A una setmana de l’agressió imperialista – Cap on va Veneçuela?

Els fets a Veneçuela s’esdevenen a una velocitat vertiginosa després de l’atac del 3 de gener i el segrest de Maduro i Flores. Els Estats Units es mou amb gran rapidesa per consolidar el seu control sobre Veneçuela i els seus recursos naturals, mentre el govern veneçolà sembla reticent o incapaç de contraatacar. Naturalment, emergeixen moltes preguntes.

Els EUA han dit clarament que ells dirigiran el país. Trump va afegir que es queden entre 30 i 50 milions de barrils de petroli (la producció total d’un o dos mesos). La venda d’aquest petroli (que en part està emmagatzemat a terra, en part a vaixells cisterna pel bloqueig naval dels EUA, i en part està per extreure) es farà als Estats Units, a preus de mercat, i aquests controlaran l’ús d’aquests diners («per al benefici dels veneçolans i dels Estats Units»).

El secretari d’energia Wright va afegir que aquest procediment s’allargaria de manera indefinida. És a dir, els EUA ha anunciat que controla el petroli i els diners de la seva venda.

Ah, i de passada, Trump afegeix que amb els diners de la venda de petroli Veneçuela comprarà exclusivament productes dels EUA (!!).

A tot això va respondre el govern de Delcy amb un comunicat anunciant que estan en «negociacions» amb els EUA per arribar a un acord sobre el petroli «construint aliances que impulsin el desenvolupament nacional en favor del poble veneçolà».

Marco Rubio va declarar també que el pla per a Veneçuela té tres etapes:

1) estabilització, durant la qual els EUA manté el bloqueig per tal de continuar amb el seu «unprecedented leverage» (capacitat de xantatge sense precedents) i ven els 50M de barrils.

2) recuperació, en la qual les empreses dels EUA i occidentals tenen un «accés just» a Veneçuela i es dona un procés de «reconciliació nacional».

3) transició, finalment, cap a eleccions democràtiques.

Al final d’aquesta “transició”, Rubio vol que Veneçuela sigui un país «amic dels Estats Units, que no sigui un punt de suport pels nostres adversaris, que serveixi als nostres interessos». En altres termes, una colònia o protectorat dels Estats Units.

Rubio va exigir la llibertat dels presos. El govern veneçolà va anunciar que anaven a alliberar una gran quantitat (van dir 88), però fins al moment només se n’han alliberat 13, entre ells 5 ciutadans espanyols i alguns altres de l’entorn d’Enrique Márquez (candidat a les presidencials del 2024, a qui el PCV va donar el seu suport). Cap dels presos més destacats de l’oposició contrarevolucionària de María Corina Machado han estat alliberats fins al moment.

S’han produït moviments amb gran celeritat per reobrir l’ambaixada dels EUA a Veneçuela, que sense cap mena de dubte actuarà com a punta de llança de l’autoritat colonial dels EUA al país. Veneçuela va llançar un comunicat dient que això es feia «amb el propòsit d’abordar les conseqüències de l’agressió i el segrest del president» i «una agenda de treball d’interès conjunt» (!!!!).

És a dir, els EUA envaeixen el país militarment, s’emporten segrestat al president… i la resposta és restablir les relacions diplomàtiques per abordar les conseqüències i una agenda d’interès mutu.

Sincerament, m’he quedat de pedra. En què van quedar totes les declaracions de la direcció veneçolana prèvies al 3 de gener? Diosdado Cabello va dir que en cas d’agressió no enviarien «ni una gota de petroli als EUA». Nicolás Maduro va anunciar una «vaga general revolucionària». Delcy Rodríguez va declarar que no anaven a cedir al xantatge i que el petroli era de Veneçuela.

Els EUA subhasten el petroli veneçolà

El divendres 9 de gener, Trump va presidir una reunió – roda de premsa amb els executius de totes les empreses petrolieres estatunidenques i occidentals. Un espectacle amb pocs precedents històrics, almenys que s’hagin realitzat a plena llum. A mi em recorda a la conferència de Berlín del 1884 en la qual les potències europees van dividir-se Àfrica.

Aquí el que vam veure és al govern agressor dels EUA posant a subhasta el petroli veneçolà. Literalment. Trump va dir-li a Exxon: «si vosaltres no hi aneu, digueu-ho perquè tinc a 25 a la llista».

Algunes empreses (liderades per Exxon) no estaven gaire per feina. El que volen són garanties de què se’ls hi pagarà allò que ells diuen que se’ls hi deu (entre 2.000 i 12.000 milions de dòlars) i, sobretot, això és el que van dir explícitament, que el marc legal els hi sigui favorable, incloent-hi la derogació de la llei d’hidrocarburs de Chávez.

