26M: votem CUP per trencar amb el règim del 78!

Les eleccions municipals del 26M brinden una ocasió per debatre el significat del municipalisme per al marxisme i en general el moviment obrer. A Catalunya i a tot l’Estat espanyol les eleccions municipals porten la memòria del que varen significar dins del context revolucionari del 1931, quan van expressar la necessitat de les masses d’acabar amb el règim monàrquic. S’entén per tant l’interès positiu que desperten en les capes més avançades del jovent radicalitzat i dins de l’esquerra independentista, que fa del municipalisme la seva bandera. És important però plantejar qüestions fonamentals per avançar en la nostra comprensió tàctica i estratègica: què son els ajuntaments? Com poden esdevenir bastions de ruptura? Com pot el municipalisme fer-nos avançar cap a la transformació socialista de la societat?

“Espais de llibertat” o institucions burgeses?

Sovint es diu que des del municipalisme hi ha una finestra d’oportunitat per canviar les condicions materials dels treballadors perquè son “institucions més properes a les persones on és més fàcil canviar les coses”. La primera afirmació, sobre la proximitat de la institució municipal, és força tautològica, ja que és  la institució físicament més propera als ciutadans. La segona afirmació és més problemàtica. Per entendre si és la institució “on és més fàcil canviar les coses” ens hem de preguntar en general què son i per a què serveixen els ajuntaments.

Dins de les democràcies burgeses els ajuntaments son l’administració local de l’Estat on es deleguen tasques menors per descarregar de responsabilitats el govern central. Dit d’un altra manera, son els satèl·lits de l’Estat, per gestionar el sistema a nivell local. Si com deia Lenin, l’Estat són “homes armats en defensa de la propietat privada”, els ajuntaments son les institucions que gestionen i perpetuen el capitalisme a nivell local. La composició social i política de la seva burocràcia i el caràcter rígid i antidemocràtic de les seves estructures i cadenes de comandament no és gaire diferent de la de l’Estat: podem dir, per exemple, que hi hagi cap diferència substancial entre la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra?

Essencialment doncs no són diferents als altres nivells institucionals de l’Estat, com ara la Generalitat o el Congrés, I en tenen el mateix caràcter burgès i la mateixa dependència directe del conjunt del sistema capitalista. No son un lloc privilegiat on “canviar les coses” i de fet semblen ser el lloc més tocat per limitacions estructurals, amb un marge de maniobra més restret. Els municipis tenen menys recursos i competències i, el fonamental, són petits, estan fragmentats i estan sota l’ombra de les autonomies i l’Estat central. En un món globalitzat i dominat per grans multinacionals i Estats imperialistes, una lluita restringida a un municipi aïllat serà tenallada.

El possibilisme reformista

Com doncs podem els revolucionaris utilitzar els ajuntaments i les eleccions municipals per fer avançar la lluita de la classe obrera?

Una demostració dels límits del municipalisme és l’experiència dels anomenats “ajuntaments del canvi”. El maig del 2015 diverses candidatures d’esquerres van guanyar les eleccions municipals de les ciutats principals de l’Estat espanyol, despertant la il·lusió de moltes famílies treballadores. El cas més emblemàtic va ser el de Barcelona, on la candidatura encapçalada per Ada Colau va guanyar a la CiU d’en Xavier Trias i va investir l’exportaveu de la PAH amb els vots de les formacions d’esquerres del consistori. Però la propaganda va dir una cosa i els fets van dibuixar una realitat molt diferent entre les expectatives de milers de persones honestes i el cinisme de polítics reformistes, nous o reciclats.

A començaments del 2016 el govern de Barcelona en Comú va demostrar les seves veritables intencions durant el conflicte amb els treballadors de TMB. Els treballadors demanaven millores laborals i la fi dels contractes al metro de Barcelona, aprofitant de la presència d’un “govern amic”. El govern i Ada Colau van respondre que aquestes millores anaven més enllà del pressupost possible amb la llei Montoro i que, per tant, els treballadors havien d’entendre que no entraven en els límits del possible.

Aquí rau la qüestió. Aquest no és un debat sobre bones o roïnes intencions, és un debat polític: acceptes o rebutges els límits imposats pel capitalisme i les institucions que vigilen per la seva perpetració? Generalitzes la teva rebel·lió més enllà de l’àmbit municipal?

