Crisi revolucionària a Sèrbia

Publiquem en català el recent article d’Helena Biberić que informa sobre els esdeveniments revolucionaris a Sèrbia arran de la mort de 16 treballadors a l’estació de Novi Sad. Des de l’OCR enviem tot el nostre suport a les masses sèrbies, que s’han llançat a la lluita amb gran audàcia i han mostrat una gran capacitat d’organitzar-se autònomament. També esperem que l’article serveixi al públic per connectar amb els esdeveniments revolucionaris que s’estan donant allà i que han tingut una presència marginal als mitjans internacionals de la burgesia. Aquests esdeveniments mostren com els estudiants poden iniciar un moviment de masses que arribi a crear una situació revolucionària, i com aquestes grans explosions treuen a la llum la gran frustració de la classe obrera que es gesta sota la superfície de la societat i poden arribar a portar aquesta frustració a una situació revolucionària.

Des del col·lapse de la marquesina de l’estació de tren de Novi Sad l’1 de novembre del 2024, el qual va matar 16 persones, s’han produït ocupacions, bloquejos i protestes organitzades i dirigides per estudiants al llarg de tota Sèrbia. Aquesta calamitat, causada per la corrupció, ha encès una onada d’indignació que està travessant tot el país. En el mes d’abril, moment en què s’escriu aquest article, més d’un milió de persones de tota Sèrbia han participat i mostrat el seu suport a les demandes dels estudiants. S’estan donant manifestacions a tot arreu del país.

La mobilització de masses iniciada pels estudiants ha escalat recentment amb una manifestació gegant organitzada a Belgrad el 15 de març, la qual ha ajuntat mig milió de persones. Conèixer la dimensió de la manifestació és difícil, però és probable que entre el 10 i el 15% de la població de Sèrbia van sortir al carrer a mostrar el seu suport per les demandes estudiantils. Sèrbia és un país petit, amb una població de 6.6 milions d’habitants. Si això es donés als Estats Units, això equivaldria a més de 50 milions de persones manifestant-se. Les manifestacions de masses d’aquesta magnitud no tenen precedents en la història recent de l’antiga Iugoslàvia. La premsa controlada pel règim, és clar, ha intentat amagar el nombre real de participants, al·legant que “només” hi havia 107,000 persones – però aquest truc mesquí no enganya a ningú que tingui ulls per mirar.

El dia de la gran protesta, el 15 de març, els estudiants van desplaçar cautelosament la manifestació d’un lloc a un altre, finalitzant-la una hora abans per culpa de l’ús de la violència per sequaços del règim i fins i tot una arma sonora contra la gent, en un intent de causar un incident seriós.

Ni les manifestacions massives ni la gran onada de suport massiu pels estudiants (80% de la població d’acord amb les enquestes més recents) han estat capaces d’aturar el règim actual. Malgrat això, el coratge i l’esperit combatiu dels estudiants ha ressonat i inspirat a la joventut i els treballadors dels països de tota la regió de l’antiga Iugoslàvia, donat que entre elles hi ha una interconnexió cultural, similars condicions materials i comparteixen el fracàs dels règims capitalistes corruptes, tots ells conseqüència de la restauració del capitalisme de la dècada dels noranta a la regió.

Els estudiants han rebut solidaritat de Croàcia, on el desbordament de la protesta més enllà de la frontera de Sèrbia ha pres una forma diferent: una gran vaga de treballadors del sector educatiu, la vaga més gran dels últims anys, la qual està parcialment inspirada pels esdeveniments que s’estan donant a Sèrbia.

Croàcia va experimentar una sèrie de vagues immenses l’any 1999 – al voltant de 246 només en aquell any – durant el bombardeig de Sèrbia per part de la NATO. Moltes d’aquestes van acabar en l’ocupació obrera de fàbriques durant mesos. A causa de circumstàncies històriques específiques i les tradicions de la classe obrera a Croàcia, la insatisfacció s’expressa menys a través de manifestacions de masses i més a través de vagues. Durant el trencament de Iugoslàvia dels anys noranta, Croàcia travessar una sèrie de vagues generals que apuntaven a aturar el procés de privatització.

