als símbols comunistes i dels qui s’atreveixen a defensar-los. Símbols de la falç i el martell fets a mà, samarretes comunistes improvisades i consignes radicals en cartolines apareixen per tot arreu a les protestes. Si bé la burgesia i els reformistes han aconseguit mantenir les protestes «pacífiques» i «amb fins electorals», hi ha elements clarament insurgents i radicals que estan madurant entre els manifestants.

El diari Brasil Comunista ha estat comprat amb entusiasme per centenars de manifestants a cada nova marxa. Les nostres pancartes i calcomanies també tenen molta demanda entre els manifestants. Les samarretes i les banderes del Brasil Comunista són un altre punt fort. La presència de Jones Manoel a les manifestacions fora de Pernambuco també ha tingut molt d’èxit, sobretot quan parla de comunisme i de la «revolució brasilera» als seus discursos.

Encara falta una alternativa comunista i revolucionària que aquests comunistes instintius puguin considerar una referència viable per les masses. Un partit d’aquest tipus seria capaç de dirigir la lluita dels treballadors de manera coherent més enllà de les eleccions, amb l’objectiu que la classe obrera prengui el poder. Un partit que reclami per si els símbols de la classe, com el roig de la sang vessada en les lluites, com també la falç i el martell, herència de la Revolució d’Octubre del 1917.

La nostra proposta és que els comunistes coneguin els 20 punts del Programa per un Brasil Comunista, omplin el formulari d’afiliació i s’uneixin a una de les cèl·lules de la Internacional Comunista Revolucionària (ICR). Hi combinaran l’acció ben planejada en la lluita de classes amb una atenció especial a l’estudi de la teoria marxista.

Tots els militants de la ICR formen part d’un mateix partit mundial, present avui dia a 70 països. Una vertadera internacional amb congressos, òrgans escollits democràticament i idees que constitueixen el vertader fil conductor del legat de Marx, Engels, Lenin i Trotsky.

El vot crític com a mesura tàctica

En aquests moments, la lluita pel comunisme al Brasil exigeix derrotar al bolsonarisme en aquesta lluita presidencial pel control de l’Estat burgès brasiler. Això es deu al fet que l’extrema dreta, representada per Flávio Bolsonaro, busca infligir les derrotes més dures a la nostra classe i alinear el país de manera subordinada a l’imperialisme dels EUA. Per la seva part, Lula, tot i les seves contradiccions reformistes, és un candidat d’un partit obrer que aplica una política burgesa basada en la conciliació de classes.

Un govern de Lula 4.0 significaria un terreny menys desfavorable perquè els treballadors lluitin pels seus interessos i perquè els comunistes actuïn Per això, proposem el vot crític a favor de Lula en aquesta segona volta, tal com ho vam fer a la primera. Al mateix temps, expliquem que és urgent construir una alternativa comunista des d’ara mateix. No ens confonem amb l’«Exèrcit de Lula» ni amb els del PT. Al contrari, aixequem ben alt la falç i el martell i diem clarament que cal superar les contradiccions reformistes.

Som comunistes internacionalistes i aprofitem aquest moment d’efervescència per impulsar la lluita per la revolució brasilera i mundial. Estem en campanya per l’elecció de Lula, però en els nostres propis termes. Els termes del vot crític i la necessitat de connectar la lluita per derrotar a l’extrema dreta amb la construcció d’una alternativa comunista per superar el reformisme i el capitalisme.