La CUP i la formació del nou Govern de la Generalitat

La setmana passada gairebé un miler de militants de la CUP vam votar el preacord que la direcció cupaire havia negociat amb ERC, amb una mica més del 59% dels vots a favor. Tanmateix, més del 85% considera que l’acord no és suficient.

Contingut de l’acord

Hem de ser ben clars des del principi: creiem que aquest acord no és suficient. Com és ben sabut, en la lluita de classes, per posicionar-se i desenvolupar perspectives correctes és necessari partir d’una visió general de les condicions materials objectives, tant en l’àmbit internacional com nacional.

En aquest sentit, i com hem explicat anteriorment, la crisi de la pandèmia ha accelerat enormement el procés de descomposició del capitalisme, provocant la pitjor crisi en la seva història. En l’àmbit econòmic, les contradiccions s’acumulen i s’aguditzen, amb una sobreproducció rampant a cada vegada més indústries i uns deutes estatals mai vistos; en l’àmbit social, cada vegada més gent es veu abocada a la misèria i la precarietat, la dona és més oprimida, la classe treballadora més explotada, el jovent és abocat a un carreró sense sortida; pel que fa a la política, en general expressa aquesta decadència del sistema i contribueix a accelerar-la. Aquestes conclusions no només les formulen els marxistes, no; també els burgesos més intel·ligents. La diferència és que nosaltres les analitzem i formulem amb l’objectiu d’acabar amb elles mentre que els burgesos les veuen amb preocupació i fins i tot por.

La crisi del capitalisme mundial ha colpejat de manera particularment dura l’estat espanyol. Aquí no és el moment d’analitzar el perquè; només cal dir que és conseqüència de la relativament feble estructura del capitalisme espanyol (basat en indústries improductives, com el turisme) i de l’endarreriment de la classe dominant espanyola.

A Catalunya, la crisi ha impactat fins i tot amb més força, amb una caiguda del PIB sense precedents, de l’11,4%. A aquesta debacle econòmica s’hi ha d’afegir l’experiència acumulada de les lluites per l’autodeterminació, que fa que la situació sigui encara més explosiva que a altres zones de l’estat. El recent moviment per l’alliberament d’Hasél i per la llibertat d’expressió no només va ser molt combatiu, sinó que també va virar ràpidament d’una lluita básicament democràtica a una lluita que combinava demandes democràtiques amb reivindicacions socials: posar fi a la precarietat del jovent, regulació dels lloguers, aturar els desnonaments, etc.

Així doncs, el context a l’estat espanyol, i particularment a Catalunya, és de profunda crisi i de salts qualitatius en la consciència de cada vegada més gent, començant pel jovent, que es qüestiona amb més força el capitalisme. Dit d’una altra manera, el procés de polarització que ja venia desenvolupant-se està accelerant-se, tant a esquerra com a dreta. És en aquest context que hem d’analitzar el preacord amb ERC.

Un dels aspectes més destacats de l’acord és el de donar a la mesa de diàleg amb el govern espanyol dos anys de marge. Tot i que la direcció cupaire afirma que no hi confia i que aquests dos anys serviran per a preparar el terreny per un embat democràtic, la realitat és que la CUP renunciem a un dels pilars del nostre programa i estratègia, com a mínim durant dos anys. Per a la gent normal i corrent, és difícil entendre com desde la CUP reivindiquem la lluita al carrer i la unilateralitat per assolir la independència per després acceptar la mesa de diàleg, encara que no hi participem i dubtem de la seva eficàcia. 

En realitat això vol dir acceptar, encara que sigui de manera temporal, l’estratègia d’ERC. Ens hem de preguntar, de què ha servit la mesa de diàleg que es va constituir fa més d’un any? La mesa amb prou feines s’ha reunit i no hi ha hagut cap avenç en cap dels temes previstos. És més, en aquest període hem vist la inhabilitació del president Torra, la Fiscalia de l’Estat demanant la revocació del tercer grau dels presos polítics, i la Mesa del Congrés rebutjant la discussió d’una proposta d’aminista. De què serveix allargar aquesta pantomima dos anys més? Si ERC no vol abandonar-la, el que la CUP hauríem de fer és explicar-ho públicament, no firmar un acord que dóna dos anys més de vida a una farsa. 

