Carta oberta al moviment per Palestina: quina direcció cal prendre?

Els darrers mesos hem pogut veure germinar al llarg d’Europa i Amèrica el moviment estudiantil contra el genocidi que Israel està perpetrant a Gaza. A l’Estat espanyol, les acampades a la Complutense de Madrid i a la UAB de Barcelona, i les nombroses manifestacions convocades per diversos col·lectius pro-palestins. El 14 de juny es van reunir a Barcelona 25.000 persones -segons dades dels organitzadors- sota la consigna de “Prou! Aturem el genocidi a Palestina!”: feia temps que les organitzacions directores del moviment eren incapaces de mobilitzar aquesta emocionant xifra de gent.

Ara bé, ¿com aguanta aquesta massa de gent la comparació amb la xifra de les primeres manifestacions per Palestina de fa dos anys, convocades, en alguns casos, pels mateixos organismes? Per bé que a finals del 2023 les manifestacions foren gairebé setmanals, i que per aquest mateix motiu la seva força va variar immensament, el 21 d’octubre es reuní la impressionant xifra de 70.000 persones -segons dades dels organitzadors-. A partir d’aquesta manifestació, qui capitanejà la lluita de forma reeixida fou el moviment estudiantil, amb una entrega i dedicació que trobà la seva màxima expressió en les acampades per Palestina que sorgiren per tot l’Estat al llarg de l’any 24, la majoria de les quals van forçar que les administracions de les universitats haguessin d’iniciar una taula de negociacions per trencar relacions amb Israel. Què ha passat amb tot aquest cúmul de gent? I encara més, ¿com és que el moviment no s’ha ampliat ni en quantitat ni en qualitat, tot i que el criminal paper del sionisme i la hipocresia dels nostres governs occidentals és cada cop més evident?

Pensem que per contestar aquestes preguntes correctament, abans és necessari partir d’una anàlisis científic de la situació que mostri a què ens estem enfrontant i quines tàctiques se’n segueixen per assolir autènticament els nostres objectius. Aquesta anàlisis revela que l’imperialisme estatunidenc, recolzat pels seus lacais europeus, es troba rere el genocidi a Gaza. Per tant, entendre de forma concreta què és l’imperialisme i el seu paper respecte Israel és el punt de partida, i això va de la mà amb entendre el funcionament regular del capitalisme.

L’imperialisme, el cordó umbilical d’Israel

En l’època d’infantesa del capitalisme, la dinàmica predominant en la producció es basava en la competitivitat entre productors en “igualtat de condicions”. Tanmateix, aquesta igualtat de condicions era tan sols un pretext: la “lliure” competència va donar pas a l’acumulació de capital en unes poques empreses i a la subseqüent creació de monopolis. Les empreses monopolístiques podien imposar els seus preus en el mercat, barreres d’entrada, exprimir al màxim les empreses dependents, etc. Impotents, els lliurecanvistes veien els seus somnis tornar-se fum.

La concentració de capital en monopolis al llarg de les diverses branques industrials comportà la monopolització dels bancs i dels capitalistes bancaris, que fins aquell moment havien estat els mers mitjancers dels pagaments entre capitalistes. A mesura que el capital dels industrials creixia, així ho feien els seus beneficis, de manera que la complexitat i tamany de les operacions bancàries i la quantitat mínima de diners amb què els capitalistes industrials, a través de la seva inversió, podien esprémer benefici, anava creixent fins al punt de subordinar els bancs més petits i locals als bancs que disposaven de la major quantitat de capital monetari per a realitzar aquesta tasca.

A inicis del segle XX, els grans bancs sorgits d’aquest procés de submissió o annexió dels petits ja portaven els comptes dels principals capitalistes industrials monopolistes i, d’aquesta manera, podien tenir un mapa clar i complet de la situació econòmica general. Fornits d’aquest coneixement, juntament amb el control real i efectiu d’enormes sumes de capital monetari, els banquers van acabar sotmetent els capitalistes industrials als seus interessos privats. A través de la denegació o facilitació de crèdit, dels tipus d’interès alts o baixos etc., els banquers determinaven quines inversions i operacions eren rentables per a ells o no. L’esquema de subordinació dels grans capitals industrials respecte els petits s’estava repetint a una escala superior: els grans monopolis florien, se sostenien o queien pels interessos del capital bancari. De ser els mers actors d’una tasca tècnica i auxiliar -bescanviar talons per diners en líquid, realitzar ingressos o extraccions etc.- els grans bancs monopolístics ara determinaven a quin ritme i com es desenvolupaven les forces productives, guiats pels seus interessos particulars. El que Lenin anomenà “capital financer” sorgí justament a conseqüència de la creixent submissió del capital industrial al bancari, i a l’establiment de vincles cada cop més estrets entre els bancs i l’Estat.

Aquest procés va anar acompanyat d’una creixent saturació del mercat nacional, producte de la concentració de la producció i de l’augment de la productivitat i de la intensitat del treball. Amb la font de beneficis així restringida als límits del mercat nacional, el capital financer requeria trobar nous mercats per exportar l’enorme excedent de capital que s’acumulava, en l’adquisició de matèries primeres, infraestructura, mitjans de producció, emissió de crèdit, etc. La necessitat d’exportar el capital a l’estranger, lligat a la tendència susdita a la seva acumulació en poques mans, foren les bases per a la creació d’un sistema bancari monopolístic que ara s’estenia sobre un mercat mundial dominat per un grapat de bancs.

Aquesta fase del capitalisme en què el capital financer i els monopolis dominen el mercat mundial és la que s’anomena imperialisme. Lenin va explicar en detall que aquesta és la fase superior del sistema, conseqüència de les lleis objectives que el regeixen. Dit d’una altra manera: l’imperialisme no és una decisió política d’un o altre govern, sinó el producte inherent de la propietat privada burgesa dels mitjans de producció i dels límits de l’Estat nació com a unitat econòmica.

Des de la crisi del 2008, tot recurs per “reviure” el mercat no només no ha funcionat, sinó que ha profunditzat les contradiccions. Això ha donat pas a una lluita més acarnissada entre les principals potències econòmiques per repartir-se un món ja saturat per esferes d’influència i mercats entre un grapat d’imperialistes. És sobre aquesta base que podem analitzar i comprendre Israel.

Abans i tot de la creació d’Israel el 14 de maig de 1948, el moviment sionista havia estat plenament dependent dels poders imperialistes. Era una eina útil en la defensa dels seus interessos, de forma significativa, dels interessos dels imperialismes otomà i britànic (vegi’s la declaració de Balfour etc.). A partir de la Segona Guerra Mundial, de l’imperialisme estatunidenc, a qui li ha convingut fins avui l’existència d’Israel per assegurar-se una “democràcia” aliada d’occident com a destacament en la competència amb els règims àrabs de la zona, pel control de les rutes comercials, de matèria prima clau per l’economia mundial (sobre tot petroli), per tenir un mercat per exportar en tecnologia i armament, i per mirar de dominar una zona històricament molt important a nivell geopolític, el territori que s’interposa entre Europa i Àsia. A tall d’exemple, només cal assenyalar que entre 1946 i 2023, Estats Units ha invertit en ajuts militars i econòmics per Israel 260 mil milions de dòlars. Ningú no pensarà que hagin donat aquests diners per pura caritat.

La repugnant hipocresia de l’imperialisme americà i dels seus lacais europeus està sent exposada a ulls de les masses d’arreu del món, que cada cop veuen més clar rere el suport a Israel aquest fred joc d’interessos. El poder de Netanyahu s’està excedint més del que els hi agradaria als seus amos estatunidencs, però és l’home al capdavant de l’Estat sionista d’Israel i, de moment, el seu “aliat” a Orient Mitjà. El “dret a defensar-se” d’Israel, proclamat als quatre vents pels imperialistes americans i europeus que busquen disfressar els seus crims amb els parracs de les “nobles” i “justes” intencions, és realment el dret de l’imperialisme a defensar els seus interessos a totes passades: si cal, mitjançant un genocidi. És evident que sense el suport incondicional de l’imperialisme ianqui, Israel no resistiria ni dos dies.

Val a dir que a part de servir als interessos de l’imperialisme estatunidenc, Israel té els seus propis interessos imperialistes a la regió. El sionisme israelià ha demostrat constantment que anhela convertir-se en el poder hegemònic de l’Orient Mitjà, per així ampliar l’horitzó dels seus interessos i beneficis mitjançant el control de matèria prima, zones d’influència, territoris clau pel comerç mundial, mà d’obra barata, etc.

En l’època de l’imperialisme i de la crisis orgànica del capitalisme, quan ja no serveix el recurs a la diplomàcia i a les concessions econòmiques, l’única sortida que queda als capitalistes per mantenir la seva posició és la violència, la força i la intimidació. Això es manifesta en polítiques d’austeritat cap a la classe treballadora, en un auge dels discursos d’odi, en un reforçament de les forces policials de l’Estat, etc. però també en guerres, genocidis i horrors sense fi. I això seguirà sent així fins que acabem amb les relacions socials de producció i de propietat que ho possibiliten.

Com lluitar contra l’imperialisme?

El moviment per Palestina a Catalunya està liderat per diversos grups i coalicions de l’anomenada “societat civil” (Prou Complicitat amb Israel, Comunitat Palestina de Catalunya etc.) així com pels comitès estudiantils que han tirat endavant les acampades universitàries. Sense cap mena de dubte l’esforç, recursos i temps que han dedicat en la lluita per l’alliberament del poble palestí són tan inqüestionables com admirables.

Tanmateix, creiem que com a conseqüència de la manca d’una línia teòrica clara i definida, que hauria de partir de l’anàlisis objectiva del capitalisme, se segueixen els mètodes de lluita que han causat no només que el moviment minvi i que no guanyi noves adhesions, sinó també que els seus partícips, desil·lusionats per la fallida de tals mètodes i pel cansanci d’una militància caracteritzada per la repetició d’accions i tàctiques que no semblen donar fruit, s’allunyin erròniament de la sortida plenament revolucionària.

Nosaltres, com a comunistes, partim del fet abans assenyalat que el capitalisme i, per tant, l’imperialisme, se sustenten sobre l’explotació de la classe treballadora per part de la capitalista: la primera és la classe que fa funcionar el món. La classe treballadora té els mateixos interessos fonamentals: deixar de ser explotada i desfer-se de la classe que l’oprimeix sistemàticament. La seva pròpia experiència demostra a la classe que no posseeix res més que força de treball per vendre i que, malgrat estar sostenint el món, ella s’empobreix mentre els capitalistes s’enriqueixen cínicament. El descrèdit conseqüent de les antigues institucions i creences polítiques, acompanyat dels inevitables altibaixos en l’economia i dels atacs a les seves condicions de vida i als seus drets, preparen el viratge vers la consciència de classe i la consecució del socialisme.

En no partir d’aquesta posició teòrica diàfana, de la que se segueixen les tàctiques per lluitar contra l’imperialisme, la direcció del moviment per Palestina és incapaç de connectar amb la classe treballadora perquè encapçali el moviment de masses necessari per aturar el genocidi a Palestina i acabar amb la font de l’opressió del poble palestí. Per demostrar els límits de les tàctiques actuals, prendrem per exemple la qüestió del BDS (Boicot, Desinversió, Sancions), una de les principals demandes de l’actual direcció.

Seguir les demandes del moviment BDS força la direcció actual del moviment a que estigui orientada principalment a pressionar els governs, institucions i empreses perquè trenquin relacions per la seva pròpia mà amb Israel, així com boicotegin i sancionin els pactes econòmics i comercials. A través de manifestacions i d’altres accions, en suport de les quals es crida a la “societat” en conjunt passant per alt els interessos antagònics de classe que objectivament divideixen la societat, s’espera que les institucions “reaccionin”.

No cal dir que nosaltres estem a favor del trencament de relacions amb Israel i del boicot econòmic. Ara bé, hi ha una diferència fonamental pel que fa a aquesta orientació cap a les institucions, el govern etc.: els comunistes plantegem que només podem confiar en la força de la classe obrera i el jovent, i defensem que l’orientació del moviment ha de ser cap a aquesta. En primer lloc, s’haurien de combinar les protestes davant de les empreses israelianes o les que hi mantenen relacions comercials amb l’agitació programàtica entre els seus treballadors i treballadores. Per fer-ho, seria també necessari contactar amb els sindicats amb presència a les empreses per plantejar-lis el boicot a la producció, lligant-ho amb demandes o lluites per millors condicions laborals. Aquest mètode, amb que s’imposa la força de la classe treballadora sense dependre de la “benevolència” dels governs respecte el boicot a Israel, ha demostrat ser el més eficaç per aturar l’enviament d’armes i recursos, com demostra el cas dels estibadors de França.

Per altra banda, aquesta activitat circumstanciada a les empreses que participen activament del comerç amb Israel hauria d’anar acompanyada d’una agitació més estesa entre les bases dels grans sindicats, amb l’objectiu que pressionessin les seves direccions perquè es declaressin obertament en contra del genocidi i fessin servir tots els seus mètodes de lluita col·lectiva, (vagues generals, ocupacions de fàbriques etc.) per tallar de base el comerç amb Israel d’armes i d’altres mercaderies. A part, en cas que la direcció no actués en conseqüència, quedaria desacreditada a ulls de les bases dels sindicats i promouria sens dubte el sorgiment d’una tendència sindicalista antiburocràtica, que en un futur podria ser el fonament d’un nou sindicalisme més honest amb la classe treballadora i més combatiu, que no depengués tant dels límits imposats per la patronal.

