L’acte del Poliorama: una ocasió perduda

Aquest vespre del 19 de desembre 2018 alguns camarades de la CUP que editem Revolució hem anat a l’acte de presentació de la campanya Alcem-nos al Teatre Poliorama. Hi anàvem amb la il·lusió que ens donés una injecció d’energia militant per a la imminent jornada de lluita del proper divendres 21D. 

Ens esperàvem que els ponents, millor dit els nostres dirigents, ens donessin unes consignes clares per intervenir en aquest combat, per convèncer més treballadors a sumar-se a la lluita per tombar el règim del 78 i construir la república socialista. Al cap i a la fi, aquests actes serveixen per això, per engrescar la militància, orientar-la i enfortir les armes que tenim, que son les nostres idees i el nostre programa polític.

El nostre desig però no ha estat atès i aquest acte finalment s’ha semblat més a un acte de campanya electoral que no pas a una vigília d’una mobilització decisiva. Els parlaments han estat en la seva majoria abstractes i de resum d’allò que ja ha passat, sense donar cap perspectiva per al moviment, cap consigna pràctica davant la lluita decisiva que serà el 21D.

Ens els últims mesos, arran del retorn a l’autonomisme d’ERC i el PDECAT, és a dir de la traïció de l’actual direcció del moviment republicà al mandat i esperit de l’1O, hi ha hagut un procés de clarificació de classe en el si del moviment. Això ja ho vam poder veure gràficament amb l’actuació dels Mossos contra els manifestants antifeixistes que s’oposaven a les provocacions de Jusapol el Setembre i en els darrers dies la repressió contra els antifeixistes que rebutjaven Vox a Girona i a Terrassa. Amb l’impuls de la vaga dels metges, d’altres lluites de diferents sectors de la classe treballadora, de la lluita dels estudiants, s’ha obert una escletxa entre aquesta classe treballadora farta de pagar la crisi del capitalisme i els buròcrates petit burgesos d’ERC i el PDECAT. Ells, mentres s’omplen la boca de simbología republicana, de facto pacten entrebancs amb el govern de Madrid i intenten desmobilitzar la lluita per tranquil·litzar els seus amiguets empresaris. Aquesta és la situació més madura perquè la CUP els disputi la direcció del moviment, exposant la seva traïció i els seus retrocessos cada cop que facin un pas enrere.

Sorprèn que a l’acte del Poliorama no hi hagi hagut ni una critica a ERC ni el PDECAT (uns dies abans de què participen a l’entrega de premis Ferrer Salat  amb els ministres de l’Estat i la gran patronal catalana!), de fet no han sigut ni tan sols esmentats. Gairebé en totes les intervencions semblava que es parlés des d’una unitat orgànica de totes les forces independentistes, com si estiguessim encara en la línia del “bloc nacional”, de la qual ja es va fer autocrítica.

Creiem que la unitat davant de la repressió de l’Estat és important, a l’hora de de denunciar el caràcter polític del judici de l’1O i de lluitar per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Fer front únic però no significa dissoldre les pròpies diferències polítiques en nom d’un comú denominador genèric. Es pot “colpejar units i marxar separats”, com diu la forma històrica del front únic del moviment obrer. Demanar l’alliberament dels presos no significa adoptar-ne cegament les postures polítiques. La línia de l’actual direcció no està a l’alçada del nostre poble combatiu, de les persones que s’han deixat la pell en les jornades d’octubre de l’any passat i que encara participen activament a les mobilitzacions dels CDRs i a les manifestacions massives convocades per les entitats independentistes.

Els altres grans absents de les intervencions dels ponents han sigut els CDRs que no han sigut esmentats ni una sola vegada. Sovint hem dit que els CDRs són l’òrgan més combatiu del moviment, bastit des de baix al caliu de la lluita. És veritat que últimament s’han anat buidant, sobretot com a conseqüència de la frustració per la traïció de la direcció d’ERC i el PDECAT, i també a falta d’un treball d’hegemonia política per part de l’Esquerra Independentista. Però  amb els esdeveniments que s’acosten, sobretot com a conseqüència de la repressió del moviment, és d’esperar que es tornin a omplir perquè son el lloc on la gent naturalment va quan es desperta a la lluita. Tal és la seva autoritat, guanyada en la lluita de l’octubre 2017, que els ha consolidat com a estructures de referència de les capes més combatives del moviment.

