Sánchez segueix: quina posició han de prendre els Comunistes?

Article escrit i publicat pels nostres camarades a l’Estat Espanyol.

Després de la sorprenent decisió de Pedro Sánchez de prendre’s 5 dies per a reflexionar i decidir si seguia al capdavant del govern, el dirigent del PSOE es queda. El moviment de Sánchez va prendre a adversaris i amics per sorpresa, amb els primers tirant escuma per la boca (fins i tot més de l’habitual) i els segons suplicant que no se n’anés. Els esdeveniments dels últims dies, i les declaracions de Sánchez després d’anunciar que segueix, són una viva mostra de la crisi per la qual travessa el règim del 78 i de la fallida de la democràcia burgesa.

L’atac de la reacció

El règim del 78 ha mostrat, una vegada més, el seu caràcter totalment reaccionari. L’aparell judicial de l’Estat i la dreta de PP i VOX van usar un dels seus mètodes usuals per a defensar els seus interessos: la mentida i falsificació com a base d’un cas judicial per a atacar als seus adversaris, en aquesta ocasió a l’esposa de Sánchez, Begoña Gómez. El seu caràcter putrefacte, viva expressió d’aquest règim corcat, salta a la vista de nou amb aquest cas, de característiques tan bastes, basat en titulars de la premsa digital groga sense proves contrastades. L’esperpent és tal que l’endemà de presentar la seva denúncia, Manos Limpias va venir a dir públicament que desconeixia si tals informacions eren certes o falses.

La cosa no acaba aquí. Vicente Guilarte, president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), va dir que el que va fer el jutge en acceptar la denúncia de Manos Limpias “ben fet està”. Feijóo i Ayuso van sortir a criticar a Sánchez, una vegada va anunciar que no dimitia, dient que aquest no “vol sotmetre’s al control dels jutges, mitjans i oposició”. És tan basta la posició que només fa falta recordar-li a la campiona de la “llibertat” que és de coneixement públic que la seva parella és un corrupte, que es va lucrar durant els moments més durs de la pandèmia i que ha acceptat el seu delicte. Per a Ayuso això és un atac de “l’esquerra” a la seva pobra persona, i, des del seu punt de vista, no li falta raó: com a baluard destacada de la reacció, defensa descaradament el seu dret a enriquir-se mitjançant la corrupció, explotació i opressió.

I és que a l’aparell de l’Estat burgès i a la dreta els importa poc respectar les seves pròpies lleis i institucions; en una paraula, la seva democràcia burgesa. Això és així perquè parteixen de la posició, que no manca de veritat, que aquest és el seu mas: l’Espanya gran i lliure, de la monarquia, l’Església, l’IBEX 35 i les grans empreses. La “llibertat” que defensen és la descarada llibertat per a explotar i oprimir sense oposició de la classe obrera, sense lluita de classes.
Encara que el govern de PSOE-SUMAR hagi demostrat en aquests anys les seves credencials com a junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa, l’ala més reaccionària i franquista del règim del 78 no el pot tolerar. La qüestió fonamental és que aquest govern, malgrat defensar conseqüentment els interessos de l’imperialisme espanyol, ha estat votat per la classe obrera i l’esquerra. La seva base social és l’esquerra, agradi o no, hagin estat votats amb més o menys entusiasme. PP i VOX i els franquistes en toga comprenen això molt bé.

Sánchez mostra les seves credencials de polític burgès

L’actual clima d’embat de la reacció, que està totalment desballestada per la seva derrota electoral i la llei d’amnistia a l’independentisme català, fa que aquesta se senti impune. La veritat és que els governs de Sánchez han facilitat aquest ambient mitjançant les seves polítiques pro burgeses.

Això és així perquè la direcció del PSOE i la burocràcia del partit són la pota esquerra del règim. El seu govern ha defensat els seus interessos fonamentals, a casa i internacionalment. Cal recordar que Sánchez, en les eleccions del 10-N de 2019 va buscar pactar amb Ciutadans, el partit de l’IBEX-35. Abans d’això, va donar suport a la repressió reaccionària del règim del 78 contra el moviment independentista català, inclosa l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suspendre l’autonomia catalana.

