Canvi climàtic i capitalisme: una contradicció irresoluble

Marx va escriure que quan “en certa etapa del seu desenvolupament, les forces productives materials de la societat entren en conflicte amb les relacions de producció existents… llavors comença una època de revolució social.” Aquestes paraules mantenen tota la seva validesa avui, enmig de la major crisi del sistema capitalista des del seu naixement. A més, en l’època actual, es podria afegir a aquesta conclusió que les revolucions socials esclataran també com a conseqüència de la contradicció entre les forces productives i la relació d’aquestes amb la natura.

La burgesia com a classe en el seu conjunt és conscient de la enorme crisi mediambiental que ha creat. És ben coneixedora que continuant per aquest camí d’accelerada destrucció a nivell global s’albira un planeta agònic de dolor i mort. No obstant això, la principal característica de la classe dominant en aquesta època “d’estancament secular” és la d’una classe en decadència senil: endinsats en les seves contradiccions, són incapaços de resoldre cap problema.

Tanmateix, el propi sistema ha creat la llavor de la tècnica i la tecnologia per tornar a fer florir la humanitat i resoldre la crisi mediambiental. El principal impediment és la base de totes les contradiccions inherents al capitalisme: la propietat privada dels mitjans de producció i l’intercanvi de mercaderies.

El mercat i la insaciable set de beneficis

És ben sabut que el factor fonamental rere el canvi climàtic és la indústria dels combustibles fòssils, especialment en les emissions de gasos hivernacles, i no solament això. Aquest sector també contamina massivament l’aigua, destrueix el territori, aniquila espècies, etc. No obstant això, el sistema capitalista se sustenta principalment en els combustibles fòssils per fer girar la roda de la producció i el transport. Al cap i a la fi, la indústria dels combustibles fòssils abasta un valor estimat d’uns 4,5 bilions, segons el Fortune Global 500 del 2018. En altres paraules, és un gran negoci.

Tanmateix, en les últimes dècades s’han anat desenvolupant altres fonts d’energia, especialment les energies renovables, amb grans avenços. Dels anys 60 ençà, la producció d’energia renovable ha incrementat entre 5 i 6 vegades, i els costos han disminuït substancialment: des dels anys 70 fins ara, el cost de produir energia solar ha disminuït en un 99%! Però aquest progrés ens mostra processos contradictoris. D’una banda, l’intent del mercat de donar resposta a la destrucció del planeta ha aconseguit mostrar el camí a seguir; d’altra banda, mostra alhora els límits existents en un sistema basat en l’intercanvi de mercaderies.

El mercat energètic està dominat per les grans empreses dels combustibles fòssils. Aquestes no només són empreses gegants amb gran influència en el sector i en la societat en general, amb lobbies poderosos, sinó que, i més important encara, tenen menys costos en la instal·lació i la transmissió d’energia a curt termini que les energies renovables. Això els proporciona un avantatge competitiu crucial. Les energies renovables, per poder entrar al mercat, competir i en última instància sobreviure sota el capitalisme, depenen enterament dels subsidis governamentals i d’impostos preferencials. Però això és només una cara de la moneda. L’energia generada per fonts inesgotables (encara que intermitents), entra en contradicció directa amb l’afany per generar beneficis. A mesura que s’avança en la tècnica i la tecnologia de les instal·lacions, la producció, la distribució i l’emmagatzematge d’aquest tipus d’energia, els costos i els beneficis tendeixen a 0. Aquest fenomen provoca que la mà d’obra, la font de tots els beneficis del capitalista, necessària per generar l’energia, tendeixi a reduir-se a un mínim. Si les energies renovables dominessin el mercat, en paraules de la prestigiosa revista The Economist, el preu de venda d’energia tendiria a 0.

Les contradiccions de la propietat privada burgesa també es manifesten d’altres formes, i de manera aguda. En la mesura que el capitalista individual produeix panells solars, turbines, etc., tot el seu esforç està concentrat en augmentar la seva butxaca el més ràpidament possible. Això es tradueix en que no pensa més enllà del demà, i mentre produeix les seves mercaderies renovables, no té en compte la contaminació que aquesta genera. Aquest factor es veu impulsat sobretot per la competència en el mercat, ja que el més important, per sobre de tot, és ser competitiu, i evitar la fallida. “L’eficiència” del capitalisme no és més que la batalla constant dels capitalistes per generar més beneficis amb menys costos: si és més barat invertir en maquinària contaminant, si és més barat abocar els productes químics al riu, si és més barat utilitzar materials no reciclables, etc, el capitalista individual escollirà aquestes opcions, sobretot si els seus competidors així ho fan. El Silicon Valley Toxics Coalition (SVTC), una organització sense ànim de lucre que registra l’impacte mediambiental de la indústria d’alta tecnologia, mostra que a mesura que van entrant nous competidors en el mercat, les empreses es tornen més opaques, deixant de compartir detalls sobre la seva producció i l’impacte al medi ambient.