Això no exclou plantejar exigències al govern central de PSOE-SUMAR, però aquest plantejament hauria de remarcar justament el contrari del que es remarca en l’actual direcció del moviment per Palestina: la nostra manca de confiança en què el govern prendrà cap mena de decisió duradora que vagi en contra dels interessos objectius sobre els que descansa, els del capitalisme espanyol. Explicant pacientment als membres del moviment que, fins i tot si el govern aprova un embargament parcial d’armes a Israel o adopta mesures de sanció comercial a causa de la pressió, mantindrà igualment tractes a esquenes de la classe, o bé, un cop desapareguda la pressió, tornarà a establir el comerç entre els dos Estats, cal dirigir les exigències cap al govern en vistes a desacreditar encara més a ulls de la classe treballadora els partits polítics tradicionals, i per anar substituint a través de l’acció de masses la seva confiança en el govern burgès per la confiança en les seves pròpies forces.

La realitat ens ha demostrat que en gairebé dos anys de genocidi, Sánchez i el seu govern, un cop rere altre, s’han posicionat de paraula al costat del poble palestí, però s’han mantingut fermament del cantó de l’imperialisme europeu en els fets, atès què el capitalisme espanyol hi té dipositats els seus interessos en forma de pactes econòmics sobre importacions i exportacions de productes manufacturats o agrícoles, de subministrament de combustible etc. Si expliqués pacientment el programa de l’actual govern -la defensa del capitalisme espanyol que defensa l’europeu, que alhora depèn de l’estatunidenc i que, per tant, ha de recolzar Israel- el moviment per palestina podria contribuir a exposar la seva hipocresia i el seu caràcter de classe real a ulls dels treballadors i treballadores.

Per nosaltres, la qüestió del boicot no s’hauria de limitar a manifestacions i accions en mans de petits grups d’individus, sinó que passa per agitar a favor de l’acció de masses de la classe obrera, mitjançant els seus mètodes de classe i de lluita col·lectiva: els piquets, les vagues, etc. És més: ¿no han estat els boicots mitjançant el bloqueig i el rebuig a manipular les mercaderies que s’enviaven a Israel -i fins i tot l’amenaça de vaga- dels estibadors arreu del món que han demostrat quina és la forma més efectiva de la solidaritat amb el poble palestí i la lluita contra el genocidi? La jornada de lluita del passat 27S arreu de l’Estat espanyol va ser un pas correcte en aquesta direcció, tot i les seves mancances polítiques.

Insistim un cop més: el que hi ha rere el que podem esperar o no d’un govern és una qüestió de classe. El govern de PSOE-SUMAR defensa el capitalisme espanyol i busca quadrar el cercle, és a dir, preservar millor la propietat privada capitalista a través de l’enforçament de la pau social en un moment en què objectivament el capitalisme és incapaç de fer cap mena de concessió a la classe treballadora. Aquesta darrera, per contra, té un interès orgànic a lluitar contra tota opressió i explotació, per un món lliure on tothom pugui viure dignament i en fraternitat, atès que de la opressió -a diferència dels capitalistes- no en treu absolutament res.

El govern de Sánchez es pronuncia a favor d’una pau a la regió, però d’una pau a favor dels imperialistes. Vejam un d’innombrables exemples: no va condemnar el bombardeig dels EUA a l’Iran i encara va exigir a aquest darrer contenció i que seguís la línia de les negociacions, afegint que Iran mai no hauria d’accedir a l’arma nuclear. És a dir, va sortir en defensa de la posició esbombada per l’imperialisme americà. Això també explica que tot i el soroll que ha estat fent els últims dies a l’OTAN, hagi acceptat augmentar la despesa militar després d’una pujada ja històrica durant aquests anys de govern.

De la nostra posició se segueix que no estem a favor de la “desinversió i les sancions” plantejades per les direccions del moviment de Palestina, doncs s’espera inocentment que les institucions i governs burgesos les duguin a bon port. Mentre el govern i el règim sigui capitalista, tota desinversió i sanció es farà en primer i últim lloc en defensa dels interessos dels imperialistes. O ¿és casualitat que l’imperialisme occidental hagi imposat sancions a Rússia però no hagi deixat de subministrar armes, diners i recolzament polític a Israel? I encara més: ¿com se suposa que les sancions contribuiran a la caiguda del règim sionista, si les masses treballadores de la regió, les autèntiques encarregades de posar fi a la situació, veuen que la classe obrera i la joventut mundial recolzen les polítiques de les seves burgesies nacionals? L’efecte seria el contrari, el de reunir en defensa de la seva classe dominant, sota la bandera enganyosa de la defensa nacional i del xovinisme, tota la classe obrera. La història demostra que això passa allà on s’apliquen sancions per part de l’imperialisme, com ara Cuba, Veneçuela, Iran, etc.

