Condemna del Fiscal General de l’Estat, una mostra de la dictadura de la casta judicial

La condemna del fiscal general de l’Estat (FGE) era el desenllaç esperat per a qualsevol que tingués un mínim coneixement de la situació política i del caràcter particular de l’aparell de l’Estat espanyol. La condemna d’Álvaro García Ortiz no resisteix el més petit escrutini de la legalitat burgesa: sense una sola prova de càrrec, és a dir, d’evidència directa, se’l condemna acusat de revelar a la premsa dades reservades relatives als delictes fiscals de la parella sentimental de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. A això cal afegir que els mateixos periodistes que van publicar la carta reservada de González Amador, on aquest reconeixia el delicte, van afirmar sota jurament en el judici que no va ser Álvaro Ortiz qui els la va proporcionar.

Per què, aleshores, aquest resultat?

 

El caràcter reaccionari dels alts tribunals

Comencem dient que el Tribunal Suprem, com la resta d’alts tribunals (Audiència Nacional, tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes i audiències provincials), és un dels organismes més antidemocràtics del sistema de justícia burgès. Els seus membres són escollits a dit pel Consell General del Poder Judicial i són inamovibles fins a la seva jubilació. Per exemple, el president del tribunal que ha jutjat el FGE, Andrés Martínez Arrieta, fa 27 anys que està al Tribunal Suprem, amb sous elevats i privilegis de tota mena, i escapa, com tots els altres, a qualsevol control popular. No cal dir que la composició del Tribunal Suprem està copada pels membres més dretans de la casta judicial. La carrera judicial, en si mateixa, és un patrimoni gairebé exclusiu de les famílies burgeses i adinerades, i els qui pugen en l’escala són els elements més directament lligats a l’establishment i als partits polítics de la dreta; és a dir, els qui, amb més rotunditat i vehemència, han mostrat el seu aferrament i defensa del règim capitalista espanyol.

No oblidem que en l’etapa de govern de Mariano Rajoy, quan PP i PSOE negociaven la composició del Consell General del Poder Judicial, un dels negociadors del PP, l’exdirector general de la Policia Nacional Ignacio Cosidó, va afirmar en un xat reservat que havien acordat proposar com a president del Tribunal Suprem al jutge Marchena (que també ha estat part del tribunal que ha jutjat el fiscal general de l’Estat i que va dirigir la persecució judicial contra els dirigents independentistes catalans el 2018–2019), cosa que li permetria al PP «controlar la Sala Segona Penal del Tribunal Suprem [la més important, perquè enjudicia els delictes penals] per la porta del darrere». El que venia a dir Cosidó és que Marchena treballava per a ells, i tant que ho ha fet!

No és cap secret que aquesta casta reaccionària als alts tribunals està confabulada des de fa anys amb la dreta i la ultradreta per desbancar d’una manera o altra el govern de Sánchez. En aquest judici en particular, encara que no només, han comptat amb la participació de l’aparell policial -en aquest cas, de sectors de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil- al capdavant de la qual hi ha Antonio Balas, que ha aportat proves esbiaixades i manipulades i apreciacions subjectives en el judici al fiscal general de l’Estat, amb el ple coneixement del Tribunal.

Per què es va condemnar sense proves García Ortiz?

Tornem, doncs, a les raons de la condemna de García Ortiz. Una sentència absolutòria de García Ortiz hauria estat vista pel públic com una victòria i un suport al govern de Sánchez, hauria desacreditat la campanya judicial d’assetjament i enderrocament de la dreta i hauria deixat vist per a sentència condemnatòria el judici imminent a la parella d’Ayuso, González Amador, com el defraudador fiscal que és i pels seus tèrbols negocis amb els diners públics que li proporciona la Comunitat de Madrid. Tan important o més que tot l’anterior, una sentència absolutòria del FGE hauria desacreditat el fet de procedir del jutge instructor, Ángel Hurtado, i, per extensió, els de la resta d’instructors de casos que afecten el govern (cas Begoña Gómez, cas Koldo-Abalos-Cerdán, etc.), també plens d’irregularitats. Sobretot, hauria desacreditat l’UCO, rebaixant el perfil professional dels seus agents al de mers aficionats i manipuladors de proves i donant-li un cop moral irreparable a l’autoritat d’aquesta unitat de la Guàrdia Civil, que encara ha de prestar grans serveis a la dreta en la seva lluita actual contra el govern i, més endavant, contra qualsevol que desafiï l’establishment del règim capitalista espanyol. No s’ho podien permetre.

