El robatori més gran de petroli de la història del món? Els EUA es queden amb les reserves de petroli de Veneçuela

Publicat originalment el 2 de setembre a marxist.com.

 

El 28 d’agost, en una publicació a xarxes socials, Trump va anunciar el que va descriure com «L’ACORD PETROLIER MÉS GRAN DE LA HISTÒRIA DEL MÓN!», mitjançant el qual els EUA es queden amb el control majoritari de 65 mil milions de barrils de petroli a Veneçuela. A això segueix un vergonyós missatge servil de la presidenta veneçolana, Delcy Rodríguez, en el qual va intentar presentar aquest «històric acord» com una cosa positiva per Veneçuela, argumentant que «facilitarà un important flux d’inversions destinat a la recuperació i reconstrucció d’infraestructura estratègica pel desenvolupament de la nostra indústria d’hidrocarburs».

Aquest és un altre important punt d’inflexió qualitatiu en l’entrega de Veneçuela al control imperialista dels EUA després de la invasió militar del 3 de gener i el segrest del president Maduro.

Aquests esdeveniments no són ni tan sols esmentats a la declaració de Delcy, que diu vergonyosament que «aquesta iniciativa és producte de l’enfortiment de la relació entre Veneçuela i els Estats Units»!! Amb «enfortiment» es refereix al domini dels Estats Units sobre Veneçuela a través de la intervenció militar i el xantatge, del qual ella s’ha convertit en un agent.

No es coneixen els detalls de l’acord. L’única cosa que tenim és una declaració de Delcy Rodríguez i una «fulla informativa» de la Casa Blanca. Amb Trump, sempre hi ha un element d’hipèrbole – un element molt fort d’hipèrbole i exageració –. Comencem, doncs, pel que és clar, tal com apareix a les declaracions oficials sobre l’acord tant dels Estats Units com de Veneçuela.

Què s’ha acordat?

L’acord abasta 17 jaciments petrolífers, amb reserves provades totals de 65 mil milions de barrils de petroli. Això representa més d’una cinquena part de les reserves totals de petroli de Veneçuela i és més que les reserves provades totals dels Estats Units, que són de 46 mil milions de barrils.

Dels 17 jaciments, vuit són de nova explotació (greenfield) a la conca de l’Orinoco, on es troben les reserves de cru extrapesat de Veneçuela. Uns altres 9 són jaciments madurs a la regió del llac Maracaibo, que ja produeixen cru lleuger i mitjà. L’acord promet 100 mil milions de dòlars en inversió i generaria 209 mil milions de dòlars en ingressos fiscals per Veneçuela.

A partir d’aquí, la història es torna més confusa. La fulla informativa de la Casa Blanca explica l’acord en els següents termes:

