Guerra, crisi i revolució – la nova normalitat capitalista

Quan analitzem el món actual, aparentment, la situació sembla lluny de ser revolucionària. Superficialment, les tendències generals es mouen en la direcció oposada a la revolució. Les ments impressionistes trauran les conclusions més pessimistes. Però quan estudiem els esdeveniments, no podem basar-nos en aparences, sinó que hem d’entendre els processos subjacents.

Els estrategues del capital són incapaços d’entendre els processos generals que tenen lloc a la societat. Constantment apel·len als “fets”, però són incapaços de veure els processos més profunds, que silenciosament maduren sota la superfície. 

Una de les lleis fonamentals de la dialèctica és la transformació de la quantitat en qualitat, en què una sèrie de canvis aparentment insignificants acaben, arribat un punt crític, produint un canvi qualitatiu. Per a aquests “experts”, però, el pensament dialèctic és un llibre tancat amb pany i clau. 

Malgrat tot, molt ocasionalment, són capaços d’arribar a una idea correcta. El 28 de juny, el Financial Times, publicava:

“Aquesta nova època del món està creant enormes desafiaments. És possible, potser fins i tot probable, que el sistema mundial s’ensorri”.

Superficialment, aquesta predicció sembla improbable. Però si profunditzem una mica més, veurem que, en realitat, és força encertada.

És cert que les condicions objectives varien d’un país a un altre. Els esdeveniments poden moure’s ràpidament o a un ritme més lent. Però a tot arreu la situació avança en la mateixa direcció: cap a una major inestabilitat i una enorme intensificació de les contradiccions a tots els nivells, preparant el camí per a grans explosions socials i polítiques. 

Ja hem vist això a principis d’any al Kazakhstan, o aquest estiu a l’Equador i Sri Lanka. Aquests no són fets aïllats. Més aviat, s’assemblen als primers trons que anuncien l’arribada de la tempesta.

La guerra a Ucraïna

L’element dominant a la situació mundial és la guerra a Ucraïna. Hi ha una vella dita: «Qui juga amb foc, normalment s’acaba cremant». Aquest excel·lent consell sembla haver estat oblidat per la burgesia i els seus estrategs. Ara estan aprenent aquesta lliçó de la pitjor manera.

És impossible ser precís sobre els esdeveniments. No obstant, un recent informe de funcionaris d’intel·ligència ucraïnesos i occidentals revela que les tropes ucraïneses estan patint pèrdues massives. Les forces russes les superen 20 a 1 en artilleria i 40 a 1 en municions. Diàriament moren prop de 200 soldats, i 1.000 ucraïnesos són trets del combat cada dia, comptant els ferits. Aquesta és una posició insostenible. Per primera vegada des que va començar la guerra, hi ha preocupació per la deserció.

Mentrestant, Zelensky exigeix més armes i diners. El ministre de defensa d’Ucraïna, Oleksiy Reznikov, recorda als ministres occidentals que van prometre que el seu suport militar a Ucraïna “mai no s’aturarà”. Però això encara està per veure! Els Estats Units i Europa han donat milers de milions de dòlars en ajuda a Ucraïna, una immensa despesa, fins i tot per al país més ric del món. 

Les esquerdes comencen a emergir

Mentre Kyiv perd terreny, les sancions econòmiques a Rússia no van segons l’esperat. De fet, segons Reuters, “Rússia pot estar obtenint més ingressos dels seus combustibles fòssils ara que poc abans de la invasió d’Ucraïna [perquè]… L’augment dels preus compensen els esforços occidentals per restringir les vendes”.

En aquest context, els EUA i els seus aliats ni tan sols es posen d’acord sobre els objectius reals de la guerra. Biden ha defensat “la preservació d’una Ucraïna lliure i independent”. Tanmateix, França i Alemanya diuen sovint que Rússia no ha de guanyar, però no diuen que això s’ha de traduir en la victòria d’Ucraïna.

