Esclata la revolució a Indonèsia

Publiquem a continuació una sèrie d’articles sobre els esdeveniments revolucionaris que s’estan desenvolupant a Indonèsia. Plens de lliçons importants sobre el desenvolupament de la consciència de les masses, les quals de manera aparentment sobtada han esclatat en un procés que busca enderrocar el govern i les seves institucions. Des de l’OCR cridem a la solidaritat internacional amb aquest moviment i a l’atenció sobre els esdeveniments que s’estan donant, que els mitjans burgesos internacionals estan ignorant activament. Per aquestes raons, compartim l’anàlisi i programa que han estat exposant els nostres camarades allà per estendre la lluita i assolir la transformació socialista del país.

Indonèsia: les protestes s’intensifiquen després de la mort d’un conductor

Bima Wicaksana, 29 d’agost.

El dilluns, de forma aparentment inesperada, milers i milers de joves van sortir als carrers d’Indonèsia. Es van reunir davant l’edifici del Parlament i es van enfrontar valentament amb centenars d’agents de policia amb canons d’aigua, cridant «Avall el parlament!». Els enfrontaments al carrer entre els manifestants i la policia van continuar fins a la passada mitjanit. Al matí, 400 persones havien estat arrestades, entre elles uns 200 estudiants.

A això va seguir una manifestació encara més violenta a Jakarta el dijous, que es va cobrar la mort d’un repartidor, atropellat per un vehicle blindat conduït per la policia. En el moment de redactar aquest article (29 d’agost), les manifestacions continuen i s’han estès a moltes ciutats, amb enfrontaments cada cop més violents amb la policia, mentre les masses expressen la seva ira per l’assassinat.

El motiu immediat que va desencadenar aquesta protesta va ser la decisió dels membres del Parlament de concedir-se a si mateixos una generosa assignació per a despeses. En mig de les estrictes mesures d’austeritat que el Govern de Prabowo Subianto va aplicar a començaments d’aquest any, aquests «representants del poble» van decidir que es mereixien una assignació mensual per a l’habitatge de 50 milions de rupies (3.075 dòlars estatunidencs). Això eleva els seus ingressos mensuals totals a 239 milions de rupies (14.600 dòlars estatunidencs), cosa que suposa 50 vegades més que el salari mitjà d’un treballador.

Naturalment, els polítics han intentat justificar els seus elevats salaris. El vicepresident de la Cambra, Adies Kadir, va afirmar amb indiferència que necessitarien llogar una casa més gran per allotjar a les seves empleades domèstiques i conductors privats. Fins i tot va tenir la barra d’afegir que la seva assignació per a menjar era «només» (!) de 12 milions de rupies al mes, mentre la majoria dels treballadors es considerarien molt afortunats si guanyessin 4 milions de rupies al mes «en total».

Això va provocar ràpidament una tempesta a les xarxes socials. «Amb 12 milions de rupies es poden comprar 40 sacs d’arròs. Endavant, menja-te’ls!», va dir un usuari. Un altre afegia: «L’assignació per a menjar dels treballadors del sector públic i els pensionistes és només de 72.000 rupies al mes».

Una altra diputada, l’artista convertida en política Nafa Urbach, va dir que necessitava aquesta assignació per a poder llogar una casa prop del Parlament i evitar les congestions. Això va provocar encara més reaccions negatives a les xarxes socials, i un usuari va dir: «La gent de Bogor que treballa a Jakarta ha de sortir de casa abans que es faci de dia. Agafen un tren de rodalia abarrotat i no reben cap assignació per a l’habitatge, senyora».

Cada paraula que surt de la boca dels polítics no fa més que llançar llenya al foc, donat que demostra com de desconnectats estan de les masses a les quals se suposa que representen.

De fet, aquesta ira pública s’ha anat acumulant des que Prabowo va aplicar una retallada de gairebé un 20% al pressupost estatal a principis d’aquest any. Duts a terme en nom de «l’eficiència governamental», les retallades es van traslladar immediatament als treballadors per pagar la factura.