Als CDRs hi manca debat polític, falta estructurar-se per fer el pas endavant cap a dirigir el moviment republicà. Cal enfortir-los i tornar-los d’una eina de combat en una alternativa de poder. Els camarades que escrivim aquesta revista pensem que el pas més adient per això seria la convocatòria d’un Congrés Nacional per debatre un programa de ruptura socialista amb l’Estat i el capitalisme, i per triar una direcció a l’alçada de les tasques que tenim davant nostre.

Si la CUP a la tardor del 2017 va tenir la previsió i valentia d’impulsar-los, d’avançar la consigna de la vaga general i, a través de les paraules de la companya Anna Gabriel, d’explicar com els CDRs eren l’embrió del contrapoder popular, com pot ser que ningú no hagi parlat d’ells a l’acte del Poliorama?!

Tampoc s’ha parlat massa de l’internacionalisme, ni s’ha apel·lat suficientment a la classe treballadora i al jovent de la resta de l’Estat. L’internacionalisme no només és una qüestió moral, té una importància pràctica cabdal. El nostre enemic, el règim del 78, és poderós i despietat. Necessitem trobar aliats fora de Catalunya per soscavar el règim, per erosionar la seva base social. Hem de postular-nos com la punta de llança d’una lluita generalitzada contra aquest règim corcat i reaccionari, trencant amb el cordó sanitari amb què l’Estat vol aïllar Catalunya. Les recents consultes republicanes a universitats, barris i pobles de tot l’estat i les mobilitzacions espontànies contra l’entrada de Vox al parlament andalús mostren que en alguns sectors trobaríem un terreny abonat.

Les úniques intervencions que per a nosaltres s’han diferenciat del to general han sigut les de les camarades Montse Castanyé (de Càrnies en Lluita i la COS) i l’ex diputada de la CUP Isabel Vallet. La primera amb la seva ràbia obrera que surt des de l’experiència directa de la lluita de classes i la segona amb un discurs que ha subratllat com els esdeveniments d’aquest any han demostrat que no es pot separar l’alliberament nacional de l’alliberament social.

Les mobilitzacions del cap de setmana anterior a l’1O del 2018,  del mateix 1O, la anteriorment esmentada vaga de l’atenció primària van marcar un punt d’inflexió en l’escenari polític català. Les càrregues dels Mossos d’Esquadra del dissabte 29S i de l’aniversari de l’1O van ensenyar el veritable caràcter del govern de la Generalitat: un govern “efectiu” dins del marc del règim del 78 no pot fer res més que gestionar l’statu quo i defensar-lo de protestes que posen en dubte la seva legitimitat.

Com hem dit, per una banda la Generalitat manté una buida retòrica republicana i per l’altra reprimeix els camarades que estan disposats a arribar fins al final de la batalla. S’estan desenmascarant les traïcions dins del camp republicà.

Des de les pàgines d’aquesta revista hem subratllat moltes vegades que l’autodeterminació a Catalunya és una tasca revolucionària, precisament perquè xoca amb els pilars del règim del 78 i del capitalisme de l’Estat que el sosté. Tant el capitalisme espanyol, com el català, tenen clar que l’1O és una experiència que no s’ha de repetir perquè allò que temen més en aquest món és que el poble treballador s’adoni de la força que té quan es mou sense demanar el permís a ningú.

Vàrem dir que la dialèctica dels esdeveniments tard o d’hora mostraria la veritat de classe, ajudant a aclarir el paper real dels actors del procés, i la absoluta capacitat dels polítics petit burgesos d’assolir l’autodeterminació. El terreny s’està preparant per a una clarificació política i un trencament d’un sector important de l’independentisme amb ERC i PDECAT, decebuts pel seu retorn a l’autonomisme i frustrats per la seva política continuista d’austeritat i repressió. Però per accelerar i solidificar aquesta clarificació, cal una direcció política alternativa que expliqui i mostri un nou camí, amb una militància que actuï de corretja de transmissió d’aquesta línia alternativa.  

L’acte d’ahir al Poliorama era una ocasió per armar la militància davant del 21D, per donar una veu política a aquesta diferenciació de classe que s’està produint al si del moviment, amb l’objectiu de fer-la créixer i arrossegar les masses cap a una ruptura radical amb el règim del 78 i el capitalisme. Malauradament, és una ocasió que els nostres dirigents no han sapigut aprofitar.