L’Estat desemmascarat – el cas Kitchen torna a l’estrada

El dilluns 6 d’abril es va iniciar el judici del cas Kitchen, un dels incomptables escàndols de corrupció que conformen la història recent del nostre Estat. El cas Kitchen investiga un muntatge policial il·legal d’espionatge, dissenyat pel govern del Partit Popular de Mariano Rajoy, que tenia com a objectiu Luís Bárcenas, qui va ser tresorer del PP fins al 2009. Aquest havia estat acusat per investigacions periodístiques a principis de 2013 d’haver portat una comptabilitat paral·lela en els comptes del PP i d’haver pagat sobresous no declarats a alts càrrecs del partit. La direcció del PP, per no quedar esquitxada, el va deixar de la mà i el va acomiadar. Poc després, va quedar pres de manera preventiva. Per despit, Bárcenas va admetre els delictes i va amenaçar d’estirar la manta.

Així doncs, l’objectiu del muntatge policial era apropiar-se i destruir papers, àudios i informacions en mans de Luís Bárcenas, aprofitant la seva estada a la presó, que poguessin implicar el PP i el govern de Mariano Rajoy. Al capdavant d’aquesta operació es trobaven els actuals imputats: l’excomissari José Manuel Villarejo i el llavors DAO de la Policia Nacional (director adjunt operatiu) Eugenio Pino, tots dos de la cúpula dirigent de la Policia Nacional, entre d’altres.

Sergio Ríos, àlies el xef (de qui prové el nom del cas), era el xofer de Bárcenas i el principal informant de Villarejo, qui li marcava com a objectiu trobar i sostreure qualsevol material que pogués servir per a la investigació en marxa. En un dels àudios fets públics, l’excomissari diu textualment que volia prendre-li a l’extresorer “els papers que puguin comprometre el president”, llavors Mariano Rajoy. Aquesta no va ser l’única mesura per intentar guanyar el seu silenci. Un tal Enrique Olivares va entrar per la força a casa seva el 2013, va segrestar la seva família a punta de pistola i li va demanar que li donés “els papers”, molt probablement els informes de la caixa B del PP. El jutge instructor del cas, García-Castellón, amb sòlids vincles amb el PP, no va voler trobar en el seu moment la connexió entre aquesta acció i el cas Kitchen.

Més tard, l’extresorer va rebre a la presó una visita d’Ignacio Peláez, advocat de molts dels alts càrrecs del PP que podrien haver estat imputats, per oferir-li una manera de “desmuntar tot el cas”, a canvi del seu silenci, unit a una amenaça de portar la seva dona a la presó amb ell si arribava a parlar.

En la seva declaració en aquest judici, Luís Bárcenas ha ratificat la corrupció interna del PP i ha confirmat la participació de Mariano Rajoy i d’altres dirigents nacionals del PP en aquesta. Diversos policies que investiguen el cas han confirmat la veracitat dels àudios de Villarejo, on aquest es refereix a Rajoy com “el barbas” i “el asturiano”.

La podridura de l’aparell de l’Estat

Com apuntava El País (13/04/2026), aquesta enrevessada trama es pot resumir en “la policia investigant la policia per sabotejar la policia”. A més de la corrupció flagrant en el si de la policia, s’hi pot afegir el sabotatge d’un sector de l’aparell judicial, que a efectes pràctics ha actuat com a còmplice. El jutge instructor encarregat, Manuel García-Castellón i García-Lomas (del nom del qual podem inferir la seva alineació de classe), va donar per finalitzades les seves indagacions sobre la trama el 2021, limitant tota la responsabilitat al Ministeri de l’Interior i a la Policia Nacional, negant qualsevol mena de connexió política que impliqués el PP com a organització, o alguns dels seus alts càrrecs, els principals sospitosos dels quals eren la llavors ministra de Defensa i exsecretària general del PP María Dolores de Cospedal, i fins i tot Mariano Rajoy. De fet, van invalidar com a proves inculpatòries diversos àudios de Villarejo on aquest abordava l’assumpte amb García de Cospedal.

En els últims anys, s’han filtrat desenes d’àudios gravats per Villarejo (molts per ell mateix) del període comprès entre el 2013 i el 2017, que han aportat llum i possibles noves proves de la implicació de polítics en la Kitchen, fet que ha desencadenat una nova tanda de vistes judicials. L’Audiència Nacional i el nou jutge Antonio Piña (García-Castellón es va jubilar el 2024) continuen esforçant-se, a través de barreres burocràtiques i frens arbitraris, per limitar l’àmbit del judici a Interior i Policia, excloent el Partit Popular i el govern de Mariano Rajoy com a centre de l’activitat il·legal.

Tot això, malgrat que entre els principals imputats es trobi Jorge Fernández Díaz, expolític del PP i llavors ministre de l’Interior, o Ignacio Cosidó, portaveu del grup parlamentari del PP, que ha estat cridat al banc dels acusats com a testimoni, no imputat, tot i haver estat el director general de la Policia entre 2012 i 2016, quan van passar els fets. Nega saber-ne res o haver-hi tingut res a veure, malgrat que Eugenio Pino (el llavors DAO) va afirmar sense embuts que “Cosidó ho sabia tot”. Ja en el passat, García-Castellón va desestimar les sospites de la fiscalia sobre Cosidó per considerar-les massa generals i poc concretes, i res apunta que el nou jutge tingui la intenció de discrepar.

Casos com aquest desemmascaren l’Estat burgès, li arrabassen tot el misticisme i la mitologia que el legitimen. Queda clar com l’aigua que l’anomenada separació de poders de la qual tant presumeixen és una farsa. Jutges, policies i polítics actuen en tàndem, es cobreixen les espatlles per saquejar el botí de les arques públiques i els llocs del funcionariat, fan negocis amb les elits econòmiques, a qui realment representen, i no reten comptes per aquests delictes més que aquells caiguts en desgràcia, els quals ja no serveixen a la burgesia perquè la seva associació amb ells resulta massa vergonyosa, pesada o farragosa. No hi ha límits per al que estan disposats a fer per protegir-se, com es pot veure en l’assetjament a Bárcenas.

L’alternativa comunista

El caràcter mafiós de polítics, policies i jutges està lluny de ser un cas aïllat. L’Estat espanyol, a més, té la particularitat d’haver heretat el seu aparell de les institucions franquistes de la dictadura, amb una petita rentada de cara, però sense la més petita reforma o rendició de comptes de la seva estructura i el seu fons. La classe obrera no ha de confiar en les investigacions de la policia sobre la policia, o en les sentències dels jutges amics de polítics sobre aquests mateixos polítics. Mentre la classe obrera no dirigeixi el poder de l’Estat, estarem condemnats a continuar veient la impunitat dels poderosos i la criminalització dels treballadors, especialment de la seva avantguarda, ja que són aquells qui posseeixen i, per tant, controlen l’aparell de l’Estat. Només un canvi en aquesta relació de propietat ens pot portar justícia. Som els obrers qui hem de tenir el control democràtic sobre el poder judicial, l’executiu i el legislatiu, per a la qual cosa hem de desmantellar l’actual Estat burgès i construir-ne un de propi. Quasi 50 anys de “democràcia” no han aconseguit canviar la podridura de les nostres institucions. Només la lluita revolucionària pel socialisme pot fer-los retre comptes.