La primera resposta contra aquest atac a la classe treballadora va ser el moviment Indonèsia Fosca del febrer. Després de resistir l’embat d’aquest moviment de masses, el règim se sentia prou segur, cosa que explica l’arrogant decisió d’augmentar les seves pròpies prestacions mentre es demanava als pobres que s’estrenyessin el cinturó. Però el pressupost d’austeritat ha sembrat la dinamita als fonaments del Govern.

Vam predir que el moviment Indonèsia Fosca seria el preludi d’una agitació encara més gran, i mesos després, aquesta agitació va esclatar al lloc més inesperat.

El 13 d’agost, va esclatar una protesta massiva a Pati, una petita regència a la costa nord de Java Central, en resposta a la decisió del govern d’augmentar l’impost sobre la propietat en un 250%. Amb el pressupost d’austeritat del govern central, el suport financer a les províncies s’havia reduït dràsticament, cosa que va obligar els governs provincials i municipals a augmentar els impostos per cobrir el dèficit. Només a Pati, s’havien retallat 50.000 milions de rupies.

Una setmana abans de la manifestació prevista, el regent de Pati, Sudewo, va desafiar amb arrogància al poble: «Endavant, protesteu. No us limiteu a mobilitzar a 5.000 persones, porteu-ne 50.000. No tinc por. No canviaré la meva decisió». Al final, unes 100.000 persones – d’una població d’1.300.000 – es van congregar a l’Ajuntament de Pati, on la manifestació es va convertir ràpidament en una rebel·lió oberta.

El regent Sudewo es va amagar a l’interior de l’ajuntament i només va sortir després que el cap de policia l’instés a dirigir-se als manifestants perquè les seves forces havien perdut el control de la situació. Sota la pluja d’ampolles, verdures, pedres i qualsevol objecte que la multitud pogués trobar, Sudewo es va veure obligat a disculpar-se i revocar l’augment dels impostos. Però el poble havia provat el seu propi poder i va exigir la seva dimissió immediata.

Després d’estendre’s a diverses ciutats, semblava que aquest moviment contra la pujada dels impostos havia remès. Però la decisió dels membres del Parlament de concedir-se un augment salarial va ser massa per la multitud. Això va desencadenar immediatament una onada imparable de manifestacions que ara ha assolit proporcions gairebé insurreccionals.

El dilluns va esclatar una manifestació espontània, liderada pels joves. La protesta no va ser organitzada pels sindicats universitaris habituals (BEM), sinó principalment a través de les xarxes socials. També va haver-hi una important participació dels estudiants de secundària, que no van mostrar cap temor davant la policia i es van situar en primera línia per enfrontar-se a ella. Van ser aquests estudiants escolars els que van donar al moviment una energia i una militància tan explosives.

Els joves no només van exigir la cancel·lació de l’assignació per a l’habitatge, sinó també la dissolució de la Cambra de Representants. «Avall la Cambra de Representants!» va ser la seva principal consigna. Immediatament van relacionar el luxós estil de vida dels seus representants electes amb la mateixa existència d’aquesta institució corrupta. Entenen correctament que es tracta d’un problema sistèmic, que tot el sistema és corrupte. Potser no saben exactament que hauria de substituir aquest òrgan, però saben que no el volen i que no el necessiten.

La policia va passar immediatament a l’ofensiva contra ells, creient que podria intimidar als joves i fer que es retiressin, com havia fet anteriorment. No obstant això, aquest cop va ser diferent. Els joves no veien cap futur per a ells en les condicions actuals i, com a conseqüència, senten amb raó que no hi ha cap altra sortida que lluitar.

Informes recents mostren que un milió de graduats universitaris i 1,6 milions de graduats d’escoles professionals estan desocupats. Un vídeo viral recent en el qual es veuen a milers de persones fent cua per sol·licitar només 50 llocs de treball il·lustra com de desesperada s’ha tornat la situació fins i tot pels joves. Fins i tot va haver-hi una història de graduats universitaris que sol·licitaven llocs de treball com escombriaires. Un d’ells va afirmar: «És millor escombrar el carrer que dormir-hi».

A més, els joves poden sentir tota la simpatia de la gent que els dona suport. Quan la policia va començar a picar i arrestar als manifestants joves, molts residents locals van intervenir per defensar-los. En un vídeo, quan la policia va entrar en un restaurant per arrestar a un grup de joves que s’havia refugiat allà, els treballadors i clients es van interposar entre la policia i els manifestants en un intent de protegir-los.

