Les baixes laborals sota atac pels interessos dels empresaris

La Conselleria de Salut de la Generalitat condicionarà fins a un 5% dels recursos econòmics de què disposen els  Centres d’Atenció Primària (CAP), en forma de fons addicionals, al fet que no es prescriguin un excés de dies de baixa laboral en patologies de salut mental i lesions osteomusculars.

Està el dret a la baixa laboral en risc? Quin és el veritable objectiu d’aquesta nova mesura? Quines són les causes reals de les baixes? Com es pot fer front al problema de fons?

Un dret en risc 

Ja ho va dir Lenin a Estat i Revolució; “Quan la classe obrera arrenca concessions, aquests triomfs seran només momentanis. El que avui donen amb la mà esquerra ho llevaran demà amb la mà dreta”. I aquesta és exactament la situació que, malauradament, ens tornem a trobar; sota la pressió de la burgesia que veu els seus beneficis amenaçats per l’augment de les baixes laborals, l’Estat es torna a posar del seu cantó per a defensar-la per davant dels drets pels que tant ha lluitat la classe treballadora.

En l’informe d’objectius del CatSalut als CAP, s’especifica que les mitjanes objectiu són de 17 dies per patologies osteomusculars i 20 per salut mental, que és deu dies menys que la mitjana estatal. Només si aquestes es compleixen rebran aquest 5% addicional.

S’ha volgut justificar la mesura amb un suposat augment de la durada de les baixes. Però, segons les dades de l’Institut Nacional de la Seguretat Social, la durada mitjana de les baixes s’ha mantingut en l’àmbit català, de 30,29 dies el 2012 a 29,85 dies el 2025. El que ha augmentat és el pes dels treballadors de baixa laboral, xifra que s’ha duplicat des del 2010 i se situa en el 5,5 % del total d’assalariats .

El veritable motiu d’aquesta mesura és el cost d’això, que puja a 15.000 milions d’euros per a la Seguretat Social i, sobretot, els 14.000 milions assumits directament per les empreses. Aquestes xifres són intolerables tant per l’Estat capitalista endeutat fins amunt com pels capitalistes, que requereixen el menor cost de producció possible per mantenir-se competitius i amassar beneficis.

Aquest atac a les condicions de vida de la classe treballadora arriba, tanmateix, en un moment en què les grans empreses, en particular, sobretot les de l’IBEX 35, segueixen batent rècord de beneficis any rere any des del 2020. Beneficis resultat del treball d’aquells a qui ara volen condicionar l’accés a una correcta assistència sanitària.

Aquest atac directe a la classe treballadora per part del govern de la Generalitat és el producte de la crisi orgànica actual del capitalisme, i que la burgesia vol fer pagar a la classe obrera. En aquest procés de lluita de classes, aquesta mesura és un exemple llampant: per a la burgesia i els seus agents polítics no hi ha res més important que l’acumulació de beneficis i la defensa dels seus interessos. Si es requereixen atacs als drets fonamentals dels treballadors a una bona atenció sanitària per tal d’assegurar la producció de beneficis capitalistes, així es farà.

Les baixes laborals i l’augment de la precarització laboral

Però en totes les justificacions sobre aquesta decisió pressupostària només s’analitza l’impacte pel que fa a cost i es culpabilitza d’aquest a l’actuació dins l’àmbit de l’atenció primària. En cap moment, com és lògic des del punt de vista del Capital, s’esmenta la causa real de l’augment en la necessitat de baixes, sobretot a causa de patologies de salut mental.

Segons es recull en el Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu sobre «Treball precari i salut mental», l’elevat nivell d’inseguretat laboral percebut que caracteritza el treball precari  augmenta en un 61% les possibilitats de patir depressió, en un 77% les de desenvolupar ansietat i en un 51% les possibilitats de suïcidi.

