Construir l’Organització Comunista Revolucionària!

La crisi global del capitalisme no dóna treva a la classe treballadora i la joventut, provocant un sentiment de malestar profund a la societat i la sensació asfixiant que alguna cosa no va bé en aquest sistema.

El capitalisme ens porta al desastre

Els dies en què un jove acabava els estudis amb la confiança de trobar una feina digna a l’alçada de les seves expectatives, per emancipar-se i llaurar-se un futur en aquesta vida, fa anys que van quedar enrere. Mirem per on mirem, només veiem precarietat en les condicions de vida, a la feina, a l’accés a l’habitatge, a l’atenció sanitària. La depredació rapinyaire dels recursos del planeta per les grans corporacions i la set inesgotable de beneficis de les grans petrolieres, vinculades per mil fils a la resta del gran capital i els seus governs, agreugen el canvi climàtic cada dia que passa, amb conseqüències devastadores per a la vida al planeta i milions d’éssers humans. Al millor dels mons possibles del Capital, les guerres s’han convertit en la “nova normalitat”. Centenars de milers de morts i centenars de milers de milions de dòlars són sacrificats cada any a l’altar dels interessos capitalistes, bolcats a la destrucció i la barbàrie, per dilucidar quin grup de lladres imperialistes s’apropia de països pobres, dels seus recursos i de les fonts de matèries primeres.

Els rics neden a la luxúria més desenfrenada. L’últim estudi d’Oxfam afirma que les 5 persones més riques del planeta han més que duplicat la seva riquesa des del 2020, i calcula que en 10 anys, una d’elles serà la primera a posseir una fortuna de més d’1 bilió de dòlars, tant com la riquesa combinada de Bèlgica i Àustria; mentre el mateix estudi indica que es trigarien 230 anys a acabar amb la pobresa.

Les condicions per crear un paradís a la Terra estan donades amb el desenvolupament industrial, agrícola, tecnològic, cultural i comunicacional acumulat, fruit de l’obra creadora de les masses treballadores de tot el món; però els grans capitalistes i banquers s’entesten a convertir el nostre planeta en un infern vivent per a milers de milions d’éssers humans. No hi ha possibilitat de “reformar” aquest sistema irracional basat en el lucre per a uns quants privilegiats, l’hem de fer caure a través de l’acció col·lectiva de milions d’oprimits de tot el món, que som la immensa majoria de la població.

La força dels poderosos no descansa en l’enormitat del seu aparell repressiu i de coerció, sinó en la desorganització dels explotats, en la manca de consciència de la situació d’opressió i en la manca d’un programa acabat de transformació socialista de la societat pel qual lluitar. Un cop aconseguit això, als opressors només els quedarà l’opció de tremolar i preparar-se per ser llançats a les escombraries de la història: el lloc que els pertoca.

El capitalisme espanyol

A l’Estat espanyol, les característiques que hem assenyalat del capitalisme global es reprodueixen com si es donessin en condicions de laboratori. El 38% dels treballadors pateixen precarietat laboral (treball temporal, a temps parcial, fix-discontinu). El poder adquisitiu dels salaris és, fins i tot, un 7% menor que el 2008. Segons les últimes xifres conegudes, el 89% dels nous assalariats contractats el 2022 van cobrar el salari mínim o menys. El 38% de la població que lloga un habitatge queda en situació de pobresa severa després de pagar el lloguer. Per contra, el 10% de la població concentra el 54% de la riquesa total, mentre que la meitat inferior de la població gairebé no atresora el 8%.

Les capes més oprimides de la classe treballadora pateixen més intensament la precarietat de les seves condicions de vida, com ara les dones i els treballadors immigrants.

La situació de la joventut treballadora espanyola és particularment alarmant. Duplica la taxa de desocupació oficial, un 27%. El 25,4% de joves treballen amb contractes a temps parcial, 12 punts per sobre de la mitjana del conjunt de la població, i la taxa de temporalitat de la joventut ocupada, un 36%, també dobla la mitjana. Consegüentment, els salaris dels menors de 30 anys són un 35% inferiors a la mitjana.

Amb les darreres dades de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, el 53,2% dels menors de 30 anys viuen en famílies amb dificultats per arribar a final de mes. I la joventut emancipada, que viu majoritàriament de lloguer, hi ha de dedicar gairebé la meitat dels seus ingressos.

Però la crisi del capitalisme espanyol no és només una qüestió de pa, sostre i feina. És la crisi d’un règim polític podrit, repressiu i corrupte fins al moll. Patim una monarquia paràsita imposada per la dictadura franquista, que va tenir llavors el suport dels dirigents del PSOE i del PCE durant l’anomenada Transició. L’aparell de l’Estat (exèrcit, forces policials, judicatura, alta administració) es manté intacte des del franquisme transmetent-se els càrrecs de pares a fills i néts. Saquegen les arques de l’Estat amb privilegis de tota mena i són inamovibles per llei. Són adversaris irreconciliables de tot el que hi ha de progressista, vital i avançat a la societat. Reprimeixen amb acarnissament les nacionalitats històriques (Euskal Herria, Catalunya, Galiza) que intenten exercir el seu dret democràtic a l’autodeterminació. No hi ha possibilitat de “reformar” aquest aparell, ha de ser demolit fins als seus fonaments i, amb ell, la monarquia borbònica.

