L’internacionalisme: una necessitat per al moviment republicà

La lluita de classes que està inflamant Catalunya no només és una lluita per la independència. Els que hi hem estat participant queda estem enardits pel record de la brutal repressió del règim de 1978 i per la ràbia contra un sistema que no pot oferir perspectives de futur als joves i treballadors. Durant el 2018 a l’Estat espanyol, l’1% més ric de la població va acaparar el 12% de la riquesa total produïda. Alhora, el 50% més pobre ha d’apanyar-se amb un 9% de la riquesa creada, els salaris són baixos i el treball és precari: més del 50% dels treballadors tenen un contracte temporal o a temps parcial (Oxfam, 2019). Aquestes condicions de vida difícils combinades amb la duresa de la condemna als presos polítics va empènyer la gent a tornar al carrer, amb una combativitat encara més gran que la tardor del 2017.

És necessari conquerir la solidaritat de la resta de pobles de l’Estat amb una política internacionalista. Foto: Rodrigo Sedano (CMI)

La repressió

La Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra estan reprimint brutalment el moviment des de la primera protesta a l’aeroport de Barcelona. S’han utilitzat bales de goma (il·legals a Catalunya) i dia a dia el nivell de violència ha augmentat considerablement: càrregues amb furgons contra els manifestants, agressions a periodistes i a gent indefensa, etc. El Ministre d’Interior, Grande-Marlaska, ha advertit que “s’aplicarà el codi penal amb fermesa”, imposant penes de fins a sis anys per qui s’oposi a la brutalitat policial. Totes les forces d’esquerres i democràtiques arreu de l’Estat haurien d’implicar-se en la lluita contra aquesta ferotge repressió que s’ha desfermat contra el poble català, si més no perquè aquests mètodes emprats avui contra el moviment republicà podran ser utilitzats demà contra qualsevol lluita social o sindical.

Eixamplem la lluita amb un programa revolucionari!

La majoria de la població de Catalunya ja s’ha sumat a aquesta massiva mobilització: a la vaga del 18 d’octubre van participar els estibadors, la petroquímica de Tarragona, els treballadors del sector públic, metres, metges, bombers i desenes de milers de joves radicalitzats al caliu de les lluites dels tres dies precedents. Tot i així, gairebé tots els treballadors del sector industrial es van mantenir al marge de la vaga. En part, això es deu al fet escandalós que els principals sindicats, CCOO i UGT, no es van unir a la vaga, però en part també perquè gran part d’aquests treballadors tenen una identitat nacional espanyola. És imprescindible eixamplar el moviment a aquestes persones. Per fer-ho, hem d’armar aquesta lluita amb un programa revolucionari. No es tracta només d’aconseguir la independència de Catalunya, sinó que es tracta d’obtenir drets socials i millors condicions de vida que aquest sistema ja no és capaç de garantir. No només volem decidir sobre la nostra relació amb l’Estat espanyol, sinó sobre totes les qüestions socials i polítiques que afecten les nostres vides. Això s’ha d’explicar als treballadors i per fer-ho necessitem comitès de lluita per entrar a fàbriques i llocs de treball. L’autodeterminació ha de ser lligada a un programa de transformació social és el camí cap a implicar els treballadors en la lluita. Estendre la mobilització posant-se objectius revolucionaris és a més, la manera d’evitar que el moviment, sense un pla de lluita clar, es desmoralitzi i esgoti, deixant aïllat el sector més radical i combatiu: el dels joves en primera línia a les barricades. Per això alhora es fa necessari disputar-li la direcció al moviment republicà als nacionalistes petitburgesos d’ERC i PDECAT, que comprensiblement generen suspicàcies entre amplis sectors de la classe obrera i només poden apel·lar a la població en línies identitàries.

Per altra banda, per derrotar un enemic tan formidable com l’Estat espanyol, necessitem aliats fora de Catalunya. És necessari conquerir la solidaritat d’almenys un sector significatiu de la resta de pobles de l’Estat amb una política de classe i internacionalista. Aquests dies moltes ciutats de fora de Catalunya – Madrid, Bilbao, Gasteiz, Sevilla, Granada, Galícia, Càceres, Màlaga, etc. van protestar contra la condemna als presos polítics. Aquest és un element molt positiu: el moviment a Catalunya està sacsejant tot el règim del 1978 i les institucions en què es recolza. Hem d’aprofundir aquesta tendència, transformant la lluita catalana en l’espurna per la revolució ibèrica.

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí