Junts, escuders de la patronal, vota contra la reducció de la jornada laboral

El passat 10 de setembre va caure el projecte de llei per reduir la jornada laboral a 37,5h setmanals, amb els vots en contra de PP, VOX i Junts.

Cap dels 2 partits de la dreta espanyola que s’han oposat al projecte de llei han sorprès amb la seva postura. Junts però, soci d’investidura del govern, ha estat el factor decisiu i el centre del debat.

 

Junts, socorrista al Congrés de la patronal catalana

Aquest projecte de llei és una reforma substantiva perquè ataca el cor mateix de la contradicció del capitalisme senil: la possibilitat d’una vida millor impedida pels beneficis dels capitalistes. Els quatre milionaris que s’apropien rapaçment de l’abundant riquesa creada pels treballadors suposen el veritable sostre de les millores en les condicions de vida i de treball del proletariat.

Defensant aquests quatre paràsits, tenim a la dreta, el principal fre per l’assoliment de qualsevol reforma pels treballadors. PP i Vox continuen la seva estrategia de pressió al govern en tots els fronts, per sobre de tot quan es tracta de defensar els interessos capitalistes. El seu caràcter burgès anti-obrer ha quedat exposat una vegada més.

En canvi, Junts, soci d’investidura del govern actual, prenia un camí diferent. Tot i les negociacions, va votar-hi també en contra, situant-lo obertament del cantó del capital contra l’immens suport de la classe obrera. Les declaracions de Míriam Nogueras, la portaveu de Junts al Congrés, sobre el motiu del rebuig de la reducció apuntaven a les característiques particulars de la producció a Catalunya. Declarava que al territori català el 98% de les empreses són petites i mitjanes, i que els productors de riquesa són els comerços de barri.

Com totes les bones falàcies, aquesta s’amaga sota una veritat: la major part de les empreses a Catalunya són petites i mitjanes empreses. Tanmateix, l’argument es basa, en primer lloc, en obviar que la majoria de la societat siguin treballadors assalariats, i en segon lloc en negar el paper que hi juga en aquesta. A Catalunya, el 79% de la població activa és assalariada, és a dir, treballa o bé per un empresari privat o bé per l’administració pública. Per tant, són aquestes 3,3 milions de persones les que mouen les palanques de la societat catalana, i entre elles es troba la veritable majoria del “teixit productiu català”. I com va quedar més que demostrat durant la pandemia, res funciona sense l’amable permís de la classe treballadora: els banquers, especuladors, grans burgesos en general estaven confinats mentre que els treballadors del transport, sanitaris, producció essencial, etc. continuaven treballant. És la classe treballadora qui realment crea la riquesa en la societat capitalista.

Nogueras vol convèncer a tothom que tot empresari és la carnisseria del barri i no guanya prou; un discurs reaccionari que amaga la realitat del capital a Catalunya. Mentre que és cert que la majoria d’empreses són petites i mitjanes empreses, són les grans empreses les que generen el major nombre de beneficis i dominen els mercats. Aquestes grans empreses són les principals beneficiades de la caiguda de la reforma.

Són aquestes grans empreses les que pressionen les petites i mitjanes en la competència mercantil, però en condicions totalment desiguals; són les que cobren un lloguer cada vegada més car, les que imposen condicions contractuals impossibles o com a mínim d’una exigència brutals, són els grans bancs qui busquen exprimir-les al màxim amb crèdits cars, condicions molt favorables als seus interessos, etc.

