“One Battle After Another”: un preludi de la revolució nord-americana que s’acosta

L’última pel·lícula de Paul Thomas Anderson, que acaba de guanyar sis Premis Oscar, incloent-hi millor pel·lícula i millor direcció, és un thriller d’acció ambientat en el context d’una lluita revolucionària. En retratar el terror individual, la brutal repressió dels immigrants i de l’esquerra, i les elits racistes que mouen els fils, aquesta obra mestra cinematogràfica capta l’esperit de l’època de la nord-amèrica de Trump.

La pel·lícula de Paul Thomas Anderson està ambientada en uns Estats Units del futur pròxim, sumits en els darrers alens de la revolució i de la contrarevolució. One Battle After Another, és possiblement la fita cinematogràfica més gran d’Anderson fins ara.

Amb tres hores de metratge a la seva disposició, Anderson capta a la perfecció l’esperit d’aquesta època de decadència imperialista: el terror individual, la brutalitat contra els immigrants, la repressió a mans d’una força policial militaritzada i una elit governant racista que mou els fils des de dalt.

El que més em va cridar l’atenció de la pel·lícula va ser com resultava de radical la seva representació d’una guerra de classes oberta. Fa vint anys, les pel·lícules que tractaven aquests temes s’haurien inclinat cap al gènere de la ciència-ficció distòpica —pensem en Children of Men (2006)—, però el món de One Battle After Another se sent inquietantment proper a la nostra situació actual i a les dècades que la van precedir.

Aquesta no és una pel·lícula sobre política. És simplement un thriller d’acció ambientat en un context de lluita de classes. Però, en reflectir amb honestedat i amplificar la realitat de l’Amèrica de l’era Trump, és inevitablement una pel·lícula molt política.

La revolució no serà televisada

Amb un càsting ple d’estrelles (Leonardo DiCaprio, Benicio del Toro, Sean Penn) i una trama extensa i caòtica, la pel·lícula retrata, en paraules del director, «el que passa quan els revolucionaris s’enfonsen sobre ells mateixos».

L’acte inicial, que serveix de pròleg als esdeveniments principals de la història setze anys després, segueix les gestes d’un grup guerriller d’esquerres a l’estil narodniki, els French’75, en algun moment a principis de la dècada de 2010 (recordant al públic que la guerra de classes no va començar amb Trump).

Acompanyem aquesta banda d’aventurers mentre alliberen centres de detenció de l’ICE, bombardegen les oficines dels legisladors per donar suport a la legislació antiavortament i roben bancs per finançar les seves activitats.

La resta de la pel·lícula mostra les conseqüències de què aquest grup sigui esclafat per la repressió estatal i es vegi obligat a passar a la clandestinitat, cosa que dona peu a una emocionant trama de rescat entre pare i filla.

L’elecció de guerrillers d’esquerra com a protagonistes no podria encaixar millor en el panorama polític actual. Vivim en l’era de Luigi Mangione, dels assassinats polítics i dels atacs armats contra instal·lacions de l’ICE per part de grups d’esquerra.

La lluita de classes s’està recrudescent i, fins que no es resolgui la crisi de la direcció de la classe treballadora, aquests primers senyals de les batalles que s’acosten no desapareixeran aviat.

La pel·lícula destil·la l’esperit de la contracultura dels anys 60 i 70, amb la seva referència a “The Revolution Will Not Be Televised” (“La revolució no serà televisada”), de Gil-Scott Heron, i una trama basada en la novel·la Vineland, de Thomas Pynchon.

No és una coincidència: el col·lapse del consens de la postguerra va marcar l’inici d’un període de politització, rebel·lió i aventurerisme (pensem en grups armats com Weather Underground, la Rote Armee Fraktion i les Brigades Roges) que comença a assemblar-se al nostre.

Queixes d’alguns sectors de l’esquerra

Algunes persones de l’esquerra, molt agres i sense sentit de l’humor, han criticat la representació que fa Anderson dels revolucionaris. «Com s’atreveix un director ric de Hollywood a fer que l’esquerra sembli poc seriosa?», es queixen. «Com s’atreveix a treure profit i a apropiar-se de les lluites anticapitalistes?».

És cert que, a l’estil de La Chinoise (1967) de Godard, la pel·lícula satiritza i es burla de l’esquerra pel seu control “woke” del to, les seves mesquines polítiques identitàries i lluites internes, i la seva obsessió pels procediments administratius. Però és innegable que els French’75 es presenten com a herois simpàtics i durs que lluiten amb determinació contra la injustícia i la reacció.