• Veneçuela ha atorgat a North American Blue Energy Partners (NABEP) concessions de 100 anys per 17 jaciments petroliers.
• El Departament de Guerra dels EUA té una participació del 35% en aquesta empresa del sector privat «veneçolà», sense cap cost (a través d’una cosa anomenada «penny warrants»).
• NABEP li dona al Departament d’Estat dels EUA el dret a comprar el 20% de la producció a preu de cost, a més de prioritat de compra sobre el 80% restant, per tal que pugui reposar les seves Reserves Estratègiques (que s’han esgotat moltíssim per la guerra de l’Iran), com també per «reposar usos militars i altres usos sensibles». En altres paraules, el petroli veneçolà ara alimentarà la maquinària bèl·lica dels EUA.
• Encara que la NABEP és tècnicament una empresa privada veneçolana, segons la Casa Blanca, el govern dels EUA té dret de veto sobre tots els nomenaments per la junta directiva de NABEP, la majoria de la qual ha d’estar integrada per ciutadans estatunidencs, i l’acord entre NABEP i el govern dels EUA «es regeix pel dret estatunidenc i està subjecte a la jurisdicció dels tribunals dels Estats Units». Quina empresa «veneçolana»!!
• La Casa Blanca destaca que «l’acord» forma part del «pla en tres fases» dels EUA per Veneçuela, «després de l’increïble èxit de l’Operació Resolució Absoluta». Això deixa perfectament clar que la presa de control per part dels EUA d’una gran part de les reserves petrolieres de Veneçuela és el resultat directe de l’atac militar del 3 de gener contra el país i del segrest del seu president.
• El secretari d’Energia dels EUA, Wright, va descriure això com la «diplomàcia energètica de Trump», un tipus de diplomàcia molt peculiar.
• La fulla informativa també descriu les concessions de la NABEP com a part de la «privatització» de la indústria petroliera de Veneçuela, regida per la nova llei d’hidrocarburs del 2026 (aprovada sota pressió dels EUA), que deroga les lleis de Chávez.
• La NABEP pagarà regalies i impostos (encara que no se sap quina quantitat), però aquests es gestionaran de la mateixa manera que la venda actual del petroli veneçolà: els ingressos es dipositaran en un compte als EUA, controlada pel Tresor dels EUA, i s’entregaran al govern veneçolà sota la supervisió i aprovació del govern dels EUA («les disposicions sòlides sobre governança i auditoria del Govern dels Estats Units, juntament amb la reforma bancària, la fiscalització dels pagaments i la supervisió financera de l’Administració Trump, asseguraran que els pagaments d’impostos i regalies es facin servir en benefici del poble veneçolà»).
• Els Estats Units continuaran dictant la política interna veneçolana a través de la seva supervisió de les conversacions de «reconciliació» entre el govern Rodríguez-Cabello i les restes de l’Assemblea Nacional del 2015, dominada per l’oposició reaccionària. Aquestes conversacions ja han donat lloc a una reforma del poder judicial i a l’alliberament de desenes de presoners, i tornaran a començar a mitjans de setembre.
• La Casa Blanca diu explícitament que l’acord forma part de la «Doctrina Monroe» per restablir el «domini» dels EUA al continent i expulsar als contrincants traient a les empreses petrolieres xineses i russes. («REAFIRMAR LA DOCTRINA MONROE I EXPULSAR A ADVERSARIS ESTRANGERS DEL NOSTRE HEMISFERI: la majoria dels jaciments petrolífers incrementals operats per NABEP van estar anteriorment sota el control o l’operació d’empreses russes i xineses»). El govern xinès ja s’ha queixat de les implicacions d’això.

El govern veneçolà no ha desmentit cap dels detalls que apareixen a la fulla informativa dels EUA. L’única discrepància important sembla ser que ells diuen que l’acord és per 25 anys.

En resum, el «major acord petrolier del món» és, en realitat, «el més gran robatori de petroli del món». L’imperialisme estatunidenc l’ha imposat a Veneçuela mitjançant l’agressió militar, i el govern veneçolà l’està complint amb entusiasme i intenta presentar-lo com un èxit.

A més, la NABEP és una empresa que ja opera a Veneçuela, propietat d’un tal Alejandro Betancourt. Ell és un excel·lent representant d’un grup d’empresaris forasters que van fer fortuna a Veneçuela, primer gràcies als alts preus del petroli i després negociant amb tota mena d’actius de risc i oportunitats de negoci creades per les sancions dels EUA. Vivien en el turbulent món dels tractes d’amagat, els suborns i comissions il·legals, els comptes bancaris a l’ombra i les empreses tapadores, que es van multiplicar sota la presidència de Maduro.

Segons un reportatge d’Axios, Betancourt va donar suport a la ridícula autoproclamació de Guaidó com a president de Veneçuela el 2019 (un intent amb el suport de Trump per treure a Maduro del poder), però després Delcy Rodríguez el va incorporar al cercle del govern del PSUV.

L’informe d’Axios afirma que ell va ser clau per sondejar si Delcy estaria disposada a col·laborar amb els EUA abans i després de l’atac del 3 de gener. No sabem quina part d’això és cert. Els treballadors petroliers veneçolans als jaciments operats per la seva empresa, NABEP, diuen que no els han pagat des de fa 3 mesos. Això sí que és cert.

La implementació pràctica d’aquest acord s’enfrontarà a moltes dificultats. La NABEP no té 100 mil milions de dòlars de sobres per invertir a Veneçuela, i els rendiments de nous jaciments a la Conca de l’Orinoco trigaran uns dos anys a materialitzar-se, fins i tot després d’inversions de diversos milers de milions de dòlars. Aquesta és probablement la raó per la qual l’empresa ha estat reestructurada per comptar amb el suport total del Departament de Guerra dels EUA, un acord ben inusual. Probablement, els involucrats pensen que això serà una garantia sòlida que atraurà les inversions necessàries.