En un altre cas, els residents d’un complex d’apartaments van rescatar a un jove manifestant que estava envoltat per agents de policia que intentaven arrestar-lo. Els intents del Govern i dels mitjans de comunicació a sou de presentar els manifestants com anarquistes violents ja no són eficaços. Les grans masses veuen que aquests joves lluiten per la seva causa.

La mort d’Affan Kurniawan, un repartidor de 21 anys (conductor d’ojol), ha provocat una nova escalada. Els vídeos de la brutalitat policial contra els manifestants durant els últims dies s’han compartit a les xarxes socials, provocant repulsió i indignació entre la població. La gent ja intuïa que, amb aquest nivell de brutalitat, era qüestió de temps que algú perdés la vida.

Això va acabar per tenir lloc el dijous a la nit, durant un dels enfrontaments al carrer, quan la policia va envestir amb un vehicle blindat als manifestants, matant-ne un. Això va provocar una escalada de tot el moviment. La fura pública es va desencadenar tant a Internet com als carrers, quan el vídeo d’aquest brutal assassinat es va fer viral.

Immediatament després, milers de repartidors van envoltar la comissaria per exigir justícia. Al llarg del matí van unir-se milers més i van esclatar disturbis quan els manifestants van intentar ocupar la comissaria. Abans d’això, ja s’havien vist conductors d’ojol, molts d’ells joves que no poden trobar feina formal, a les manifestacions. A dia d’avui, s’estan mobilitzant en desenes de milers per tota Indonèsia.

En el moment d’escriure aquest article, una onada implacable de manifestacions ha escombrat la nació. Estudiants, conductors d’ojol i treballadors s’estan reunint avui en major nombre encara davant les comissaries i els edificis del Parlament. El Govern ha intentat calmar la situació oferint el seu condol i la promesa de processar als responsables de la mort del conductor d’ojol. Però mentre ofereixen una pastanaga amb una mà, amb l’altra colpegen violentament al poble. No hem de deixar-nos enganyar per aquesta tàctica i hem de romandre alerta.

La situació està evolucionant ràpidament. La crisi del capitalisme i totes les seves conseqüències s’estan manifestant finalment a Indonèsia. Aquesta onada de manifestacions ha d’anar seguida d’una crida a la vaga general. Així i tot, el moviment no pot confiar en els actuals líders sindicals per convocar-la, donat que han demostrat ser lacais lleials de la classe dominant.

Mentre els joves són agredits als carrers, aquests líders reformistes diuen als seus membres que no es deixin provocar per elements «anarquistes» irresponsables. El dijous, organitzaven deliberadament la seva manifestació al matí i ordenaven als seus membres que marxessin a casa aviat per evitar que entressin en contacte amb els joves, per temor que la seva militància pogués ser contagiosa. El moviment ha d’establir els seus propis comitès d’acció als barris i les escoles, per tal de coordinar millor el moviment, formar unitats d’autodefensa contra la brutalitat policial i escalar la lluita fins a una vaga general. Aquesta és l’única manera d’assestar un cop fatal al govern.

Indonèsia: la roda de la revolució ha girat

Bima Wicaksana, 1 de setembre

En una setmana, el que va començar com a manifestacions de caràcter seminsurrecional s’han convertit en un aixecament revolucionari ple que no dona senyals d’aturar-se. No només s’estan derrocant edificis governamentals i comissaries de policia, sinó que, el que és més important, està trencant la letargia massiva que havia mantingut al poble encadenat. Ha començat una revolució.

Lluís XVI: «És això una revolta?»

La Rochefoucauld: «No, majestat. És una revolució».

Les imatges d’edificis parlamentaris, oficines governamentals i, sobretot, comissaries de policia incendiades han inundat els mitjans de comunicació. Però el més impactant són les innumerables retransmissions en directe dels milions de manifestants, que capturen veritablement l’esperit revolucionari del moment. Aquestes imatges recorden a les escenes del període revolucionari de 1998-99.