Des de 2018, els marges empresarials han augmentat un 64% mentre que la precarietat, salaris i condicions de vida han empitjorat considerablement per a la classe obrera. Sánchez, i el seu govern, és l’home de la burgesia espanyola més intel·ligent, com bé expressa el seu portaveu, El País.

És precisament per això que en qüestions primordials per als interessos de la majoria, no ha complert ni amb el seu propi programa: la derogació de la reforma laboral s’ha convertit en la consolidació dels aspectes fonamentals per a la burgesia, amb algun retoc secundari; la crisi de l’habitatge ha empitjorat substancialment, i la llei de l’habitatge, aprovada fa tan sols uns mesos, és totalment insuficient; no s’ha derogat la infame Llei Mordassa, i quan aquesta s’ha discutit, només s’ha plantejat la seva modificació.

Durant la pandèmia, el govern va actuar motivat per les mateixes raons de classe que la majoria de governs burgesos: defensar els beneficis de les grans empreses i els rics a costa de diners públics i deute, recursos que paga la classe obrera. Davant la inflació ha aplicat mesures extremadament tímides, per a no enfadar a la burgesia i els banquers, que gràcies a això, estan batent tots els rècords en beneficis, mentre que la classe obrera sofreix cada vegada més les seves conseqüències. Un exemple summament clar del caràcter real d’aquest govern es va poder veure quan els obrers del metall a Cadis van anar a la vaga i van sortir al carrer a protestar. El govern va respondre enviant tanquetes, els antidisturbis i amb la repressió.

En la seva política exterior, l’expressió internacional de la seva política interior, ha defensat amb fermesa els interessos de l’imperialisme espanyol. Els exemples més clars són el seu suport i enviament d’armes en la guerra de l’imperialisme de l’OTAN a Ucraïna, la traïció al poble sahrauí reconeixent la sobirania marroquina sobre el Sàhara, i el seu suport al “dret d’Israel a defensar-se”. Que ara el govern es declari disposat a reconèixer un Estat palestí o que s’esgargamelli contra la carnisseria sionista, empal·lideix pel fet que continua permetent l’exportació espanyola d’armament a Israel perquè aquest continuï amb el seu genocidi a Gaza.

En la seva entrevista en TVE, va insistir una vegada i una altra en la necessitat de la “convivència”, és a dir, en la pau social entre l’explotador que cada dia s’enriqueix més i l’explotat que viu cada vegada pitjor. Va insistir igualment que confia plenament en la justícia, en la seva independència, i que aquest “és un pilar fonamental de la democràcia”. Va avisar a la dreta i a l’aparell de l’Estat que les seves polítiques reaccionàries només contribueixen a minar el crèdit de les institucions burgeses, volent dir que per les seves estúpides i obertes actuacions la reacció està mostrant el veritable caràcter de les institucions burgeses.

Aquí podem veure el que és el moll del conflicte des del punt de vista de Pedro Sánchez: la utilització partidista descarada de l’aparell judicial per part de la reacció desacredita les institucions de la justícia burgesa en conjunt. Sánchez vol posar-li límit, justament per a restablir la malparada reputació de la justícia, que en qualsevol país capitalista és sempre una justícia de classe, és a dir, que serveix als interessos de la classe capitalista.

Sense marge de maniobra, davant la pregunta de per què no havia fet res abans quan Pablo Iglesias sofria aquests atacs, va dir que no havia prestat “suficient atenció” i es va disculpar per “no haver vist i actuat abans”. Serà potser que el seu amor per la “democràcia” i la “independència” del poder judicial li van encegar? O és més aviat que, com a defensor del règim, va acceptar i fins i tot va formar part d’alguns d’aquests atacs?

Ara que sembla que per fi el dirigent “socialista” ha obert els ulls i ha percebut que “no sols em passa a mi” (en al·lusió als atacs de la reacció), quines propostes concretes va plantejar en l’entrevista? Malgrat ser preguntat diverses vegades, l’única cosa concreta que va proposar va ser la renovació de la cúpula del CGPJ, bé amb un acord amb el PP, o bé a través “d’una majoria en el parlament”. Això semblaria obrir la perspectiva de canviar la llei perquè fos suficient una majoria absoluta per a triar els membres d’aquest organisme, en lloc dels tres cinquens actuals. El CGPJ porta 5 anys amb mandat caducat, amb majoria de jutges reaccionaris, que utilitzen aquest organisme per a posicionar a jutges obertament dretans i reaccionaris en llocs clau de l’aparell judicial.

