2023, l’any de les catàstrofes climàtiques. Com podem frenar l’emergència?

L’any 2023 ha batut tota mena de rècords negatius respecte del clima i el medi natural. Totes les alarmes sonen i ens avisen des de fa dècades que anem en la direcció incorrecta; cada cop són més freqüents les notícies i estudis científics que ens adverteixen que estem apropant-nos a un punt de no retorn.

Sota el sistema capitalista, la producció de mercaderies i béns de consum ha de ser en quantitats tan grans com siguin possibles, donant prioritat al benefici econòmic dels propietaris dels mitjans de producció per sobre de qualsevol circumstància o limitant; això és així perquè només venent les seves mercaderies poden realitzar els seus beneficis. Cada cop és més evident que la classe capitalista no pot liderar la humanitat en la resolució d’aquesta crisi.

La situació actual, barbàrie capitalista

Copernicus, el Programa d’Observació de la Terra de la Unió Europea, va confirmar recentment una notícia molt aclaridora. 2023 és l’any més calent d’ençà que es tenen registres, 1850. No només això, sinó que s’estima que fa més de 100.000 anys que no se supera la temperatura mitjana global de 14,98 °C, 0,17 °C més que l’anterior valor anual més alt, que es va aconseguir en 2016. Aquesta xifra suposa que 2023 va ser 0,60 °C més càlid que la mitjana entre els anys 1991 i 2020 i 1,48 °C més càlid que el nivell preindustrial, entre 1850 i 1900.

A Europa, 2023 s’ha convertit en el segon any més calorós des que hi ha registres, amb 1,02 °C per sobre de la mitjana de 1991-2020, 0,17 °C més fred que 2020, l’any més càlid registrat. L’hivern va ser el segon més càlid mai registrat. I l’estiu va tenir una temperatura mitjana de 19,63 °C, amb 0,83 °C per sobre de la mitjana, sent així el cinquè més càlid de la història del continent. En total, les temperatures van superar la mitjana durant 11 mesos.

Mentrestant, les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni i metà segueixen en augment, aconseguint també nivells rècord en l’últim any i allunyant-nos cada vegada més dels objectius de l’Acord de París. És evident que per molt que diguin el contrari, els governs i les grans corporacions de tot el món no estan donant a aquestes dades la importància necessària, i quan ho fan, la defensa cega dels interessos capitalistes que representen els impedeix prendre les mesures necessàries. Tanmateix, milions de persones fugen cada any de les seves terres devastades per la sequera, i molts més ni tan sols arriben a cobrir les seves necessitats més bàsiques. Segons el Banc Mundial, gairebé la meitat de la població viu amb menys de 5,50 dòlars al dia. El consum de les masses populars no és ni molt menys el problema.

Un estudi d’Oxfam publicat el 2022 assegura que els 125 milionaris més rics consumen aproximadament un milió de vegades més combustibles fòssils que del 90% de la població amb menys recursos. El 10% més ric del món va ser responsable del voltant de la meitat de les emissions globals en 2015, segons un informe de 2020 d’Oxfam i l’Institut de Medi Ambient d’Estocolm. “L’1% més ric va ser responsable del 15% de les emissions, gairebé el doble que el 50% més pobre del món, que va ser responsable de tan sols el 7% i que a més, sentirà la pitjor part dels impactes climàtics malgrat tenir la menor responsabilitat per causar-los.” Aquestes declaracions són trobades a la BBC, i deixen clara la situació en la qual ens trobem. Veiem amb aquestes xifres com el canvi climàtic és també una qüestió de classe: la burgesia i els rics contaminen el món mentre les masses de treballadors i oprimits en pateixen les conseqüències.

L’esterilitat de la COP28 i la impossibilitat de domar el capital

Al passat novembre va tenir lloc la COP28, aquesta vegada als Emirats Àrabs Units, tot un referent contra la lluita climàtica. Fins i tot entre els que guarden esperances en resoldre aquesta crisi seguint les normes del sistema capitalista, aquesta elecció va semblar inapropiada. La ubicació de la reunió a un dels països membre de l’OPEP mostra una evident divergència respecte als interessos generals de la humanitat de reduir la producció de combustibles fòssils.

