Zohran Mamdani i Ada Colau: Lliçons dels ajuntaments del canvi

Paolo Tomaselli és membre de la RCI que es va implicar a Barcelona en Comú en el moment dels esdeveniments analitzats a continuació. Publiquem aquest article continuant amb l’anàlisi del que suposen els moviments d’esquerres als ajuntaments com el de Mamdani, que han analitzat els camarades del Revolutionary Communists of America anteriorment.

A la primavera del 2015, candidats d’esquerra radical van sorprendre la classe dominant de l’estat amb victòries aclaparadores a les eleccions municipals de les principals ciutats del país: Madrid, Barcelona, València, Santiago de Compostel·la, Cadis i Ferrol van elegir alcaldes radicals que es comprometien a trencar amb l’statu quo i fer les ciutats habitables pels treballadors.

Aquesta victòria va suscitar enormes il·lusions en la classe obrera de tot l’estat espanyol. La marea girava a favor nostre. Finalment, “els nostres” estaven al capdavant de les ciutats més importants, donant un impuls de confiança per anar a l’ofensiva i potencialment convertir les grans ciutats en fortaleses obreres contra les retallades del govern central i el podrit “règim del ‘78”

El més significatiu d’ells va ser Barcelona, on una activista antidesnonament, Ada Colau, es va convertir en la primera dona obrera a ser investida com a alcaldessa de la capital catalana i dirigir el govern municipal durant dos mandats consecutius.

Deu anys més tard, cap dels problemes que estaven en el cor del programa original de Colau s’han resolt. El cost de la crisi de la vida s’està disparant, i les ciutats són un infern inassequible pels joves treballadors. La majoria de les ciutats estan governades pels partits tradicionals del règim, el Partit Popular Conservador (PP) i el Partit Socialista Socialdemòcrata (PSOE).

El balanç a Barcelona és força greu: ara governat per l’extinent d’alcalde de Colau, el “socialista” Jaume Collboni, la crisi de l’habitatge ha arribat a nivells extrems. Els lloguers han augmentat un sorprenent 25% des del 2018, i el 50% dels residents de l’àrea metropolitana s’ha hagut d’allunyar de la ciutat o s’està planejant traslladar-se en els pròxims dos anys. Com a resposta a aquestes condicions insuportables, un moviment de masses combatiu de treballadors i joves ha sortit al carrer, amb el jovent al capdavant, organitzant vagues de lloguer i marxes de protesta massiva pel dret a l’habitatge assequible, sota la direcció del Sindicat de Lloguaters i Lloguaters. Mentrestant, els constructors i els capitalistes del sector turístic s’estan forrant, amb beneficis que arriben als 14.000 milions d’euros anuals només en turisme.

L’experiència de Barcelona en Comú (el partit de Colau, BeC) al govern de la ciutat està plena de lliçons per a nosaltres, els comunistes, sobre la naturalesa dels governs muncipals, els seus límits i com utilitzar-los potencialment per avançar en la lluita de classes.

Això és particularment rellevant ara mateix a la llum de la victòria de Zohran Mamdani a les eleccions primàries a alcalde de Nova York. Pot un alcalde “socialista” marcar la diferència per a la classe obrera? Quin tipus d’institució és un ajuntament? Podria promoure un canvi des del Partit Demòcrata? Quines són les similituds i diferències entre Colau i Mamdani? Com haurien d’intervenir els comunistes en el moviment?

Dels carrers a les urnes

En el període previ a les eleccions a municipals del 2015, moviments massius van sacsejar l’estat espanyol contra les retallades d’austeritat del Partit Popular després de la crisi econòmica de 2008 i contra la podridura del sistema polític: “15M” dels “indignados”, les “Mareas” que defensaven la sanitat pública, les pensions i l’educació del sector estatal, quatre vagues generals, el moviment independentista català, el moviment estudiantil i una infinitat de vagues a tots els sectors.

Malgrat la generosa participació de les masses, la covardia i la col·laboració de classe dels dirigents sindicals van permetre que les retallades passessin pel parlament. Això va portar a un gir cap a l’arena electoral, amb l’aparició de Podemos i una sèrie de coalicions municipals vinculades que semblaven desafiar el sistema i oferien una alternativa.

Les eleccions municipals del 2015 van ser l’expressió més clara de l’intent de les masses de trobar una sortida política a la crisi del capitalisme que va erosionar les condicions de vida a tot el país.

Els barris obrers de Barcelona guanyen

Ada Colau es va fer coneguda pel públic en general per ser la portaveu de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), com algú que no tenia por d’exposar els poderosos pel que són: paràsits que s’aprofiten de l’explotació de la majoria. Una dona obrera honesta i propera, que havia participat en accions directes contra els bancs que desallotjaven qui tenien endarreriments hipotecaris -el pol oposat als desacreditats i cínics polítics capitalistes professionals.