Assumim, però, que la CUP renuncia a aquest aspecte central a canvi de conquestes en altres àmbits. És així? Sobre la crisi de l’habitatge, particularment sobre els desnonaments, l’acord diu que no hi haurà intervencions de la BRIMO/ARRO quan hi hagi famílies o persones vulnerables, cosa que és positiva, però també implica que sí que hi haurà desnonaments (“desplegar les eines” per suspendre els desnonaments és una promesa buida). 

Sobre la repressió de la Generalitat a activistes (perpretrada per ERC i Junts al govern), es diu que la Generalitat es retirarà de les acusacions sempre que “no hi hagi lesions a agents acreditades”- un podria pensar que la direcció cupaire no ha participat en mobilitzacions on la policia acredita falsament que ha patit una lesió, o fins i tot que l’acredita a conseqüència dels cops de porra que han propinat! Sobre la suspensió del FOAM, i no pas la seva eliminació, es diu que durarà “mentre no sigui públic el protocol” (!). 

Pel que fa a altres aspectes, el més destacat és l’increment de la plantilla sanitària, un compromís positiu, però que dista molt de l’exigència al programa presentat a les eleccions de nacionalitzar la sanitat privada. En resum, la majoria dels altres acords són declaracions de bones intencions sense concreció, com per exemple “marcar l’objectiu d’arribar al 25% pressupostari” per la sanitat.

En definitiva, donades les condicions objectives de profunda crisi, on consignes com acabar amb els desnonaments, dissoldre la BRIMO, nacionalitzar la sanitat privada són reivindicacions sorgides del moviment i amb un ampli suport, pensem que l’acord és un error. No només perquè la CUP ha aigualit aspectes centrals del seu programa i reivindicacions per engrunes, sinó perquè es fa a canvi d’un pacte de legislatura amb un partit que no vol ni pot fer front a la crisi del sistema defensant els interessos de la classe treballadora i el jovent. A més a més, es deixa la porta oberta per a una possible entrada al govern.

Aquesta frase de Trotsky, aplicada als dirigents petits burgesos d’ERC i sobre el preacord, és adient:

“Per tal de garantir el triomf dels seus interessos en grans qüestions, les classes dirigents es veuen obligades a fer concessions en qüestions secundàries, naturalment, sempre que aquestes concessions es conciliïn en la comptabilitat.” La seva moral i la nostra, Trotsky, 1938.

Tàctica correcta

Dit tot això, nosaltres no ens oposem a arribar a acords sobre punts concrets amb ERC per facilitar la investidura. Aquesta posició parteix de dos elements principals: per un cantó, com a revolucionaris, volem i estem obligats a lluitar en qualsevol ocasió i sobre qualsevol tema que faci avançar i millorar les condicions materials de la majoria oprimida i explotada; per altra banda, perquè hem de comprometre a la pràctica els polítics porucs i traïdors d’ERC, que es reivindiquen d’esquerres per aplicar en última instància una política pro capitalista.

Donats els resultats de les eleccions, amb una majoria d’esquerres, independentista, amb la victòria d’ERC i en aquest context de profunda crisi, pensem que la CUP s’hauria d’haver presentat a les negociacions amb un llistat de reivindicacions concretes i fermes: retirada de la Generalitat en totes les acusacions, prohibició de tots els desnonaments, nacionalització de la sanitat privada, dissolució de la BRIMO, no al pagament del deute, prohibició de tots els acomiadaments, nacionalització de les empreses estratègiques. Sobre aquesta base, els dirigents de la CUP mostrarien als seus electors, i també als electors dels altres partits d’esquerra, que la CUP està compromesa amb la seva classe, i que defensa reivindicacions mínimes sorgides del mateix moviment com a resposta a la crisi orgànica del capitalisme.

Si ERC accepta aquestes reivindicacions mínimes, la CUP vota a favor de la investidura i passa a l’oposició per exigir i contribuir al seu compliment, mentre que a la vegada critica les polítiques pro burgeses del govern i planteja la seva alternativa. Si ERC no accepta, la CUP explica públicament els seus arguments: la necessitat d’aquestes reivindicacions, el caràcter petit burgès i obedient als grans burgesos dels dirigents d’ERC, la devastadora crisi del sistema i la necessitat d’una alternativa revolucionària. Com a compromís amb el votant independentista i per evitar noves eleccions, facilita la formació del govern amb l’abstenció crítica i passa a l’oposició.

Entrar al govern?

A l’altre cantó de l’argument, els companys de Poble Lliure defensen la necessitat de la “unió estratègica independentista”. Com a conclusió lògica d’aquesta posició, els companys creuen que l’acord és insuficient i reivindiquen com a mínim l’entrada de la CUP al govern, per “fiscalitzar i forçar el compliment”. Guanyem també està a favor de l’entrada al govern. Cal parlar clar: això seria un error catastròfic per a la CUP.

Com han demostrat els fets (que són ben tossuts), tant ERC com Junts són partits de caràcter petit burgès, que defensen la democràcia i la lluita independentista en abstracte. Durant els auges de la lluita per la república catalana, quan la qüestió es va plantejar de manera aguda entre la majoria oprimida al carrer organitzant-se i lluitant pels seus drets democràtics i millores socials i la classe dominant emprant la violència per defensar els seus interessos i aixafar el poble, els dirigents d’ERC i Junts van capitular o van desaparèixer de l’escena. Quan el moment era al seu punt àlgid, a l’octubre del 2017, no hi va haver-hi direcció, sinó traïció encoberta. Marx, al seu llibre clàssic el 18 Brumaire, va caracteritzar així la petita burgesia en circumstàncies amb molts paral·lels:

“Però les amenaces revolucionàries del petit burgès i dels seus representants democràtics són simples intents d’intimidar l’antagonista. I quan s’han topat amb un carreró sense sortida, quan s’han compromès prou com per fer necessari activar les seves amenaces, duen a terme les seves amenaces de manera ambigua que no evita res més que els mitjans per a la fi i intenta trobar excuses per sucumbir. L’enrenou previ que anunciava el combat s’esvaeix en un grinyol pusil·lànime tan aviat com ha de començar la lluita, els actors deixen de prendre’s seriosament i l’acció s’ensorra completament, com una bombolla punxada.”

Com hem explicat moltes vegades, la lluita per la República catalana és una tasca revolucionària. El capitalisme espanyol, i la seva fisonomia en el règim del 78, té la seva base històrica en el centralisme burocràtic mitjançant la repressió. La unitat d’Espanya és un pilar fonamental, per sobre de tot material. Així doncs, per assolir la independència catalana és necessari emprar mètodes revolucionaris i basar-se sobre l’única classe capaç de lluitar i vèncer el capitalisme espanyol (i català), la classe obrera. En conseqüència, la CUP ha de defensar una política de i per la classe obrera per assolir la república catalana, és a dir, vincular la lluita per la independència a la lluita per la transformació social en interés de la majoria; la “unitat estratègica” ha de ser construïda i desenvolupada sobre la base de l’internacionalisme, i no pas del nacionalisme; de la lluita de la classe treballadora catalana, tant la que parla català com castellà; de la unitat del proletariat català amb la classe treballadora de la resta de l’estat per lluitar i acabar amb l’enemic comú, el règim del 78 i els grans empresaris que el sostenen i a qui serveix. 

A part de la qüestió independentista, els companys de Poble Lliure farien bé d’estudiar l’experiència per la qual està passant UP al govern central. Per formar el govern “més progressista de la història”, UP va aigualir el seu programa per deixar-ne només les parts menys amenaçadores als interessos dels rics. Formant part del govern, UP ha estat lligat de mans i peus, sense poder criticar públicament les mesures en les que no estava d’acord, ni fer servir la mobilització al carrer per pressionar-lo.

