Sobirania nacional o independència de classe: l’esquerra davant el problema migratori

Arran de la crisi de Ceuta hem vist posicions implícitament o explícitament favorables a una política de porta tancada des de diverses instàncies de l’esquerra, basant-se en la defensa de la sobirania nacional. L’esquerra ha d’abordar el problema migratori des d’una posició intransigent independència de classe i combatre les polítiques que pretenen dividir la classe treballadora per raons d’origen, raça o religió.

Els debats sobre controls migratoris en el si de el moviment obrer es remunten als temps de la II Internacional, moment en el qual es donaven grans fluxos migratoris cap a Amèrica des d’Europa i Àsia, així com dins d’Europa dels països més endarrerits cap als més industrialitzats. En aquell moment, els sectors més conservadors del sindicalisme nord-americà, entre d’altres, propugnaven en el si de la internacional la necessitat de controlar la immigració des de països perifèrics, al·ludint a la competència pels salaris i al suposat endarreriment cultural i polític d’aquests treballadors. És sorprenent com aquests arguments exposats fa més de cent anys s’assemblen al que avui esgrimeixen certes esquerres per justificar posicions de control de la immigració que, en última instància, es deuen al seu profund nacionalisme.

En el moment en que l’esquerra renúncia a la transformació socialista de la societat, davant la qüestió migratòria tendeix sempre adaptar-se als límits objectius del capitalisme en crisi, bé sigui acceptant la necessitat dels controls migratoris, bé sigui intentant maquillar la realitat de la política migratòria amb frases buides sobre solidaritat i humanitarisme. En relació a això, els lectors poden trobar la posició del Corrent Marxista Internacional en aquest article.

Arran de la crisi de Ceuta hem vist posicions implícitament o explícita favorables a una política de porta tancada des de diverses instàncies de l’esquerra basant-se en la defensa de la sobirania nacional. En particular, la direcció de l’PCE va situar aquesta defensa com a primer punt del seu comunicat del 18 de maig. Hem vist posicionaments similars per part d’organitzacions estalinistes de nou encuny i també de columnistes i assagistes de l’esquerra.

La sobirania nacional de qui?

La idea de la sobirania nacional pertany als temps de la revolució industrial i la construcció de l’Estat-nació, durant les revolucions burgeses que a Espanya van passar de llarg. Sens dubte va ser una idea revolucionària en el seu moment ja que significava passar de la sobirania personal dels monarques de l’antic règim a adequar les institucions polítiques al desenvolupament del capitalisme fabril naixent, unificant el mercat nacional, eliminant les duanes interiors, unificant els pesos i mesures i imposant una llengua comuna, i establint llibertats individuals amb més o menys limitacions segons el país i la conjuntura concreta. Dos-cents anys després, en l’època del capitalisme imperialista en decadència, amb unes economies nacionals cada vegada més interdependents, la sobirania nacional ha deixat de ser una idea revolucionària per esdevenir un principi reaccionari que apuntala els elements clau de sistema capitalista: la propietat privada dels mitjans de producció i l’existència de l’Estat-nacional. Tots dos han deixat de ser fa molt de temps impulsors per al desenvolupament de les forces productives per convertir-se en frens. Les crisis de sobreproducció i les guerres comercials són una condemna explícita a la camisa de força que aquestes institucions suposen per al desenvolupament de l’economia i la societat a dia d’avui. Més encara, freqüentment, l’apel·lació a la “sobirania nacional” tracta d’ocultar la política imperialista de saqueig i opressió per part dels països capitalistes desenvolupats sobre els més endarrerits, com testimonien en particular tots els conflictes bèl·lics rellevants ocorreguts des de la I Guerra Mundial fins a la data.

Paradoxalment, la resposta de bona part de les dretes a nivell internacional, i que és imitada per bona part de l’esquerra reformista, és la d’un replegament nacional davant el capitalisme globalitzat i el caos i la incertesa que aquest genera. És una utopia reaccionària pensar que amb mesures autàrquiques i proteccionistes es pot aconseguir a dia d’avui un benestar similar a la que van tenir els països centrals (mai els perifèrics) en les èpoques d’auge del capitalisme. Però, i en la mesura que l’esquerra no planteja una alternativa basada en l’anàlisi científica i rigorosa del marxisme, aquestes idees obtenen àmplia audiència entre capes de les societats europees, bàsicament perquè no son contrarestades les tendències conservadores de la mentalitat dominant, amb el record d’un passat moltes vegades idealitzat. Al mateix temps, la qüestió no resolta de les nacionalitats sense Estat ressorgeix amb força en aquesta època de crisi capitalista, afegint encara més inestabilitat a la situació mundial i, en el cas concret de l’Estat espanyol, suposant el desafiament més seriós a l’statu quo.