Prenent tan sols les dades de 2025, aquestes mostren que el creixement del mercat es va sustentar en un augment dels contractes temporals i a temps parcial. Mentre que els contractes indefinits van caure un 0,59%, els contractes indefinits a temps parcial van créixer un 1,35% i les contractacions per un temps determinat van créixer gairebé un 3% més.

A més, precisament fruit d’aquesta inseguretat i per por a les represàlies dins la feina, molts treballadors escullen anar a treballar tot i estar malalts o trobar-se indisposats. Dades recents de Catalunya assenyalen que el 2025 la meitat dels treballadors van anar malalts a treballar. (https://beteve.cat/economia/presentisme-laboral-que-es/). Un fenomen que corre el risc d’augmentar amb aquesta nova mesura que incentiva a donar l’alta a pacients tot i no ser aptes per tornar al lloc de treball.

Afegint que el cost de vida no ha fet més que pujar, tenint dades de l’Institut Nacional d’Estadística que indiquen un augment de gairebé el 40% del preu en aliments, 21% en habitatge i 17,1% en transport des de 2018. La inseguretat financera prima a les llars de Catalunya i l’Estat espanyol, fruit de les condicions materials en què vivim, de decadència i crisi del sistema a escala mundial.

Aquestes dades són només algunes que demostren el caràcter de l’època actual, d’una societat malalta conseqüència de l’augment de la barbàrie capitalista. En aquest context, el ‘crim’ és que la classe obrera exerceix el seu dret a no treballar si no està en condicions per fer-ho.

La despesa pública, on va?

Però sí que cal entrar en detall en la qüestió que tant de relleu han volgut posar des de les institucions oficials per a justificar la mesura: la llarga durada de les baixes.

Una durada que s’allarga com a resultat de llargues cues d’espera, el temps que es triga a tenir diagnòstics encertats sobretot dins el marc de la salut mental, la manca de personal sanitari i l’estancament general en inversió en Sanitat. Perquè si veiem les dades, Catalunya es troba a la cua respecte a la resta de comunitats autònomes quan comparem la despesa per càpita bruta.

A més, en matèria de salut mental, l’última convocatòria de PIR, comptava amb només 259 places per la sanitat pública davant les més de 4.000 persones que es van presentar. És a dir, hi havia més d’onze persones preparades per cada plaça oferta i, comptant que hi ha 49 milions d’habitants a l’Estat Espanyol, hi ha una plaça oferta en especialització de Psicologia per cada 189.000 habitants.

Cal esmentar, a més, que donar l’alta a un treballador és competència exclusiva de la sanitat pública i que una de les propostes de la patronal catalana Pimec passava per donar aquesta a les Mútues també . I tot i que aquesta mesura mai ha estat a sobre de la taula formalment, hem de qüestionar fins a quin punt no s’està empenyent ja cap a aquesta direcció si els objectius estan marcats en nombre de dies de baixa i no es pretén invertir en els altres aspectes que condicionen aquesta dada?

És clar que les mútues privades oferirien la resolució immediata a aquesta qüestió i el desmantellament de la sanitat pública és precisament així com es duu a terme, a poc a poc. És la naturalesa mateixa de l’Estat junt amb els interessos ferris dels grans empresaris que entra en contradicció amb l’existència d’una sanitat pública digna. I aquest és un patró que veiem arreu de l’Estat, en què la manca de finançament també és evident i es demostra en l’empitjorament del servei públic en sanitat i la situació dels treballadors de la salut.

Tot i així, l’Estat continua dedicant un percentatge de despesa sanitària privada sobre el PIB, major que la mitjana l’OCDE, la UE i la UE-15. El lucre privat sempre preval.

Conclusions i programa

Com hem vist, s’està condicionant la rebuda de fons addicionals als CAP en interès del Capital per sobre de la salut de la classe treballadora. Un altre argument esgrimit per justificar-ho per part del Govern és la manca de fons per a cobrir les baixes, un argument clàssic dels defensors del capitalisme. Però la realitat és que els recursos no només existeixen, sinó que a més a més abunden; això sí, a la butxaca dels més rics o invertits en allò que aquests defensen.