S’estan obrint divisions tant dins dels Estats Units com entre els EUA i els seus socis europeus. Fins i tot a la Casa Blanca s’expressen dubtes sobre les perspectives de la guerra. Segons la CNN: “Els assessors de Biden han començat a debatre internament si Zelensky hauria de modificar la seva definició de ‘victòria’, ajustant-se a la possibilitat que el seu país es vegi reduït irreversiblement”.

Alhora, l’opinió pública es torna contra la guerra, i contra l’administració Biden en general. Una recent enquesta indicava que la majoria dels nord-americans creuen que les sancions danyen els EUA més que a Rússia (el 56% front el 42%), que “està bé que els EUA deixi que Ucraïna perdi davant Rússia” (45% front 40%) i que – el nostre èmfasi – “seria millor” fer fora a Biden de la Casa Blanca que a Putin del Kremlin (56% contra 43%).

La unitat nacional es converteix en el seu contrari

La dialèctica ens ensenya que, sovint, les coses tard o d’hora es converteixen en el seu contrari. A mesura que la crisi s’aprofundeixi, el suport a Ucraïna, lluny de fomentar la “unitat nacional”, es convertirà en una qüestió política divisiva, agreujant les tensions socials i polítiques, tant dins com entre els diferents països.

Els imperialistes no volen mostrar-se públicament pressionant Zelenski per aconseguir un acord amb Moscou. Tanmateix, els burgesos europeus estan sota el xantatge energètic de Rússia i pressionaran a Kíev per arribar a un acord. Aquesta idea posa dels nervis a Kíev. Un portaveu del govern advertia: “Ens diran que hem d’aturar la guerra que està causant problemes alimentaris i econòmics”. Això és precisament el que diran. De fet, en privat, ja ho diuen. I al final, això és el que passarà.

Europa depèn molt del gas rus. Si els russos tallen el subministrament de gas a Alemanya aquest hivern, el resultat serà una catàstrofe econòmica, amb una predicció de caiguda del 12,5% de l’economia, i una pèrdua de 5,6 milions de llocs de treball. No és estrany que vulguin un acord!

No és possible predir el resultat precís de la guerra. Però sigui quin sigui, significarà inevitablement més inestabilitat i una crisi més profunda. Si Rússia perd, significarà l’enfonsament de Putin i l’inici d’una revolució a Rússia. Però si Rússia guanya, serà un cop duríssim per a l’imperialisme occidental. Qualsevol resultat tindrà conseqüències revolucionàries.

EUA i Xina

Un efecte molt important de la guerra ha estat empènyer la Xina a una aliança més estreta amb Rússia. 

Ara que l’atenció dels Estats Units està fixada en Rússia, creixen els temors que la Xina pugui tenir la temptació de fer un moviment a Taiwan. Això ha provocat una reacció nerviosa a Washington, advertint que els EUA estarien disposats a enviar-hi tropes per evitar una presa de control xinesa. Aquest nerviosisme va trobar la seva expressió a la cimera de l’OTAN a Madrid, en què, per primera vegada, va incloure’s la Xina com una de les prioritats estratègiques, i en el recent viatge de Nancy Pelosi a Taiwan.

En el passat, les tensions entre els EUA i la Xina ja haurien portat a la guerra. Això queda descartat per l’equilibri real de forces. Però les tensions entre els EUA i la Xina estan destinades a augmentar contínuament.

L’economia mundial

Els titulars dibuixen un quadre ombrívol. El nerviosisme de la burgesia troba la seva expressió en la volatilitat de les borses mundials. Les accions nord-americanes han caigut una cinquena part durant els primers 6 mesos de l’any, la pitjor cotització des de 1962. La conseqüència més probable serà una recessió global. A l’eurozona, la inflació supera el 9%, xifres que són molt majors per als productes bàsics. L’economia britànica ja es dirigeix ​​a una recessió abans de finals d’any. 