Mentrestant, hauria de ser possible augmentar significativament la producció en els nou jaciments madurs del llac Maracaibo amb una inversió molt menor. La xifra que s’empra és de 1.5 milions de barrils al dia, un augment significatiu respecte de la producció actual de la NABEP de 200,000.

Aquest acord fa mesos que es gesta i és un intent de canalitzar inversions cap al sector petrolier de Veneçuela després de la reticència inicial de diversos dels principals actors estatunidencs. Trump està desesperat per presentar una victòria, una d’enorme, abans de les eleccions de mig mandat, en les quals s’espera que s’endugui una pallissa.

La seva afirmació segons la qual aquest acord abaixarà els preus de la gasolina a les gasolineres i protegirà als EUA de la incertesa a l’estret d’Ormuz és pura propaganda. Fins i tot en el millor dels casos, l’impacte de l’acord sobre els preus de la gasolina i la seguretat energètica dels EUA trigaria anys a fer-se sentir.

El que és clar és que l’imperialisme estatunidenc és a l’ofensiva al continent americà, en un intent per fer-se amb fonts d’energia, minerals crítics i infraestructura, traient del camí als seus competidors en el procés. El saqueig del petroli veneçolà és un component clau d’aquesta estratègia.

El govern de Delcy Rodríguez ara forma part integral de l’estratègia general de l’imperialisme estatunidenc, no només a escala regional, també global. Això es veu en aquest acord petrolier, però també en el restabliment de les relacions diplomàtiques amb Israel i en la sortida de Veneçuela de la Cort Penal Internacional, a instàncies dels EUA. Ara es parla que Veneçuela podria abandonar l’OPEP, seguint els passos dels Emirats Àrabs Units.

La declaració pública de Delcy anunciant a bombo i platerets l’acord va ser avalada per una curiosa declaració de la direcció nacional del PSUV que expressava el «ple suport a la companya Delcy» (fent servir la paraula «companya», l’expressió tradicional dels ADecos, en lloc del terme chavista bolivarià «camarada»). Deien que «donem suport a la conducta de la presidenta» i, per si de cas no quedava clar, van declarar que «el PSUV continua fèrriament unit entorn del nostre Alt Comandament Polític».

Oposició a la traïció

A la declaració del PSUV va seguir després el suport públic del fill de Nicolás Maduro, l’alt comandament de l’exèrcit, i fins i tot la publicació d’una foto somrient de Nicolás Maduro des del seu captiveri. L’Assemblea Nacional es va afanyar a aprovar l’acord, encara que els diputats ni tan sols havien vist el text complet.

Tot això només pot significar una cosa: hi ha divisions profundes i serioses – fins i tot dins del PSUV i les seves organitzacions – sobre les polítiques de submissió a l’imperialisme estatunidenc i al president Trump dutes a terme per Delcy Rodríguez. Aquestes divisions s’han agreujat després del recent restabliment de les relacions diplomàtiques amb l’estat genocida d’Israel.

Un nombre cada cop major d’organitzacions i intel·lectuals vinculats al PSUV, que fins ara havien donat suport al lideratge de Delcy, han començat a trencar files i manifestar-se en contra a diversos nivells.

Els diferents arguments i justificacions que s’han utilitzat fins ara com a excusa per la traïció total – en essència i en forma – del poc que quedava de la revolució bolivariana ja no poden contenir l’onada de descontentament.

Periodistes, intel·lectuals i organitzadors progovernamentals, com Mario Silva, Luis Britto García, la Coordinadora Simón Bolívar del barri 23 d’Enero de Caracas i molts altres, s’han pronunciat d’una forma o altra contra les accions vendepatrias del govern de Delcy i Cabello.

El problema és que, després de molts anys de justificar cada pas enrere de la direcció del PSUV en nom del pragmatisme, aquestes organitzacions que abans eren revolucionàries ara són gairebé buides. Manquen d’una vida interna real, ja que en general s’han convertit en canals per rebre subsidis del govern a canvi de la lleialtat dels votants.

La prolongada desaparició de la Revolució Veneçolana

A Veneçuela, molts a l’esquerra revolucionària estan commocionats i irats, però no realment sorpresos. Han vist el progressiu buidament de la Revolució Veneçolana, la destrucció sigil·losa de les conquestes dels governs de Chávez, acompanyada del buidament de les organitzacions populars de masses, la repressió contra els crítics d’esquerra, etc.