L’edifici parlamentari provincial de Makassarque va ser el primer que van incendiar les masses, l’endemà que la policia matés a Affan Kurniawan, un conductor de 21 anys d’una empresa de transport compartit. A això van seguir-lo ràpidament escenes similars a Tegal, Solo, Surakarta, Bandung, i Nusa Tenggara Occidental. A Pekalongan, l’acció va començar amb una vigília pacífica en la qual la gent plorava la mort d’Affan Kurniawan i posava flors en honor seu. Però immediatament es va convertir en una conflagració, quan va esclatar la furiosa ira de les masses.

La llista s’allarga cada dia, a mesura que es produeixen més manifestacions i s’intensifiquen els disturbis. Mentre escrivim aquestes línies, les masses ja han afegit Brebes, Pekalongan, Cilacap i Kediri a la llista; ens costa seguir el ritme dels ràpids esdeveniments, que són l’essència mateixa d’una revolució.

Centenars de comissaries han estat saquejades i incendiades. Les forces policials, que havien actuat amb mà dura contra els manifestants els primers dies, ara es retiren amb pressa. Quan s’enfrontaven als joves, mostraven la seva brutalitat amb gran «valentia». Però ara, quan àmplies capes de treballadors han entrat a l’escena i els han aclaparat, de cop i volta són ells els que es veuen acorralats i perseguits. En algunes ciutats han desaparegut completament.

Per a sufocar la ira massiva que se’ls hi ha escapat del seu control, el Govern va prometre investigar i jutjar als agents responsables de la mort d’Affan Kurniawan. El president Prabowo va muntar un espectacle mediàtic visitant a la seva família, abraçant-los i regalant-los 200 milions de rupies i una casa en un intent de calmar la situació. Però el pare d’Affan va dir que aquest regal no calmava el seu dolor: «Aquests milers de milions no poden substituir el meu fill». Aquest sentiment és compartit pel poble.

Al final, set agents de policia van ser «castigats» amb 20 dies de detenció especial, que vol dir que no seran encarcerats, sinó simplement retinguts a una comissaria. Això equival a un càstig d’institut. Aquesta burla de la justícia va irritar encara més al poble.

Mentre les batalles al carrer continuen esclatant a tot el país, els mitjans de comunicació van enfocar les seves càmeres als procediments judicials d’aquests sospitosos, intentant tranquil·litzar el moviment fent-li creure que s’estava fent justícia. Però ben aviat va quedar clar que el que s’estava servint era fred i podrit.

L’odi de les masses vers tot el sistema es dirigeix ara cap al parlament, la institució política més visible per al públic, la podridura de la qual es mostra diàriament sense vergonya per part dels seus membres. El dissabte a la nit, la mansió d’un odiat membre del Parlament del Partit Nacional Democràtic, Ahmad Sahroni, va ser atacada i saquejada. Els vídeos retransmesos en directe mostraven com s’enduien els seus articles de luxe, entre ells un rellotge Richard Mille de 600.000 dòlars. Li va sortir cara la seva l’arrogant i provocadora declaració anterior al saqueig, en la qual qualificava als manifestants de «les persones més estúpides del món» per exigir la dissolució del Parlament, li havia sortit cara. El mateix Sahroni va fugir a Singapur per escapar de la ira del poble.

Tement que el destí de Sahroni pogués ser aviat el seu, un altre desaparegut membre del Parlament, Eko Patrio, les declaracions del qual també havien estat provocadores cap als manifestants, va publicar ràpidament un vídeo de disculpa, gairebé plorant. Va ser en va. «Aquesta disculpa és només per aparentar, anem a casa seva a continuació», deia un comentari. I, efectivament, en qüestió d’hores, casa seva va ser assaltada també. Poc després, la casa d’un altre diputat, Uya Kuya, va córrer la mateixa sort.

Mentre escrivim, una altra mansió luxosa d’aquesta odiada classe política ha estat assaltada i saquejada, aquest cop la del ministre de Finances, Sri Mulyani, principal artífex de l’austeritat que ha estrangulat als indonesis. Ja ningú pot escapar al càstig just de les masses.

Els mitjans de comunicació i del Govern han intentat presentar als manifestants com saquejadors violents i anarquistes. Però seríem negligents si també condemnéssim aquests saquejos com si fossin errors morals d’una revolució «pura». Per les masses, simplement estan recuperant la riquesa mal obtinguda d’aquests polítics corruptes.