BeC va escollir acceptar aquests límits, demostrant una continuïtat total amb la política col·laboracionista d’ICV i del tripartit. Van arribar a fer servir els mateixos arguments de la patronal per desacreditar la vaga de TMB, dient que els treballadors del metro eren “casta” i “privilegiats”. Com si rebre mil euros per treballar hores i hores sota terra fos una realitat idíl·lica de privilegi. En substància significa acceptar que per als treballadors només hi ha les engrunes que el sistema capitalista els ofereix mitjançant les seves lleis. Significa acceptar el sistema capitalista i adaptar-se al seu marge d’acció política, o sigui la salvaguarda dels beneficis d’una ínfima minoria sobre la majoria de la població. La llei Montoro (que retalla el finançament als ajuntaments) no sorgeix de la maldat d’un sol home, sinó de la necessitat orgànica d’una classe social que vol mantenir els seus privilegis. Qui com Ada Colau va decidir en favor de “gestionar el possible” està necessàriament condemnat a trair les expectatives de la classe treballadora.

És cert que moltes famílies treballadores tenien (o en tenen) il·lusions envers BeC malgrat el seu possibilisme. El millor mètode dels revolucionaris per superar aquestes il·lusions és comprometent a la pràctica els reformistes, emplaçant-los a dur a terme les seves promeses, encoratjant-los a passar de les paraules als fets. D’una banda, això desemmascara les seves limitacions, i de l’altra fa veure que els revolucionaris cerquen la unitat d’acció per a la implementació dels elements progressistes del programa reformista. Malauradament, la CUP no ha fet això, sinó que sovint ha donat l’esquena a BeC, essent percebuda pels seus votants com a sectària. Això explica en gran mesura el seu estancament a les enquestes.

Municipalisme revolucionari per canviar-ho tot

L’experiència dels “ajuntaments del canvi” demostra que perquè el municipalisme ajudi veritablement la causa de la classe treballadora s’ha d’anar més enllà dels límits imposats per el sistema. S’ha d’utilitzar el municipalisme per denunciar els límits del capitalisme, de les diverses “lleis Montoro” que en limiten l’acció. Difondre falses il·lusions sobre la possibilitat de construir “illes alliberades” no fa res més que despistar les masses del veritable embat. El municipalisme ha de ser  una plataforma per la agitació contra el sistema capitalista en el seu conjunt. La clau és fer servir els municipis com a trampolí per propulsar la lluita més enllà de l’àmbit local i institucional.

La CUP sempre ha reivindicat la necessitat de trencar amb el possibilisme reformista per transformar els ajuntaments en altaveu de les lluites del carrer. El 26M és una ocasió per remarcar aquest eix estratègic que ens diferencia de l’actual direcció poruga del moviment republicà i del possibilisme de BeC. Mentre ERC avança en el seu retorn a l’autonomisme, envalentida pel resultat del 28A, les eleccions municipals son una ocasió per reprendre la feina d’hegemonia revolucionària que la CUP no acaba d’aprofundir. Una tàctica envers BeC que ha estat percebuda com a sectària per molts votants ha socavat la posició de la CUP, però la campanya en positiu que estem duent a terme, amb un tarannà revolucionari, pot permetre’ns recuperar terreny.

Als anys 80 a Liverpool el govern municipal laborista encapçalat pel corrent combatiu Militant va protagonitzar una lluita frontal contra el govern reaccionari de Margaret Thatcher. Sota el lema “millor trencar la llei que trencar els pobres” van desafiar l’Estat amb uns pressupostos il·legals que superaven els límits imposats per el govern, explicant públicament a les famílies treballadores tot allò que podrien fer amb aquests pressupostos. El resultat va ser una mobilització massiva de la ciutat que va posar contra les cordes el govern de la “dama de ferro” del capitalisme britànic. No va ser Thatcher la que va finalment derrotar el moviment sinó la cínica traïció de la dreta laborista, avantsala de Tony Blair.

La història demostra que és important guanyar els ajuntaments, però no per gestionar els límits del sistema sinó per exposar-los davant de la ciutadania i fer una crida a mobilitzar-se al carrer contra els límits de l’Estat i del capitalisme. Des del govern municipal hi ha una posició privilegiada per fer arribar el nostre programa rupturista a la classe treballadora. Els ajuntaments poden ser importants altaveus i esperons per les lluites al carrer, que és on es mesuren les correlacions reals entre les classes.