Mitjançant les seves frases buides, apel·lacions al seny a la reacció, serietat i port d’Estat, Sánchez es va presentar una vegada més com a responsable polític burgès que és. Per tot el que s’ha exposat, podem dir amb confiança que no dirigirà gens significatiu i de gran importància contra la reacció. La socialdemocràcia en el poder, gestionant la crisi del capitalisme, prepara el camí per a la seva derrota electoral i la victòria de la dreta.

Sumar i el PCE, o l'”amor a la democràcia”

Els seus socis de govern, presos per sorpresa i ansiosos per no perdre les seves butaques, van sortir en tromba a suplicar-li a Sánchez que no se n’anés. Yolanda Díaz va piular que “cal defensar la democràcia, el bloc progressista i la legitimitat del Govern de coalició que tant ha millorat la vida de la gent.” Amb l’augment de la pobresa per a la majoria i la desigualtat entre rics i pobres, no ens és possible veure quines mesures s’han pres que han millorat tant la vida de la gent, però el que sí que sabem és que les butaques tan ben remunerades que ocupen els arribistes de Sumar sí que han d’haver millorat les seves vides.

Pel buit deixat per Sánchez al ni tan sols plantejar mesures concretes per al seu “punt i a part”, Díaz i els seus correligionaris arribistes estan intentant posar com un partit a l’esquerra del PSOE. Però, quin és el seu punt de partida? L'”amor a la democràcia”, és a dir, a la democràcia en abstracte. En la “democràcia” concreta de l’Estat espanyol, la monarquia és un pilar indiscutible, l’aparell estatal (burocràcia, justícia, policia, exèrcit) està infestat de franquistes, la dreta és hereva del franquisme, i la burgesia és la classe dominant. Espanya i la seva “democràcia” pertany a la minoria, que explota, oprimeix i viu del treball de la classe obrera. El seu contingut de classe és burgès. En altres paraules, i de forma cada vegada més clara, la “democràcia espanyola” és una cortina que cobreix la dictadura del capital que hi ha darrere.

En defensa del seu apassionat amor per la democràcia, Sumar i el PCE han format part de la coalició pro imperialista d’aquest govern. S’han anat queixant dels exabruptes més clarament capitalistes dels seus socis, però no com a oposició en l’esquerra, sinó com a consellers en defensa de la “pau social”.

Certament, donem suport a mesures com la pujada de l’SMI, però en contrast amb la situació objectiva real, són completament insuficients des del punt de vista de la classe obrera. No és d’estranyar llavors que SUMAR i els seus socis no siguin vists com a alternativa al PSOE. La classe obrera i els joves ja li han pres la mesura a aquest partit, com a soci subaltern del PSOE.

Així les coses, fluint de la seva política de reformistes de dreta amb un vernís d’esquerra, les seves propostes concretes per a “omplir de contingut” el punt i a part responen principalment a dues qüestions. D’una banda, posicionar-se a l’esquerra del PSOE davant les eleccions catalanes i europees de les pròximes setmanes. D’altra banda, reforçar la seva posició en el govern per a assegurar més i millor la seva butaca.

Novament, aquests suposats dirigents de l’esquerra seran incapaços de defensar conseqüentment els drets democràtics de la classe obrera davant la dreta i el seu aparell.

La lluita contra la reacció és una lluita contra el capitalisme

Aquesta anàlisi flueix, com no pot ser d’una altra manera, de la lluita entre les classes. Marx va explicar que el motor de la societat és la lluita de classes. Per als comunistes, aquesta premissa ha de ser sempre el punt de partida de la nostra política.

