La Casa Orsola: el PSC al rescat del gran capital

El 2021, el fons voltor Lioness Inversiones SLU va comprar tot l’edifici de la Casa Orsola i es va negar a renovar els contractes de lloguer dels inquilins. El seu objectiu era desallotjar-los per convertir els habitatges en pisos de lloguer de temporada, quadruplicant d’aquesta manera els preus.

En arrel a aquesta situació, la comitiva judicial del jutjat civil va posar data pel passat divendres 31 de gener per desnonar a Josep Torrent, el primer llogater de la Casa Orsola amb comunicat de llançament.

La resposta dels veïns i del Sindicat de Llogateres no es va fer esperar: des del dijous 30 a la tarda van mobilitzar-se davant l’edifici i planificar activitats, com discussions polítiques i actuacions musicals, a més de pernoctar allà mateix.

La comitiva, l’endemà, acompanyada pels Mossos d’Esquadra, es va presentar a la matinada i, en ser rebuts per la multitud, va decidir ajornar el desnonament. Segons la Guàrdia Urbana, hi havia unes 800 persones en la concentració.

Els portaveus del Sindicat de Llogateres van comunicar la retirada de la comitiva. Aquesta notícia va ser rebuda amb l’alegria dels veïns. També, però, es va comunicar l’ajornament del desnonament pel dimarts 4, la qual posteriorment va ajornar-se de nou, aquest cop pel dia 18 de febrer. La resposta dels veïns i del sindicat va ser clara: evitarien el desnonament de nou i les vegades que calgui!

Cinisme i més cinisme

Aquest esdeveniment va comportar retrets entre Comuns i el PSC al ple de Barcelona. Els comuns van retreure que Collboni no assistís a la concentració davant la casa Orsola (!). El PSC, per la seva banda, van criticar als Comuns que en el mandat anterior (amb el PSC com a soci…), van tenir l’opció de comprar l’edifici i no ho van fer. Les excuses que van emprar per no comprar-lo en aquells moments van ser “perquè no hi havia cap pis buit”, o, encara millor, “per raons tècniques”!

És curiós que el PSC repliqués amb aquest argument, tenint en compte que posteriorment Collboni va anunciar que va “obrir un diàleg entre propietat, llogaters i entitats” amb el Síndic de Greuges, però no va esmenar en cap moment la compra de l’edifici com una de les possibilitats, argumentant que “per trobar una solució cal més temps”. És important destacar que tot i que el “diàleg”, en teoria, agrupava “propietat, llogaters i entitats”, l’entitat del Sindicat de Llogateres no va ser convidat: fins i tot ni coneixia l’existència d’aquestes negociacions.

Per la seva banda, el propietari del fons voltor en qüestió, Albert Ollé, va emetre un comunicat per referir-se a la situació. En aquest, primer es presenta com a víctima: criticant que el titllessin de “voltor criminal” i afirmant que els últims 3 anys la casa Orsola ha estat “objecte de campanyes de desprestigi, ocupacions il·legals i fins i tot actes vandàlics”. Segur que ni la seva empresa ni el mercat en el qual opera en tenen la culpa!

Després critica, cínicament, que Josep Torrent sigui vist com un “heroi” que, “malgrat presentar-se com a víctima, gaudeix d’una estabilitat que molts llogaters de Barcelona ni somien.” En cas de ser això veritat, doncs, no parlaria massa bé de la seva gestió ni sobre la situació dels llogaters barcelonins!

Finalment, amenaçava de vendre l’edifici a una altra empresa, després de “rebre tota mena d’insults i atacs” afirmant que “és possible que es trobin amb un autèntic voltor que no tindrà gens d’interès a preservar el patrimoni ni en trobar acords.”

Aquesta és la cara real del capitalisme. L’habitatge per als capitalistes no és res més que una mercaderia més, de la qual es poden treure suculents beneficis. Si l’afany de benefici comporta dificultar, malmetre o arruïnar la vida de famílies i joves de classe obrera, quin problema hi ha? Sota aquest sistema els empresaris formen la classe dominant, i ho són gràcies a l’explotació i opressió de la classe obrera. Si aquesta protesta, s’organitza i lluita en defensa dels seus interessos, en aquest cas, el simple fet de viure sota un sostre dignament, el burgès s’indigna i protesta perquè no pot exercir la seva “llibertat” d’explotar i enriquir-se. Aquesta és la psicologia que determina els seus pensaments. Precisament per aquesta raó que el voltor Ollé pot presentar-se com a víctima sense vergonya ni mirament.