L’esquerra reformista i els seus portaveus mediàtics estan situant el debat en les coordenades de les Corts de Cadis, quan avui en dia estem en una realitat totalment diferent: la d’un capitalisme global en crisi i la d’uns Estats-nació que han esgotat el seu paper progressista. La mateixa esquerra reformista, la de tradició estalinista en particular, que davant la crisi catalana va fer de la “unitat dels treballadors” un esquer per amagar el seu suport efectiu a la unitat d’Espanya sota la monarquia i el règim del 78, utilitza avui la idea de la sobirania nacional per a, en la pràctica, fer bloc amb la burgesia nacional en el seu desig de controlar els fluxos migratoris pels seus propis beneficis i no en el dels treballadors migrants i autòctons. Quan la direcció del PCE, en el seu comunicat del 18 de maig, planteja com a primer punt la defensa de la “sobirania nacional” espanyola, està assumint implícitament uns interessos que no són els de la classe obrera sinó els de la classe dominant i està, al seu torn, alimentant la teoria llunàtica de la ultradreta de la “invasió marroquina”.

No perdem el punt de vista independent de classe

La sobirania real i efectiva, independentment del que digui la Constitució, correspon només a la classe dominant i als seus servidors en l’aparell de l’Estat. En el moment en què l’esquerra oblida això i assumeix el control de la immigració i la sobirania nacional, només beneficia la reacció.

El millor exemple d’això és el propi desenvolupament de la crisi política posterior a l’onada migratòria del 18 de maig. Els representants polítics de la burgesia estan aprofitant aquesta crisi per debilitar la posició del govern central, sense importar-los poc o res que això enforteixi la posició del règim marroquí. Vox, en particular, representa l’avantguarda d’aquesta ofensiva, llançant una andanada d’odi racista contra els ciutadans espanyols d’origen àrab-bereber i de religió musulmana a Ceuta i Melilla, titllant-los de “quintacolumnistes” del règim marroquí. Els efectes potencialment destructius d’aquesta política de Vox, que està rebent el suport tàcit de la resta de les dretes i de l’aparell de l’Estat (amb l’única resistència del PP de Ceuta) són evidents per a qualsevol amb un mínim de perspicàcia política. Qualsevol atac als drets civils i a la integritat física dels musulmans de Ceuta i Melilla llançaria a aquests en braços del Majzen, l’elit corrupta governant del Marroc.

Paradoxalment, això comprometria seriosament la sobirania espanyola sobre les ciutats autònomes que, diuen, pretenen defensar. Però més important i greu que això, obriria una espiral d’enfrontaments intercomunitaris en aquestes zones. Això tindria el seu correlat a la Península amb una pressió cada vegada més gran de l’aparell de l’Estat i les esquadres feixistes sobre la població africana immigrada i un ambient cada vegada més tòxic de nacionalisme espanyol etnicista, el qual es basa en els mites de la Reconquesta i en la identificació d’espanyolitat i catolicisme.

L’esquerra ha d’explicar les veritats elementals que qualsevol treballador pot comprendre. Ha d’explicar que si la immigració genera competència pels salaris, és perquè al patró li convé poder reduir les condicions de treballadors sense drets; que si hi ha competència pels recursos socials (molta menys de la que es diu), és perquè els diferents governs no han parat d’executar retallades en aquests serveis des de 2008; que mantenir a centenars de milers de treballadors en la il·legalitat només beneficia les patronals més endarrerides i parasitàries del país que es basen en la sobreexplotació i el frau per competir en el mercat; i que als que sí que estan en situació legal se’ls mantingui en una situació d’apartheid polític, sense dret a vot tot i portar anys vivint i treballant a l’Estat espanyol, és una aberració antidemocràtica que l’únic que provoca són majories de dretes artificialment inflades a les zones on aquests es concentren.

Ha d’explicar, en suma, que sota el capitalisme la immigració ni s’aturarà ni pot ser continguda mitjançant el control de fronteres: els motius objectius pels quals la gent abandona la seva terra seguiran i són provocats pel domini de les multinacionals i les potències imperialistes (inclosa Espanya) sobre els països d’origen. Sota el capitalisme, la “sobirania nacional” és pura hipocresia. Tot el que entra en el procés de producció i de circulació de mercaderies té un caràcter mundial i desconeix les fronteres, sota pena de morir: les matèries primeres, la tecnologia i les telecomunicacions, els béns intermedis, etc. La mercaderia “força de treball”, els treballadors assalariats, entren també dins d’aquesta dinàmica.

L’esquerra ha de, en definitiva, abordar el problema migratori des d’una posició d’intransigent independència de classe i combatre les polítiques que pretenen dividir la classe treballadora per raons d’origen, raça o religió. Això passa per la inclusió generalitzada dels treballadors migrants (estiguin o no en situació regular) en les organitzacions de classe, en la defensa dels drets polítics per a tota la classe treballadora independentment del seu origen i la defensa d’uns serveis públics de qualitat i accessibles per a tothom. Per sobre de tot ha d’armar la classe treballadora amb una perspectiva política clara, assenyalant que el drama de l’emigració només acabarà quan s’acabi amb les seves causes objectives, amb el domini del capital, i que per això cal organitzar-se i lluitar, no solament per un Estat espanyol socialista sinó per un món socialista sense fronteres ni opressió de cap tipus.