Per molt que els dirigents de PSOE, SUMAR, el PCE, i CCOO i UGT posin el crit al cel pel flagrant atac reaccionari a la “democràcia”, el contingut de classe de la mateixa no canvia. Per molt que plantegin la necessitat de barallar per l’Estat, aquest òrgan segons ells neutral, aquest no deixa de ser burgès, fet i controlat per als interessos de la propietat privada.

Partint d’aquestes idees petit burgeses, el dirigent del PCE, Enrique Santiago, mentre denuncia el genocidi a Gaza, que secunda políticament el govern del qual forma part, va respondre a l’atac de la reacció amb el següent:
“El segrest del CGPJ està portant a la justícia a un nivell de descomposició mai vist. Ningú al comandament i tribunals fent política, mentre la ciutadania perd la confiança en el servei públic de Justícia. No pot dilatar-se més la reforma de Llei del Poder Judicial.”

La ciutadania, és a dir, la classe obrera majoritàriament, perd la confiança en la justícia perquè aquesta mostra el seu caràcter de classe, perquè demostra que és una eina en mans dels rics i per als rics, en contra de la majoria, començant per l’esquerra. Però podria ser que Santiago, agafat per l’emoció del moment i el perill material per a la seva persona en forma de pèrdua de butaca, s’havia oblidat que Dani Alves fa res va sortir de presó després de pagar un milió d’euros? O que el monarca Juan Carlos campa a plaer? O que Pablo Hasél fa anys que està a la presó per cantar cançons? La llista d’exemples notoris és tan llarga que ens veiem forçats a descartar que tot ha estat una relliscada en la memòria del “comunista” Santiago, i que en realitat és el producte de la seva política, el reformisme.

La tasca dels comunistes genuïns és, precisament, desemmascarar el caràcter de classe burgès de la justícia, de l’Estat i de la “democràcia”. Darrere i lligat a tot això estan els interessos dels oligopolis empresarials, de l’imperialisme espanyol. Tot això ho van explicar Marx i Engels, i ho va elaborar Lenin en la seva obra L’Estat i la revolució.

Però l’art de connectar idees generals correctes amb consignes i un programa concret ha estat sempre un dels problemes fonamentals per als revolucionaris. Per a aconseguir això correctament, cal partir de la situació concreta tal com és.

Malgrat el caràcter procapitalista d’aquest govern, de la desconfiança, falta d’entusiasme i frustració d’àmplies capes davant aquest, no deixa de ser un govern que té com a base social a la classe obrera i a l’esquerra. Malgrat els seus dirigents, àmplies capes de la classe obrera s’han oposat fermament a l’atac de la reacció, perquè el seu instint de classe els fa comprendre que davant tenen al seu enemic de classe. Només fa falta veure els governs autonòmics i municipals en mans de la dreta per a adonar-se d’això. Perceben que la victòria de la dreta, i la seva eventual presa del poder, es convertiria en un atac salvatge a la classe obrera i els oprimits.

Basant-nos sobre aquesta consciència de classe obrera, de rebuig a l’atac de la dreta i de profunda desconfiança cap a l’aparell de l’Estat burgès, els comunistes tenim l’obligació de connectar amb ella per a elevar el seu horitzó. Així, plantegem un front únic amb totes les organitzacions que defensin els drets democràtics per a mobilitzar a les masses al carrer i llocs de treball contra l’atac.

Vol dir això que els comunistes confiem en el PSOE, SUMAR, les direccions de CCOO i UGT? Precisament el contrari. Només mitjançant la més ferma defensa dels drets democràtics, no sols de paraula, sinó en els fets, els comunistes podem disputar-li al reformisme la direcció del proletariat; només desemmascarant als reformistes en la pràctica se’ls pot exposar als ulls de les masses com el que són, defensors de l’statu quo. La crítica i la denúncia són insuficients, les masses aprenen principalment a través de la seva pròpia experiència. Totes aquestes lliçons van ser formulades i aplicades per Lenin i els bolxevics, i per la 3a Internacional Comunista abans de la seva degeneració estalinista.

La qüestió bàsica del Front Únic és que es fomenta sobre un acord pràctic, en aquest cas el rebuig a l’atac de la reacció, mentre es manté la independència política. Es resumeix en la idea de colpejar junts, marxar separats. Precisament per això comporta implícitament la necessitat de criticar els titubejos, demagògia, covardia i polítiques falses dels reformistes i demòcrates de nom, perquè són incapaços de defensar de manera efectiva els interessos de la classe obrera davant la reacció.

El més fonamental és explicar pacientment a la classe obrera la naturalesa de classe de la tasca, és a dir, que per a acabar amb tota explotació i opressió, base objectiva de l’atac de la reacció, és necessària la lluita de classes, la lluita entre la classe obrera i els oprimits i la burgesia i el seu aparell Estatal.

Però la situació actual no és prerevolucionària o revolucionària, és a dir, la consciència de la nostra classe encara marxa per darrere dels esdeveniments objectius de crisi capitalista i atacs de la burgesia. Dit d’una altra manera, no està a l’ordre del dia la presa del poder de la nostra classe. Per això és necessari plantejar demandes parcials, que flueixin de la situació concreta, per a connectar-les amb la necessitat de la lluita per enderrocar el capitalisme i d’aquesta manera contribuir a desenvolupar una consciència anticapitalista.

Així, proposem l’elecció per sufragi universal dels jutges i fiscals, des de les instàncies territorials més petites fins als jutges del Tribunal Suprem i Constitucional. A més, haurien de ser revocables en qualsevol moment pels qui els van triar. Aquesta mesura permetria a la classe treballadora i sectors progressistes de la societat afavorir l’elecció de jutges i fiscals més progressistes i sensibles als interessos dels treballadors i de les capes més oprimides de la societat, i suggerir la revocació dels més reaccionaris i dretans.

Això ha de completar-se amb cap privilegi per a jutges i fiscals. Com a funcionaris públics, han de tenir els mateixos drets i obligacions que qualsevol funcionari mitjà, amb salaris ajustats al nivell corresponent.

Així mateix, caldria generalitzar el sistema del Jurat, com una manera d’equilibrar el caràcter estamental i de classe dels jutges amb la participació, encara que sigui limitada, de la gent comuna per a decidir sobre la culpabilitat o no d’un suposat delicte.

Defensem l’abolició dels alts tribunals, Audiència Nacional, Tribunal Suprem i tribunals superiors de cada territori autònom. El primer és hereu directe del Tribunal d’Ordre Públic del franquisme i els segons tenen potestat, entre altres, de suprimir decisions democràtiques preses per l’únic òrgan de representació popular en aquesta democràcia burgesa, els parlaments estatal i autonòmics. Tots els assumptes han de ser portats als tribunals territorials ordinaris, on les garanties són majors i la població pot exercir una pressió més directa davant judicis o sentències injustes.

Cal introduir igualment mesures democratitzadores que netegin en la mesura que sigui possible l’aparell de l’Estat. La principal ha de ser la depuració de l’aparell de l’Estat de feixistes i reaccionaris, començant per aquells jutges, fiscals, comandaments de la policia i de la Guàrdia Civil que van ocupar llocs en la dictadura. Hauria de crear-se un comitè format per les organitzacions d’esquerra, sindicats, organitzacions de drets humans, organitzacions progressistes i democràtiques de jutges, fiscals, militars, soldats, policies i guàrdies civils de base, entre altres, que identifiquin a aquests elements feixistes i reaccionaris perquè siguin apartats de l’aparell de l’estat. Aquest mateix comitè hauria d’encarregar-se del control de les acadèmies de la policia, de la Guàrdia Civil i de l’Exèrcit i dels idearis amb què es forma als seus integrants. En aquest sentit, cal donar plena llibertat als soldats i guàrdies civils perquè organitzin sindicats, i acabar amb el caràcter militar de la Guàrdia Civil per a, en determinada etapa, fusionar-la amb la policia en un únic cos.