Per nosaltres, la qüestió gira clarament al voltant de la lluita entre la burgesia i els seus agents, i la classe obrera i tots els oprimits; entre l’imperialisme i el proletariat internacional. Lluitar eficaçment contra l’imperialisme i la burgesia té per condició fonamental el reconeixement que la societat actual és una societat dividida en classes, i que el motor del canvi i de la presa de decisions és la lluita entre les dues classes principals engendrades pel capitalisme: la burgesia i la classe obrera. La classe obrera catalana i de l’estat espanyol no té cap interès en el genocidi a Gaza; els imperialistes espanyols i els empresaris del sector d’armament, sí.

Encara més: com ja hem explicat, el capitalisme condueix a la guerra i aquesta és una conseqüència de les seves lleis. En el cas concret de Palestina, això comporta que l’alliberament del poble palestí s’assolirà mitjançant l’alliberament de la regió de les urpes de l’imperialisme -començant pel ianqui però també l’israelià- a través d’una revolució socialista que posi fi de totes totes a les lleis econòmiques imposades pel capitalisme que condueixen inevitablement a la guerra i al genocidi. Aquí a casa, la tasca consisteix precisament en enderrocar la nostra classe dominant per a contribuir com a exemple a l’alçament internacional de la classe treballadora i de tots els oprimits i per tallar el suport de la burgesia espanyola i catalana a l’imperialisme americà.

Des de la nostra posició de classe conseqüent, veiem que les demandes i mètodes que predominen en el moviment en aquests moments emanen de la política de la petita burgesia, que té il·lusions en la democràcia en abstracte, en les institucions burgeses i, en última instància, en un capitalisme més amable. Si l’actual moviment qüestiona el capitalisme, és només de forma moralista, o com apèndix a tot un seguit d’altres crítiques; en cap cas forma el punt de partida de les seves idees, programa i mètodes. D’aquí la situació actual del moviment, d’estancament i de retrocés.

S’afegeix que dins del propi moviment predomina una orientació vers l’activisme de base, és a dir, vers la construcció del moviment des de baix a través de participar del teixit associatiu existent, principalment associacions de barri o d’altres generalment dirigides a lluites parcials. Atès que l’enfocament d’aquests espais sol ser de caràcter econòmic degut a les condicions cada cop més deplorables de la classe treballadora, que alhora infonen cert sentit d’urgència en la lluita per reformes merament econòmiques, els partícips d’aquests espais que entren al moviment per Palestina solen carregar amb ells el bagatge d’una actitud incapaç d’excedir en cap cas el reformisme del sistema, una actitud pragmàtica, com qui diu, que obstaculitza l’adopció de mètodes per acabar amb el capitalisme de soca rel. Però la creença, conscient o inconscient, que el capitalisme pot otorgar realment reformes, parteix d’una concepció del món esbiaixada que no correspon amb la situació del capitalisme actual, que ens força cada cop més a superar els seus límits si volem arrebatar-li qualsevol millora.

Nosaltres defensem la lluita per les reformes i per a tota millora de vida de la classe treballadora, sobretot quan aquesta lluita comporta la posada en moviment de la seva autèntica força col·lectiva. Ara bé, per a nosaltres les reformes no són una finalitat en sí mateixa. Tota concessió en condicions capitalistes es fa sense abandonar la defensa dels interessos privats de la classe dominant; per tant, mentre es mantingui el sistema en conjunt, el que avui ens donen amb una mà amb l’altre ens ho prendran. I això veiem que és així repetidament: la darrera Llei d’Habitatge, que imposava certs límits als preus del lloguer, va desembocar en els rendistes trobant subterfugis per mantenir els preus igual d’alts; la negació inicial de Sánchez a pujar la despesa militar al 5% ha acabat descobrint que ja s’havia pujat un 2’1% durant el seu mandat i que simplement ha buscat guanyar temps per arribar al 5%; la lluita per la jornada de 37 hores i mitja està bloquejada i s’està buscant un pacte amb la patronal per intentar mantenir a costa dels treballadors el ritme de la producció…

La manca d’una posició de classe real dins dels espais de lluites parcials que després influencien el moviment per Palestina porten a la persecució d’objectius molt limitats de caire econòmic i, per tant, a entendre les reformes com a finalitats en si mateixes. Per aquest motiu concret, en els pocs casos en què realment es guanya una concessió, molts partícips poden arribar a abandonar l’espai de lluita, creient que la feina ja està feta. L’altre possibilitat d’entendre les reformes com a finalitat és la d’enfrontar-se perpètuament als mateixos problemes i casos parcials, que no tindran fi mentre el capitalisme segueixi dempeus. Això comporta fatiga, cansament i desmoralització dins del moviment. No hi pot haver una lluita conseqüent per reformes si no s’adopta el punt de vista de classe i no es dediquen esforços en la creació del partit de la nostra classe.

Amb aquest mètode la direcció del moviment acaba esdevenint esclava del present i es torna incapaç de donar objectius clars que es dirigeixin a la superació real dels problemes contra els que diuen lluitar; el moviment acaba perdent força perquè els seus participants perden l’esperança en què es pugui fer res, empesos per la direcció a lluitar amb uns mètodes que no toquen en cap cas el seu contrincant real: l’imperialisme.

Per altra banda, si el que es necessita, com hem anat mostrant, és agitar entre la classe obrera perquè prengui el poder i adquireixi consciència de classe, l’agitació actual del moviment per Palestina a partir de màxims polítics moralistes fa impossible connectar amb la major part de la classe treballadora -pressionada per la seva pròpia situació cada cop més desesperada a casa- i assolir que se solidaritzin de forma activa amb el moviment per Palestina. Agitar dient que el genocidi és inadmissible i està malament no és un motiu de pes suficient -tot i que sigui veritat- perquè la majoria de treballadors i treballadores es decideixin a intervenir. Aquest mètode d’agitació, de fet, descansa sobre una visió moral del món que es podria reconstruir així: “si un esdeveniment està malament, és que no hauria d’estar passant. Tota aquella persona que sàpiga el que no hauria d’estar passant, en conseqüència, hauria de lluitar perquè deixi de passar. Si no ho fa, aquesta persona és part del problema i està contribuint a cometre mal.” El genocidi a Palestina, en la mesura en què, en última instància, no s’està cometent per cap altre motiu que no siguin els interessos econòmics de l’imperialisme que són inherents al funcionament del capitalisme, no és una qüestió moral. Donades les condicions socials objectives, no podem esperar del capitalisme altra cosa que guerres, austeritat i genocidis.

La postura expressada suara degenera en la frustració contra tot individu que no s’organitza malgrat ser conscient del problema, i passa per alt la importància de la direcció revolucionària per a canalitzar les lluites i dirigir-les cap a l’arrel comuna de totes elles. La incapacitat de connectar amb les masses de la nostra classe es reflexa en l’ús reiterat de l’acció directa duta a terme per petits grups d’individus. Els comunistes revolucionaris no ens oposem a l’acció directa com a tàctica. El que determina per nosaltres la conveniència o inconveniència d’una tàctica és el paper que tingui sobre la consciència de la classe treballadora. Les accions directes dutes a terme per grupets d’individus a esquenes de la classe, solen tenir dos resultats: un augment de la repressió del moviment, atès que les forces repressives de l’Estat estaran confiades en la seva força contra uns individus sense recolzament social, i la satisfacció subjectiva dels perpetradors, que marxen satisfets sentint que “almenys” han fet alguna cosa.

No es tracta, però, de fer per fer, moguts per un sentiment d’injustícia, sinó de fer el que la situació requereix per connectar amb l’única classe capaç d’acabar amb el genocidi a Palestina en favor del seu alliberament, la classe treballadora. Les accions de petits grups d’individus poden arribar a guanyar-se el rebuig de la classe treballadora, l’única que està en la posició objectiva de construir una nova societat sobre bases socialistes, sobretot si són accions disruptives com talls d’autovies, ocupacions de campus universitaris etc. La classe treballadora, en no haver estat partícip de la presa de decisions, sentirà que està sent atacada. Per altra banda, fins i tot en el supòsit que una d’aquestes accions tingués èxit, què en resultaria? La classe treballadora, en lloc d’adquirir consciència de la seva força, tornaria a l’actitud servil i confiada vers a un grup “d’escollits” per a alliberar-la. Els mètodes de lluita de la classe treballadora són sempre col·lectius: ocupacions de fàbriques, vagues, piquets etc. En contraposició, aquests mètodes que hem descrit són el reflex d’elements petitburgesos en les idees heterogènies presents en la direcció del moviment.

Quina direcció prendre?

El moviment per Palestina està estancat amb una direcció incapaç de superar els límits del capitalisme pels seus mètodes i demandes. Ja hem mostrat en els apartats anteriors el vincle entre imperialisme, capitalisme i el genocidi a Gaza, així com les limitacions de l’actual moviment. Si entenem que la situació a Palestina és una de les moltes conseqüències de la crisis orgànica del capitalisme, de la mateixa manera que ho és a l’estat espanyol la qüestió de l’habitatge, l’auge del militarisme i les polítiques d’austeritat, només roman la darrera pregunta, la fonamental: quina direcció cal prendre d’ara endavant?

Creiem que cal orientar el moviment oberta i resoltament vers la classe treballadora, posant en connexió el que està passant a Gaza amb la seva experiència immediata de les misèries econòmiques creixents, amb la desconfiança en la política i assenyalant les deficiències estructurals de tota solució que el capitalisme ens pugui oferir sense tocar ni un pèl a la propietat privada dels mitjans de producció i a l’estat nació com a unitat econòmica; cal, per tant, orientar-se cap al moviment obrer i, a aquest, orientar-lo contra la burgesia nacional, causa dels mals a casa i sostén de les aventures imperialistes arreu del món.

La nostra classe adquireix per la seva pròpia experiència la consciència de la seva posició real a la societat, així com de la seva condició com a classe amb els mateixos interessos. Per tant, tota agitació ha de partir d’aquesta experiència i del nivell de consciència real a cada etapa per establir nexes entre les diferents lluites. Llençar consignes morals o de màxims pot aïllar els elements més conscients respecte el moviment, mentre que les consignes que no mostren que el trasfons de les necessitats immediates és la lluita contra el capitalisme obstaculitzen la consciència de classe.

Ara mateix, un dels principals problemes de la classe obrera a Catalunya, però també de l’estat espanyol i de moltes altres parts del món, és l’encariment del preu de l’habitatge respecte el nivell salarial, i aquesta és una lluita plenament lligada a la qüestió palestina. La mateixa burgesia que incentiva la venda d’armes a Israel explica que el preu de l’habitatge ha pujat per l’augment de les despeses en construcció i taxes hipotecàries, que al seu torn comporta una falta d’oferta corresponent a l’augment de la demanda etc. Però el cert és que a les principals ciutats de l’estat, on el problema és més agut, l’aplicació de la “llei” de l’oferta i la demanda és una il·lusió falaç. Tres són els grans tenidors que controlen monopolísticament el mercat de l’habitatge: CaixaBank, Blackstone i SAREB. Els tres tenidors, recolzats per l’estat espanyol i la classe dirigent nacional, estan invertint enormes quantitats de capital en Israel. CaixaBank ha invertit billions a Boeing, una empresa que fabrica bombes per l’estat sionista; l’americana Blackstone té un dels seus centres d’inversió més grans a Israel; SAREB -un 44% de la financiació de la qual, per cert, prové de fons públics a través del FROB- manté contractes amb el fons pro-israelí KKR, que ven i especula amb pisos a territori ocupat palestí… la llista que denuncia la relació entre aquests grups, l’estat espanyol i el genocidi és gairebé infinita. Agitar contra aquests grans tenidors pressionant a través dels sindicats i demanant una vaga de lloguers coordinada, en un primer moment, pels llogaters sotmesos a aquests tres grups monopolístics, seria una bona manera d’esperonar el moviment per Palestina a partir de les lluites més urgents de la classe obrera i dirigir-la cap a l’enderrocament de la nostra classe dirigent, l’única interessada en prolongar el genocidi.

Les retallades en serveis socials per augmentar la despesa militar també tenen relació amb Palestina: la retirada del suport econòmic estatunidenc a la Unió Europea i la conseqüent pressió perquè s’inverteixi en defensa, així com el suport americà a Israel són dues cares de la mateixa moneda, el blindament dels interessos de la classe dominant estatunidenca, amb Trump al capdavant, que no dubtarà en arrossegar tot el món a una desfeta econòmica per tal de “salvar” el seu país.

Cal remarcar que aquesta reorientació del moviment per Palestina cap a la classe treballadora i les seves necessitats només tindria èxit en les seves demandes si es connectés sempre tot el susdit amb la necessitat d’enderrocar el capitalisme de totes passades. No fer-ho seria seguir al terreny de les reformes, de la guerra i del genocidi arreu.

Pel que fa al moviment estudiantil, caldria, en primer lloc, que la seva base s’ampliés més enllà dels comitès d’estudiants a través d’una agitació repetida i programàtica entre els treballadors i treballadores dels centres -professors, personal tècnic i de neteja, cafeteries- etc. i ampliant les demandes del moviment. S’haurien abandonar els límits de la crida moral en defensa de Palestina per apel·lar a les condicions laborals deplorables dels treballadors i treballadores, per exemple els contractes abusius de pràctiques del professors associats, l’externalització dels serveis de neteja etc. i dirigir aquesta lluita contra l’enemic immediat, la direcció de la universitat que manté els consorcis amb els bancs que financen el genocidi, però també contra el capitalisme que arrebata a l’educació tot allò que infonia de creatiu i formador en l’individu per a convertir-la en una mercaderia més.

En relació amb la situació actual de l’educació, per a guanyar una major base entre els propis estudiants, cal explicar de quina manera la lluita pel poble palestí està connectada a la lluita per millors condicions universitàries, qualitat en l’educació, inversions, gratuïtat per estudiar, etc, partint del fet que la defensa de palestina és un atac directe a l’imperialisme estatunidenc i als seus lacais, entre els quals es troba la burgesia espanyola. Per molt que Pedro Sánchez intenti presentar-se com a un renegat de la causa imperialista americana, proclamant ostentosament que no pujarà la despesa militar al 5%, les dades no enganyen: mentre el percentatge del PIB invertit en les universitats no arriba al 1% que prescriu la LOSU aprovada el març de 2023, la despesa actual en “defensa” resulta ser del 2’1%, amb perspectives d’incrementar-se gradualment per complir l’agenda de Trump. Què guanyen els estudiants, què guanya la classe treballadora amb aquesta despesa? Absolutament res. A això se li ha d’afegir el fet que, mentre la universitat pública està infrafinançada, els darrers 27 anys s’han obert 32 universitats privades, moltes de les quals reven indirectament financiació a través de fons públics. Un d’aquests fons que redirigeixen diners públics a projectes d’investigació de la privada és el fons competitiu Horizon Europe, que des de 2014 es troba entre un dels països més finançats per aquest.

Cal també assenyalar que l’estat deplorable de l’educació pública té lloc en un context de rècord de beneficis per les principals empreses i bancs de l’estat espanyol, segons dades de l’Ibex 35. La defensa dels seus propis beneficis i dels de l’imperialisme americà fa que la burgesia espanyola recolzi el genocidi a Palestina i mantingui la infrafinanciació de les universitats públiques. És necessari, per tant, agitar entre els estudiants per una educació pública gratuïta, per fer-se amb el control democràtic de les universitats, en aliança amb els treballadors i treballadores de les institucions, sota un marc general de lluita contra el capitalisme i d’expropiació dels grans bancs i de les principals palanques econòmiques del país. Aquesta és l’única manera d’assegurar que els diners que haurien d’esdevenir llibres no acabin sent míssils a l’altra punta del món.

El control democràtic de l’economia en benefici de tothom només el pot executar la pròpia classe treballadora de forma conscient, havent pres consciència del seu poder real i, conseqüentment, havent arrabassat als capitalistes la ingent riquesa ja existent i el control dels mitjans de producció. La tasca dels comunistes revolucionaris és precisament conduir els treballadors i treballadores des de l’adquisició de la consciència de classe fins a la presa conscient del poder. Els treballadors i treballadores necessitem el nostre propi partit format per quadres polítics ben consolidats en la teoria, elegits democràticament pels treballadors i revocables en tot moment, i que tinguin arrels en el moviment obrer; un partit que sigui capaç de liderar el moviment obrer fins l’enderrocament de la nostra burgesia nacional i la presa del poder; un partit, en definitiva, amb presència arreu del món per poder dur la classe obrera internacional a la planificació racional de l’economia i a l’exercici d’una autèntica democràcia en benefici de tothom, que infongui en paraules com “Estat”, “guerra” i “genocidi” un regust d’antic, de temps passats molt llunyans.

La Internacional Comunista Revolucionària, de la qual la OCR som la secció catalana i a l’estat espanyol, estem construint a més de 60 països aquest partit mundial de la revolució.

El que proposem no és abandonar el moviment per Palestina, ni el sindical, ni les organitzacions de barri. Mostrem que els diversos moviments es dirigeixen a lluites que parteixen d’una arrel comuna -el capitalisme- i que limitar-se a una d’aquestes lluites, sense una educació teòrica clara ni una direcció ben formada que redueixi el risc d’allunyar-nos dels nostres objectius, és entregar-se als braços del reformisme, la democràcia burgesa i la prolongació fins a l’infinit de totes les lluites parcials. Tot militant d’aquests espais que vulgui assolir els seus objectius i que senti la frustració de no estar avançant malgrat les enormes energies esmerçades hauria de començar a militar sota la bandera del comunisme. Fem una crida a que ens contacti, ens conegui i comenci a militar amb nosaltres, els comunistes revolucionaris.

El capitalisme està mostrant els signes de la seva decadència orgànica, de la qual no es recuperarà. Per les seves venes ja no corre res de progressiu i només està sent desfibrilat per la classe dominant, en benefici dels quals treballem i aixequem el món. Ja no hi ha temps a perdre: reunits sota la bandera roja de la revolució mundial, hem de posar fi a tot genocidi, guerra i opressió d’una vegada per totes. No tenim res a perdre i tenim un món per guanyar.

Visca la lluita del poble palestí!

Visca la lluita de la classe obrera internacional!

Abaix la guerra! Abaix l’imperialisme! Abaix l’austeritat!

Treballadors del món, uniu-vos!