Per contra, els contrarevolucionaris –encarnats pel coronel Lockjaw, un personatge demoníac i fascinant interpretat per Sean Penn, i la camarilla de nacionalistes blancs dels «Christmas Adventurers»– es descriuen com a llunàtics corrents, patètics i degenerats, assedegats de la sang dels oprimits. És clar a qui fan costat tant Anderson com el públic.

De fet, és positiu que els revolucionaris es presentin com a personatges imperfectes i complexos que lluiten sota la pressió de la repressió estatal, la vida familiar i les limitacions dels seus mètodes. Això els fa humans i propers, en lloc de caricatures unidimensionals.

El personatge de DiCaprio, en Pat/Bob, enganxat a  fumar cànnabis, acabat a l’estil d’El gran Lebowski –encara compromès amb la causa però massa paranoic i derrotat per continuar actiu políticament. Però no han patit tots els revolucionaris i l’esquerra l’esgotament i la desmoralització en el moviment?

Un altre personatge, la Perfidia, és retratada com a imprudent, obsessionada pel sexe i mentidera. Al principi de la pel·lícula, delata els seus companys a la policia per entrar al programa de protecció de testimonis. «Quin horror!», exclamen alguns esquerrans. «Mai se’ns acudiria una cosa així!».

Però en realitat el seu personatge posa de manifest una característica real dels moviments aventurers: aquests mètodes atrauen persones que busquen aventures. El que les mou, sobretot, és l’emoció i l’adrenalina de l’acció i, com a resultat, són individualistes i propenses a trair la causa.

Lluny de demonitzar l’esquerra, Anderson presenta al públic personatges rics i polifacètics i ofereix observacions agudes sobre les pressions psicològiques de la lluita revolucionària.

Francament, si aquests filisteus de l’esquerra volen una lluita reconfortant i maniquea del bé contra el mal, potser haurien de veure l’última porqueria de The Avengers de Marvel o llegir un llibre infantil com és Harry Potter.

I fins i tot llavors pot ser que hi trobis algun matís moral o ambigüitat, perquè els herois imperfectes i els dolents comprensius es troben al cor de tota tensió dramàtica. L’art consisteix precisament a abraçar la complexitat de l’experiència humana.

Solidaritat i lluita

Encara més, Anderson sembla oferir una alternativa positiva als mètodes defectuosos i errats de l’aventurisme. Una cosa que falta en la majoria de les pel·lícules d’aquest tipus —que retraten lluites revolucionàries o disturbis civils— és el paper de les masses.

Però a One Battle After Another sí que s’entreveu una mica d’això. En la impressionant escena de protesta a Baktan Cross, es veuen joves locals i immigrants llatins enfrontant-se a la policia i bloquejant les deportacions.

Per cert, la influència de La batalla d’Alger (1966) s’aprecia amb més claredat en aquest fragment, juntament amb la banda sonora de Jonny Greenwood —melancòlica, hipnòtica i percussiva— que accentua a la perfecció el que passa a la pantalla.

La solidaritat profundament arrelada a la comunitat de Baktan Cross —on el Sensei Sergio del Toro organitza una «situació a l’estil de Harriet Tubman» per protegir els immigrants il·legals— contrasta amb la desconfiança i la paranoia que regnen al French’75. Hi ha una humanitat, un humor i una calidesa reals en les escenes de del Toro.

Per això, resulta satisfactori que la resolució principal de la trama (sense espòilers, no pateixis) arribi amb un retorn a l’activitat política sobre una base potencialment més sòlida, passant el relleu a una nova generació i amb un final bellament poètic per a l’antagonista principal.

Una obra mestra del cinema

No he dedicat gaire espai a la destresa estilística d’aquesta pel·lícula, però no cal dir que és una obra mestra cinematogràfica i estètica, tan ambiciosa i innovadora en la seva forma com en el seu contingut.

La fotografia de la pel·lícula és impressionant, sobretot la trepidant escena de la persecució en cotxe del final. Els diversos moments d’humor autèntic que et fa que petis a riure, trenquen la tensió d’una pel·lícula que, d’altra manera, seria de tres hores i et provocaria un atac de pànic. I el càsting va ser magnífic, especialment Chase Infiniti, per a qui aquesta va ser la seva òpera prima.

Tant pels seus temes radicals com per les seves eleccions estilístiques avantguardistes, va ser una pel·lícula inesperadament atrevida per a ser un èxit de taquilla. Com va assenyalar el destacat crític de cinema Mark Kermode, «cap pel·lícula que costi tants diners hauria de ser tan experimental».

Però les idees radicals irrompen cada vegada més a la pantalla gran. Vivim en temps turbulents i agitats, i el gran art ha de capturar aquest llamp. Amb One Battle After Another, Paul Thomas Anderson ha aconseguit precisament això.