Però l’elecció geogràfica d’aquesta tragicomèdia només va ser el principi. Tota la reunió va ser una farsa. Pels interessos dels capitalistes, aquesta darrera COP va tenir l’objectiu contrari a les seves intencions propagandístiques de pretendre fer veure que miren de pal·liar la crisi climàtica. Poc després de començar, el distingit president de la reunió i destacat actor en aquesta obra, Sultan Al Jaber, cap de la companyia “neta” de petroli nacional dels Emirats Àrabs, Adnoc, va dir que no hi ha ciència “que indiqui que els combustibles fòssils s’han de reduir per restringir l’escalfament global”. Una altra frase meravellosa del seu guió protagonista va ser dir que “tret que vulguem portar al món de tornada a les cavernes”, reduir progressivament el combustible fòssil no permetrà el desenvolupament sostenible.

L’acte final d’aquesta obra dels capitalistes de tot el món es va haver d’allargar uns dies. No hi havia manera que les picabaralles nacionals entre els diferents actors arribés a bon port: cap d’ells estava disposat a sacrificar els seus beneficis i privilegis per l’interès històric de la societat humana. Finalment, per la sort dels espectadors, la tragicomèdia va culminar després de llargues reunions en un magnífic acord que ho canviarà tot i salvarà el món, o així es va anunciar. Tanmateix, en principi els més afectats per aquesta obra mestra del decadent sistema capitalista, l’oligopoli de l’extracció fòssil, simplement van arronsar les espatlles declarant que l’acord era perfectament acceptable pels seus interessos. La francesa TotalEnergies va dir que l’acord encaixa al dit amb l’estratègia de la companyia, i va elogiar la brillant actuació del president.

Cal recordar que l’objectiu establert per les Nacions Unides és reduir en un 43% les emissions el 2030 en comparació al 2019 per mantenir la temperatura estable. Però és encara més important recordar que els treballadors de tot el món, que som qui patim les conseqüències desastroses d’aquesta crisi, no podem confiar en les Nacions Unides per assolir un món sostenible. No hem de caure en el joc dels capitalistes. Si la COP28 s’hagués fet en qualsevol altre lloc del món, la hipocresia dels burgesos i els seus representants dels estats nació que formen aquesta reunió no hauria estat menor.

Els fets demostren quina és la realitat. L’any 2021, a Glasgow, es va arribar a un lleugeríssim acord de reduir la producció de carbó. Tanmateix, la guerra imperialista a Ucraïna ha fet oblidar a moltes potències aquest compromís. Segons el PNUMA, Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, els plans productius dels diferents governs arreu del món ens porten a un augment de la producció de carbó fins al 2030, i de petroli i el gas natural, fins al 2050 com a mínim.

Així doncs, és més que evident que els governs arreu del món, sotmesos als interessos de classe burgesos, no preveuen posar en risc els beneficis que genera la sobreproducció i l’anarquia del mercat capitalista, que no té com a objectiu primordial satisfer les necessitats de les persones sinó produir mercaderies que generin beneficis, independentment de les conseqüències a llarg i no tan llarg termini que això comporta per al medi natural. És necessari un canvi de model productiu que ens permeti alliberar-nos del futur distòpic al qual ens porten.

El marxisme, una llum en la foscor

Si bé podria semblar increïble per a algú que no hagi estudiat les obres teòriques dels primers socialistes científics, la realitat és que Marx ja ens va advertir al segle XIX dels perills que la voràgine capitalista representa per a la naturalesa:

[…] Igual que en la indústria urbana, la força productiva més poderosa i la mobilització més gran del treball en l’agricultura moderna, s’obtenen devastant i extenuant la força de treball mateixa. I tot progrés de l’agricultura capitalista no és només un progrés en l’art d’exhaurir a l’obrer, sinó alhora en l’art d’exhaurir el sòl; tot avanç en l’acreixement de la fertilitat d’aquest durant un lapse donat, un avanç en l’esgotament de les fonts duradores d’aquesta fertilitat. Aquest procés de destrucció és tant més ràpid, com més prengui un país […] a la gran indústria com a punt de partida i fonament del seu desenvolupament. La producció capitalista, per consegüent, no desenvolupa la tècnica i la combinació del procés social de producció sinó soscavant, al mateix temps, les dues deus de tota riquesa: la terra i el treballador.