Una manifestació de masses va fer erupció a Macedònia el mes passat com a resposta a un foc que va prendre cruelment 62 vides i va ferir 193 en un club nocturn de Kočani. Aquesta tragèdia va exposar la corrupció i incompetència de les autoritats i va provocar una explosió similar de ràbia de les masses a la que s’està donant a Sèrbia. A l’altre cantó de la frontera, l’intent del president serbi Vučić de treure profit d’aquesta tragèdia ha tingut l’efecte contrari. En un acte menyspreable, Vučić va entrar a la unitat de cures intensives d’una de les víctimes que estava rebent tractament a Sèrbia, comprometent d’aquesta manera la seguretat de la víctima mentre lluitaven per les seves vides. Això ha provocat que els estudiants serbis ara reclamin que aquell qui va donar accés a Vučić a la unitat de cures intensives hauria de ser processat.

Zborovi

Les masses aprenen de l’experiència, i això inclou als estudiants. Al llarg de la lluita que han iniciat, estan extraient ara noves conclusions. Aquest moviment no estava planejat – va ser improvisat i espontani des del seu començament. Va anar més enllà de la seva causa immediata, catalitzant la ràbia acumulada contra el sistema.

En la seva primera fase, el moviment consistia en protestes de masses organitzades i dirigides pels estudiants a través dels “plenums” (assemblees) com una forma d’autoorganització per la lluita. Hem escrit prèviament sobre els avantatges dels “plenums” . En dos mesos, la lluita i la consciència dels estudiants va evolucionar, manifestant-se en una crida a la vaga general.

El 24 de gener del 2025, després de dos mesos d’ocupacions estudiantils, manifestacions, i bloquejos de carreteres, les crides per la vaga general van unir als treballadors del sector de la informàtica, el periodisme, l’educació i la cultura. Tot i que la vaga era només parcial i afectava únicament uns pocs sectors, mostrava que el moviment estava creixent. La idea d’una vaga general tenia el suport de les masses, amb més del 80% d’aquells que donaven suport als estudiants a favor de la vaga. Amb la renúncia del primer ministre, Vučić ha decidit sacrificar el seu propi govern per tal de poder maniobrar. Així i tot, aquesta maniobra ha fracassat miserablement, conduint al moviment al següent nivell, el qual ha culminat en la manifestació més gran de la història de Sèrbia el 15 de març. Les imatges de Belgrad desbordada de gent s’han pogut veure arreu del món.

Els estudiants, que han après de les seves experiències en el moviment, han arribat ara a les seves conclusions més progressistes fins ara. El moviment estudiantil ha crescut en força organitzant-se al voltant de reunions massives en facultats i escoles. Ara estan avançant la consigna de creació i difusió d’assemblees de masses en els barris (zborovi, plural de zbor, que significa “assemblea”), una apel·lació que ha ressonat àmpliament i ha portat a la formació de centenars de zborovi. El moviment està entrant una segona fase més decisiva. Els estudiants realitzen una crida, “tothom als zborovi” – allò que és el “plenum” pels estudiants ho és el zbor per la gent.

Però per entendre per què el moviment necessita els zborovi, cal entendre alguns detalls de la història de Sèrbia i de la regió de l’antiga Iugoslàvia.

El terme zborovi va aparèixer a la regió per primer cop durant la lluita contra l’Imperi Otomà i es va fer servir durant la revolució sèrbia (o el primer aixecament serbi) a començaments del segle XIX. Les comunitats locals es van organitzar en les seves pròpies assemblees de masses, on prenien les decisions sobre com continuar la lluita per l’emancipació nacional.

Esdeveniments similars es van donar a Lika i parts de Dalmàcia a Croàcia. Més endavant, al Regne de Iugoslàvia, el terme va persistir, i durant la República Federal Socialista de Iugoslàvia (RFSI), la constitució permetia als obrers de les assemblees prendre algunes decisions relatives a alguns aspectes de la gestió de fàbriques i llocs de treball.

Després de la divisió de Iugoslàvia, Sèrbia, Croàcia, Eslovènia i altres antigues repúbliques van retenir el concepte dels zborovi com una forma d’autogovern local i regional – a Macedònia, el terme sobranie encara es fa servir, amb el mateix sentit. Per aquesta raó, la crida dels estudiants a la formació d’assemblees de masses està lligada a una estructura legal que tècnicament encara existeix com assemblees ciutadanes de masses que són part de la nostra història durant aixecaments i revolucions. També resulta interessant que l’any 1920, nombrosos zborovi van organitzar-se també al Regne de Iugoslàvia, just abans de la proclamació de la Obznana, la qual va prohibir el Partit Comunista de Iugoslàvia així com qualsevol organització connectada a ell. L’oposició a l’Obznana va culminar en una vaga general a Zagreb.