De fet, alguns membres de l’esquerra han començat a demanar als manifestants que evitin saquejar les pertinences d’altres ciutadans, amb l’advertència que no hem de repetir el que va passar el maig del 1998: la revolució que va enderrocar a Suharto, que també va implicar disturbis i saquejos. Però aquesta predicació moral abstracta és el resultat de cedir a la pressió de l’opinió pública burgesa. Per cada condemna del règim i els seus mitjans de comunicació sobre aquests saquejos, hem de dir mil cops més alt: els majors saquejadors de tots s’asseuen al Parlament, al Palau Presidencial i a les sales de juntes de les empreses els interessos de les quals serveixen lleialment aquests polítics.

L’odi cap als membres del parlament és tan intens que cap d’ells s’ha atrevit a enfrontar-se directament al moviment, malgrat que hagin emès inacabables comunicats de premsa i declaracions a les xarxes socials prometent escoltar les penúries del poble. I amb raó, ja que si apareguessin en públic serien destrossats. Tot el que poguessin dir estaria malament i agreujaria encara més la situació. En el passat, el règim podia almenys enviar a alguns dels parlamentaris més populars, normalment del Partit Democràtic Indonesi de Lluita (PDI-P), per a dialogar amb els manifestants. Avui dia, fins i tot això és impossible.

Què és una revolució i en quina fase ens trobem?

El que estem presenciant és una revolució, que es desenvolupa amb tota la verdor de l’arbre de la vida. Les masses ho han reconegut com a tal, donat que en aquestes manifestacions s’escolten cada cop més les crides a la revolució, especialment per part dels joves. Com va dir Trotsky, una revolució és «la irrupció violenta de les masses en el govern del seu propi destí». És realment violenta, i no podria ser de cap altra manera. És el primer cop que veiem un moviment de masses d’aquesta magnitud des del 1998 (vegeu Indonèsia: la revolució asiàtica ha començat, de Ted Grant).

Amb aquest aixecament, tots els càlculs a priori del règim s’han anat a fer punyetes. D’aquí les dificultats del règim per sufocar el moviment amb les seves tàctiques habituals, com havia fet amb moviments més petits dels últims anys, com Indonesia Gelap («Indonèsia Fosca») el 2025, Peringatan Darurat («Alerta d’emergència») el 2024, o Reformasi Dkorupsi («La reforma s’està corrompent») el 2019, tots els quals empal·lideixen en comparació amb el moviment actual.

Això també explica les dificultats que tenen molts a l’esquerra per orientar-se cap aquest moviment revolucionari. Molts es van sorprendre inicialment quan els joves van prendre espontàniament el crit de «Bubarkan DPR» («Dissoldre la Cambra de Representants»), una demanda que ells descartaven com ultraesquerrà. «Si dissolem el Parlament, qui el substituirà?», «No obriria això la porta a què el president es convertís en un dictador?», «Dissoldre el Parlament és una exigència irracional. Hauríem d’exigir noves eleccions», diuen. De cop i volta, aquests polítics d’esquerra sonen exactament com el Govern.

Quan esclata una revolució, tot sovint o sempre, trobem que les masses són molt més revolucionàries que els seus líders i els activistes experimentats, acostumats a petites lluites que estan sota el seu control. Davant un moviment fora de control – una característica de la revolució, especialment en la seva primera fase –; aquests activistes d’esquerra es veuen ràpidament desbordats.

Però per les masses, la consigna «dissoldre el parlament» resumeix el seu intens odi cap aquesta institució corrupta, que saben que no ha fet res per elles excepte portar-los misèria. És al voltant d’aquesta reivindicació que el moviment s’ha unit i continua cobrant força, mentre continua posant a prova aquesta consigna en la forja de la lluita.

Les reivindicacions i consignes no són només una llista d’objectius realitzables i viables. Els activistes «veterans» i els buròcrates sindicals han estat ben entrenats per formular el que consideren demandes «raonables», aquelles que poden obtenir dels patrons, donat un equilibri de forces favorable en un període relativament pacífic. Però una revolució és precisament un trencament amb aquell període pacífic, un trencament ràpid i violent, preparat durant molt temps sota la superfície a través del procés molecular de la revolució.

