SOLIDARITAT AMB LA CINÈTIKA!

La gestió de Jaume Collboni fa ja més de dos anys que sotmet a la ciutat de Barcelona a la gentrificació i l’especulació immobiliària. Onades de turistes i inversors estrangers que no sols canvien l’aspecte dels nostres barris, sinó que també perpetuen la que ja és la principal causa de desigualtat en el conjunt de l’Estat espanyol, l’accés a l’habitatge.

Durant els últims deu anys, el model de ciutat promogut per l’Ajuntament ha transformat Barcelona en un aparador comercial on viure i accedir a la cultura resulta cada vegada més prohibitiu per als seus propis habitants.

Ni mesures com la famosa llei del 30%, ni l’ampliació de les zones tensionades impulsades pels Comuns, han estat capaços d’acabar amb l’escalada dels preus de l’habitatge. L’experiència dels últims anys ens mostra com tot intent de reforma dins del capitalisme per a posar fi a la crisi dels lloguers ha acabat sent inútil. A conseqüència de la incapacitat de la classe política de solucionar el problema, la situació ha arribat fins als nivells insostenibles amb els quals ens trobem avui.

Així doncs, davant les insuficients mesures dels Comuns, el PSC encarna la seva contrareforma i es presenta com a còmplice de les constructores interessades a especular amb el sòl de Barcelona. Collboni, acollint amb els braços oberts a fons voltor l’única intenció dels quals a la ciutat és l’especulació immobiliària, es retrata com el que és, un altre polític burgès titella de les grans acumulacions de capital. D’aquesta manera i seguint les ordres del lobby de la construcció, l’ajuntament es planteja desmantellar la reserva del 30% d’habitatge protegit en les noves edificacions, i excloure de la llei a les grans rehabilitacions, desprotegint centenars d’edificis amb veïns que podrien ser expulsats. A més, la limitació de llicències d’apartaments turístics s’ha demostrat ineficaç per la falta d’inspecció i la lentitud burocràtica de l’administració. Totes aquestes mesures alineades amb els interessos del gran capital, venen acompanyades d’un repunt en el nombre de desnonaments que són comparables a les vistes durant el govern de Trias. En el 2024 es van executar a Barcelona 1331 desnonaments, i s’estima que en tota Catalunya, ocorren al voltant de 20 desnonaments al dia. La majoria dels desnonaments (el 74%) es produeixen entre famílies que, davant la pujada dels lloguers o la pèrdua de poder adquisitiu i l’augment del cost de vida, s’han vist incapaces de pagar la hipoteca del seu habitatge.

En aquest context, existeixen nombrosos centres socials autogestionats que s’oposen a l’especulació i busquen crear una oferta cultural i d’oci comunitari, suposant un obstacle per a l’especulació i la política de l’Ajuntament.

No obstant això, l’administració de Collboni també ha intensificat una política de desnonaments d’aquests espais, acompanyada d’un ús desmesurat de violència policial. Recordem el sonat cas de l’Antiga Massana en el mes de gener passat, que va provocar una onada de solidaritat i renou pel sobtat desallotjament d’un edifici okupat dedicat a la realització d’activitats culturals i iniciatives solidàries en el barri del Raval, desallotjament que a més es va saldar amb més de 80 ferits per la brutalitat del dispositiu policial. Durant l’últim mes d’octubre, almenys dos CSO han estat desallotjats, i diversos més, com la Squatxeria, han sofert intents d’expulsió. En casos com el de CA l’Espina, en el barri de Gràcia, la repressió va ser especialment violenta, demostrant que l’Ajuntament sempre actuarà sense objeccions quan es tracta de defensar els interessos de la classe dominant, utilitzant el seu braç repressor al servei del capital enfront de l’organització obrera.

Per a acomplir els seus plans de convertir Barcelona en un paradís per al capital especulatiu i els gestors de despulla urbana, Collboni s’empara ara en el pla Endreça. Sobre el paper, aquest és un paquet de mesures municipals amb l’objectiu principal de posar en ordre l’espai públic; en canvi, aquest pla, que ja ha estat denunciat per associacions com a SOS Racisme a causa de la seva naturalesa racista, discriminatòria i violenta que recorda a l’infame eslògan de “netejar Badalona” d’Albiol també amenaça als espais okupats de la ciutat.

En la pràctica, és una eina més per al control dels moviments obrers i l’expulsió de la classe treballadora de la ciutat, usant a més el pretext de suposades condicions d’inseguretat i insalubritat dels CSO per a realitzar desnonaments il·legals, continuar amb la privatització del sòl i mantenir als rendistes impunes de qualsevol responsabilitat sobre les seves propietats.

Pel que sembla, ara el torn de ser assetjada és de la Cinètika, un ateneu autogestionat situat en el barri de Sant Andreu. L’edifici, originalment cedit per l’Ajuntament a una empresa privada, va passar a les mans de diverses entitats bancàries després de la fallida d’aquesta empresa i va romandre abandonat durant sis anys, període durant el qual l’espai va sofrir vandalisme i diversos episodis de violència fruit de la deixadesa institucional. En 2016 l’edifici va ser recuperat per un grup de veïnes i veïns que van decidir fer de l’espai un lloc a la disposició de la comunitat per a realitzar activitats culturals, polítiques i d’oci en oposició a la mercantilització de la cultura.

La Cinètika, després d’haver sofert un assetjament continu per part del consistori i fins i tot una infiltració policial dins del cercle intern de gestió de l’espai, ara s’enfronta a un desnonament imminent. Després que el mateix Departament d’Urbanisme faltés a la cita que havia fixat per a inspeccionar l’edifici, ara l’Ajuntament es veu dotat d’un subterfugi legal que li permet dur a terme el desnonament en qualsevol moment sense previ avís.

Ara com ara, sembla que l’única cosa que queda per fer per a la Cinètika i la quarantena de plans de desallotjament en marxa, és esperar que es resolguin els recursos legals que podrien salvar l’espai, però els fets demostren que no podem posar les nostres esperances en l’Ajuntament. L’única via per la qual podrem lluitar per un habitatge assequible és la mobilització i pressió popular, a través dels mecanismes de lluita propis d’ella, la lluita sindical i de masses. El recent cas de la Casa Orsola ens serveix com a prova d’això, un cas més de desallotjament amb la plena complicitat de l’Ajuntament que va ser impedit gràcies a la mobilització popular.

Aquest exemple, una vegada més, ens demostra que l’única classe capaç de lluitar contra l’especulació, així com la de l’habitatge que deriva d’ella i la crisi global del capitalisme de la qual forma part, és la classe obrera, l’única que no està lligada als interessos de la propietat privada i pot moure’s pel bé conjunt de la humanitat. Per això, cridem a la participació dels grans sindicats en el moviment per l’habitatge, la principal preocupació de la classe obrera avui a Catalunya i tot l’estat.

El mètode més efectiu d’oposar-nos al rentisme, la gentrificació i la subordinació de la cultura al capital és construir una organització revolucionària que expressi els interessos de la classe treballadora i els oprimits. Per a “acabar amb el negoci de l’habitatge” cal acabar amb el capitalisme. Només mitjançant un canvi revolucionari i l’expropiació dels grans tenidors, pisos turístics i constructores, per a posar-los al servei de la classe treballadora amb una planificació urbana i intel·ligent pensada amb les necessitats socials com a únic objectiu; podrem posar fi als privilegis i l’especulació de la banca, els fons voltor, les immobiliàries i les constructores; i situar al capdavant la necessitat d’habitatge.

Solidaritat amb la Cinètika!

Defensem els espais autogestionats!

Visca la lluita de la classe obrera!