Però altres estaven entusiasmades, entre elles Chevron, que ha continuat operant a Veneçuela tots aquests anys esperant aquest moment; i altres que continuen al país amb volums de producció menors (com l’espanyola Repsol). Aquestes van dir que es podria duplicar la producció en un parell d’anys.

En el marc de la subhasta – roda de premsa li van preguntar a Trump si considerava el govern de Delcy com a aliat. La resposta: «Ells estan actuant com a aliats, i crec que ho continuaran fent».

Cap resposta (fins on jo sé) del govern veneçolà a aquesta escandalosa subhasta per part de Trump d’allò que no li pertany. Dos funcionaris veneçolans eren a Washington el mateix dia per discutir sobre el petroli.

No marxeu tan aviat, encara hi ha més!

El dia de la subhasta pública del petroli veneçolà, la Marina dels EUA va executar un nou acte de pirateria en prendre control del petrolier Olina (abans Minerva) que era sortint de Veneçuela carregat de petroli veneçolà destinat a «clients d’Àsia», i el van retornar a Veneçuela.

Òbviament, escàndol a les xarxes socials. Mitjans de comunicació governamentals veneçolans (La Iguana) i cubans (Cubadebate) ho van qualificar, correctament, com un robatori i un acte de pirateria.

Però hi havia un detall. Trump, en fer l’anunciament públic, va dir que l’operació s’havia dut a terme «en coordinació amb les autoritats provisionals de Veneçuela».

Al cap d’una estona, PDVSA va emetre un comunicat vergonyós en el qual s’afirmava que tot havia estat una «exitosa operació en conjunt» amb les autoritats dels EUA, per tal d’aconseguir el «retorn» del vaixell, que havia llevat les àncores «sense autorització ni pagament».

Però si llegim entre línies, no hi ha més que una interpretació possible. El bloqueig petrolier és el «xantatge sense precedents» del que parlava Marco Rubio. Si els EUA controla la sortida del petroli, pot controlar la seva venda i el destí dels diners aconseguits.

Però ara resulta que el govern de Delcy diu que tot és part d’un acord conjunt… És a dir, estan col·laborant, però no com a socis paritaris, sinó com a subjectes colonials. És com si a un el para pel carrer un lladregot que procedeix a robar-li tots els seus objectes de valor i després aquest emet una declaració de premsa dient que els seus objectes de valor han estat “portats a la residència del lladre com a part d’una exitosa operació conjunta”!

A totes aquestes arrogants declaracions i actes que col·loquen a Veneçuela en una situació de sotmetiment colonial, el govern de Delcy respon afirmant que no volien «venjança» sinó que respondrien amb «la diplomàcia bolivariana de la pau» que, segons va afirmar, havien après del Llibertador.

És per fotre’s a plorar, Simón Bolívar va prendre les armes contra el colonialisme espanyol. No va fer servir la «diplomàcia de la pau» sinó el decret de guerra a mort, advertint a «espanyols i canaris, compteu amb la mort, tot sent indiferents, si no obreu activament en obsequi a la llibertat de l’Amèrica».

En fi, quina és l’explicació de tot això?

Alguns afirmen que en realitat tot es tracta d’una «lluita pel relat». Segons aquesta tesi, Trump afirma que «controla Veneçuela», però això no és cert, perquè a Caracas continua la mateixa direcció política i militar. Que tot ha estat una «victòria pírrica».

D’altres van més enllà i afirmen que tot el que està passant era un pla de Maduro que va deixar enllestit en cas que li passés alguna cosa «i la prosperitat que aconseguís el país és gràcies al pla que va aprovar el president». Que el que proposa Trump en relació amb el petroli “és un model de la llicència de Chevron”. Que l’obertura de l’ambaixada dels EUA és en realitat necessària per assistir al president i la primera combatent a Nova York.

Semblaria que Veneçuela s’ha sumit profundament en el món del realisme màgic, on una cosa és ella i la contrària alhora.

Jorge Arreaza afirma que «les bases comprenen les circumstàncies i acompanyen els moviments tàctics necessaris per a garantir que es compleixin els grans objectius nacionals».

De fet, no ho fan, i aquest és precisament el problema. Ningú entén res perquè no s’ha explicat res.

Com s’explica la urpada del 3 de gener?

Estem a una setmana completa de l’atac del 3 de gener i ningú en la direcció política ni militar veneçolana han sortit a explicar què va passar aquell dia. No només no hi ha explicacions, sinó que ara sembla que fins i tot preguntar està prohibit. «Dubtar és trair» és el nou lema de la direcció.