La seva candidatura va ser promoguda per assemblees de veïns on milers de persones es van involucrar en la política per primera vegada, i activistes veterans d’esquerra van trobar una esperança renovada. Igual que Jeremy Corbyn a la Gran Bretanya i Bernie Sanders als Estats Units, es parlava d’una “nova política” i es tenia la sensació de tornar a connectar-se amb el fil ininterromput de la República espanyola i la lluita revolucionària contra la dictadura franquista de la dècada del 1970.

Aquestes assemblees veïnals es van unir sota el nom de Barcelona en Comú i van discutir i aprovar un programa que tenia un to molt radical, prometent una parada al turisme voltor i al desenvolupament urbà, un augment dràstic de l’habitatge social i dels serveis municipals com els centres de dia i els serveis socials. La campanya va parlar d’expulsar els grups de pressió capitalistes de la ciutat i “retornar-la als treballadors.”

L’entusiasme era palpable a tots els barris obrers. Ada Colau i el seu equip es van recolzar en la mobilització activa d’aquests barris per organitzar una exitosa campanya de base amb mítics massius i accions a cada carrer.

Els barris de classe treballadora van respondre participant massivament a les eleccions, superant a l’odiat convergent Xavier Trias i elegint Ada Colau a l’alcaldia.

El percentatge total dels partits d’esquerres va arribar a una majoria absoluta del 53%, i Barcelona en Comú va ser el primer amb el 25% dels vots. La dreta estava en desordre, i la premsa capitalista estava en estat de pànic.

Aquest entusiasme inicial es va dissipar lentament en els següents anys concloent amb els partits tradicionals de l’establishment recuperant el control. Llavors, què va anar malament?

Abandonant les masses mobilitzades – Adaptant-se al sistema

Després d’haver guanyat una majoria relativa del 25% que va equivaler a 11 regidors dels 41, es va produir un debat dins del BeC sobre com governar la ciutat amb un govern minoritari.

L’estratègia correcta hauria estat recolzar-se en les masses ja mobilitzades per, d’una banda, pressionar els altres partits d’esquerra per aprovar les mesures progressives del seu programa i, d’altra banda, utilitzar l’ajuntament com a altaveu per exposar els límits pressupostaris imposats pel govern central, lligant la implementació del seu programa social complet a la necessitat de trencar amb el capitalisme, expropiant cases buides per resoldre ràpidament la crisi de l’habitatge i la manca d’escoles bressols.

BeC va oferir correctament a altres partits de l’esquerra del Partit Socialista de Catalunya (PSC) que s’unissin al govern municipal, però quan van rebutjar per raons sectàries tot i investir Colau com a alcaldessa, Barcelona en Comú aviat va tornar a convidar a l’antic Partit Socialista.

Després del primer mandat en coalició amb els socialistes, fins i tot van negociar un acord amb un partit liberal anticatalà per mantenir l’alcaldia costés el que costés, tot i quedar segons darrere d’un candidat d’ERC.

Eren els mateixos socialistes que havien governat la ciutat durant dècades, convertint Barcelona en la potència turística que tots coneixem i en un port lliure per als fons d’inversió i els promotors capitalistes. Antics buròcrates que coneixen els secrets de l’Ajuntament de Barcelona i les trajectòries rendibles dels quals s’aferren a les empreses municipals de l’àrea metropolitana com els Transports Metropolitans de Barcelona (TMB).

En lloc de basar-se en la mobilització massiva que els va guanyar l’alcaldia, es van basar plenament en l’aritmètica del consell i el “regateig”, acceptant l’abraçada d’os de la cinquena columna de la classe dominant dins del moviment obrer.

Van optar per operar dins dels límits del que percebien com a “possible”, és a dir, el que els capitalistes els permetrien fer. Els poderosos lobbies van organitzar campanyes de difamació i procediments judicials per intentar aturar l’aplicació de les seves mesures radicals. Això, al seu torn, alimentava la desmoralització i l’escepticisme, desmobilitzant els qui havien donat suport a la campanya electoral del BeC.

En lloc de passar a l’ofensiva, es van acovardir i van jugar el joc en un camp molt més favorable a la classe dominant.

Van decidir que el 30% dels edificis nous haurien de ser habitatges socials o assequibles, una mesura que ja existeix a ciutats com Nova York i Londres, amb resultats molt limitats.

Van limitar les noves llicències de turisme a les ”àrees crispades” que ja estaven experimentant una alta densitat d’instal·lacions turístiques i van multar AirBnB per incomplir el seu pla de regulació de llicències. Això no va impedir que els nous apartaments turístics s’obrissin al centre de la ciutat, gràcies a les llacunes en la normativa.

A cada volta, els capitalistes sempre van trobar una manera d’evitar les mesures implementades pel govern de Colau. Després de tot, aquestes són les seves lleis, el seu estat i el seu sistema.

Tot intent tímid de regular l’habitatge i el turisme es va trobar amb l’obstacle del sistema capitalista. Això demostra en la pràctica que la qüestió és el capitalisme en si i l’única solució a l’habitatge i al turisme és la seva abolició i substitució per una economia democràticament planificada.

Finalment, només van poder construir un grapat d’habitatges socials i aturar les llicències de turisme durant un breu període, massa poc per frenar les condicions de vida en espiral de la capital catalana.

La naturalesa de classe dels ajuntaments

Els ajuntaments no són institucions independents que poden convertir-se en illes de polítiques progressistes. Són vincles en l’aparell estatal burgès, dissenyats per gestionar les ciutats d’acord amb els interessos de la classe dominant. A l’època actual, això significa gestionar l’austeritat i altres retallades a escala local.

A la majoria dels països, els ajuntaments tenen un poder limitat per legislar sobre habitatge i serveis socials, ja que aquests són gestionats en gran part per l’estat central i el govern. Això no és casualitat. És un disseny conscient per limitar l’abast de l’acció de les institucions de les institucions més atòmiques del govern burgès.

Els comunistes podrien utilitzar potencialment els ajuntaments com a bastions de la lluita de classes per mostrar el que es podria aconseguir trencant clarament amb el capitalisme. És a dir, anant més enllà dels límits pressupostaris imposats pel Govern central. Podríem usar-los per exposar el sistema i reunir la classe treballadora darrere d’un programa comunista revolucionari.

La qüestió clau és rebutjar els límits imposats pel que és “acceptable” pel sistema capitalista. No fer-ho implicarà necessàriament col·laboració de classe i promeses traïdes.

Zohran Mamdani i Ada Colau: una comparativa

Tant les candidatures de Colau com les de Mamdani són una expressió de la profunda ràbia i insatisfacció que hi ha en la societat cap a l’establishment polític i econòmic. La victòria de Zohran és també un dit a l’ull a l’elit sionista, demostrant el sentiment antiimperialista que existeix als Estats Units, particularment entre la joventut i una capa de la classe obrera.

Igual que Colau, la campanya electoral principal de Mamdani va ser impulsada per un moviment de base de milers de persones dels barris de la classe treballadora dels cinc districtes.

Els punts clau dels seus programes polítics es van centrar en l’habitatge i les crisis de cost de vida, i tots dos van advocar per augmentar l’habitatge social per pal·liar l’efecte de la crisi econòmica.

No obstant això, el programa de Zohran és molt menys radical que el conjunt original de propostes de Colau, i la raó és clara. Prové del contrast fonamental entre tots dos: Ada Colau es trobava en una plataforma independent de la classe obrera, mentre que Mamdani s’exerceix dins del Partit Demòcrata institucional burgès.

Si Ada Colau va ser incapaç de millorar les condicions de vida, limitant les seves accions als estrets límits del sistema capitalista, el mateix s’aplicarà per deu si Mamdani guanya en nom dels demòcrates.

La ciutat de Nova York és el ventre de la bèstia, la ciutat més rica i desigual del món, on els més rics mostren obertament el seu poder i privilegi al costat d’alguns dels barris més pobres del país. Fins i tot si Mamdani es posés en una plataforma independent com Colau, la pressió sobre ell per diluir el seu programa seria encara més forta que a Barcelona. La classe dominant tremola davant la perspectiva d’una ciutat de Nova York desafiant i mobilitzada, ja que seria un exemple perillós per a tot el país i el món.

Si Mamdani trenqués amb els demòcrates, desencadenaria un enorme potencial per utilitzar la seva campanya per crear un nou partit de masses de la classe obrera. Sense això, si guanya les eleccions a l’alcaldia, està condemnat a trencar les seves promeses i decebre als seus entusiastes defensors.

Lliçons clau pels comunistes

Com última anàlisi, la falta de voluntat d’Ada Colau i de la resta d’alcaldes d’esquerres de trencar amb el capitalisme els va portar a adaptar-se oportunistament al sistema i a diluir el seu programa original. En aquesta època de crisi orgànica, limitar-se als límits del capitalisme condueix inevitablement a promeses traïdes.

El resultat és que ells “canviessin tot per canviar res.”

La principal aportació és que la independència política no és suficient sense la independència de classe i un programa revolucionari clar.

Pels comunistes, les eleccions a l’alcaldia són una qüestió de tàctica i no una fita final. Això no es basa en l’opinió, sinó en els fets, donada la naturalesa de classe dels ajuntaments i com es relacionen amb l’estat i el govern nacional.

Sempre ens guia el que pot avançar més en la lluita de classes en un moment donat.

En el cas de Colau, podrien haver utilitzat l’ajuntament com a altaveu per organitzar i dirigir la classe obrera. Ho tenien tot: una organització de base i una xarxa nacional de ciutats rebels. Malauradament, van optar per adaptar-se i jugar amb regles apilades contra ells, malbaratant així l’enorme potencial, i acabant en la paperera de la història.

En el cas de Mamdani, si trenqués amb el Partit Demòcrata, una candidatura independent de classe obrera hauria de convertir-se en la plataforma de llançament per a la construcció d’un partit socialista de masses.

El potencial hi és i és tasca dels comunistes intervenir obertament en el moviment, explicar pacientment aquestes lliçons i guanyar-se els millors individus per un programa i organització revolucionaris i independents de classe