La situació a Sèrbia és tot sovint presentada als mitjans regionals i internacionals com tenyit pel nacionalisme serbi – alguns fins i tot evoquen l’espectre del moviment ultrareaccionari Chetnik. Malgrat tot, l’àmplia solidaritat amb el moviment, especialment des de Croàcia, i les inspiradores imatges d’unitat entre serbis i musulmans a Novi Pazar mostren que darrere del moviment mateix hi ha un desig general per la unitat en la lluita de tots els pobles iugoslaus.

El significat dels zborovi a Sèrbia

Les assemblees de masses (zborovi) van començar a brotar com bolets arreu de Sèrbia després que es produís la crida a inicis de març. En el moment de la redacció d’aquest article, centenars de zborovi s’han establert arreu del país. Només en el dia de la crida inicial, més de 50 ciutats i municipis van respondre. Acompanyant la crida, els estudiants van publicar un manual per a l’organització d’assemblees. Aquest explica que les assemblees ciutadanes són el mateix que els plenums estudiantils, però organitzada a escala regional.

En un article anterior, vam escriure que organitzar plenums conjunts entre treballadors i estudiants és una passa endavant decisiva per al moviment. Els estudiants han dibuixat la conclusió correcta: la lluita ha d’estar connectada amb àmplies capes de les masses. La crida llançada pels estudiants el mes de març ja estava ressonant entre la classe treballadora i les masses, les quals estan responent amb gran determinació.

Els professors de Sèrbia, que han estat involucrats en diverses formes d’acció de vagues des del començament de les protestes, fa temps que organitzen les seves accions a través del seu propi plenum.

Inspirats pels professors, les anomenades strukovni zborovi s’estan formant en aquest moment. Hi ha assemblees de treballadors pel sector informàtic, educatiu, i recentment, una nova assemblea de treballadors sanitaris. La setmana passada, es va formar una assemblea per part dels treballadors d’una estació de televisió que es troba ocupada, a través de la qual els treballadors han exposat les seves pròpies demandes.

Com a comunistes, llancem la consigna de generalitzar aquestes assemblees com un pas necessari per organitzar la participació independent de la classe treballadora, de manera que puguin presentar les seves pròpies demandes i mantenir-se a l’avantguarda d’aquest moviment contra el règim.

Els comentaris dels treballadors sanitaris són particularment interessant, donat que presenten qüestions sobre el rol de les assemblees i del que se suposa que han de fer. Un mitjà informa:

“… els treballadors de sanitat han portat a les xarxes socials la crida per a la reunió, demanant la unitat entre els professionals de la salut, amb l’objectiu de reunir-se, organitzar-se i actuar conjuntament per protegir la seva professió. Van afirmar que els sindicats no fan la seva feina, que estan ‘adormits’ i que cal actuar conjuntament, organitzar-se i crear un pla col·lectiu d’acció.

“Els estudiants de la Facultat de Medicina van donar suport a la reunió i van proporcionar moderadors, unitats de protecció i anotadors.”

Les assemblees s’han organitzat espontàniament a través de les xarxes socials o l’aplicació Viper. Els estudiants participen sovint com moderadors i anotadors.

Addicionalment, les assemblees prenen decisions que tècnicament no tenen dret a fer tot sovint, almenys d’acord amb els estatuts del govern local. Per exemple, el zbor a Čačak va votar reemplaçar a l’alcalde actual, i s’estan donant manifestacions de masses fins que presenti la seva dimissió.

L’aparició estesa d’assemblees és una conseqüència de l’àmplia radicalització de les masses. Per exemple, a Niš, la gent va llançar ous a l’alcalde actual. A Kragujevac, el zbor va decidir que la ciutat hauria de pagar els salaris dels treballadors de l’educació. Van amenaçar amb anar a l’ajuntament el divendres a les 6 de la tarda per mantenir una manifestació si les seves demandes no eren satisfetes.

Recentment, s’ha donat una tendència vers la centralització de les assemblees populars. Per exemple, la ciutat de Novi Sad té un “Zbor svih Zborova” (assemblea de totes les assemblees) que s’ha fet servir per organitzar l’ocupació de l’estació de televisió. Diversos zborovi diferents s’han centralitzat parcialment i fet servir per enviar ‘unitats de defensa’ al voltant de Sèrbia per protegir als estudiants durant el bloqueig de l’estació de televisió.