La falta d’explicacions és el que alimenta el remolí dels rumors, perquè no sembla haver una explicació lògica i raonable a l’aparent falta de resistència de Veneçuela davant l’agressió – més enllà de l’heroica actuació de la guàrdia presidencial. Què va passar amb els 5.000 manpads Igla que eren distribuïts per tot el país? Les defenses antiaèries russes? Els radars xinesos?

Jo no sóc expert militar. He llegit algunes anàlisis des de diversos punts de vista. La meva conclusió, telegràficament, és aquesta:

• Els EUA van fer servir mitjans de guerra electromagnètica per a suprimir els radars i defenses antiaèries, que havien localitzat en un treball de setmanes gràcies als Growler (avions de guerra electromagnètica que provoquen als radars a emetre el seu senyal i així els localitzen) que havien sobrevolat provocadorament la costa de Veneçuela.
• Les defenses antiaèries veneçolanes estan parcialment obsoletes (són una variant dels S300, dirigits principalment contra míssils balístics).
• Els EUA van fer servir aeronaus de baixa altitud i interferència electromagnètica, a més d’atacs localitzats contra bateries antiaèries (BUK) en punts concrets per obrir un corredor segur als helicòpters d’atac.
• Hi ha un element d’ineficiència a l’exèrcit veneçolà (bateries antiaèries sense camuflatge ni protecció, en posicions estàtiques) que a més es va combinar possiblement amb un cert element d’excés de confiança fatal («Trump està concentrat en el bloqueig petrolier, un atac està descartat»).
• Va haver com a mínim un llançament (fallit) des d’una bateria BUK en Catia la Mar, i pel que es veu també un Igla va ser disparat a Caracas. Els EUA afirmen que un dels helicòpters va ser tocat, però no inutilitzat. Aquests helicòpters tenen sistemes electromagnètics de desviament dels projectils que els ataquen.
• S’especula que a les tropes se’ls va concedir els seus permisos habituals per a les vacances de Nadal i Any nou, malgrat la situació d’amenaça imminent.

Aquests factors, presos en conjunt, van ser decisius i ho expliquen tot? És difícil afirmar-ho. Hi ha una sèrie de preguntes que són legítimes. Per què no va respondre la força aèria veneçolana des de Maracay, per exemple – una base que no va ser atacada? Per què no van donar-se més atacs als helicòpters que volaven baix, lentament i durant un temps perllongat?

Alguns argumenten que la força aèria no podien respondre perquè s’havien inutilitzat els radars i centres de comandament, que els veneçolans «eren a les fosques».

Alguns experts militars apunten a un acord tàcit entre els EUA i les forces armades veneçolanes, que d’una manera o altra reflectien la desproporció de forces entre ambdós: «nosaltres no us ataquem de manera àmplia, sinó únicament localitzada, i vosaltres no oferiu la resistència àmplia que només podria acabar en la vostra destrucció total».

Una cosa sí és clara: la CIA tenia informació precisa a través d’un informant de la localització de Maduro i els plànols de la residència on era. Això ho va afirmar Trump i es correspon amb els fets. El cap de la guàrdia d’honor i cap de la intel·ligència militar DGCIM, el Major General Javier Marcano Tábata ha estat destituït (alguns diuen arrestat també).

Però molt del que s’ha dit són només especulacions, donat que no hi ha una explicació oficial, i això és justament el que alimenta els rumors: «Delcy va entregar a Maduro». «Maduro es va entregar a si mateix com a part d’un pla».

La manera més fàcil en què la direcció veneçolana podria acabar amb aquests rumors seria proporcionar una explicació clara de què va passar. Alguns companys han argumentat que «no podem revelar les nostres debilitats». Noi, l’enemic coneix al detall les vulnerabilitats! Els que no les coneixem som nosaltres, la gent antiimperialista normal i corrent.

Una estratègia de submissió

El que sí que sabem és que prèviament al 3 de gener del 2026 hi havia contactes i canals diplomàtics entre Veneçuela i els EUA, i particularment amb factors de la indústria petroliera dels EUA. Sabem que alguns d’aquests contactes es van produir a través de Qatar. Sabem que Delcy Rodríguez, com a responsable de l’àrea petroliera, era al centre de molts d’aquests contactes.

Alguns encara recordem que en el 2017, CITGO (la petroliera estatunidenca subsidiària de PDVSA, aleshores sota control de Veneçuela), va entregar mig milió de dòlars com a contribució a la inauguració de Trump, quan Delcy Rodríguez era cancellera.