Per tant, quan les masses van llançar la consigna «dissoldre el parlament», l’esquerra, tan acostumada a un període de pau – de fet, mai s’havia plantejat la idea de la revolució –, es va desequilibrar.

Una revolució no és un drama d’un sol acte. Les masses acaben per descobrir el seu poder, sorprenent-se a si mateixes tant com atemoreixen a la classe dominant. Cada cop que s’adonen de la seva força, esdevenen més audaces, cosa que al seu torn inspira i atreu nous sectors de la classe treballadora a la lluita. Aleshores el procés es repeteix en una espiral ascendent que arriba a noves cotes amb cada hora que passa. Amb cada onada, les masses descobreixen que el seu poder és encara més profund. Per primer cop en una generació, han trencat les cadenes que durant tant de temps han lligat les seves ments. No és d’estranyar, doncs, que aquest nou poder hagi esclatat de forma salvatge, explosiva i caòtica. Així i tot, la seva força ha sacsejat els fonaments de la societat. Això és una revolució en acció.

Després de manifestar-se dia i nit durant més d’una setmana, cremant comissaries i edificis del parlament regional, els revolucionaris aprendran que això per si mateix no és suficient. Aquestes accions poden ser suficients per mostrar la seva força i demostrar a la classe dominant que van de debò, però no són suficients per assolir el seu objectiu final: la transformació fonamental de les seves vides i de la societat.

El temps que els porti aprendre això dependrà de molts factors, especialment de la qualitat del seu lideratge. Amb un bon lideratge, podem estalviar el temps necessari perquè el moviment arribi a les conclusions necessàries. Per tant, els revolucionaris hem de continuar pressionant amb reivindicacions que segueixin el ritme de la seva consciència i la facin avançar, reivindicacions que connectin amb la seva ira i s’esforcin per donar-li l’expressió política organitzada necessària. Però mai s’ha de subestimar la rapidesa amb la qual les masses poden aprendre de l’experiència. En només set dies, han après més que en 10 anys de pau.

Aquests esquerrans dèbils que avui lamenten que aquesta revolució pugui fracassar i tenir un final sanguinolent perquè no hi ha un lideratge revolucionari, com excusa per abstenir-se del moviment, són estúpids que anhelen una revolució suau amb una garantia absoluta. El seu suposat «realisme» no és res més que un reflex del seu propi pessimisme, un pessimisme que es torna totalment reaccionari precisament quan les masses, per primer cop, han trobat una causa noble per la qual ser optimistes i actuen en conseqüència amb tot el seu vigor revolucionari.

No hi ha manera de garantir una revolució perfecta. Intervindrem en el procés a mesura que es desenvolupi. Els vells hàbits de molts a l’esquerra, d’organitzar petites vagues i manifestacions amb una logística i calendaris curosament preparats amb anterioritat, xoquen ara amb la realitat viva d’una revolució que no pot encaixar-se en els models preestablerts.

El govern mou cel i terra per intentar contenir l’aixecament amb un enfocament de bastó i pastanaga. Ara bé, es mostren cautelosos: si fan massa concessions, les masses podrien guanyar confiança i exigir més; i si fan masses poques, podrien enfadar-les encara més.

Fins ara, s’han ofert moltes paraules tranquil·litzadores. Però no s’ha fet res en concret pel que fa a la cancel·lació de tots els impostos que han estat asfixiant a les masses, ni tan sols pel que fa a la justícia per a Affan Kurniawan. De fet, és dubtós que aquestes concessions siguin suficients per a frenar l’onada revolucionària, donat que la demanda d’abolir el parlament corrupte s’ha cristal·litzat encara més. El diumenge, el Govern va anunciar que cancel·lava les dietes dels membres del Parlament, però això no ha calmat el moviment.

Alhora, estan intensificant la repressió. El Govern ha començat a desplegar l’exèrcit a les principals ciutats i punts estratègics. Però desplegar a l’exèrcit pot ser contraproduent, donat que el record del règim militar del Nou Ordre encara és fresc a la memòria de les masses.

La revolució indonèsia acaba de començar. Seria un error fatal confondre la seva primera fase amb l’última, però no es pot negar que ha començat.

Després de gairebé tres dies seguits de manifestacions, el moviment es va prendre un breu descans el diumenge, amb només petits enfrontaments a algunes zones. Però seria un error pensar que això indica un estancament o declivi. La revolució, com la vida mateixa, té el seu ritme. Les masses avaluen ara el que ha succeït, el que han aconseguit i, cosa igualment important, les reaccions del govern. Assimilen les lliçons de les seves pròpies accions. De fet, ja s’han planejat manifestacions per als dies vinents a moltes ciutats importants.

El paper de la classe treballadora

Les masses treballadores han demostrat el seu poder als carrers. Així i tot, no han emprès una acció col·lectiva massiva com a classe treballadora amb relació al seu poder sobre els mitjans de producció. Una vaga massiva és, per un gran marge, l’arma definitiva del moviment que encara no s’ha desplegat. Ara tots els esforços han de dirigir-se a la mobilització per una vaga general.

Els líders sindicals han demostrat no només ser incapaços de proporcionar lideratge, sinó també alinear-se activament amb el govern. Per tant, és molt probable que les convocatòries de vaga general no provinguin dels sindicats. Per un cantó, els sindicats representen només una petita fracció de la classe obrera. De fet, l’afiliació sindical ha disminuït en els últims 10 anys, donat que el moviment obrer ha assolit el seu punt més baix sota el lideratge incompetent d’aquests col·laboradors de classe. Són àmpliament menyspreats pels joves.

Per l’altre cantó, les molestes estructures dels sindicats són poc adequades per a l’expressió política d’una revolució que s’està desenvolupant molt ràpidament i que requereix una estructura molt més àgil, flexible i receptiva. Ni tan sols els millors sindicats seran adequats, com demostra la paràlisi de fins i tot els sindicats més esquerrans d’Indonèsia. Cap d’ells ha convocat vagues.

En l’actualitat, el moviment s’està organitzant de forma espontània a través de les xarxes socials i dels grups als barris, escoles, universitats, etc. Aquestes estructures informals haurien de reforçar-se per a convertir-se en comitès d’acció, òrgans democràtics de lluita que puguin profunditzar i centrar la seva energia en la realització del seu lema: dissoldre el parlament i enderrocar el règim. Aquests comitès d’acció també podrien servir com embrió d’òrgans de poder.

La joventut és actualment l’estrat més organitzat d’aquesta revolució. Han d’alçar ponts amb la classe obrera visitant fàbriques, complexos industrials, llocs de treball i barris obrers per difondre la convocatòria de comitès d’acció obrera i explicar la necessitat de les vagues. Un cop que el poder potencial de la classe obrera es canalitzi cap a una vaga massiva, la revolució entrarà en una nova fase superior.

Les passes endavant

Una revolució no pot quedar-se estancada. La seva llei inherent dicta que ha d’avançar cap a la victòria o retrocedir, sovint amb conseqüències molt greus. Aquesta revolució no pot completar-se fins que acabi amb el capitalisme, o del contrari correrà la mateixa sort que la revolució del 1998. Al centre de la ira del poble es troba la crisi del capitalisme, la càrrega del qual ha recaigut sobre les espatlles de les masses. El seu objectiu final només pot ser l’enderrocament revolucionari del capitalisme i la transformació socialista de la societat.

Per acostar la revolució a aquest objectiu, fem una crida als treballadors i joves:

Dissoleu el Parlament i enderroqueu a Prabowo! Aquesta suposada institució democràtica i la presidència mai han reflectit la voluntat dels treballadors i dels pobres. Al contrari, són la font de tota la nostra misèria. Han de ser eliminades.

Per substituir aquestes institucions podrides, formem un govern revolucionari de la classe treballadora i dels pobres! Serà un govern com mai s’ha vist, que servirà als interessos dels treballadors, els camperols, els pobres urbans i joves. Exercirà la democràcia obrera, i no la democràcia fictícia dels rics.

Formem immediatament comitès d’acció com a òrgans democràtics de la lluita popular. Establim-los als campus, escoles, barris obrers, fàbriques, bases de mototaxis, cafeteries i altres llocs. Aquests comitès d’acció profunditzaran, ampliaran i dirigiran aquesta conflagració revolucionària cap al derrocament del règim. Serviran com a embrió del poder obrer, la base del govern revolucionari de la classe treballadora i els pobres.