Aquest va ser un procés llarg i prolongat de contrarevolució termidoriana, que va començar ja l’any 2013, amb la mort de Chávez i l’elecció de Maduro.

Entre aquells qui van presenciar el procés en tot el seu desenvolupament i van intentar resistir-lo, eren els companys de TatuyTV. Ara han publicat un article editorial en el qual resumeixen encertadament la situació actual:

«Encara que la història no va començar el 3 de gener (i cal analitzar com es va arribar a aquest punt), els últims mesos han estat caracteritzats per un gir polític vertiginós en favor de la burgesia, nacional i forana, i de l’imperialisme nord-americà. La nostra condició actual com a país és d’una sobirania completament hipotecada.

«Si els ingressos petroliers van a un compte del Departament del Tresor estatunidenc, i el govern nacional ha d’enviar un pressupost per tal que s’alliberin (parcialment) els seus propis recursos; si els òrgans judicials i electorals s’anomenen sota la tutela dels EUA; si les lleis més importants es desenvolupen en esborranys compartits amb la Casa Blanca i els executius de Chevron; si l’exèrcit imperial pot entrar i sortir lliurement i bombardejar el que li doni la gana al territori nacional; què queda realment d’una nació independent?

«En quin món el país que manté sancions criminals contra el nostre poble, que va bombardejar Veneçuela i va segrestar al president, pot ser un “aliat”? L’ambaixador nord-americà es passeja “inspeccionant” infraestructura i hospitals com si fos el capatàs de la finca, escortat pel primer vicecanceller adeco somrient com un bon gos falder pitiyanqui.

«Podríem aturar-nos a la batalla de xifres sobre el recent acord “històric” petrolier amb l’administració Trump. Així i tot, l’anàlisi és bastant clara. El govern nacional ja ha retrocedit a nivells desastrosos el control i participació nacional a la indústria petroliera, i aquest acord oferirà condicions encara menys favorables pel país.

«Senzillament, s’han posat les reserves petrolieres veneçolanes, encara que es conservi formalment la seva propietat, al servei d’un imperi que cerca frenar la seva decadència. Aquest monstre gringo que sembra mort i destrucció per tot el món s’alimenta ara de combustible veneçolà» (La batalla por regresar a nuestra historia, TatuyTV).

Però fora de Veneçuela, on molts no van seguir el procés a mesura que es desenvolupava, la sorpresa i el desconcert són majors. Han fet falta diversos mesos i esdeveniments importants perquè molts arribin a la conclusió necessària: la Revolució Veneçolana ja no existeix, el govern de Delcy és un agent de la submissió del país a l’imperialisme estatunidenc.

A aquells qui ara han arribat a aquesta conclusió inevitable, els recomanem que tornin enrere i llegeixin el que escrivíem i advertíem en el seu moment.

El 2012, quan Maduro va acabar amb el control obrer a Guayana; el 2015, quan el PSUV va perdre les eleccions a l’Assemblea Nacional; el 2018, quan Maduro va introduir un paquet monetarista antiobrer; el 2020, quan va començar l’atac contra els partits polítics d’esquerra (UPV, Tupamaros, PPT, PCV).

Pots trobar un resum de tot el procés en un article de l’edició de maig del 2026 de la revista En Defensa del Marxismo.

En termes més generals, és necessari aprendre les lliçons de les conquestes, però també de les limitacions de la Revolució Bolivariana sota Chávez. Recomanaria a tots els interessats que llegeixin la nova edició del llibre d’Alan Woods sobre el tema, La Revolución Venezolana: Un análisis marxista (també disponible en PDF).

Nosaltres, la Internacional Comunista Revolucionària (abans la Corrent Marxista Internacional), tenim dret a dir: «els vam advertir». Però no es tracta de guanyar punts. Hi ha una qüestió més important en joc, o millor dit, dues qüestions més importants.

La primera és que hem d’extreure les lliçons necessàries d’aquesta traïció, perquè això és el que és. Si no ens esforcem a entendre el «perquè» i el «com», inevitablement caurem en el pessimisme. Això és també necessari per preparar-nos, per no tornar a cometre els mateixos errors.