Hem de ser clars. El pas de centralitzar els zborovi i introduir mètodes de democràcia obrera, tals com l’elecció i revocació de representants per zborovi locals en un comitè central, representa el pas inicial vers la construcció d’un poder alternatiu en la societat. Presenta la qüestió de ‘qui decideix’ – si la gran majoria de treballadors i estudiants o el règim corrupte dels oligarques capitalistes, encarnat en el règim de Vučić. Com a comunistes, donem el nostre suport absolut a qualsevol pas que es prengui en aquesta direcció.

Que representen les assemblees (zborovi)?

Fins i tot els mitjans de comunicació populars estan escrivint sobre les assemblees com un mitjà per les masses per a esdevenir políticament actius. Radar Nova va comunicar les paraules d’un estudiant, qui resumia:

“Les assemblees són una oportunitat pels ciutadans per a expressar-se públicament sobre la crisi política de la seva comunitat i, mitjançant la participació, recordar que la política no consisteix únicament en partits. En lloc de l’habitual política de dalt a baix, ara tenim un gir copernicà amb el qual els ciutadans poder transmetre les seves necessitats i convidar a altres a participar directament en grups de treball. Tenir el teu futur en les teves pròpies mans és una idea poderosa – i naturalment mobilitza a la gent.”

Els mitjans informen que les assemblees “donen el poder polític a la gent” i fins i tot separen inconscientment les assemblees de les estructures habituals de la democràcia liberal, qüestionant el significat de les assemblees. Un mitjà fins i tot preguntava si representen una ‘realitat paral·lela’. Tenen raó. És un potencial organisme de poder paral·lel que s’està desenvolupant davant dels nostres ulls.

Sèrbia, com tots els països exiugoslaus, té estructures sindicals relativament febles. Només prop del 20% dels treballadors serbis estan sindicats, la majoria són del sector públic, el qual inclou sanitat, educació, i serveis públics. Ara bé, a partir dels comentaris dels treballadors de sanitat i educació, resulta evident que les assemblees representa una nova forma d’organització que integra a tots els treballadors, la seva oportunitat per a sobrepassar el sostre que representen les burocràcies sindicals en les quals ja no confien.

La pàgina web de la revista cultural sèrbia Oblakoder, per exemple, va publicar un article que presenta el problema de la falta d’organització sindical i que una vaga general només es pot realitzar si les masses s’organitzen com els estudiants en els plenums.

Això naturalment ha presentat la qüestió en els mitjans: “Poden les assemblees substituir els sindicats?” En una entrevista, una professora respon afirmativament, dient que aquesta és “una nova forma d’organitzar-se.” Les assemblees obreres han d’organitzar a tots els treballadors, especialment durant una vaga o una lluita. El creixement de la participació obrera en tots els nivells ha de dirigir també a les capes més avançades a prendre el control dels sindicats, els quals són organitzacions permanents de la classe treballadora, per a transformar-los en sindicats militants. Mentre s’escriu aquest article, els treballadors fan servir les assemblees per fer més militants els sindicats existents. Les assemblees de treballadors del sector educatiu, en particular, estan tendint vers la centralització a mesura que s’organitzen per la seva lluita.

El moviment ha estat marcat per la desconfiança en les ‘institucions’ des del primer moment – institucions considerades segrestades pel governant Partit Progressista Serbi (SNS). Les masses i la classe treballadora estan arribant progressivament a la conclusió de què necessiten les seves pròpies ‘institucions’. Els estudiants expliquen en entrevistes als mitjans que, amb la idea de formar assemblees, volien superar l’habilitat limitada del moviment per articular-se políticament i internar convertir-lo en un moviment de masses. Addicionalment, s’han tornat ells mateixos inadvertidament en líders polítics, cosa que es pot veure en el fet de què les masses estan buscant el consell polític dels estudiants.

Les agendes de les assemblees de treballadors a vegades inclouen temes com vagues i salaris no pagats a professors. Normalment, els treballadors no sindicats no tenen cap altra elecció que escriure a les autoritats locals i apel·lar a les ‘institucions rellevants’. És essencial que ells també formin les seves assemblees obreres – com les que ja han format els treballadors del sector informàtic, professors, professionals sanitaris i els treballadors de la televisió. Amb ells, poden decidir sobre els passos següents, debatre vagues, i fins i tot organitzar-les – com va fer el plenum obrer de Niš quan van votar anar a la vaga. Ells també poden lluitar per fer els sindicats actuals més militants.