El moment polític espanyol, per a aquests jutges de dretes del Tribunal Suprem, era l’«ara o mai», per intentar donar una estocada a un govern que camina per la corda fluixa després de la ruptura de Junts amb el govern Sánchez, i on està plantejada la possibilitat d’un avançament electoral que podria atorgar la victòria a la dreta.

Crida l’atenció que l’últim que ha pensat la banda al capdavant d’aquest tribunal és cuidar les formes. Amb prou feines han necessitat una setmana per publicar la seva decisió, quan s’esperava que ho fessin ben entrat el desembre, i sobretot que ho hagin fet sense acompanyar cap argumentació; és a dir, sense detallar la sentència per escrit, només la condemna. Això no ha estat pel motiu ximple que han excusat -que una dilatació de la sentència podia filtrar la decisió abans de la seva publicació-: el que volien és mostrar arrogància, ensenyar el múscul de l’aparell de l’Estat i menystenir i humiliar García Ortiz i, de passada, el govern de Sánchez. Més encara, a alguns els pot haver cridat l’atenció que el Suprem no hagi tingut la “delicadesa” d’esperar que passés la data d’aquest 20 de novembre, quan es complia el 50è aniversari de la mort del sagnant dictador Franco, per fer pública la seva decisió. Això tampoc és casualitat; ho van fer coincidir per donar-li un volum encara més gran a la seva decisió i posar en un segon pla les declaracions i activitats institucionals del govern contra la dictadura franquista. No s’ha d’oblidar que l’actual aparell d’Estat, començant per l’aparell judicial, va ser trasplantat sense cap canvi de l’Estat franquista a l’Estat “democràtic” que gaudim. La majoria dels actuals membres del Tribunal Suprem, igual que els de l’Audiència Nacional i altres tribunals superiors, no són més que hereus i usufructuaris del règim franquista.

La casta judicial, al servei dels rics i poderosos

El poder despòtic de l’aparell judicial, reclutat gairebé sense excepcions d’entre la classe burgesa i l’alta classe mitjana, té preeminència sobre qualsevol poder elegit pel vot popular, inclòs el parlament; és la culminació de la dictadura del capital en la nostra societat. Es consideren omnipotents i intocables. Avui assetja i acorrala el govern de Sánchez, com ahir ho feia amb els independentistes catalans i Podemos. És clar que, en aquell moment, l’assetjament a aquests últims comptava amb el suport còmplice dels dirigents del PSOE, inclòs Pedro Sánchez, que estaven compromesos amb el PP a aïllar i reprimir els qui desafiaven l’statu quo i subvertien el règim del 78. De la mateixa manera, aquests alts tribunals sempre han estat utilitzats contra els qui lluitem pel socialisme. No hi ha reforma “intel·ligent” possible d’aquesta casta reaccionària ni del seu sistema judicial. Ambdós han de ser escombrats i desmantellats de soca-rel, juntament amb el sistema capitalista mateix del qual formen part i al qual serveixen.

Sense esperar la sentència, que detallarà els «motius» que porten el tribunal a considerar García Ortiz culpable, aquest acaba de presentar la seva dimissió i el govern es prepara per nomenar un substitut. Ara només queda presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional, suposadament «progressista», que podria anul·lar la sentència acusatòria del Tribunal Suprem contra García Ortiz, però podrien passar mesos o fins i tot un o dos anys abans d’un veredicte, quan aquest assumpte ja aparegui llunyà i remot, amb gairebé cap conseqüència pràctica.

Una casta irreformable, cal enderrocar-la

Avui tot el món «progressista» a la premsa, la judicatura i els partits d’esquerres reformistes i socialdemòcrates (PSOE, Sumar, IU, Podemos) plora amargament sobre la iniquitat i la barra d’aquests jutges reaccionaris, com si es pogués canviar amb imprecacions morals, decrets i lleis el caràcter reaccionari de la casta judicial, com proposen de manera cretina Pablo Iglesias i els dirigents de Podemos. El que cal entendre és que la posició de jutge i fiscal té un contingut de classe definit. Són per defensar l’ordre establert; la seva mentalitat i formació estan emmotllades a això. Accedir a la carrera judicial exigeix anys dedicats a memoritzar textos sense preocupacions materials que distreguin d’aquesta tasca i, per tant, només està disponible per a famílies amb recursos. Les relacions socials de jutges i fiscals se circumscriuen a gent del seu mateix estatus i conviccions; per això estan plagats de dretans. L’alternativa de l’esquerra del règim, com el PSOE, és igualment dolenta. Finalment, després de cinc anys agenollat implorant al PP negociar la composició del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), es va arribar a un acord l’any passat que se’ns va vendre com una meravella. Sobre el paper hi havia una majoria de jutges «progressistes» enfront dels «dretans». I què va passar? Que fa tot just unes setmanes la presidenta del CGPJ, Isabel Perelló, i Carlos Hugo Preciado, que donaven la majoria a l’ala «progre» del CGPJ, es van vendre a la «dreta» i van trair els seus companys de la «progressia» judicial. Per a aquesta gent, l’etiqueta de «progre» és només una marca comercial per vendre’s al mercat i prosperar cap on millor bufi el vent i hi hagi menys competència. Però, una vegada assegurat el lloc, 8 de cada 10 «progressistes» es vendran al millor postor per fer carrera i avançar cap a una vida regalada i plena de privilegis. Així, ara la dreta torna a controlar el CGPJ, per cinc anys més, com controla el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i tots els altres tribunals superiors. Això prova que no es pot confiar en cap reforma «intel·ligent» de l’aparell judicial ni en la seva forma d’elecció. No hi ha reforma possible, excepte enderrocar-lo de dalt a baix.

Què es pot fer? La necessitat d’un programa

Davant de tot això, què fem? En primer lloc, hem d’apel·lar a la més àmplia mobilització popular per manifestar el rebuig a aquesta casta reaccionària. Avui van darrere de Sánchez, com ahir anaven per Podemos i els independentistes catalans; demà i sempre aniran contra els comunistes i socialistes revolucionaris. Tot el que ajudi a debilitar la força i l’autoritat d’aquests organismes reaccionaris i a fer conscient la classe treballadora del seu caràcter de classe a favor dels rics i poderosos l’hem de donar suport i estendre. Si la pressió popular arriba al nivell de fer dimitir alguns dels seus membres o de fer enrere algunes de les seves decisions reaccionàries, millor que millor.

En segon lloc, hem d’exigir la dissolució d’aquests organismes «superiors» de la justícia burgesa: Tribunal Suprem, Audiència Nacional, tribunals superiors de les comunitats autònomes i audiències provincials. No juguen cap paper essencial; només es reserven per a si els casos que afecten el cor de l’Estat (terrorisme, narcotràfic i, sobretot, suposats delictes dels càrrecs públics elegits pel vot popular). Per als comunistes, la investigació i l’enjudiciament de qualsevol delicte, sigui quina sigui la seva naturalesa, ha de fer-se a través dels jutjats de primera instància adscrits a cada districte. D’aquesta manera, els jutges estaran més a prop de l’escrutini popular, més vigilats des de baix, en el lloc on es cometen els suposats delictes, on tothom es coneix i on la pressió popular pot influir més poderosament en els veredictes que en els casos dels tribunals «superiors», on els jutges han estat clarament seleccionats pel règim, són «intocables», estan allunyats de la població i són tutelats directament pels seus amos en l’aparell de l’Estat i les grans empreses.

En tercer lloc, plantegem l’elecció popular de tots els jutges; d’aquesta manera s’acabaria amb una casta de funcionaris inamovibles que no responen davant de ningú, excepte a interessos de classe. Aquesta no és una mesura socialista, sinó democràtica, i s’aplica parcialment als EUA i, ara, a Mèxic.

Finalment, proposem l’extensió plena del jurat popular per arrabassar el monopoli del decret de culpabilitat o innocència als jutges. Un jurat que emani del poble i estigui sotmès a la pressió, al debat i a la mobilització d’aquest serà menys procliu a l’arbitrarietat a l’hora de sentenciar que individus aïllats, com els jutges, separats del poble.

Totes aquestes mesures democratitzarien enormement el sistema judicial burgès, com una manera transitòria en el camí cap a la seva completa transformació i superació amb l’enderrocament del capitalisme i la transformació socialista de la societat.

Per resumir:

Mobilització popular contra l’arbitrarietat dels colpistes amb toga contra el FGE i contra qualsevol altra!

Dissolució dels alts tribunals!

Sistema judicial territorial d’única instància, sota estret control popular!

Extensió del sistema del jurat!

Elecció popular dels jutges, com a pas previ a una veritable justícia popular organitzada des de baix!