Alliberar l’art del jou del capitalisme

L’art és humà, ja que necessitem l’art com a part integral de les nostres cultures. Tanmateix, la classe dirigent de cada sistema de classes de la nostra història sempre ha intentat utilitzar l’art com a arma ideològica amb la finalitat de consolidar el seu domini sobre la resta de la societat. Aquesta opressió ve acompanyada de la

imposició de noves formes econòmiques i polítiques a les quals els artistes s’han d’adaptar si volen continuar creant art i alhora assegurar la seva existència.

Això és exactament el que veiem avui en el capitalisme. Les regles de la producció capitalista s’imposen: l’art esdevé una simple mercaderia que es produeix per a la compra i la venda. Les grans corporacions de les indústries culturals dominen el mercat amb la producció massiva gràcies a l’explotació dels seus treballadors. Els bancs compren obres d’art per tancar-les a les seves caixes fortes com a béns especulatius i, com a efecte secundari, restringint l’accés públic a la obra. Els artistes independents que volen crear art han de demanar als fons estatals i privats per pagar els recursos, el temps i el suport per fer-ho. O han de confiar en el “crowdfunding”, que en gran part prové de les butxaques de la classe treballadora. Si tenen molta sort, seran una mica famosos i podran  assegurar-se temporalment la seva pròpia existència  per després ser  absorbits per la gran indústria. Però aquesta perspectiva és tan improbable que també podria no existir.

Arreu del món, enmig de la crisi capitalista més profunda de  la seva història, veiem com cada cop la classe dominant, a través de l’Estat burgès, inverteix més en armament i repressió, per la qual cosa s’ha d’atacar radicalment l’estat del benestar (incloent el pressupost de cultura). Això vol dir que la perspectiva de futur de la classe treballadora i de les capes empobrides dels artistes és un d’austeritat brutal si no resistim decididament i lluitem per una alternativa radical.

 

La situació a l’Estat espanyol

El treball en el sector cultural a Espanya es caracteritza per una estructura dual i altament fragmentada, on hi conviuen activitats pròpies de la indústria amb el que es podria definir com a creació artística independent, on hi predominen els treballadors per compte propi. Estem parlant d’un sector que, l’any 2024, donava feina a 771.000 persones. Tot i el valor simbòlic, social i econòmic de la cultura, la seva dotació pressupostària és clarament marginal. El pressupost espanyol per a cultura l’any 2024 va ser  0,12% del PIB. En canvi, el pressupost per a defensa va ser, oficialment, l’1,28% del PIB, amb un compromís polític per augmentar-lo fins al 2% aquest mateix any. Aquesta comparació evidencia la poca prioritat que es dóna a la cultura en les polítiques públiques.

 

Per sector cultural entenem treballs com en: editorials, biblioteques, arxius, museus, productores cinematogràfiques, de vídeo, de ràdio i televisió, d’espectacles, etc. També inclou ocupacions que, en general, formen part de la modalitat de treball per compte propi, com ara artistes o escriptors, entre d’altres. Segons les últimes dades de l’Autoritat Laboral Europea, el 29,7% de les persones ocupades en el sector treballen per compte propi, mentre que el 70,3% són assalariades. Aquesta xifra d’assalariats és bastant inferior a l’ocupació total, on el percentatge d’assalariats ascendeix al 85,2%.

 

Pel que fa als professionals per compte propi, sovint treballen sense cap marc col·lectiu de protecció i es troben en una situació de gran vulnerabilitat. Malgrat estar agrupats sota el concepte genèric de “treball cultural”, les condicions de vida i laborals poden arribar a ser molt precàries. És el cas dels actors: només vuit de cada cent poden viure exclusivament de la seva professió, i el 40% es troba sota el llindar de la pobresa. Un altre exemple seria el dels instrumentistes: un 72% es veuen obligats a ser “freelance”. Gairebé la meitat treballa entre 7,5 i 10 hores diàries entre assajos, concerts i hores d’estudi, però la seva orquestra principal només els proporciona el 30% dels seus ingressos. Aquestes circumstàncies forcen a molts d’aquests treballadors a la pluriactivitat o a la pluriocupació.

 

D’una altra banda, els creadors que poden desenvolupar la seva tasca ho fan sovint a través d’ajuts públics o beques. El procés per tal de presentar-s’hi requereix d’un temps que no se sap si serà compensat per una resolució favorable, fet que suposa una barrera d’entrada a aquests tipus d’activitat. També s’hauria de tenir en compte la composició social i els criteris dels tribunals suposadament independents que avaluen els projectes presentats.