Solidaritat incondicional o suport crític

La segona és aquesta. Durant molts anys, el moviment de solidaritat amb la revolució bolivariana va estar dividit, deliberadament, entre aquells qui pensàvem que la solidaritat havia de ser incondicional però no acrítica, i aquells qui argumentaven que nosaltres, a Occident, no podíem ni havíem d’opinar ni contribuir als debats sobre l’estratègia de la revolució bolivariana. Ens deien que els líders de Caracas sabien millor que ningú el que s’havia de fer i que havíem d’acatar la seva saviesa.

En realitat, la divisió també estava entre els que veiem la solidaritat com un deure revolucionari, que consideràvem la defensa de la revolució a l’estranger com a part de la nostra pròpia lluita per la revolució a casa; i els qui veien la solidaritat com un gest amable, un imperatiu moral, un acte caritatiu i, en moltes ocasions, com una fulla de parra per encobrir les seves pròpies polítiques podrides a casa.

En una ocasió, crec que va ser a la Conferència de la Unió Nacional de Periodistes a algun poble costaner de la Gran Bretanya, vam tenir una reunió de Mans fora Veneçuela! (Hands off Venezuela!, HOV) – la campanya de solidaritat internacional que els nostres companys es van encarregar de llançar l’any 2002. També era a la conferència el director de la Campanya de Solidaritat amb Cuba (CSC). Ens vam posar a parlar i li vaig suggerir que seria una bona idea vincular més estretament les dues campanyes, ja que clarament ambdós temes estaven íntimament relacionats.

Ell es va oposar: «la vostra campanya és política, la nostra no». Em va sorprendre. «Què vols dir amb “política”? Segurament no hi ha res més polític que la solidaritat amb la Revolució Cubana!», li vaig dir.

I ell em va explicar: «No, no, la CSC no és una campanya política. A la campanya hi ha gent que dona suport a Cuba per moltes raons diverses. A alguns els agraden les vacances al Carib, els cigars cubans, el rom cubà; al nostre grup parlamentari fins i tot hi ha diputats conservadors (!!) i no volem allunyar a aquesta gent».

Per cert, aquesta forma d’entendre la «solidaritat internacional» explica en gran manera la falta d’una mobilització real per part de la CSC al llarg dels últims mesos, quan Cuba s’ha enfrontat a l’atac més perillós de l’imperialisme estatunidenc en dècades.

El mateix va passar al moviment de solidaritat amb Veneçuela. Els mateixos individus (estalinistes, buròcrates sindicals, etc.) van organitzar una campanya per competir amb HOV, fent servir tota mena de mètodes bruts (fins i tot suborns!). El seu objectiu era substituir una campanya de solidaritat revolucionària per un club d’admiradors de la direcció bolivariana. Estaven entusiasmats de viatjar a Veneçuela, allotjar-se a hotels de cinc estrelles i que els hi donessin un recorregut edulcorat per les conquestes del moviment bolivarià, carent de qualsevol contingut revolucionari real.

Ara es troben en un embolic. Molts d’ells continuen defensant un suport acrític a Delcy i el seu govern, fins i tot quan està més que clar quin és el caràcter d’aquest govern. Per d’altres, finalment s’han caigut de la burra i ara denuncien la traïció de Delcy, que entenen únicament com un acte conspiratiu, sense tenir ni idea del veritable i prolongat procés polític que va conduir a aquesta traïció i va preparar el terreny per ella. Un procés que, sense cap mena de dubte, no va començar el 3 de gener.

Aquí hi ha una lliçó, una que, per cert, també s’aplica a la solidaritat amb la revolució cubana i al dret dels comunistes, tant a Cuba com a l’estranger, a participar en el debat sobre la millor manera de defensar-la i sobre el rumb escollit per la direcció cubana.

Davant el robatori de petroli a Veneçuela per part de Trump que li dona el cop de gràcia a la revolució bolivariana, el nostre deure com a comunistes revolucionaris és doble. En primer lloc, assimilar les principals lliçons de la revolució veneçolana i entendre com les seves limitacions van dur al desastre. En segon lloc, participar en la lluita contra la dominació imperialista a Veneçuela i a nivell Internacional. Aquesta lluita implica enfrontar-se a l’imperialisme estatunidenc, però també als seus agents al govern de Caracas.

Els companys de Revolución Comunista, la secció veneçolana de la ICR, estaran a primera línia d’aquesta lluita.