A deu anys de la major mobilització popular de les Illes Balears

El triomf del 28M de la dreta va crear unes perspectives de retrocés de les conquestes i drets socials i lingüístics. Deu anys enrere, en un context similar la població illenca s’organitzà com mai abans per impulsar la major mobilització ciutadana de la història de la comunitat autònoma que aconseguí aturar les retallades de l’executiu del PP liderat per José Ramon Bauzá.

La crisi del 2008 sacsejà el sistema capitalista. A les Illes Balears es traduí, sobretot, en una desfeta del model econòmic. El govern del segon pacte de progrés, presidit per Francesc Antich, del PSIB, hagué de fer front a tota aquesta crisi amb una actitud interclassista, rere l’estela del govern espanyol de Zapatero i també marcat per la corrupció interna d’Unió Mallorquina (UM) i la seva líder Maria Antònia Munar (encara a presó), membres del pacte. La política autonòmica es mimetitzà amb la del govern central i es produeix un doble triomf del PP a causa dels alts nivells d’abstenció de l’esquerra. 

La recepta contra la crisi d’aquest nou executiu autonòmic es basà la massificació turística a partir del consum extrem del territori insular, en les retallades sistemàtiques per reduir el dèficit i el deute (sobretot en cultura, sanitat i educació) i en adaptar el mercat laboral a les demandes dels grans empresaris. 

Els governs Rajoy-Bauzá no solventaren cap tipus de problemàtica a cap nivell, sinó que inclús es va agreujar la situació. Les dinàmiques negatives de l’inici de la crisi no foren revertides. El PIB balear va experimentar una caiguda propera al 8 %, del 2008 al 2013. L’atur es disparà, aquests mateixos anys, del 7,3 al 24,5 %. Els salaris foren congelats pels governs del PP i fins el 2014 no hi hagué cap increment (que fou irrisori). Tot aquest context va desembocar en la major mobilització popular de la història de les Illes Balears coneguda popularment com la Marea Verda. 

Les demandes de l’Assemblea de Docents i la caiguda del govern Bauzá

Aquest moviment popular s’originà a partir de la Plataforma Crida per una Educació Pública De Qualitat, inspirada per la Marea Verde de caràcter estatal que va néixer a Madrid el 2011. 

La Plataforma Crida nasqué el 2012 per lluitar en contra del procés de deteriorament que estava sofrint aquells anys l’educació pública. La camiseta verda es convertí en símbol de la protesta a partir de l’ús de la mateixa per part de professorat i alumnes. El descontentament de la població va anar en augment i a principis de 2013 es constitueix l’Assemblea de Docents, amb l’objectiu de defensar una educació pública i en català i d’enfocar des de l’òptica del professorat les protestes i mobilitzacions massives que es preparaven. 

L’inici del curs acadèmic 2013-2014 ja es veié afectat abans de començar quan el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el 6 de setembre de 2013 va suspendre cautelarment l’aplicació de la nova llei educativa de trilingüisme (el TIL, tractament integral de llengües), però el govern Bauzá la volgué aplicar igualment aprovat un decret llei, el 5/2013, que en permetia la posada en pràctica el mateix dia.

L’Assemblea de Docents, a mode de resposta, decideix convocar una vaga indefinida des del dia d’inici de curs. S’exigeix  la defensa de la immersió lingüística en català i retirada del TIL, la retirada del projecte de decret de Convivència i de la Llei de símbols, retirada de la LOMQE i revertir les retallades del període de crisi i austeritat. La força del moviment es demostrà en la major manifestació de la història de les Illes Balears el 29 de setembre de 2013 als carrers de Palma, on més de 100.000 es manifestaren recolzant la vaga docent i mostrant el seu descontent al govern de Bauzá. 

El govern del PP no va poder fer front a la mobilització popular de la Marea Verda, ja que, a més, s’hi varen afegir altres moviments, com la Marea Blanca que representava la lluita contra les retallades a sanitat. L’espiral vertiginosa de mobilitzacions que varen sobrepassar els sindicats tradicionals i la seva capacitat organitzativa, fet que generà una inestabilitat constant en el govern Bauzá i li impedí continuar aplicant el seu programa de govern. 

