«Molta gent se sent traïda» : la guerra amb l’Iran allunya a milions del bàndol MAGA

Publicat originàriament a communistusa.org

Després de la victòria electoral de Trump del 2024 es van fer prediccions audaces. La reelecció de Trump significava, segons molts, un canvi cultural fonamental als Estats Units. La joventut estava abandonant el liberalisme i el «wokisme», els valors conservadors s’estaven convertint en un corrent dominant i Trump realment anava a fer que els Estats Units tornessin a ser grans.

Setze mesos després, això és només un vague record. Els partidaris de Trump més optimistes i indulgents es mantenen amb una actitud «d’esperar i veure», però milions de persones ja han trencat amb el president.

Tot arriba al seu final

Trump va tenir una ratxa de sort extraordinària. El seu primer mandat va coincidir amb una lleu recuperació econòmica. Quan va esclatar la crisi econòmica del 2020, va poder responsabilitzar a la covid i mantenir així el seu historial impecable als ulls de la seva base.

Després de quatre anys d’administració Biden, que va veure la pitjor inflació des de la dècada del 1980, Trump va poder tornar a aprofitar una onada d’ira per tornar a la Casa Blanca. A cada nova conjuntura, va aconseguir reforçar la seva imatge de lluitador antisistema, i amb cada nova crisi va aconseguir desviar la culpa.

Però com Biden, Trump és incapaç de resoldre la crisi del sistema capitalista que presideix, i això estava destinat a fer-se evident en algun moment. El passat desembre, mentre s’estenia per tot el país el debat sobre una «crisi de l’habitatge», els assessors de Trump van veure els senyals d’alarma i van intentar donar publicitat a les suposades victòries econòmiques de l’any anterior. Això va començar amb una breu gira de discursos a Pensilvània, on va promocionar, entre altres coses, el baix preu del petroli i el gas sota el «Trump 2.0».

Poc després, l’administració Trump va decapitar amb èxit el govern veneçolà i convertir el país en una semicolònia de l’imperialisme estatunidenc. Embriagats per l’èxit, van pensar que podrien fer el mateix a l’Iran, però la guerra de Trump ha fracassat estrepitosament.

Iniciar la guerra a l’Iran no és precisament la primera promesa que Trump ha trencat. Però és tan descaradament contrària al seu programa amb el qual es va presentar a les eleccions que sectors significatius de la seva coalició del 2024 estan trencant ara amb el president. «No començaré guerres. Pararé les guerres», va dir Trump la nit de les eleccions del 2024. Milions de persones recorden aquesta promesa i li exigeixen que la compleixi. Els partidaris de Trump van votar per la reactivació econòmica del país, no per preus més alts de gasolina i una nova aventura militar que està costant milers de milions de dòlars i les vides de membres de l’exèrcit estatunidenc.

Milions de persones han trencat amb Trump

The Atlantic, que històricament ha estat una font d’alarmisme liberal sobre el trumpisme, informa en un article del 16 d’abril titulat «Els votants de Trump ja l’han superat» que «un nombre impactant dels partidaris del president s’han girat contra ell»:

«L’aprovació de Trump és més baixa ara mateix del que l’era en aquest moment abans de les eleccions de mig mandat del 2018, quan els demòcrates van recuperar la Cambra de Representants en una històrica onada blava. Gairebé totes les noves enquestes són un senyal d’alarma per als republicans: els independents, els votants joves i els llatinoamericans –grups que van ser crucials per la victòria de Trump del 2024– ja no estan assegurats. Fins i tot els estatunidencs blancs sense estudis universitaris, que van ser el grup més fort del president, s’han girat contra ell, segons una mitjana d’enquestes de la CNN».

L’article continua citant a votants comuns de Trump al seu sisè districte electoral d’Arizona, on Trump va guanyar l’any 2024 per menys d’un punt després d’haver-lo perdut pel mateix marge quatre anys abans:

«Els compradors fora del mercat es queixaven de l’augment dels preus de tot: gasolina, carn, chicharrones fets a la tenda (9,29 dòlars per una bossa gran). I eren llestos per castigar al partit de Trump per això. Traci Calvo, una demòcrata de 61 anys que viu amb un ingrés fix, diu que avui és més pobre del que era el 2024, quan va votar a Trump creient que ell abaixaria els preus. Els alts preus de la gasolina significaven que es queda a casa amb més freqüència: se salta els estudis bíblics a la seva església, fa menys voluntariat i, fins i tot, es perd les seves classes d’exercitació. La decisió de Trump d’anar a la guerra contra l’Iran va ser el seu punt de ruptura amb el president. «Crec que simplement vol la guerra», va dir, «Ha deixat clar que està en contra de tot el món». No té pensat votar per Ciscomani ni per cap altre republicà aquest novembre.

L’estat d’ànim entre els votants era igual de fosc a uns 96 kilòmetres al sud-est, a Oro Valley, un suburbi al nord de Tucson conegut per les seves pintoresques vistes de les muntanyes – i llar de molts votants conservadors. Asseguda dins del seu cotxe després d’una jornada de compres a una tenda de tot a un dòlar, Zuriel Reyes ens va dir que se sentia «com una merda» per haver votat a Trump el 2024, les seves primeres eleccions. «Ja no confio realment en el nostre govern», va dir la jove de 19 anys».