Un altre gran límit del mercat en relació a les energies renovables és el seu reciclatge. La producció en general sota el sistema actual es basa en “l’obsolescència programada”, és a dir, en produir mercaderies que tinguin un vida limitada per així poder vendre-les novament més endavant i generar més beneficis, generant nínxols de mercat artificials. Els panells solars, per exemple, es produeixen amb una vida calculada entre els 20 i 30 anys. Això es combina amb el fet que en cap moment es planteja què fer un cop s’hagin de reemplaçar aquests panells. És així com s’acaba amb milers de panells solars en abocadors, en comptes de reutilitzar els metalls preciosos i rars, com la plata o el tel·luri, necessaris per a la seva producció. Però aquest problema fonamental no es pot resoldre dins els límits del mercat. D’una banda, no hi ha un mercat prou gran per atreure capital inversor; d’altra banda, els productes reciclats són en la majoria d’ocasions més cars que els mateixos productes nous!

Per a més inri, l’anarquia del mercat provoca situacions en que l’oferta supera la demanda, sobretot tenint en compte que les energies renovables són intermitents. En les ocasions quan passa això, els governs obliguen a les empreses renovables a aturar la producció d’energia a canvi de cobrir les seves pèrdues- només al Regne Unit, el govern va pagar amb diners públics gairebé 190 milions d’euros en compensacions l’any passat. És més, algunes empreses generen més beneficis quan la seva producció està aturada!

Els límits del mercat no es donen únicament en el sector energètic; al contrari, és un fenomen generalitzat que caracteritza el sistema. En una altra de les grans indústries fonamentals del sistema, l’automobilístic, observem contradiccions semblants. Una de les principals contradiccions és l’existència del cotxe elèctric des de fa dècades, molt més net que la gasolina o el dièsel, però que no obstant això no pot desplaçar del mercat als vehicles tradicionals. I això és així perquè les grans empreses energètiques tenen molts interessos en mantenir l’estatus quo i perquè és substancialment més car produir cotxes elèctrics. Els capitalistes també necessiten rentabilitzar les inversions que han fet al llarg de les dècades en els motors de combustió. 

L’Estat-nació burgès i el medi ambient

Un altre entrebanc per resoldre la crisi mediambiental és l’organització del món en Estats-nació controlats fermament per les seves respectives classes dominants, encapçalats per un grapat de superpotències imperialistes. La burgesia necessita l’Estat-nació per defensar els seus interessos en contra de competidors estrangers i per estendre l’abast dels seus mercats. És el seu ariet en la lluita global pels mercats. La competència entre empreses es veu reflectida a nivell global per la competència entre potències imperialistes, com queda palès arran de l’actual guerra comercial entre Xina i Estats Units. Aquest estat de les coses fa impossible la planificació internacional necessària per reduir les emissions de gasos hivernacles, car cap potència voldrà minar la seva supremacia. Això no és cap hipotesi: es veu confirmat amb el fracàs de totes les cimeres i acords internacionals sobre el canvi climàtic, des del protocol de Kioto de 1997 fins als acords de París de 2016. Per fer front a la crisi del medi ambient cal enderrocar l’imperialisme i substituir la lluita entre potències per una federació socialista mundial. 

Capitalisme i barbàrie o socialisme i progrés

Els científics són cada vegada més radicals a l’hora d’exposar el problema i les possibles solucions al canvi climàtic. Ni més ni menys, reclamen un canvi de model econòmic. Nosaltres, evidentment, donem suport a aquesta reivindicació. Però, sobre quina base, i com aconseguir-ho?

La història del capitalisme, sobretot la més recent, ha evidenciat sense cap dubte la impossibilitat de resoldre el problema de la producció i la conseqüent destrucció del planeta amb mesures mercantils. És més, no només no és capaç de resoldre’ls, sinó que els aprofundeix i expandeix.