En relació amb la proposta de renovar el CGPJ per majoria absoluta perquè la seva composició reflecteixi la majoria “progressista” del Congrés actual, la secundem críticament. Sempre serà millor laminar la majoria hiperreaccionaria que pobla avui aquest organisme a deixar-lo tal com està. Ara bé, no dipositem cap il·lusió en què una suposada majoria de jutges “progressistes” en el CGPJ canviï substancialment la situació actual; i en cap cas canviarà el caràcter de classe burgès de la Justícia. Les lleis són burgeses, assenten el domini sobre la societat de la propietat privada, l’acatament a la Constitució del règim del 78, la seva monarquia i les seves prebendes. Pel seu origen de classe, educació, relacions socials i paper en l’Estat, els jutges, per molt “progressistes” que es declarin, sempre salvaguardaran l’statu quo enfront dels intents des de baix de derrocar-lo.

Pel que fa a limitar, censurar o perseguir les anomenades Fake news (notícies falses) que pul·lulen en la premsa digital reaccionària, estem en contra d’això, per una raó molt simple: tota la història demostra que les lleis aprovades inicialment per a perseguir bandes reaccionàries i feixistes i els seus mitjans d’expressió, han estat després utilitzades per a suprimir a l’esquerra revolucionària amb l’argument que busquen “subvertir l’ordre establert”, particularment (encara que no només) quan governs dretans prenen el control. Tenim el clar exemple del “delicte d’odi” aprovat pel govern de Zapatero, suposadament per a protegir les minories ètniques i de gènere dels abusos i violències dels reaccionaris. No obstant això, van ser després usades contra activistes d’esquerra, en el govern de M. Rajoy, quan aquells s’enfrontaven a la policia, i fins i tot, als nazis en contramanifestacions antifeixistes. L’única manera d’aïllar i combatre a la reacció en tots els seus àmbits (carrer, xarxes socials, mitjans informatius, etc.) és a través de la consciència i la lluita de masses, per a arraconar-los i desmoralitzar-los.

Insistim: aquestes mesures són parcials, de caràcter limitat, però també condicionals. Aquest últim punt és de summa importància, ja que per als comunistes és clar que aquestes mesures no són la solució al problema de la societat dividida en classes, sinó un programa per a mobilitzar als batallons de la classe obrera en la lluita viva entre les classes. Que aquestes mesures puguin aplicar-se, totalment o parcialment, dependrà de l’amplitud que adquireixi la lluita de la classe obrera i altres sectors oprimits contra la reacció i, en tot cas, poden ajudar a convèncer a capes més àmplies de la necessitat de lluitar per derrocar l’aparell d’Estat burgès i per una transformació completa de la societat. Com ha demostrat incomptables vegades la història, en la lluita per la defensa dels drets democràtics, la classe obrera sempre tendeix a anar més enllà per a reivindicar demandes socials, és a dir, contra la base material del capitalisme.

Lligat a aquest programa, apel·lem a la mobilització més extensa i massiva de la classe obrera per tot l’Estat. A diferència del cretinisme parlamentari del govern i altres organitzacions suposadament demòcrates i d’esquerra, que creuen o fingeixen creure que es pot dur a terme la lluita contra la reacció a través de les institucions burgeses, els comunistes sabem que la lluita real i veritablement efectiva es dona al carrer i els llocs de treball. D’una banda, perquè la mobilització fa conscient de la seva força a la classe obrera i la joventut, i, d’altra banda, perquè li colpeja allà on més li fa mal a la burgesia, a la seva butxaca.

Vinculat a tot això, és igualment necessari agitar demandes socials, contra la precarietat, la crisi de l’habitatge, a favor de pujades salarials, pensions dignes, inversions massives en la sanitat i l’educació, etc. La lluita pels drets democràtics està vinculada a la lluita social.

La situació actual, i el panorama en l’esquerra, confirmen una vegada més la necessitat objectiva i urgent de construir un Partit Comunista Revolucionari de masses que pugui disputar-li la direcció del moviment obrer als reformistes, i que, mitjançant aquesta disputa, conquisti a les masses al programa de la revolució socialista, única sortida possible en el declivi existencial d’aquest sistema podrit.

Des de l’Organització Comunista Revolucionària estem construint activament aquesta organització, armats amb les idees i mètodes del bolxevisme. Si estàs d’acord amb les nostres posicions, i també estàs fart dels atacs de la reacció, que els rics es facin cada vegada més rics, del canvi climàtic, de les guerres imperialistes, etc. uneix-te a nosaltres i ajuda’ns a construir el partit de la revolució!