La raó per la qual la classe dominant continua sent poderosa és perquè el seu control sobre l’economia i la seva riquesa romanen pràcticament intactes. La nostra arma més poderosa és la mateixa classe obrera, que és l’única que impulsa l’economia i crea la riquesa de la societat. Per tant, mitjançant els comitès d’acció, hem de mobilitzar-nos per a una vaga general! Això suposarà un cop significatiu per al règim i ens acostarà a la victòria.

Sigui quin sigui el destí d’aquesta revolució, que serà determinat per una lluita real i viva als carrers i fàbriques, es tracta d’un moment decisiu i res tornarà a ser igual.

Visca la revolució indonèsia!

Dissolució del Parlament!

Avall Prabowo!

Formar un govern de la classe obrera i els pobres!

Formar comitès d’acció com a òrgans democràtics de lluita dels treballadors i joves!

Convocar una vaga nacional! Detenir les rodes de la producció!

Indonèsia: entreu a les fàbriques i esteneu aquesta revolució a la classe obrera!

Perimpunhuan Sosialis Revolusioner, 3 de setembre

Els joves i estudiants han tingut un paper protagonista en aquest moviment revolucionari. Milions de treballadors pobres han sortit als carrers a tot el país. Això és suficient per demostrar el poder de la classe obrera i fer tremolar a la classe dominant. Però no és suficient per aconseguir les nostres reivindicacions, i molt menys per assolir el nostre objectiu final, que és una transformació fonamental de les nostres vides i de la societat, i l’abolició de l’explotació, l’opressió i l’empobriment de la classe treballadora mentre els rics continuen enriquint-se.

Per això, els treballadors han de mobilitzar la seva força com a classe treballadora, és a dir, han d’utilitzar el seu pes econòmic com la classe que impulsa les rodes de l’economia. És la classe obrera la que crea la riquesa en la societat, no els empresaris ni les rates corruptes com Ahmad Sahroni [membre del Parlament indonesi que va qualificar als manifestants de «les persones més estúpides del món»]. El poder de la classe dominant roman intacte perquè el seu control sobre l’economia i els seus comptes bancaris continuen intactes.

El següent pas necessari per a intensificar aquest moviment revolucionari és que la classe treballadora faci servir el seu poder econòmic llançant una vaga general. Això suposarà un cop demolidor per a la classe dominant. A més, una vaga general donarà als treballadors una confiança encara major sobre el fet que són, efectivament, els amos de la societat. Sense el permís de la classe treballadora, no hi ha bombetes que brillin, fàbriques que funcionin, avions que volin ni ports que operin.

Això és el que tem la classe dominant, motiu pel qual coopten líders reformistes del moviment obrer com Said Iqbal, Andi Gani i d’altres. A aquests líders se’ls ordena controlar als treballadors perquè no s’uneixin a l’onada de manifestacions, ja que el règim tem molt que aquesta revolució s’estengui a les zones industrials.

Per aquesta raó, la nostra pròxima tasca crucial és portar l’explosiu esperit revolucionari a les fàbriques, a les zones industrials. Sense la participació de la classe obrera, l’única classe revolucionària, aquesta revolució no aconseguirà una victòria decisiva.

Camarades i estudiants, anem a les fàbriques a reunir-nos amb els treballadors!

Cridem als nostres companys de treball:

Uniu-vos a nosaltres en la lluita contra aquest règim opressor! Aquesta és la mateixa Cambra de Representants que ha suprimit els vostres salaris i s’ha posat del cantó dels empresaris capitalistes.

Formem comitès de vaga per organitzar una vaga massiva! Els treballadors organitzats són treballadors forts. Amb l’arma de la vaga general, podem canviar el món.

Formem guàrdies de defensa dels treballadors per a resistir la violència policial! La policia que ha arrestat, colpejat i assassinat als vostres companys estudiants i alumnes és la mateixa policia que us arresta, colpeja i assassina a vosaltres. No deixem que vessi la nostra sang de nou. Resistim la violència de l’Estat amb l’organització dels treballadors.