Nogueras no només amaga a la patronal catalana darrere el negoci de barri, sinó que també li nega als autònoms les condicions que necessiten els petits negocis per sobreviure. Al petit comerç familiar de barri sense treballadors assalariats, que constitueixen el 49% de les empreses del territori català, no li importa la jornada laboral dels treballadors de les empreses milionàries. El que necessita és un crèdit accessible amb tipus d’interès acceptables, lloguers assequibles, i altres facilitats econòmiques, així com que els seus veïns i veïnes tinguin salaris prou bons per anar a comprar als seus negocis, totes elles coses que el capitalisme els hi està negant. Per tant, la política econòmica de Junts, més que protegir al comerç de barri, protegeix a les empreses construides sobre la intensiva explotació dels treballadors, empreses que han augmentat substantivament els beneficis (un 20,8% el 2022 i 15,6% el 2023) malgrat l’estancament dels salaris dels seus treballadors. Són, en primer lloc i sobretot, defensors del gran capital.

El paper de Junts en aquesta qüestió ha confirmat una perspectiva que feia mesos que es manifestava. En un article de l’abril d’aquest any assenyalàvem que Junts havia realitzat un retorn a la dreta fruit de la seva traïció del moviment independentista que, al seu torn, havia eliminat la pressió de base que els havia conduit a l’esquerra en la seva lluita per l’emancipació nacional. Per molt que parlin d’independència, Junts ha abandonat aquesta lluita i ha tornat a la pressió per concessions en competències com la gestió de la migració. El rebuig de la reducció de la jornada laboral és el cas més obert de la defensa dels interessos de la patronal catalana.

La negativa de Junts mostra els colors de classe que sempre havien estat allà i que van frenar el moviment independentista en els seus punts més àlgids i decisius. Amb el seu retorn a l’autonomisme a partir del pacte de Brusel·les, Junts no només ha abandonat la lluita per la independència, sinó que està competint per tornar a ser el representant  de la patronal catalana. Destaca en aquesta instància no només per votar contra els interessos del treball assalariat,  sinó que també per votar juntament amb els partits més reaccionaris i representatius del règim del qual encara “declaren” voler separar-se. Degut a les pressions del moment, han demostrat com la bandera és una qüestió secundaria quan es tracta de defensar els interessos del capital.

 

Per la millora de les condicions de vida dels treballadors, lluita de classes!

La reducció de la jornada laboral és una reforma significativa donat el caràcter fortament explotatiu de l’economia a l’Estat espanyol i suposaria un avenç important en les condicions de vida de les masses treballadores. En tot cas, el problema de la reforma és que es queda curta. S’ha adaptat a un nivell que el PSOE considerava “acceptable” pel capitalisme espanyol passant a una reducció molt baixa de la jornada laboral sense deixar de mantenir el perfil d’esquerres del govern en lluitar per trencar el límit de 40 hores setmanals estable. Cal recordar que la idea inicial era reduir-la a 32 hores, és a dir, un dia sencer per setmana. Aquesta reducció no és una utopia, és una possibilitat material que els capitalistes amaguen per mantenir generosos els marges de beneficis.

Es queda curta també al no abordar els elements fonamentals de l’explotació directa del treballador comú: els salaris precaris, el control desigual de les empreses sobre la distribució setmanal de les hores de treball (per molt que respectin la mitjana anual establerta per la llei) i, especialment, les hores extres. Aquestes últimes, molts cops obligatòries, són el mètode dels capitalistes per forçar jornades laborals extenses que no permeten que el descans real que aquesta pretén aportar arribi al treballador. A més, molts cops són pagades com hores normals o fins i tot no són pagades. Segons CCOO, un 47% dels treballadors que fa hores extres les ha treballat setmanalment sense rebre compensació de cap mena, i el volum d’hores extres treballades actualment a l’estat espanyol suposaria la creació de 170.000 llocs de treball a jornada completa. En resum: les hores extres amaguen l’explotació dels treballadors i prevenen l’accés laboral als treballadors joves.