Però fins i tot abans de què els estudiants llancessin la crida a formar les assemblees, els treballadors al llarg de tota l’antiga Iugoslàvia sabien que les tradicions dels anomenats ‘sindicats obrers’. Un cas interessant és el dels treballadors de TENT, una planta elèctrica, la qual va organitzar una vaga el gener amb exigències que anaven molt més enllà del marc d’una vaga normal. En aquell moment, van anunciar:

“La llei diu que les activitats de la vaga només poden començar després de ser anunciada. Hauríem d’aconseguir el consentiment del UGS Nezavisnost [federació de sindicats] i aleshores començar. Però hi haurà una vaga sense el seu consentiment, si això és el que el zbor dels treballadors decideix.”

Les seves demandes eren: “la satisfacció de les demandes dels estudiants en el bloqueig, determinar la responsabilitat sobre la situació catastròfica en la indústria elèctrica – però també la destitució del director general de l’EPS AD [l’operador públic de TENT], tot el consell executiu, el consell supervisor, l’assemblea de EPS i el ministre de Mineria i Energia.”

Protegint vagues, protestes i manifestacions

A mesura que el moviment escalava, va trobar-se constants provocacions per part de l’estat, Vučić, SNS i els seus matons. A les amenaces han seguit en molts casos atacs cruels. La necessitat d’organitzar l’autodefensa i comitès de protesta, bloquejos, ocupacions i vagues és ara reconeguda àmpliament.

Al principi, els estudiants van formar unitats d’autodefensa anomenades Dabre per protegir-se a si mateixos dels atacs brutals dels matons del SNS i els provocadors. Mentrestant, unitats espontànies d’autodefensa formades per veterans de l’exèrcit serbi i motoristes, els quals van començar a protegir als estudiants durant les manifestacions.

Addicionalment, les assemblees del sector informàtic a Sèrbia estan reunint diners per pagar els salaris endarrerits dels treballadors d’educació amb el suport d’altres treballadors d’arreu de Sèrbia.

Aquest nivell de solidaritat de classe no és comú durant períodes de pau social. Tot apunta al fet de què l’assemblea no és ‘només una assemblea’, i el col·lapse de la marquesina va ser molt més que un mer col·lapse.

Una profunda desconfiança de tot el sistema

Una de les principals característiques de la situació política present a Sèrbia és que els estudiants i altres que s’estan mobilitzant contra el règim tenen una profunda desconfiança respecte del sistema complet, inclosos els partits establerts que són a “l’oposició”.

El derrocament de Milošević a través de la mobilització revolucionària de la classe obrera l’octubre del 2000 va portar al poder una oposició que no va provar ser capaç d’assolir el canvi fonamental exigit pel moviment de masses. Aquesta traïció va crear les condicions pel règim actual de Vučić. Per aquesta raó, les masses diuen tan “Vučić no val res”, com “l’oposició no val res”, i desitgen un canvi sistèmic. Les capes més avançades ja han arribat a la conclusió de què el que cal és un moviment que en últim terme esdevingui una revolució capaç de desfer-se de tot això.

D’on ve el moviment?

La crisi econòmica global del 2008 va desestabilitzar el capitalisme arreu del món i va iniciar moviments tectònics en la consciència. Aquesta crisi continuada ha causat un declivi general en la qualitat de vida en tot el món. Al llarg dels últims 30 anys, Sèrbia ha experimentat un continu declivi en els estàndards de vida com a resultat de la restauració del capitalisme. Tot plegat, no hi ha cap sector o part de la infraestructura a Sèrbia que pugui ser aprovat – des del transport públic dins l’agricultura, tot està subdesenvolupat i negligit.