L’estat lamentable de l’esquerra

La classe obrera a Catalunya i l’Estat espanyol té una orgullosa tradició de lluita combativa i revolucionària, ja des del darrer terç del segle XIX, però les seves direccions mai no van estar a l’alçada de la seva combativitat i determinació, frustrant una vegada i una altra els seus intents repetits d’emancipació social.

Avui dia, el PSOE i IU-PCE són pilars ferms del Règim del 78, als quals s’hi ha sumat SUMAR de Yolanda Díaz. El seu “govern progressista” es limita a gestionar la crisi del capitalisme i estan alineats amb les polítiques de l’imperialisme occidental. Si la “vella” esquerra va fracassar, la “nova” que va representar Podemos ho ha fet també de manera estrepitosa. L’absència d’un programa acabat de transformació social, la manca de coratge dels seus dirigents i la por de la lluita revolucionària de la classe treballadora, única manera d’enfrontar-se al Règim, els ha destrossat, i avui les seves restes vegeten sense pena ni glòria.

A Catalunya, la CUP es troba en crisi i ha esdevingut també irrellevant. En el període anterior, la CUP va tenir grans oportunitats per disputar la direcció del moviment independentista sobre la base d’un programa revolucionari, però una vegada i una altra va aplicar una política de conciliació de classes sobre la base de la “Unitat Popular”, subordinant-se a petita burgesia d’ERC i Junts, destinada a claudicar en els moments decisius. Les oportunitats perdudes i el gir cap el cretinisme parlamentari han conduït a la CUP a un declivi que difícilment podrà revertir el “Procés de Garbí”.

Però aquesta crisi de “l’esquerra” no és pas un fenomen local, sinó que troba la seva expressió a escala internacional. L’esquerra “radical” que va emergir després de la crisi de 2008 (Syriza a Grècia, Corbyn al Partit Laborista Britànic, Mélenchon a França o Bernie Sanders als Estats Units) ha fracassat de manera igualment miserable. Les il·lusions de milions de treballadors, que van participar en aquests moviments en el seu anhel de transformar la societat, han estat desaprofitades. Però aquesta experiència no ha estat en va. L’escola del reformisme d’esquerres ha ensenyat als treballadors del món una lliçó valuosa: el capitalisme no es pot reformar.

Uneix-te als comunistes revolucionaris!

Contrastant amb el descrèdit de les direccions oficials de l’esquerra, assistim avui a tot arreu a un fenomen enormement inspirador: un moviment incontenible d’àmplies capes de la joventut movent-se cap a les idees del comunisme. Senten la necessitat de lluitar per una “gran idea” que doni sentit a les seves vides i a la indignació revolucionària que crema al seu pit contra els opressors i explotadors. Volen lluitar pel comunisme aquí i ara i fer realitat a les seves vides la tasca inspiradora de la revolució socialista.

Al mateix temps, però, la manca d’una genuïna organització comunista revolucionària internacional es fa sentir a tot arreu. Per aquesta raó, el Corrent Marxista Internacional, present a 60 països de tot el món, està fent els passos per llançar la Internacional Comunista Revolucionària (ICR) el mes de juny d’aquest any. Els militants de la CMI a Catalunya li donarem tot l’impuls possible aquí amb el màxim entusiasme, amb el llançament de l’Organització Comunista Revolucionària (OCR), adherida a aquesta nova internacional, que acabem de fundar al nostre recent Congrés conjunt amb els nostres companys de la resta de l’Estat espanyol, el passat 15-17 de març.

Som conscients que, a nivell internacional, i a Catalunya i l’Estat espanyol, hi ha altres organitzacions i grups que reclamen el comunisme, amb militants compromesos i abnegats. A tots ells us oferim la nostra disposició a la col·laboració fraternal més sincera. Però negaríem la veritat si no declaréssim que, en totes elles, veiem debilitats teòriques, polítiques i organitzatives que llasten el seu potencial de desenvolupament com a genuïnes organitzacions comunistes: desdeny per la teoria científica del marxisme i posicions revisionistes cap a aquesta, estretor nacionalista i manca de una autèntica visió internacional de la lluita pel comunisme, sectarisme cap als moviments de masses i incomprensió del procés de presa de consciència de la classe treballadora, incomprensió de les causes de la caiguda i desaparició de l’URSS i, per tant, incapacitat de treure les lliçons correctes del fenomen de l’estalinisme, entre d’altres.

En totes elles apreciem un element de pessimisme, alertant constantment sobre les “derrotes” del passat i “l’amenaça del feixisme”, quan realment mai en la història la reacció ha estat tan feble i la classe obrera tan poderosa. Sens dubte estem en vigílies d’esdeveniments convulsius.

Fem una crida, per tant, a tots els que volen lluitar realment pel futur comunista de la humanitat, no com a destacaments “nacionals”, sinó com a part d’un exèrcit internacional del proletariat, que se’ns uneixin i se sumin a la tasca de desenvolupar i enfortir l’organització comunista revolucionària que la classe treballadora i la joventut a Catalunya, l’Estat espanyol, i internacionalment, necessiten. Uneix-te a nosaltres avui en la construcció de l’Organització Comunista Revolucionària!