Així, veiem com de la partida pressupostària per 2026, Pedro Sánchez ja va avançar la pujada a 34.000 milions d’euros en despesa militar. A la vegada, es continuen lucrant els bancs i els fons voltor dels interessos imposats al pagament del deute públic estatal que només el 2025 va augmentar en 77.000 milions.

Aquest atac és un exemple més del caràcter de classe del govern de la Generalitat, pro capitalista. És el mateix caràcter que té el govern de Sánchez. El PSC i el PSOE són en realitat els agents més seriosos de la burgesia, perquè mentre es presenten com a polítics que en paraules són “progressistes”, en els fets, i sobretot en les qüestions decisives, es mostren com a ferms defensors de l’imperialisme espanyol, de les grans empreses espanyoles (i catalanes) i els seus beneficis i interessos.

Aquesta mesura no es pot entendre bé si no és posant-la en relleu amb la situació general. Davant la crisi mundial del sistema, cada burgesia nacional es veu obligada a explotar i oprimir més a la seva pròpia classe treballadora, arrabassar-li totes les conquestes del passat i imposant-li cada vegada més condicions de misèria i barbàrie. Si no ho fa, no serà capaç de competir en el mercat mundial i nacional i, per tant, generar beneficis.

Així doncs, no es tracta d’una política més o menys conscient, de mesures amb càrrega ideològica o sense, de bons o mals gestors i polítics, sinó d’una necessitat, producte de les lleis que regeixen el sistema i de l’època històrica actual. Qualsevol govern, en aquestes condicions, si es basa en la defensa del capitalisme, estarà obligat a atacar a la classe obrera.

És precisament per a això que el govern de la Generalitat, mentre ataca la sanitat pública, ho fa a la vegada també a l’educació pública i a les pensions, defensa el turisme de masses que tant mal està provocant, defensa la propietat privada de l’habitatge i conseqüentment és totalment impotent davant d’aquesta crisi, dona suport a la guerra a Ucraïna, etc. En poques paraules, és el govern de Foment de Treball.

Així doncs, davant d’aquest atac frontal en defensa dels interessos dels capitalistes per part del seu govern, plantegem:

• Revocació immediata d’aquests incentius i un augment del pressupost als CAP sense condicionaments dels recursos.
• Regulació de guàrdies pels treballadors de la salut amb una eliminació de les de 24 h i afegint voluntarietat i millora retributiva.
• Augment de la plantilla sanitària i les condicions generals de treball.
• Augment, com a mínim, de les places oferides per a Psicologia a 20 per cada 100.000 habitants, que és la ràtio recomanada per la Unió Europea.
• Acabar amb la destinació de PIB en despesa sanitària privada i redirigir-ho a l’augment de finançament a la Sanitat Pública.
• Expropiar els bancs i la indústria de guerra sense indemnització i destinar la despesa militar a despesa social per assegurar una sanitat i educació pública de qualitat.

A més, cal assegurar que una jornada màxima de 30 hores setmanals generalitzada a tot l’Estat espanyol a la vegada que un salari que permeti una vida digna, és a dir, que no s’hi destini més d’un 10% en el lloguer i que l’alça dels preus en l’alimentació i transport correspongui a la seva pujada també. Cal nacionalitzar de manera integral tot el sistema de salut, des de l’atenció primària fins a les urgències, passant pel sistema hospitalari, i incloent els laboratoris i la producció de productes sanitaris, i sota el control dels mateixos treballadors sanitaris i la mateixa població a través de les seves associacions de veïns. I per a finançar això cal expropiar les grans empreses vinculades al negoci de la salut, els bancs i als fons voltor, sense indemnització excepte a petits accionistes sense recursos.

Si realment volem disposar del dret a una sanitat pública, gratuïta i de qualitat mai serà sota els estrets límits del capitalisme.

Si estàs d’acord amb nosaltres, uneix-te als comunistes en la lluita per un món sense explotació ni opressió!