Manifestacions paral·leles per la vaga general del 11N: una tàctica incorrecta a partir d’una caracterització correcta 

Fa uns dies va aparèixer una nova convocatòria per la vaga general de l’11N, una crida a formar manifestacions paral·leles a llocs i hores diferents respecte les manifestacions centrals, recolzades per CCOO, UGT, CGT i el Sindicat de Llogateres. Concretament, es planteja aquesta acció per Catalunya i per ciutats com Saragossa, Valladolid i Granada, entre d’altres. Aquestes manifestacions paral·leles han sigut impulsades pel Moviment Socialista, CRT i alguns petits sindicats com Co.bas, ASC, Solidaritat Obrera i SHSC, amb l’objectiu de crear un pol d’independència de classe enfront del pol del govern i dels seus aliats, els sindicats reformistes CCOO i UGT.

Hem de començar dient que concordem plenament amb la caracterització que fan de les burocràcies sindicals i del govern del PSOE les organitzacions i sindicats que han convocat aquestes manifestacions paral·leles. Les burocràcies de CCOO i d’UGT han demostrat repetidament en el que portem d’any -en les lluites docents i en les d’Airbus, per exemple- que els seus interessos no coincideixen amb els interessos dels treballadors, i que s’aferraran fins al final al pacte amb la patronal abans que a liderar un enfrontament frontal contra ells. Com no pot ser d’una altra manera, aquestes burocràcies tenen un interés objectiu en agitar per un govern del PSOE després del 29N, atès que la seva passivitat i pactisme és únicament possible sota un govern que pretengui mitigar la lluita de classes mitjançant alguna concessió.

Que aquestes concessions patronals, ja mediocres actualment, es convertiran en impossibles a mesura que l’actual crisis del capitalisme empitjori no importa als buròcrates ni a la seva fe en el reformisme, ni tampoc que la inèrcia de la dreta sigui deguda, en darrer terme, a la incapacitat del PSOE d’enfrontar-se als capitalistes espanyols, als que defensen a cada passa: la seva única certesa és que un govern de PP-VOX posaria al descobert la lluita de classes amb tota la seva cruesa, i els forçaria a ells, la burocràcia, a adoptar una posició militant de classe o a ser superats pel moviment dels treballadors.

De tot això se segueix la necessitat, com afirmen els companys, de construir en el pròxim període un pol d’independència de classe, és a dir, un partit independent de la classe treballadora, amb arrels i autoritat entre la classe, que tradueixi en forma de programa els interessos propis d’aquesta i que tingui la disciplina i l’audàcia necessàries per portar la classe des dels conflictes parcials contra els capitalistes i els seus impotents governs burgesos cap a la lluita general pel socialisme.

En tots aquests punts simpatitzem plenament amb els nostres companys; per això tenim encara més motius per treure a la llum les nostres diferències, per contribuir a la clarificació de com abastar el nostre objectiu comú: és convocar en un context de vaga general una manifestació independent que reuneixi als elements més revolucionaris del moviment i que els separi de la resta de la classe la millor manera de construir aquest partit? Nosaltres pensem que no, i que els companys del Moviment Socialista, de CRT i dels altres petits sindicats estan cometent un profund error.

En primer lloc, hem de senyalar que per construir el bloc independent de classe capaç de disputar el programa del govern i dels sindicats reformistes un hauria de guanyar-se primer la confiança dels treballadors, haver reunit entre les seves files els treballadors més conscients de la necessitat d’acabar amb el capitalisme, aquells elements capaços d’arrossegar darrere seu la resta de la classe. En cas de no ser així, el bloc independent de classe no representaria a ningú més que a la minoria conscient i revolucionària de la classe treballadora, però no a la classe en conjunt. En aquest punt preguntem honestament als companys convocants quina creuen que és la seva situació dins del moviment obrer i quin paper juguen en ell. Si els revolucionaris som encara una minoria aïllada i sense lligams amb les àmplies capes de la classe treballadora, si la majoria de treballadors organitzats i actius en el moviment obrer estan afiliats als sindicats reformistes CCOO i UGT, aleshores convocar una manifestació pròpia d’aquesta minoria que té el programa capaç d’acabar amb el capitalisme significa abandonar efectivament totes aquestes capes de treballadors a la influència del programa reformista de la burocràcia. Aquesta és la caracterització que fem nosaltres de la situació, i dubtem que algú pugui oposar-li una altra caracterització si atén als fets.