Ara, després d’empassar-se unes quantes humiliacions i de capitular en unes altres, veuen com el PSOE no està disposat a complir ni tan sols les parts (aigualides) de l’acord: derogació de la llei Mordassa, derogació de la reforma laboral, regulació del lloguer, etc. Al contrari, com en tots els altres països avançats, les polítiques del govern central han variat poc en la seva defensa del sistema: economia per sobre de la salut. Dit de passada, la sortida d’Iglesias del govern central no és una casualitat: surt abans que sigui massa tard.

El que precisament ens ensenya aquesta experiència és que el camí a l’infern està ple de bones intencions. UP volia entrar al govern per fer virar el PSOE a l’esquerra i forçar-lo a aplicar reformes progressistes. El procés real és el contrari, l’adaptació d’UP al règim. I no podia ser d’una altra manera: o bé es defensen els interessos dels explotadors o bé els interessos dels explotats, no hi ha punt intermedi, sobretot amb un rerefons d’augment de la lluita de classes i explosions socials. 

La CUP, doncs, si entrés al govern, es trobaria una situació amb molts paral·lelismes: profunda crisi econòmica, malestar social, empresaris organitzats i amb objectius clars, en minoria i en coalició amb un partit, ERC (fins i tot sense Junts) que es plega als interessos dels rics. Hauria d’assumir la responsabilitat per les inevitables capitulacions i sacrificaria alhora la seva llibertat de crítica. Insistim, entrar al govern seria un error catastròfic.

Com avançar

La CUP en el seu conjunt, però especialment la seva direcció, ha de confiar en les seves pròpies forces, i, per sobre de tot, en la classe treballadora. Les eleccions i les institucions burgeses només són un dels fronts de la lluita de classes, i no el principal; la lluita al carrer i als llocs de treball esdevindran la principal arena de batalla entre les classes. El període al qual hem entrat és un de grans explosions socials, de polarització a esquerra i a dreta, de salts endavant en la consciència dels oprimits.

En això coincidim amb els companys d’Endavant quan en la seva valoració dels resultats electorals senyalaven: 

“Només a partir d’una acció institucional que passi de ser altaveu a ser catalitzador de les lluites socials, reforçant el seu desenvolupament en el marc del projecte polític de la independència per canviar-ho tot, podem aspirar a créixer i disputar l’hegemonia tant del sobiranisme governamental com dels fronts amplis d’esquerres sota tutela del PSOE. Apostem, per tant, per una CUP que esdevingui alternativa popular i rupturista, i no pas la crossa d’un govern autonòmic que no resoldrà les necessitats bàsiques de les classes populars; un govern que legislarà en favor de les elits, i que tampoc no podrà avançar en l’autodeterminació fins que no accepti que la revolució política que suposa la ruptura amb l’estat implica forçosament canvis socials profunds, que posin l’economia al servei de les necessitats de les classes populars.” (Les eleccions i l’alternativa popular i rupturista)

El programa presentat a les eleccions és una base sòlida per avançar, sobretot en les reivindicacions de nacionalitzacions, habitatge, etc. Armats amb aquest programa, la CUP ens hem de fixar l’objectiu d’esdevenir la direcció del moviment independentista contra el règim del 78. Per assolir aquest objectiu, és necessari plantejar una política netament de classe (sense descartar fronts únics per a qüestions concretes, com ara davant la repressió del règim, l’embat democràtic, etc), explicar pacientment però fermament que ERC i Junts són dos partits petits burgesos que no volen ni poden assolir la república i que en última instància defensen la propietat privada i el capitalisme, contribuir i dirigir l’organització de la classe treballadora en tots els àmbits possibles i plantejar sense embuts una perspectiva revolucionària. La Història ens ho exigeix, perquè la putrefacció del capitalisme planteja només dues opcions, el socialisme o la barbàrie.