Les llavors d’una nova societat coexisteixen amb la decadència senil del capitalisme. Pel que fa a la tecnologia, específicament a la tecnologia verda, hi ha un enorme potencial de desenvolupament. En primer lloc, un dels principals problemes amb la intermitència d’aquest tipus d’energia és la manca de capacitat per emmagatzemar quan aquesta és abundant. No obstant això, ja hi ha les primeres bateries capaces d’emmagatzemar aquest excedent, però no es desenvolupen comercialment perquè els costos d’inversió són molt alts. També hi ha grans oportunitats per desenvolupar l’eficiència de la conversió de la llum solar en energia, com podria ser amb la tecnologia de cel·les solars imprimibles de cost ultra baix, que combinades amb una altra tecnologia en desenvolupament com les cel·les solars sensibilitzada amb colorant (DSC), tenen el potencial de portar la generació d’energia solar fotovoltaica al següent nivell. El mateix es pot dir de l’energia eòlica, que ha estat desenvolupada de manera sorprenent en l’última dècada, amb invencions i estudis científics en marxa que podrien generar canvis qualitatius en la producció d’aquesta energia.

El coneixement i la manipulació de la naturalesa per part de la humanitat sempre és finita en un moment donat, però la seva capacitat per desenvolupar el seu control sobre aquesta és infinita. No obstant això, sota el capitalisme, la propietat privada, i amb ella el mercat i l’afany de beneficis, són un gran fre a aquest potencial. La producció individual (entesa com a empreses) de mercaderies genera contradiccions a diferents nivells, una d’elles sent el innecessari malbaratament de recursos i energia. En comptes de cooperar en la tècnica, les investigacions, compartir instal·lacions, maquinària, laboratoris, descobriments, etc. per produir tecnologia necessària per acabar amb el canvi climàtic, empreses privades competeixen entre elles per poder ser les primeres a patentar el seu descobriment i comercialitzar-lo. Sota la influència de la irracionalitat del mercat, tampoc es coordina el desenvolupament de la tecnologia, la seva producció, la seva instal·lació, la seva distribució, etc entre empreses del mateix sector, de la mateixa indústria i de la seva relació amb les altres indústries. Amb un coordinació a tots els nivells, s’obtindrien grans eficiències i s’evitaria el malbaratament innecessari d’energia que suposen les duplicitats inherents al sistema de mercat.

Per poder solucionar la crisi climàtica, cal nacionalitzar a les grans empreses energètiques sota control dels treballadors, sense compensació. D’aquesta manera, s’erradica la producció per als beneficis d’uns pocs (i tots els desastres que això comporta), substituent-la per la producció per cobrir les necessitats, mentre que alhora es desenvolupa la producció de manera coordinada i basada en la cooperació i la planificació a llarg termini subordinada a interessos socials i mediambientals. Paral·lelament, s’ha de canviar radicalment de model de producció d’energia, abandonant per complet la indústria dels combustibles fòssils i invertint molts més recursos al desenvolupament de la tecnologia verda, des del seu desenvolupament al seu reciclatge.

No obstant això, per sostenir el canvi indispensable en la producció d’energia, cal nacionalitzar també les fonts de les inversions: els bancs. Aquestes entitats financeres que dominen la nostra societat haurien de ser expropiades sense compensació, i posades sota control i gestió dels treballadors. Al cap i a la fi, és la classe obrera la que produeix tot el que necessitem per viure, i per tant és la classe més ben preparada i amb més capacitat per saber on cal invertir, com, quant, etc. Només controlant les palanques fonamentals de l’economia és possible realitzar els canvis necessaris per salvar el planeta.

Tot i així, per realment solucionar la crisi mediambiental, cal enderrocar el capitalisme en el seu conjunt. Mentre predomini el mercat, les seves lleis s’acabaran imposant. Cal una transformació radical del conjunt de la societat en línies socialistes, expropiant el conjunt d’empreses més grans que dominen l’economia i posant-les sota control i gestió obrera. En una societat socialista, és la classe obrera i les masses oprimides les que juguen el paper principal de desenvolupament i gestió de la societat, produint per cobrir les necessitats del conjunt de la població de manera harmoniosa amb la natura. Sota el socialisme, es donarien les oportunitats per desenvolupar la tecnologia de manera vertiginosa, combinant la inversió necessària amb la cooperació i la coordinació, podent així no només aturar la destrucció del planeta, sinó revertir el dany fet.

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí