Terratrèmols als sindicats: per un sindicalisme combatiu i de classe!

Els sindicats són unes de les organitzacions més bàsiques per a la clase obrera degut al seu caràcter de proximitat, dedicat fonamentalment a la lluita per a reivindicacions econòmiques d’un grup particular de treballadors. Els sindicats busquen organitzar a tants treballadors com sigui possible i millorar les seves condicions laborals del sector, empresa o lloc de treball concret. És per això que sovint no tenen un discurs polític netament revolucionari (sobretot en períodes de calma social), i han de rebaixar el nivell de les seves reivindicacions per poder integrar el màxim nombre de treballadors possible, fins i tot els més conservadors.

Marx deia que els sindicats són escoles de socialisme. En els sindicats s’escolten les reivindicacions dels treballadors i les seves dificultats diàries i s’organitzen les lluites a lliurar, com per exemple impulsar una vaga a l’empresa. S’evidencia així, a la pràctica, l’antagonisme de classes existent sota el capitalisme, fent que poc a poc i en base a l’experiència es vagi formant la consciència de classe del proletariat.

Les vagues són un dels instrument més potents per als treballadors ja que impulsen el desenvolupament de la consciència de classe, cohesionant els treballadors, i mostrant amb fets que la força de la classe treballadora quan està organitzada i orientada cap a un objectiu comú és gairebé imparable. Encara així, les vagues són un esclat de ràbia puntual i poc freqüent del proletariat; són una excepció perquè un treballador rarament es pot permetre la pèrdua de sou i perquè sovint les conseqüències poden ser molt negatives, amb càstigs, xantatge o fins i tot acomiadaments. La vaga és sovint l’últim recurs per als treballadors, després d’aguantar durant massa temps condicions laborals dolentes i negociacions fallides. Tot i ser una eina de combat formidable, les vagues també deixen clar els límits dels sindicats. Per consolidar i eixamplar les conquestes, cal mobilitzar d’altres sectors de la classe i generalitzar la lluita sota reivindicacions polítiques. Són en aquestes situacions on els treballadors s’adonen de que per alliberar-se de la seva opressió es necessiten altres mecanismes addicionals. És aquí on el partit revolucionari pot canalitzar tota aquesta ràbia i sacrifici per la lluita cap al socialisme.

Eleccions sindicals a Catalunya

Abans de parlar de les eleccions sindicals cal fer una breu aproximació de la situació actual dels principals sindicats. Des de fa molts anys el descrèdit de les direccions tant d’UGT com de CCOO queda evidenciat per la seva burocratització i emmotllatge al sistema; aquestes direccions són un fre al moviment obrer i les seves lluites, deixant malmesa la consciència de classe. Al llarg dels anys de desenvolupament capitalista que van seguir la Transició, les direccions d’aquestes centrals van ser co-optades pel règim. Els diferents acords dels sindicats majoritaris amb la patronal aquests últims anys, sobretot des de l’última crisi, deixen clar que han estat disposats a acceptar les retallades, els contractes brossa, congelació de salaris, és a dir, la precarització de la classe treballadora i el empitjorament de les seves condicions de vida.

A Catalunya el passat mes de març es van celebrar les eleccions sindicals a la Generalitat. Els resultats van ser sorprenents, sobretot per la irrupció de sindicats independentistes com I-CSC i un clar retrocés a CCOO i UGT.

En aquest gràfic es mostra la diferència de representants sindicals a la funció pública amb les anteriors eleccions sindindicals. Es pot veure que la I-CSC és el sindicat que puja amb més força, amb 98 representants. Això es pot explicar per la situació concreta de Catalunya, on l’independentisme és un factor que està condicionant tot l’ecosistema polític. La I-CSC va ser el sindicat que va organitzar la ultima vaga general i sempre ha lligat la república catalana a la millora de les condicions de vida dels treballadors.

Per altre banda CCOO, que ha adoptat posicions tímides i equidistants envers la lluita per la república, ha patit un retrocés de 52 representants. Les eleccions a l’ensenyament públic també van reflectir un augment espectacular de la I-CSC, passant de 0 a 47 delegats, mentre USTEC, un altre sindicat alternatiu, d’esquerres i favorable a la república, va revalidar la seva majoria. Com hem esmentat abans, el moviment independentista no és l’únic factor per explicar aquests resultats, també l’alienament dels sindicats majoritaris i la pèrdua de confiança per part dels treballadors.

Encara més significatiu és el que va succeir a l’Ajuntament de Sabadell. Tot i que va guanyar CCOO, la COS (Coordinadora Obrera Sindical), sindicat comunista lligat a l’Esquerra Independentista, va irrompre amb força, sent la  segona opció sindical més votada, a només un representant de CCOO. A d’altres sectors hem vist l’augment de la representació sindical de la CGT, amb un tarannà molt combatiu. A l’Hospital del Mar, per exemple, van doblar els seus representants a desgrat no només d’UGT i CCOO, sinó també de Metges de Catalunya, sindicat de caire conciliador. Queda clara la davallada dels sindicats majoritaris, i com les opcions més radicals i cap a l’esquerra del moviment obrer guanyen força, sobretot entre el sector públic.

Els moviments socials dels últims mesos han sigut encapçalats per a sindicats alternatius, com la vaga general del 21F, que la va convocar la I-CSC i va tenir un seguiment significatiu, tot i que no es pot comparar a la de 3-O l’any 2017. Els funcionaris administratius, del metro, rodalies, metges han encapçalat moltes lluites, com la devolució de les pagues extra del 2013 i 2014. Una de les lluites més espectaculars ha estat la dels metges d’atenció primària, que reclamaven que es dotés de més diners a la sanitat pública i que es revertissin les retallades dels últims anys. Aquesta vaga va coincidir amb aturades a l’ensenyament, dels estudiants i dels bombers, posant el Govern de Quim Torra contra les cordes. Malauradament però, al quart dia de la vaga Metges de Catalunya la va desconvocar després d’arribar a un acord de mínims amb l’Institut Català de Salut.

Aquest ambient social es comença a reflectir al si d’UGT i CCOO, que, a les seves bases, encara compten amb activistes molt combatius i honestos. A la vaga feminista del 8 de març, per exemple, UGT i CCOO inicialment van anunciar aturades de només dues hores, una tàctica desmoralitzant i poruga. Davant la pressió de les bases però, UGT a Catalunya va acabar cridant a una vaga de 24 hores un parell de dies abans de la convocatòria.

El que queda clar és que els treballadors volen lluitar. A molts indrets, els grans sindicats estan actuant com a entrebanc. La tasca dels comunistes és orientar-se allà on concretament s’organitzi la classe treballadora i estimular-la per prendre la paella pel mànec i tornar els seus sindicats en veritables armes de lluita. Davant la pressió de les seves bases i l’esperó dels sindicats alternatius, els dirigents de CCOO i UGT tenen el dilema de moure’s a l’esquerra i adoptar una actitud més combativa, o perdre afiliats i influència i, potencialment, patir escissions.

Aquestes eleccions sindicals han demostrat que la classe treballadora s’està movent cap a l’esquerra i busca solucions en les opcions més combatives pels seus problemes laborals. És molt significatiu que feines com la de professors, metges o funcionaris estiguin al capdavant de les lluites obreres, mostra la precarització del proletariat; feines que abans tenien unes condicions laborals privilegiades, actualment veuen com s’han retallat els seus drets i empitjorat les seves condicions de vida.

La situació internacional fa indicar que a curt o mitjà termini hi haurà una nova crisis econòmica on el capitalisme ja no gaudirà de les reserves econòmiques que sí ha tingut en el període anterior. A Espanya, el fons de reserva de la seguretat social, ha passat de 66.800 milions d’euros en 2011 a 8.095 milions al 2017. Per tant, els mecanismes que tindrien ara els governs són molt més limitats, i està clar que la classe treballadora no pot aguantar una vegada més un empitjorament de vida com el que estem patint actualment. El gir dels treballadors cap a sindicats alternatius no es casual, és un reflex de la busca de solucions a unes condicions laborals extremes, que empenyen a les grans organitzacions obreres a girar igualment a l’esquerra. Els treballadors no ens podem permetre “ajustar-nos el cinturó” durant la  pròxima crisi econòmica, hem de buscar solucions més enllà del capitalisme: hem de donar-li el cop de gràcia a un sistema que porta masses anys en la historia de la humanitat.