L’Assemblea de Docents, amb uns mètodes de lluita tradicionals de la classe treballadora, posà entre l’espasa i la paret el govern del PP i propicià amb la seva pressió que a l’inici del curs 2014-15 el TIL no s’aplicàs als centres educatius després que fos anul·lat el decret llei 5/2013 pel TSJIB. Tot aquest cicle de mobilitzacions deteriorà políticament el PP i propicià l’entrada dels suposats governs del canvi, motivats per l’auge de Podem. Bauzá havia aconseguit el 2011 els millors resultats de la història del PP i el 2015 s’aconseguí els pitjors. Queda demostrada l’eficàcia de la lluita organitzada per la classe treballadora i avui en dia encara ens mostra el camí a seguir.

Els governs progressistes

L’auge de Podem com a reflex del 15M i les lluites posteriors feu que milions de persones dipositassin les seves esperances en els suposats governs del canvi, que aparegueren a partir de 2015 amb la seva aparició als parlaments i ajuntaments. La frustració es canalitzà en el partit de Pablo Iglesias.

Alhora que Podem i els moviments semblants guanyaven força electoral i anavem entrant als governs autonòmics, la gent abandonava la lluita als carrers confiant en un canvi per vies institucionals. La cúpula liderada per Pablo Iglesias fou responsable d’aquest clima de confiança en les institucions burgeses en lloc de promoure i estimular els moviments socials creats els darrers anys. Hauria d’haver explicat el límit de les institucions burgeses i recolzar-se en la mobilització de la classe obrera per poder dur a terme el seu programa. Tot el programa d’aquests governs del canvi s’anà rebaixant i descafeïnant a mesura que la mobilització popular anava diluint-se. 

Els nous governs, amb sort, el que han fet ha sigut mantenir les conquestes prèvies i una situació relativament similar al govern de l’austeritat anterior. No han anat més enllà fent conquestes decisives per la classe treballadora. És cert que el català s’ha trobat protegit legalment, però no s’ha promogut el seu ús social en cap cas i aquest s’ha reduït durant els vuit anys de govern de coalició encapçalats pel PSIB. Problemàtiques tan greus com la manca d’habitatge i el seu encariment descontrolat, la massificació turística, el consum del territori o la capacitat adquisitiva dels treballadors no s’han resolt aquests anys ni tampoc no han millorat gaire el seu estat; inclús, en gran part, podríem dir que han empitjorat. Fa deu anys, per exemple, hi havia 71.255 pisos buits i avui n’hi ha 105.434, és a dir que la xifra ha augmentat quasi un 48 %. Al mateix temps, hi ha hagut un encariment del preu de lloguer i venda de l’habitatge: en el cas del lloguer, ha passat de 7,8 €/m2 el setembre de 2013 a 16,5 €/m2 l’agost del 2023; en el de l’habitatge, ha augmentat des de 1988 €/m2 el setembre de 2013 a 3973 €/m2 l’agost d’enguany. A més a més, la massificació turística ha augmentat, ja que el nombre de visitants anuals totals fa deu anys era d’11,06 milions i l’any passat va ser de 13,2 milions. 

El que havia de ser un govern del canvi, es va convertir en un del canvi frustrat. No va satisfer les expectatives que la població hi havia posat i va aplicar polítiques que el mateix Bauzá o altres governs conservadors haurien posat en pràctica. Tot això ha tornat a sembrar la llavor de l’abstenció a l’esquerra i ha posat els fonaments per a un nou govern de la dreta, aquesta vegada recolzada per VOX, del qual el PP n’ha assimilat part del programa a partir del pacte de govern.

La lluita continua!

S’ha demostrat el fracàs dels governs reformistes. L’únic camí que ens queda per millorar les condicions de vida de la població i acabar amb la barbàrie capitalista és aprendre de la lluita que iniciaren els docents i que arrossegà la resta de la classe treballadora de les illes. Per defensar-nos dels atacs del nou govern i oferir una alternativa al sistema burgès hem d’armar-mos amb un programa socialista i superar definitivament la confiança en el parlamentarisme i organitzar la classe treballadora per lluitar per la seva emancipació. La lluita continua!