Escrivint des de la Gran Bretanya, Ted Grant va descriure el paper que van jugar els estudiants en l’inici dels esdeveniments de maig del 1968 a França:

En aquella atmosfera, la rebel·lió estudiantil es va desenvolupar. Era un símptoma de la insatisfacció en la societat. Fills i filles de classe mitjana, alta classe mitjana, i fins i tot burgesos es van rebel·lar contra els podrits valors de la classe dominant. Aquest moviment era un símptoma de la crisi en el món capitalista. Les manifestacions estudiantils eren atacades violentament per la policia antidisturbis d’elit, conegudes per la seva brutalitat. L’apallissament dels manifestants només alimentava la ràbia dels estudiants, portant la situació a batalles als carrers en barricades al barri llatí, ocupacions d’universitats de París, i després arreu de França. Amb aquest gir es va encendre un moviment entre els estudiants d’institut.

La descripció de Ted Grant del moviment a França s’assembla considerablement al moviment actual a Sèrbia. No és coincidència que els estudiants diguin obertament que s’inspiren en moviments previs com els del 1968 a França i l’antiga Iugoslàvia. Aquí, el moviment del 1968 va prendre una altra forma, amb els estudiants llançant exigències no contra el socialisme per se, però contra la burocràcia que eventualment va restablir el capitalisme. Fins i tot les notícies ordinàries fan notar habitualment que el moviment actual a Sèrbia s’assembla al de les lluites estudiantils del 1968.

La mobilització dels estudiants és un símptoma d’una crisi molt més profunda del sistema capitalista. En temps normals de relativa calma i estabilitat, durant els quals les il·lusions de la democràcia liberal romanen, molta gent no participa activament en política. Al contrari, generalment estan completament desinteressats. Només una minoria és políticament activa. És clar, a Sèrbia, la participació en assemblees de masses, particularment en els centres de treball, no ha arribat encara al nivell d’una mobilització general. Ara bé, s’està enfortint.

Els números ho diuen tot. Només al llarg del març, segons la CRTA, l’agència de recol·lecció estadística, es van donar 1.697 manifestacions en 378 llocs, amb centenars de milers de persones involucrades, i 200 zborovi a Sèrbia. Milers de persones estan involucrades només en les assemblees de Novi Sad. Podem estimar que actualment desenes o centenes de milers de persones estan participant en assemblees al llarg de tota Sèrbia. I Vučić està intentant desfer-se d’elles caracteritzant-les com “antidemocràtiques”, anomenant-les invents bolxevics. No és casualitat que als mitjans alguns periodistes estiguin connectant aquests zborovi a la revolució sèrbia.

A La història de la Revolució Russa, Trotski defineix la revolució com el moment decisiu en el qual les masses intervenen directament en els esdeveniments històrics. Això és el que podem veure ara a Sèrbia. Si considerem el que Lenin va descriure com les condicions per una revolució, podem veure el següent:

La primera condició és que la crisi provoqui divisions i debilitat dins de la classe dominant. La burgesia sèrbia mostra això clarament, i les classes dominants locals dels Balcans temen les repercussions d’un moviment que està ressonant de diverses maneres arreu dels països de l’antiga Iugoslàvia. Vučić difícilment podria aparèixer més nerviós i erràtic, i el “Parlament serbi” fa olor de desesperació. Durant mesos, els estudiants han estat públicament acusats als mitjans de sostenir el bolxevisme, el comunisme i la revolució.

La segona condició és el debilitament de la petita burgesia, la qual busca una escapatòria de la crisi, ja sigui a través de la classe obrera o a través dels capitalistes. Com va explicar Lenin, a través d’una política ferma de la classe obrera, sota aquestes condicions, el suport de les classes mitjanes pot ser guanyat.

La tercera condició és la disposició combativa de la classe obrera. Malgrat les crides dels estudiants a la vaga i mobilització generals, això no s’ha aconseguit completament. Això es deu parcialment a l’actitud de la burocràcia sindical, la qual fins ara només ha ofert el seu suport verbal per les demandes estudiantils i no ha agitat la crida a la vaga general entre els seus membres. Instintivament, les seccions de la classe treballadora que comencen a mobilitzar-se, com els treballadors d’educació, han creat els seus propis òrgans de lluita, a través dels quals han organitzat vagues. Recentment, moltes vagues s’han donat a Sèrbia com a part de la intensificació de la lluita de classes que s’està produint sota la superfície. Els treballadors han de lluitar per les seves pròpies demandes construint els seus propis comitès de vaga.

Però, sobretot, el que falta és la quarta condició descrita per Lenin: l’existència d’un partit revolucionari de masses, amb arrels entre els treballadors, que estigui preparat per fer els passos més audaços per assegurar la victòria de la classe obrera.