Tot i que la majoria dels treballadors de la cultura estan contractats, el doble de treballadors se senten obligats a treballar de manera independent que la mitjana d’altres indústries. Això dificulta l’organització d’aquests treballadors a llarg termini en sindicats, per exemple. El fet que molts contractes siguin temporals i per projectes també fa que aquests treballadors estiguin més aïllats dels seus companys de la mateixa indústria. Això, al seu torn, dificulta la lluita col·lectiva per millorar les condicions de treball. D’altra banda, la precarietat de l’autoocupació pot ser utilitzada com a mitjà de pressió per part de les grans corporacions per mantenir els salaris dels seus treballadors el més baix possible i per dissuadir-los de la lluita col·lectiva.

 

Una conseqüència més del nombre elevat d’autònoms és que, tècnicament parlant, aquesta capa de treballadors s’inclou en la classe social de la petita burgesia i, per tant, pot desenvolupar més fàcilment una consciència petitburgesa. Per tant, és més probable que les idees típiques d’aquesta classe, com les polítiques d’identitat, trobin un terreny fèrtil per a la seva difusió. Per tal d’accedir a fons públics, sovint es demana incorporar als projectes la “perspectiva” de gènere, ecosocial, intercultural, etc. D’aquestes mesures cosmètiques l’Estat se’n beneficia al posar-se una màscara “progressista” mentre es mantenen intactes les condicions d’opressió per a la majoria i s’ataquen les condicions materials de la classe treballadora en el seu conjunt. És a dir, que finalment mina els interessos dels grups oprimits que diu defensar o representar. Grans empreses com Netflix en són conscients, i sovint s’amparen en el que s’ha anomenat “tokenisme” –la inclusió superficial de minoríes dins les narratives–, com a forma de desactivar la crítica. Quan es presenta com suposada eina per combatre la opressió això serveix per dividir la lluita col·lectiva de la classe treballadora i confondre-la perquè posa al centre l’individu i la seva identitat en lloc de la unitat de classe contra tota opressió.

 

El que realment pensa l’Estat burgès de l’art i la cultura i per a què els utilitza es pot veure en l’exemple de la intensa implicació de l’Estat d’Israel en el Festival d’Eurovisió. Per tal de crear la impressió que el poble d’Europa dóna suport a Israel, el seu govern ha utilitzat una propaganda massiva per promoure el vot popular. Un exemple de com la cultura, com tot sota el capitalisme, s’utilitza com a arma per als interessos de la classe dirigent.

 

Una perspectiva comunista

 

Què poden fer els artistes per defensar-se de les seves precàries condicions laborals, de les fons insuficients de financiació, i de les pressions ideològiques de la classe capitalista?

 

Per participar activament en la cultura, ningú hauria de preocupar-se per la seva existència. Tothom hauria de tenir accés a la formació, l’equipament, l’espai i el temps per alliberar la seva creativitat i fer-nos avançar com a societat. Mentre els productes culturals siguin béns i s’hagin de sotmetre al lliure mercat, això és inassolible. Escurçant massivament la jornada laboral de tots els treballadors gràcies a una economia planificada, tothom podria dedicar-se a l’art, la cultura, la ciència, etc. Això també significaria que els artistes deixarien de dependre econòmicament de la venda del seu art i, per tant, ja no haurien d’adaptar el contingut i la forma de la seva obra a cap tribunal o fundació privada.

 

El capitalisme ha creat uns conglomerats mediàtics altament centralitzats que uneixen a milers d’artistes i tècnics dins de la mateixa empresa amb la tecnologia més avançada i estudis molt ben equipats. Això conté un potencial brutal per la creació artística! Però el sistema capitalista el que fa és posar per sobre de tot els beneficis dels capitalistes, estrangulant així qualsevol independència artística que no sigui fàcil de vendre massivament; i quan més explotin els seus treballadors – més grans seran els seus beneficis! Per això hem de lluitar per la expropiació de les grans indústries culturals i posar-les sota control democràtic obrer per alliberar l’art i la cultura popular del domini capitalista i per acabar amb el sistema en el seu conjunt.

“La independència de l’art – per la revolució; La revolució – per l’alliberament definitiu de l’art”, Trotsky, Manifest per un art revolucionari independent.