En segon lloc, no podem passar per alt que aquesta convocatòria es dóna en un context de vaga general, l’objectiu immediat de la qual és paralitzar la societat, augmentar el nivell d’organització de la classe treballadora i fer, en darrer terme, que experimenti a les pròpies carns el seu autèntic potencial per controlar la societat. És cert que la pressió per abaix, canalitzada a través del Sindicat de Llogateres i de la CGT, va forçar la convocatòria de la vaga general per part dels grans sindicats, que d’altra manera no haguessin mogut un dit, i que un cop mogut aquest dit ho van fer a contracor, convocant tard tant la vaga com les assemblees de delegats i treballadors. Amb tot, en tant que sindicats majoritaris, l’èxit de la vaga ha depès i depèn, per a bé i per a mal, d’aquests sindicats, els únics capaços d’aturar realment l’economia. D’aquí que davant la inacció de les seves direccions fos encara més important orientar-se enèrgicament cap a les seves bases.

Independentment dels seus dirigents, els treballadors de base i els delegats de CCOO i d’UGT han invertit el seu temps i esperances en aquesta vaga general de forma honesta. Han sigut ells, i no els buròcrates, qui han construït la vaga. A això cal afegir que molts treballadors sindicals han participat de les assemblees unitàries de barri que s’han convocat a les principals ciutats de l’estat i que agrupaven treballadors sindicals i no sindicals. No reconèixer obertament el paper positiu que han jugat aquests treballadors en organitzar la vaga significa entregar-los de nou a la influència dels seus buròcrates, qui aprofitaran el sentiment de rebuig sentit pels seus afiliats per guanyar de nou la seva confiança. La convocatòria d’una manifestació independent respecte l’unitària recolzada per CCOO i UGT crearà aquest sentiment de rebuig en trencar la unitat que s’ha establert entre els propis treballadors, qui comprenen instintivament què significa colpejar junts.

És evident que els dirigents voldran fer el mínim possible per recuperar la seva autoritat sobre les bases; és evident que intentaran traduir el moviment en vots cap al PSOE: ja hem exposat abans els motius que els empenyen a això. La pregunta real és: com lluitem contra la seva influència dins del moviment obrer? A aquesta pregunta, els companys del Moviment Socialista, de CRT i demés haurien de donar una resposta clara, perquè això és el que està en joc.

Pel que fa a nosaltres, defensem que aquesta pregunta ja va ser resposta fa més de cent anys, no mitjançant elucubracions teòriques, sinó a la pràctica, durant la revolució russa. Lenin, condensant les condicions que van permetre que el partit bolxevic guanyés la confiança de la classe treballadora i la portés al poder, va escriure al respecte:

“No actuar dins dels sindicats reaccionaris [reformistes] significa abandonar les masses obreres insuficientment desenvolupades o endarrerides a la influència dels líders reaccionaris, dels agents de la burgesia, dels obrers aristòcrates o obrers aburgesats. Per saber ajudar a les masses, per guanyar-se la seva confiança, la seva adhesió i el seu recolzament, no hem de témer les dificultats, els entrebancs, els insults, els atacs, ni les persecucions dels “caps”, i cal treballar sens falta allà on siguin aquestes. Cal saber fer tota classe de sacrificis, vèncer els majors obstacles per entregar-se a una propaganda i agitació sistemàtiques (…) allà on sigui la massa proletària.” (La malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme, 1920, Lenin).

Propaganda, agitació sistemàtiques, lluita al costat de les masses en aquelles institucions o organitzacions en què s’estiguin expressant: aquesta és la fórmula per construir un pol independent de classe, això és, el partit revolucionari, com ho demostra en positiu l’èxit del partit bolxevic, a part d’altres exemples històrics negatius que no tenim espai d’exposar aquí. Els companys que han convocat aquestes manifestacions paral·leles haurien de preguntar-se seriosament com conectaran el dia de la vaga amb la classe treballadora si ni tan sols compartiran espai de lluita amb ella. Nosaltres avancem que aixecar la bandera de la revolució no és suficient per guanyar-se la seva confiança. Com sempre, els esdeveniments clarificaran en la pràctica quina posició era correcta: convidem als companys del Moviment Socialista, CRT i la resta que es prenguin el temps per extreure les conclusions corresponents.

L’Organització Comunista Revolucionària estarem el dia de la vaga general al costat dels treballadors, utilitzant les nostres forces per agitar allà on siguin, per difícil que sigui; posant tot el nostre entusiasme en parlar i connectar amb les seves preocupacions i esperances; utilitzant el poder de les nostres idees, en definitiva, per guanyar els elements més conscients de la nostra classe a la lluita comunista que posi fi d’una vegada per sempre a aquest sistema inhumà que és el capitalisme.