Les limitacions d’aquesta reforma no són només les xifres, també els mètodes de lluita. Díaz va usar un llenguatge combatiu en el debat del dia 10 i va arribar a afirmar, avançant-se a la derrota del projecte de llei al Congrés, que “hay derrotas que se ganan en la calle”. Els comunistes revolucionaris estem d’acord amb aquest enfocament, però cal palesar que el govern no ha basat la seva lluita per aprovar la reforma en la mobilització de la classe al carrer. Més aviat, ha mirat de dur-la a terme estrictament en línies de consens parlamentari. Si bé el recolzament dels grans sindicats va significar mobilitzacions el dia 10 per pressionar a la victòria del projecte de llei, aquestes mobilitzacions es van limitar al mateix dia 10 i no han continuat. Això està en consonància amb la seva estratègia general, la pau social; l’últim que volen són mobilitzacions al carrer que els pressionin i que se’ls hi puguin escapar de les mans.

Vists els límits del parlament burgès, queda clar que aquesta només podrà ser una conquesta de la classe treballadora a través dels seus propis mètodes de lluita. Amb el massiu suport popular que té una reforma com aquesta, els grans sindicats, els quals ja s’han mobilitzat sota la bandera d’aquesta reducció, poden agitar un programa de lluita basat en la discussió democràtica en assemblees en vistes a preparar mobilitzacions. Un programa com aquest també es pot agitar sobre línies que avancin la lluita més enllà de la mera reducció de 2,5 hores la setmana. No només podria ampliar aquesta reducció i aspirar a conquerir més temps lliure, també podria exigir augments salarials per equiparar el cost de la vida introduint així una escala mòbil de salaris i temps de treball, és a dir, aconseguir un progressiu augment del salari alhora que una reducció de la jornada laboral. Aquest programa podria abordar els motius que amaguen l’explotació exigint l’eliminació de les hores extres i la supervisió sindical de la jornada laboral real que reflecteixi la jornada pactada per evitar abusos i garantir salaris dignes i temps de descans real. És evident que els capitalistes s’escudaran darrere de la manca de beneficis per negar-nos-ho tot i ens faran creure que són els pobres carnissers del barri com ens diu ara Nogueras. Davant d’això, cal reivindicar que obrin els llibres de comptes i demostrin que no poden pagar. En el cas de les grans empreses deficitàries, la defensa dels llocs de treball passaria per l’expropiació sense indemnització (a excepció dels petits accionistes)  sota control obrer del centre de treball.

 

Per la conquesta del treball digne, lluita pel socialisme!

La conquesta d’aquesta reforma seria un gran pas endavant per a l’assoliment d’una vida més digna pels treballadors. Ara bé, cap reforma sota el capitalisme suposa una conquesta permanent. La nostra època està determinada per una crisi orgànica del sistema que es manifesta en l’estancament de salaris i la creixent precarietat dels treballadors en tots els aspectes (accés a l’habitatge, retallades dels serveis socials per augmentar la despesa en armes, etc.). L’assoliment permanent d’una societat que elimini aquesta austeritat (així com la resta de la barbàrie que crea el règim en la forma de guerres, genocidis, desastres climàtics, etc.) només es pot assolir amb l’eliminació de la classe parasitària que domina els mitjans de producció. El socialisme, en tant que posa sota control democràtic de la classe obrera aquests mitjans, és l’únic règim que pot posar les enormes capacitats productives modernes al servei dels interessos de la majoria. Per tant, la conquesta definitiva per un treball lliure i digne és sinònim de la conquesta del socialisme.

Aquesta victòria definitiva, però, requereix la construcció d’un partit independent de la nostra classe que pugui manifestar obertament aquest objectiu contra el domini polític i econòmic de la classe dominant i guanyar amb els mètodes del marxisme a la classe obrera al programa revolucionari que enderroqui aquesta dominació. El partit estaria alliberat de tota la demagogia burgesa (que veiem en els portaveus dels grans capitalistes com Junts) i la conciliació de classes dels reformistes. L’Organització Comunista Revolucionària, secció a l’estat espanyol de la Internacional Comunista Revolucionària, està construint aquesta força política aquí i ara. Si estàs d’acord amb la necessitat històrica d’aquesta tasca, et convidem que t’uneixis a les files dels comunistes, uneix-te a l’OCR!