Fractures a les files del MAGA

El malestar també s’està manifestant dins les files dels ideòlegs més compromesos amb MAGA, en particular entre els joves.

Només el 13% dels joves entre 18 i 29 anys dona suport a la guerra contra l’Iran, i aquest baix suport es reflecteix també entre els votants joves de tendència republicana. The New York Times informa que els joves conservadors estan dividits aproximadament en un 50-50 respecte de la guerra contra l’Iran. Una enquesta del març revela que, si bé el 79% dels votants republicans de totes les edats dona suport a la guerra, només el 40% dels votants republicans d’entre 18 i 29 anys li dona suport. Per la majoria dels jovers republicans, «Amèrica primer» [America First, eslògan de campanya de Trump] significa ocupar-se dels problemes interns, no llançar-se a noves aventures a l’estranger.

Un estudiant de tercer any de 22 anys de la Universitat de Clemson, que presideix la secció dels republicans universitaris del campus, va dir al The New York Times: «Em vaig empassar completament els conceptes “d’Amèrica primer”. Al final del dia, [la guerra contra Iran] és un rebuig total del 2016, 2020 i 2024». En parar sobre «l’Operació Midnight Hammer» del juny del 2025, va dir «Allò va ser com, bé, ja ho entenc: has mentit. M’has enganyat».

Fins i tot el públic dels pòdcasts de dreta s’està girant contra Trump per la guerra de l’Iran. Tucker Carlson es va disculpar recentment per «enganyar a la gent» quan va donar suport a Trump el 2024 i va dir que se sent «turmentat» pel seu suport passat al president. Joe Rogan va descriure l’aventura de l’Iran com «una bogeria prenent en consideració la seva plataforma electoral», és a dir, finalitzar les guerres, i va afegir que, com a resultat, «molta gent se sent traïda» per Trump. Després que Trump amenacés d’esborrar la civilització iraniana a una publicació de Truth Social, Megyn Kelly va dir al seu programa de radio que estava «farta d’aquesta merda».

La deserció dels podcasters de dreta ha irritat clarament al president, qui va respondre el mes passat amb una diatriba a Truth Social:

«Sé per què Tucker Carlson, Megyn Kelly, Candace Owens i Alex Jones han lluitat contra mi durant anys, especialment pel fet que pensen que és meravellós que l’Iran, el principal estat patrocinador del terrorisme, tingui una arma nuclear, perquè tenen una cosa en comú: un coeficient intel·lectual baix. Són gent estúpida, ells ho saben, les seves famílies ho saben i tota la resta ho saben… són BOJOS, ESVALOTADORS… tenen pòdcasts de tercera categoria, però ningú parla d’ells… Aquests suposats «experts» són PERDEDORS… No són «MAGA», són perdedors, només intenten aferrar-se al MAGA. Com a president, podria posar-los del meu cantó quan volgués, però quan truquen, no els hi torno les trucades perquè estic massa ocupat amb assumptes mundials i del país, i després d’uns quants cops, es posen «desagradables»… però ja no m’importen aquestes coses».

Aquests esdeveniments, per molt significatius que siguin per si sols, són només un senyal de fractures molt més profundes que s’acosten.

La vida ensenya

«A quin estatunidenc ajuda això», va preguntar el podcaster Theo Von a un episodi recent, fent referència a la guerra amb l’Iran. L’any 2024, havia tingut com a convidat a Donald Trump al seu pòdcast, però ara descriu les accions de Trump com «increïbles», «diabòliques» i «fotudament desconcertants».

«A més de la guerra, el complex industrial bèl·lic; a quin estatunidenc, a quin home que intenta cuidar la seva família, o a una mare soltera que és infermera i que va a treballar i ha de tornar a casa i arribar al partit de beisbol del seu fill i ha de ser tots dos pares, a quin agricultor està ajudant això? A quina persona comuna està ajudant això? Simplement no ho sé. No ho entenc».

Aquestes són preguntes molt bones que cada cop més partidaris de Trump 2024 s’estan fent. Sens dubte, encara hi ha molts partidaris de Trump que li estan donant el benefici del dubte, però a diversos ritmes es veuran obligats a enfrontar-se amb la decebedora realitat del segon mandat de Trump.

Això posa en evidència un principi polític molt important: la vida ensenya. Davant la crisi del capitalisme, els treballadors proven diverses opcions polítiques i busquen trobar una solució als seus problemes. Després del dolor de l’economia de Biden – que es va caracteritzar per l’augment del cost de la vida i les males perspectives de feina – molts treballadors estaven disposats a intentar qualsevol cosa i li van donar una oportunitat a Trump. Però alhora s’està fent evident que Trump és tan incapaç com ho va ser Biden de resoldre els problemes als quals s’enfronten els treballadors estatunidencs.

De fet, cap polític capitalista podrà resoldre mai aquests problemes. L’únic camí a seguir és un govern dels treballadors amb un programa revolucionari per enderrocar el capitalisme i implementar una planificació econòmica racional. El que es necessita és un partit polític que lluiti per això, presentant un programa comunista a cada lloc de treball, cada campus i cada barri de classe treballadora. Això és el que estan construint els Revolutionary Communists of America [els Comunistes Revolucionaris d’Amèrica].