Mundialment, els nivells de deute públic i privat respecte el PIB són molt més alts avui que en el passat, havent augmentat del 200% el 1999 al 350% actual. Una combinació de l’enduriment de la política monetària i l’augment dels tipus d’interès conduirà a les llars, empreses i governs endeutats a la fallida i l’impagament. La inversió s’aturarà i l’atur augmentarà bruscament.

Nouriel Roubini, reconegut economista burgès, resumeix molt bé la situació:

“L’espai per a l’expansió fiscal serà més limitat aquesta vegada. La major part de la munició fiscal s’ha utilitzat, i els deutes públics s’estan tornant insostenibles…” “Les coses empitjoraran molt abans que millorin”.

La crisi del capitalisme, accelerada per la guerra, també està fent estralls als països de l’Orient Mitjà, Àsia i Amèrica Llatina. Per a aquests països, la perspectiva és un malson.

Els preus dels principals cultius han augmentat un 40% en els últims cinc mesos. Segons l’ONU, “44 milions de persones a 38 països es troben en nivells d’emergència de fam”. Davant l’opció d’alimentar les seves poblacions o pagar els seus creditors internacionals, els governs optaran pel primer. Però l’agitació social i política relacionada amb l’escassetat d’aliments i l’augment dels preus ja ha començat a provocar desenvolupaments revolucionaris.

Sri Lanka

Sri Lanka és el millor exemple d’això, mostrant amb quina rapidesa es pot desenvolupar una situació revolucionària.

El moviment de masses ja havia forçat la fugida del president Gotabaya Rajapaksa quan van assabentar-se d’un complot per instal·lar en el seu lloc el primer ministre Ranil Wickremesinghe, iniciant-se una insurrecció.

Les masses van enfrontar-se a canons d’aigua i gasos lacrimògens, però res va poder aturar-les. Aquí veiem el poder colossal de les masses. Sense direcció, sense organització i sense un programa clar, les masses van enderrocar el govern. Però els esdeveniments a Sri Lanka ens ensenyen quelcom crucial: sense una direcció a l’alçada dels esdeveniments, la revolució no pot triomfar. 

El poder era als carrers esperant que algú l’agafés. Hauria estat suficient que els líders de les protestes diguessin: “Ara tenim el poder. Som el govern”. Però aquestes paraules mai es van pronunciar. Les masses van tornar a casa i es va permetre que el vell poder tornés. 

Tanmateix, la revolució a Sri Lanka no ha acabat. Els problemes subjacents que la van provocar no s’han eliminat. La revolució tornarà, a un nivell encara més alt.

Sri Lanka va ser el primer país des de l’inici de la guerra a Ucraïna a anunciar l’incompliment del seu deute. Però no serà l’últim. Bloomberg adverteix que 19 països, amb una població de 900 milions de persones, tenen un risc real d’incompliment. En aquest context, Sri Lanka ens dóna una imatge precisa del que passarà en un país rere l’altre. Arreu, la desesperació de les masses està preparant el terreny per a explosions revolucionàries.

Els Estats Units d’Amèrica

La crisi afecta tots els països, dels més pobres als més rics. La inflació als EUA s’acosta ara al 9%, la més alta en 40 anys. I hi ha un poderós descontentament: el 85% dels nord-americans creuen que el país va pel camí equivocat.

Alhora, la classe obrera comença a despertar després d’un període llarg de letàriga. El recent moviment per sindicalitzar els treballadors d’Amazon i Starbucks, que ara s’inicia també a Apple, indiquen un renaixement del front industrial. 

Això comença a preocupar els estrategs del Capital. Una enquesta recent mostrava que el 28% dels nord-americans tenen tan poca fe en el seu govern que “pot ser necessari prendre les armes” contra el govern. La creixent alienació i odi cap a l’establishment, tant contra els demòcrates com els republicans, està sembrant les llavors d’una immensa explosió social que inevitablement germinaran en una etapa determinada.

Europa

Davant de tots aquests problemes, l’últim que necessita Europa és el trastorn polític i la desunió. Però aquesta és la imatge que veiem a tot arreu.

El deute públic d’Itàlia se situa ara al 150% del PIB. Això és insostenible. Però per reduir-lo caldran retallades profundes i atacs a la classe obrera, i per això la burgesia italiana necessita un govern fort. Però un govern estable és impossible d’aconseguir en la profunda inestabilitat política en que es troba immers el país. La caiguda de Draghi és un indici més d’això.

A França hi ha processos similars. Macron no va aconseguir la majoria a les eleccions legislatives, perdent el control de l’Assemblea Nacional. El seu govern serà un de crisi des del primer moment. L’elevat nivell d’abstenció, un 53% a la primera volta i un 56% a la segona, mostren la davallada del suport als partits existents i l’statu quo.

A Gran Bretanya, la dimissió de Boris Johnson reflexa l’aprofundiment de la crisi del capitalisme britànic. Gran Bretanya, una vegada el país més estable d’Europa, avui és probablement el més inestable. Oh sí, les coses es converteixen en el seu contrari! En un país on el nivell de vagues ha estat històricament baix, ara tenim la primera vaga nacional del ferrocarril en 30 anys, secundada per 40.000 treballadors. Paral·lelament, hem vist moviments dels conductors d’autobusos, de l’aeroport, de la construcció i de correus. Funcionaris, professors, i fins i tot advocats estan en lluita!

La perspectiva d’una recuperació del front industrial és la mateixa a la resta d’Europa, també a l’Estat espanyol, on vam veure’n les primeres espurnes a Cádiz a finals de l’any passat, al metall de Cantàbria o, més recentment, a la Mercedes de Gasteiz.

Amèrica Llatina

L’Amèrica Llatina en conjunt s’enfronta a una gran crisi econòmica i social. Els que viuen en condicions de pobresa extrema han passat de l’11,4% de la població a gairebé el 15%, i 7,8 milions de persones més pateixen avui “inseguretat alimentària”, arribant a un total de 86,4 milions de persones. Això agreujarà totes les tensions socials a un país rere l’altre, com ja veiem a Colòmbia i l’Equador.

A Colòmbia, la victòria de Gustavo Petro representa un punt d’inflexió important, amb grans implicacions per a la resta d’Amèrica Llatina. Petro va respresentar un vot contra la corrupció, la pobresa, la desigualtat, i per un canvi. Però quin tipus de canvi es pot esperar de Petro és una altra qüestió! 

És significatiu que els Estats Units celebrés la victòria de Petro. El veuen com la millor manera de mantenir les masses sota control. Però la paciència de les masses no és il·limitada. Quan les deficiències de Petro es facin evidents, es prepararà el camí per a un nou període de moviments revolucionaris massius en un pla encara més alt.

Alhora, a l’Equador, el “paro” nacional va plantejar la qüestió de qui governa la societat. Però aquesta qüestió no s’ha resolt. Aquest atzucac pot provocar cansament i desmobilització, i conduir a una derrota.

Aquest és el problema central: arreu veiem l’existència d’un gran ferment, amb les condicions objectives madures per a la revolució. Però el factor essencial –el subjectiu– no es correspon en absolut amb les condicions objectives.

El factor subjectiu

Els dramàtics esdeveniments que es despleguen davant dels nostres ulls són les convulsions d’un vell món que està morint i d’un de nou que lluita per néixer. El que manca és una direcció revolucionària que, armada amb el programa correcte, porti al proletariat a la victòria en la seva tasca històrica d’enderrocar el capitalisme. Aquest programa és el programa del Socialisme, que defensem des del Corrent Marxista Internacional a prop de 50 països.

Tenim les idees correctes. Però això no és suficient. Aquestes idees s’han de transformar en militants. Només així podrem intervenir decisivament en les grans oportunitats que es preparen. Hem de concentrar totes les nostres forces en la construcció de la Internacional revolucionària. Aquest és el nostre repte. És una cursa contra el temps. Res ha d’interposar-se en el nostre camí. Si estàs d’acord amb nosaltres, uneix-te al Corrent Marxista Internacional!

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí