14 d’Octubre: escalem i ampliem la lliuta dels docents!

Com ja vam explicar a l’article Cap a una “tardor calenta”: les lluites docents marquen el camí, tot apunta a un començament de la tardor on la lluita de classes estarà a l’ordre del dia.

En aquest sentit, es fa necessari plantejar un full de ruta per fer del potencial de la situació una realitat. I no només per assolir les demandes i objectius de les diverses capes que participaran de la lluita, important per si mateixes, sinó que, per sobre de tot, per demostrar en els fets que la classe treballadora ben organitzada, mobilitzada i armada amb un programa és imparable i pot assolir-ho tot.

Vaga a Madrid el 14 d’octubre i la necessitat d’una lluita coordinada arreu de l’Estat espanyol

Les lluites dels docents a València i Catalunya han marcat el camí: l’organització d’assemblees, mobilitzacions massives i vagues (sobretot en el cas de València, de vaga indefinida).

La seva lluita i combativitat han sigut inspiradores, convertint-se en un far per als docents d’altres zones i per altres capes de la classe treballadora. Els dirigents d’aquests moviments estan en una situació idònia per fer una crida a escalar la lluita, unificar-la i ampliar el programa de demandes amb altres qüestions més generals, com ara la despesa pública i la lluita contra les guerres imperialistes.

Fa tan sols uns dies que a Madrid, després d’una assemblea de 1000 persones, els docents van votar anar a la vaga indefinida a partir del 14 d’octubre. Creiem que aquesta data del 14-O s’hauria de convertir en el punt de referència per a tot el moviment, tant pels docents d’arreu de l’Estat espanyol com també per altres capes que se sumin a la lluita.

Començant pels docents, creiem que seria necessari convocar una reunió a escala estatal per tal de discutir sobre aquest punt en concret, i sobre aquesta base, quin hauria de ser el programa conjunt a defensar (gairebé totes les demandes són ja les mateixes), com coordinar el moviment arreu del territori i com articular un comitè de vaga estatal que representi i marqui el camí per a tot el moviment. 

Aquesta reunió podria tenir lloc a mitjan setembre, un mes abans de començar la vaga indefinida; això donaria temps per poder discutir a fons la vaga i organitzar el moviment: assemblees, agitació als barris, caixa de resistència, manifestacions, etc.

Per nosaltres, aquesta reunió s’hauria de basar en les assemblees dels docents, escollint delegats democràticament a cada centre com a representants, amb veu i vot en la reunió de coordinació i preparació a escala de l’estat espanyol. Aquesta és en realitat la forma més elemental de democràcia obrera històricament, ja que permet a les bases discutir i controlar els dirigents, mentre que a la vegada permet elegir dirigents que puguin marcar el pas a seguir. 

Igualment, creiem que és absolutament necessària l’elecció d’un comitè de vaga estatal, que hauria de sortir precisament de la reunió estatal, una direcció escollida democràticament amb representativitat per a tot el moviment. 

Una direcció és necessària, inevitable. Sense aquesta és impossible lluitar de forma efectiva. Encara més, la realitat és que si no s’escull democràticament, la mateixa dinàmica dels esdeveniments acaba imposant una direcció de facto, però a l’esquena de les bases.. Cal doncs que sigui pública i coneguda, és a dir, escollida democràticament, i que a la vegada sigui revocable en assemblea de delegats si així ho desitgen les bases i els seus representants.

La convocatòria d’una reunió d’aquestes característiques i amb aquests objectius seria un pas molt significatiu políticament. Esdevindria no només l’òrgan de direcció de la lluita, podent coordinar-la i dirigir-la a escala estatal, sinó que es convertiria en un punt de referència per a tota la classe treballadora.

Ampliar la lluita a altres sectors

En paral·lel a l’agitació i preparació de la coordinació en l’àmbit estatal, el moviment dels docents està en posició d’apel·lar a la incorporació a la lluita d’altres sectors de la classe treballadora. 

Començant pels treballadors del sector públic, com ara les infermeres, que també han estat en peu de lluita i fent vagues, i els treballadors universitaris, tant professors com servei administratiu, laboratoris, etc. Les seves condicions de treball precàries, sous estancats i/o baixos, càrrega de treball excessiu, retallades, etc. són en general les mateixes que pels docents, ja que en realitat responen a la mateixa crisi mundial del capitalisme i els atacs per part de l’Estat burgès i els empresaris contra la classe treballadora. 

Els estudiants universitaris també haurien de participar d’aquesta lluita. No només en solidaritat amb els seus professors i els treballadors universitaris, les persones qui en realitat fan que la universitat obri les portes i pugui funcionar, sinó perquè la qualitat de l’educació depèn en gran manera de les seves condicions de treball i també dels recursos públics que s’hi destinen. 

Així doncs, plantegem que a principis del curs vinent s’haurien de convocar assemblees de professors i estudiants a cada facultat universitària per discutir la lluita dels docents, la necessitat d’adherir-s’hi, un programa de reivindicacions i un pla de lluita. El 14-O hauria d’esdevenir la data fixada al calendari per sortir a la vaga indefinida conjuntament amb els docents. 

A l’hora d’organitzar els diferents batallons del moviment, plantegem que, seguint l’exemple dels docents, les assemblees siguin el motor de participació i decisió, que s’escullin delegats per a cada assemblea, que aquests delegats al seu torn escullin comitès de vaga per zona i que al seu torn aquests comitès escullin un comitè de vaga central. 

Del que es tracta és de dotar als diferents sectors del moviment d’una direcció escollida democràticament, que aquestes es puguin coordinar entre si i que, segons el desenvolupament de la lluita, aquesta acabi produint una direcció central per a tot el moviment.

Conclusions

La crida a l’ampliació de la lluita a altres sectors ha de ser la més estesa possible. Ja hi ha informes de vagues que s’estan duent a terme, o discussions entre treballadors per anar a la vaga, fruit de la inspiració en la lluita dels docents. Treballadors no docents podrien fer del 14O una referencia per focalitzar les seves lluites en un mateix dia i donar-li així una dimensió més gran a les seves pròpies lluites i a la dels docents, preparant el terreny per a una confluència general més endavant del conjunt de la classe obrera en lluita per salaris, condicions laborals i abusos patronals.

Que els docents esdevinguin la punta de llança d’una lluita de desenes, centenars de milers, milions de treballadors colpejant els capitalistes, els seus polítics i Estat a l’uníson!

El moviment per l’habitatge a Catalunya ha fet la crida a la vaga general, recollint demandes que van més enllà del problema de l’habitatge en si, com ara la reducció de la jornada laboral a 35h, salari mínim de 1500€ i que l’augment dels sous estigui vinculat a l’IPC. Això és molt positiu. Creiem que el moviment per l’habitatge hauria de sumar-se també a la vaga del 14-O, participant-hi de forma activa en les discussions de preparació, l’agitació i l’organització de la lluita.

Les condicions per escalar la lluita i ampliar-la existeixen. L’inici de curs té el potencial per mostrar el camí, inspirar i organitzar aquesta lluita, i convertir aquestes condicions en una realitat. 

Els capitalistes, els seus polítics i agents, volen que la seva crisi la pagui la classe obrera, i faran tot el que sigui necessari perquè així sigui. Però el descontentament, la frustració i la ràbia és cada vegada major per a la majoria de la població, que cada dia que passa veu com el sistema capitalista és només capaç d’oferir misèria, barbàrie i destrucció per a la majoria, mentre que per a una ínfima minoria, luxes, depravació a la Epstein, corrupció i una acumulació de riquesa cada dia més espantosa.

Cal, doncs, vincular les lluites parcials dels docents, infermeres, estudiants, treballadors industrials, bibliotecaris, moviment de l’habitatge, etc. en una lluita conjunta contra el veritable enemic, els grans empresaris i el seu Estat burgès. “No hi ha diners” pel sector públic, per millorar les nostres condicions de vida, per posar fi a la precarietat i apujar el sou amb l’IPC, però sí que n’hi ha de sobres per a la guerra, l’especulació i la defensa de l’acumulació obscena de riquesa en una petita minoria!

La infiltració de mossos en el moviment docent a Catalunya, la repressió violenta a València, la resposta dels polítics davant el moviment, tot això demostra que són agents dels grans empresaris i que estan al seu servei. Només podem confiar en les nostres pròpies forces!

Encara més, un moviment de masses significatiu als carrers i llocs de treball seria la millor manera de combatre l’arremesa actual de la dreta i crear un ambient de mobilització política i social.

El govern central, pressionat per la situació als carrers i centres d’estudi, s’està movent per suposadament complir amb les demandes. Cap confiança en el govern, que en totes les qüestions decisives ha demostrat una vegada i una altra que defensa els interessos del capitalisme espanyol!

La divisió de la societat en classes, entre la majoria dels treballadors i explotats i una minoria que viu de l’opressió i explotació de la majoria, es fa cada dia més visible als ulls de milions de persones arreu del món. La riquesa que es genera dia rere dia és el producte del treball de la classe obrera. Només si expropiem als capitalistes i acabem amb el seu Estat podrem assolir totes les demandes que hi ha sobre la taula, però encara més, podrem acabar amb tota la misèria i barbàrie d’aquest sistema i establir una societat que produeixi d’acord amb les necessitats de la població i no pas els beneficis d’un petit grapat.