[…] Per l’altre costat, la gran propietat del sòl redueix la població agrícola a un mínim en constant disminució, oposant-li una població industrial en constant augment, amuntegada a les ciutats; d’aquest mode engendra condicions que provoquen una esquinçada insanable en la continuïtat del metabolisme social, prescrit per les lleis naturals de la vida, a conseqüència de la qual cosa es dilapida la força del sòl, dilapidació aquesta que, en virtut del comerç, es porta molt més enllà de les fronteres del mateix país […].

[…] la propietat del sòl en gran escala soscava la força de treball en l’última regió en la qual s’asila la seva energia natural, i on s’emmagatzema com a fons de reserva per a la renovació de l’energia vital de les nacions: en el mateix camp. La gran indústria i l’agricultura industrialment explotada en gran escala operen en forma conjunta. Si en un principi es distingeixen pel fet que la primera devasta i arruïna més la força de treball, i per tant la força natural de l’home, mentre que la segona depreda en forma més directa la força natural del sòl, en el curs ulterior dels successos ambdues s’encaixen la mà, ja que el sistema industrial rural també extenua als obrers, mentre que la indústria i el comerç, per part seva, procuren a l’agricultura els mitjans per a l’esgotament del sòl.

En aquest cas, Marx adverteix al tercer volum d’El Capital sobre els perills que l’agricultura intensiva capitalista, amb la tecnologia del segle XIX, representava per a la regeneració dels nutrients al sòl de cultiu. Evidentment, ara sabem que no només el sòl està en risc d’esgotar-se. Boscos, selves i oceans que juguen un paper clau en transformar el diòxid de carboni en oxigen estan sent saquejats per l’avarícia d’un grapat de burgesos. En el cas dels oceans, també la pesca d’arrossegament esgota la vida marina en forma de peixos. També les terres rares, de difícil extracció i de gran impacte mediambiental, són extretes sense cap altre mirament que el de fer benefici.

Així doncs, Marx va donar la primera passa, i els qui defensem el seu llegat hem de ser ven clars i continuar el camí en afirmar: no tan sols el capitalisme no solucionarà el problema, sinó que n’és el principal culpable! Marx plantejava el socialisme com a fase posterior al capitalisme, una fase que començaria a resoldre les contradiccions del capitalisme, portant-nos cap a una societat sense classes, una societat comunista.

Nosaltres defensem que sota el socialisme, és veritablement possible capgirar la crisi climàtica de manera seriosa. Una economia planificada, basada a cobrir les necessitats de les masses i no els interessos d’una minoria burgesa, no permetria l’anarquia en la producció capitalista que arriba a la seva síntesi en la sobreproducció. No només això, sinó que, sota el socialisme, la creativitat i l’enginy humà arribaran a un nou nivell mai vist a la història. El mateix capitalisme ha creat les forces productives capaces de permetre viure una vida digna i plena a tothom, en harmonia amb la naturalesa. El principal problema és la propietat privada, i la competència que se’n deriva. Cal enderrocar el sistema per acabar amb la propietat privada, transformant-la en propietat comuna i gestionant-la a través de la planificació i coordinació.

Amb els mitjans de producció actuals, posats en mans dels treballadors, podem cobrir les necessitats de tothom, reduir l’atur i alhora la jornada laboral, tal com van fer els bolxevics després de la Revolució d’Octubre. Això permetrà un enriquiment de la cultura i la ciència, amb molta més gent amb accés a l’educació laica, científica i de primera qualitat capaç de formar part del desenvolupament de tecnologies sostenibles i energies renovables. A més, la cooperació científica internacional sota el socialisme, sense barreres com les patents o els interessos particulars de les corporacions privades, que posen el seu benefici per sobre de la cooperació i el progrés, permetrà a la ciència fer passos cap endavant amb un potencial molt més alt. L’enginy humà és extraordinari, com bé atesta la història; canalitzat en resoldre la destrucció del canvi climàtic portarà a tecnologia i descobriments brillants.

Som optimistes i confiem en la victòria socialista, confiem que som a temps de capgirar la situació i sobrepassar els límits del capitalisme alhora que impedim que el capitalisme sobrepassi els nostres límits. Com a revolucionaris comunistes, aquesta situació d’emergència només ens dona més força i ens ajuda a entendre el sentit d’urgència de la tasca socialista.

És ara o mai! Uneix-te al Corrent Marxista Internacional i lluitem junts per una revolució internacional que posi fi a aquest sistema distòpic. Socialisme o barbàrie!