Per culpa de l’absència d’un partit d’aquestes característiques, el moviment està sotmès a les pressions de les diferents classes. L’opinió pública burgesa, alimentada pels mitjans internacionals capitalistes, intenta descriure el moviment com “la via europea” de sortida d’un “sistema basat en la corrupció”. La idea que un govern dirigit per ‘experts’ pugui guiar la transició vers un ‘sistema democràtic millor’ amenaça amb descarrilar el moviment en la persecució de reformes constitucionals estèrils, quan la font de la podridura és el mateix sistema capitalista. Diversos mitjans burgesos intenten descriure aquest moviment com un intent d’establir ‘l’estat de dret’ i un ‘estat constitucional’, o simplement com protestes anticorrupció ordinàries.

És evident, malgrat tot, que aquesta campanya ideològica no està penetrant en la consciència dels estudiants als plenums, i que els objectius del moviment van molt més enllà del que la burgesia voldria. La pressió de les idees burgeses sobre els estudiants s’està intensificant al voltant d’intents per formar un ‘govern de transició’ i forçant als estudiants a prendre una decisió formal sobre futures eleccions. Alhora, el règim s’està tornant cada cop més agressiu. Una provocació seriosa del règim podria inclinar la balança i provocar un aixecament revolucionari encara més gran, i la generalització dels zborovi de masses.

És en els processos d’aquests esdeveniments que les capes més militants d’aquest moviment seran les que ajudin a formar un nou partit comunista revolucionari de masses – un que assentarà els fonaments per una futura direcció revolucionària.

Què hi ha per venir?

Actualment, el moviment manca passos concrets i decisius per l’acció, però amb el temps s’està fent més audaç. Dels plenums a les crides a la vaga general, a la formació d’assemblees populars de masses, i les assemblees de treballadors de masses. Aquests òrgans de lluita de masses estan emergint, i començant a prendre una forma més centralitzada.

El moviment s’ha desenvolupat durant 6 mesos ara, però no pot continuar indefinidament. Ara bé, en continuar, les capes més avançades extrauran inevitablement conclusions cada vegada més revolucionaries per tal de protegir-se a si mateixes de les intrusives idees petitburgeses i burgeses.

Els estudiants estan aprenent de les seves experiències, i seran empatxats cap a la conclusió que necessiten fer una crida a l’acció unificada entre zborovi, plenums, i sindicats, per a la vaga general. Fins ara, els estudiants han estat el centre del moviment, i poden continuar sent-ho. La seva crida a generalitzar la formació d’assemblees de masses (zborovi) va ser el moviment correcte, donat que hi havia un risc real que el moviment quedés aïllat de la classe obrera. En prendre una perspectiva social i cridar la gent a mobilitzar-se, van jutjar correctament la situació.

Els estudiants han reconegut correctament la necessitat de què la classe obrera jugui un paper decisiu mobilitzant la seva força contra el règim. Citant a Ted Grant:

“Cap roda gira, cap telèfon sona, cap bombeta s’encén sense l’amable permís de la classe treballadora! Una vegada aquest poder és mobilitzat, cap força a la Terra el pot aturar.”

Però la història ens ensenya que un partit revolucionari no es pot precipitar a l’existència, just abans dels grans esdeveniments. Això és exactament el que mostra el moviment de masses actual – pateix d’una crònica absència de lideratge. D’altra banda, això és també la seva principal fortalesa en cert sentit: no hi ha cap líder reformista, cap partit estalinista, i cap opció política a l’esquerra que pugui dirigir aquesta situació en la direcció equivocada, tal com va passar durant la revolució a França el 1968.

Així i tot, els estudiants han de ser conscients també de què la classe obrera només es mobilitza d’una manera decisiva quan es donen certes condicions, i no merament perquè es vulgui certa mobilització. Això precisament explica per què les crides a la vaga general no han produït encara l’efecte explosiu desitjat.

Malgrat tot això, podem estar segurs d’una cosa. Des de la revolta dels estudiants – molts dels qui a Sèrbia són fills i filles de classe obrera – podem sentir la insatisfacció de la mateixa classe obrera. Aquesta és un senyal d’una explosió imminent i indica la intensitat de la fúria obrera una vegada s’aixequi, no només a Sèrbia, però a tots els Balcans. Parts de la joventut i la classe obrera extrauran la conclusió que un lideratge revolucionari és necessari per aconseguir una transformació social de base – és a dir, l’enderrocament del capitalisme i el seu reemplaçament amb una economia socialista planificada democràticament.