El llenguatge i les accions del govern veneçolà de Delcy Rodríguez només es poden interpretar de dues maneres:

1. O bé es veuen obligats a actuar així sota coacció dels Estats Units, però en realitat intenten trobar cert marge de maniobra (negociant amb Espanya, Colòmbia i Brasil);
2. o bé estan traint el petroli i la sobirania nacional perquè han decidit que és l’opció menys dolenta des del punt de vista dels seus propis interessos personals (mantenir el poder i els privilegis acumulats).

Sigui com sigui, és clar que és una estratègia de submissió, amb un fi vernís de resistència per a mantenir les formes, dirigit principalment a la base.

Aquesta «estratègia», segons la meva opinió, és absolutament desastrosa des del punt de vista de la defensa de la sobirania nacional de Veneçuela i de la lluita contra l’imperialisme (quelcom que afecta no només a Veneçuela, sinó també a altres països de la regió).

És una estratègia que no ajuda a agrupar a les masses per a la resistència, sinó que les confon. Les paraules no es corresponen amb els fets. Trump-Rubio es comporten de manera arrogant i fastigosa com els amos de la casa, dicten política, i Caracas respon amb declaracions de pau «bolivariana» i «acords mútuament beneficiosos». Això només pot portar al cinisme, la desmoralització i en el millor dels casos a elements de ruptura de les bases del madurisme amb aquesta direcció política.

La pregunta és: hi ha algun altra línia d’acció possible?

Jo dic que sí. Començant per reconèixer els fets. Una direcció que digués «hem estat durament colpejats (i expliqués com), no hi ha les condicions per lluitar ara mateix, reagruparem les forces» i oferís una perspectiva clara de lluita, guanyaria autoritat política i podria preparar la següent fase.

La lluita contra l’imperialisme és, en primer lloc, i sobretot, una qüestió política. És clar, té un aspecte molt important que és tècnicomilitar, però si no hi ha claredat política, l’aspecte militar no serveix per a gaire.

Fonamentalment, Vietnam va vèncer als EUA i Argèlia va vèncer a França, no per la perícia militar dels seus respectius FLN* (que la tenien), sinó sobretot perquè es tractava de dos pobles lluitant pel seu alliberament contra el jou de l’imperialisme.

A Veneçuela el principal obstacle per a la resistència no és militar, sinó polític. La direcció bolivariana, des de la mort de Chávez va seguir un rumb clar de desmuntar políticament la revolució bolivariana.

En lloc d’escoltar l’advertència de Chávez a Golpe de Timón** (cal construir “una economia socialista” i “esmicolar l’estat burgès”) – es va fer el contrari. En lloc d’una política revolucionària internacionalista, es va privilegiar la geopolítica «multipolar».

Es va destruir el control obrer, privatitzar empreses, treure la terra als camperols, burocratitzar totes les estructures de participació, etc.

Davant del col·lapse econòmic, la caiguda dels preus del petroli (2014) i les sancions, la direcció va decidir abandonar les polítiques keynesianes d’expansió monetària i regulació del mercat, i aplicar un brutal paquet monetarista que va carregar el pes de la crisi a les espatlles de la classe treballadora. Es va destruir la contractació col·lectiva i empresonar a sindicalistes que lluitaven per defensar els drets adquirits. Milions es van veure obligats a emigrar.

Tot això es va fer de manera cínica fent servir el nom de Chávez, del bolivarianisme, la revolució i el socialisme, quan en realitat s’anava en direcció contrària.

Va ser aquesta contrarevolució termidoriana, pilotada per Maduro, la qual va buidar de contingut la revolució bolivariana i va portar al desastre del 2024. El que no hagi entès aquest procés s’endurà moltes sorpreses ara.

I la cirereta del pastís és que després de prometre resistència fins a la mort a l’imperialisme, el 3 de gener, quan va arribar la urpada, la direcció es va quedar callada, els plans de contingència no es van activar, i quan finalment es va trencar el silenci, la crida va ser a la calma i a la pau.

La principal tasca dels comunistes i revolucionaris avui és mobilitzar-nos amb totes les forces contra l’agressió imperialista a Veneçuela, a tota Amèrica Llatina i a tot el món. Fer tot el que estigui a les nostres mans per afluixar la mà amb la qual Washington asfixia a Veneçuela. Aquest és el nostre deure elemental.

Però no estaríem en compliment de les nostres obligacions si no obrim també el debat polític de com i per què hem arribat fins aquí i com creiem que és possible combatre a l’imperialisme.

*Front d’Alliberament Nacional (Frente de Liberación Nacional en castellà).

**Discurs de Chávez al Consell de Ministres del 20 d’octubre del 2012 en el qual traçava les condicions per dur endavant la revolució bolivariana sobre conclusions definitivament socialistes i revolucionàries. Chávez va morir 6 mesos després.