Però per ara, la tasca – d’aconseguir les demandes dels estudiants, d’establir un sistema més just a Sèrbia, i de l’enderrocament de Vučić – pertoca a la classe obrera de Sèrbia i a ningú més. Per aconseguir aquestes demandes, les mobilitzacions de masses i una vaga general revolucionària seran necessàries – una sense precedents en la història recent de la regió. La vaga serà liderada pels treballadors més joves, sense la càrrega de derrotes passades i cinisme.

Com a comunistes, donem el nostre suport a la crida de generalitzar la formació dels zborovi a cada barri i centre de treball. També defensem la necessitat de coordinar-los democràticament i centralitzar-los a escala regional i nacional introduint mètodes de democràcia obrera. Tots els delegats haurien de ser elegits i estar subjectes a la revocabilitat per part de les assemblees que els han elegit. El moviment cap a la vaga general reforçarà la tendència a l’autoorganització de les masses mitjançant les assemblees, els comitès de vaga i consells de delegats elegits des de les assemblees. Aquests emergiran no només com òrgans de lluita sinó també per a l’autogestió, com un poder alternatiu a les institucions capitalistes corruptes.

Tot el poder per als zborovi!

El que estem presenciant a Sèrbia són els primers passos d’una crisi revolucionària. La totalitat de la societat està afectada. La consciència de les masses és transformada a través de l’experiència de l’activitat de les masses i la lluita de classes. L’aparent demanda ‘conservadora’ dels estudiants ‘de què les institucions facin la seva feina’ ha donat com a resultat la iniciativa espontània dels estudiants i amplis estrats de persones i treballadors per decidir ells mateixos sobre la societat, per a organitzar-se en assemblees i començar a coordinar i centralitzar-les com les formacions embrionàries del poder obrer.

En essència, el moviment representa una erupció en el procés de revolució a foc lent i molecular que ha tingut lloc a Sèrbia des de la ruptura de Iugoslàvia. És una expressió de la insatisfacció amb el capitalisme en general i la seva simple incapacitat per proporcionar les condicions bàsiques per al desenvolupament.

Per tant, les assemblees representen la voluntat de les masses de participar en les decisions polítiques i la política en general. La voluntat de les masses només es pot dur a terme quan les assemblees esdevinguin de facto el govern a Sèrbia. Aquestes assemblees – fins al punt de què involucrin la massa dels treballadors, i coordinin i centralitzin els consells de delegats – són essencialment soviets en forma embrionària, similars a aquells que van emergir durant les revolucions del 1905 i 1917 a Rússia. El moviment pot lluitar per molt més que justícia per les víctimes del col·lapse de la marquesina de Novi Sad. La força de la classe obrera pot no només enderrocar a Vučić, sinó també aconseguir massives i decisives victòries.

Per reforçar el poder de les assemblees, hem de:

• Fer el zbor l’eina principal de lluita. Unir estudiants i treballadors per organitzar una vaga general.
• Establir més assemblees obreres! Els treballadors han de formar les seves pròpies assemblees de masses en els centres de treball, coordinar-los per sector, seguint l’exemple dels treballadors del sector informàtic, d’educació i de sanitat.

Per què?

Perquè l’arma més forta contra l’estat és una vaga.

Els treballadors han d’establir els seus propis comitès de vaga – i l’assemblea és l’eina per fer-ho! Tal com ja han demostrat els treballadors d’educació.

Centralitzar les assemblees!

Crear una assemblea central – un Zbor svih zborova – a escala nacional, en el qual delegats de les assemblees de tota Sèrbia (representants de les assemblees de treballadors i del poble) seran enviats, així com representants dels plenums estudiantils. El nostre objectiu ha de ser la millora de la coordinació d’accions i l’establiment de comitès de vaga i d’ocupació.

Organitzar l’autodefensa sota el control de les assemblees.

Els estudiants estan ocupant universitats. Els treballadors haurien d’ocupar els llocs de treball.

Endavant amb la vaga revolucionària a Sèrbia!

 

Si els lectors estan interessats a accedir a una anàlisi més recent dels esdeveniments, poden escoltar l’episodi del pòdcast en anglès de la ICR “Against the stream” dedicat a la situació revolucionària a Sèrbia juntament amb altres esdeveniments actuals.