Col·laboració pública-privada

El divendres 7 de febrer, davant la pressió popular contra la seva imatge per aquest cas, Collboni en treia pit de nou: l’Ajuntament de Barcelona, conjuntament amb una “fundació” anomenada Hàbitat 3, van acabar per comprar la Casa Orsola per 9,2 milions d’euros per aturar el desnonament i per gestionar l’edifici com a “habitatge social” i “assequible”.

És remarcable que el Sindicat de Llogateres, tenint en compte la influència que ha tingut en aquest cas, ha estat completament exclòs de les negociacions. D’aquesta manera, però, Collboni pretén quedar bé amb els veïns i amb el fons voltor (el qual n’és el gran guanyador: embutxacant-se diners públics i traient-se així el marró de sobre).

La solució que el govern del PSC ha ofert no és més que la continuació de la política del PSOE de la “col·laboració pública-privada”: intentar resoldre les crisis socials provocades per les contradiccions actuals del lliure mercat i de la propietat privada dels mitjans de producció sense tocar els interessos capitalistes. D’aquesta manera, però, només aconseguiran exacerbar les contradiccions del sistema, en aquest cas a través de la despesa pública.

Cal recalcar a més que el PSC s’ha mogut fins aquest punt gràcies únicament a la pressió de l’organització i lluita de la nostra classe, en aquest cas sota la direcció del Sindicat de Llogateres. En aquesta tessitura, en comptes de tirar endavant amb el desnonament, el PSC ha hagut d’optar per la via d’intervenir per desescalar la situació.

Expropiació sense indemnització!

La crisi de l’habitatge a Catalunya està en boca de tots i no dona senyals precisament d’esvair-se. No és cap secret que per la classe treballadora i, sobretot, per al jovent, el fet de llogar un pis s’assembla cada cop més a un somni inabastable. Ja ni parlem de comprar un pis.

Els catalans que, així i tot, aconsegueixen viure de lloguer, hi destinen, de mitjana, el 58% del seu sou. Si posem d’exemple a la província de Barcelona (la qual és la segona província més poblada d’Espanya i la primera de tota Catalunya), el percentatge s’enfila al 65%!

No és d’estranyar, doncs, que els desnonaments continuen estant a l’ordre del dia. El 2024 Catalunya ha estat la comunitat autònoma amb més desnonaments practicats (3.961), sobretot en pisos llogats. D’aquests, el 74,9% es van portar a terme precisament per l’impagament del lloguer.

A Catalunya hi ha centenars de milers d’habitatges buits, les quals representen el 10,69% dels pisos de tota la comunitat.

En el cas concret de la Casa Orsola, celebrem que s’hagi evitat el seu desnonament. Però insistim en el cinisme i el caràcter de classe burgès de la mesura, que el PSC ha aplicat per la pressió de la classe obrera organitzada per a salvaguardar la sagrada propietat privada. Aplicant aquesta mesura s’ha assegurat que el capitalista de torn s’embutxaqués una milionada de diners públics, la gestió de l’edifici per una “fundació” i apagar la lluita i organització que s’estava desenvolupant, tot deixant al marge el Sindicat de Llogaters. Però aquesta política té els seus límits, i més en el context actual de crisi mundial del sistema. Tard o d’hora la lluita de classes estarà a l’ordre del dia.

La lluita de la Casa Orsola exemplifica clarament la necessitat d’anar més enllà per assegurar habitatges, i dignes, per tothom. En primer lloc, ha sigut l’organització i combativitat de la classe treballadora que ha arrancat aquesta maniobra del PSC; en altres paraules, només podem confiar en les nostres pròpies forces i organitzar-nos. També el caràcter de classe de l’Estat burgès i del seu representant a Barcelona, el PSC, que primer buscava desnonar per la força, però, davant l’organització i resistència, paga amb diners públics el fons voltor. A més a més, la compra d’aquest edifici és només això, la compra d’un edifici en un mar d’edificis en mans d’especuladors i grans capitalistes que amenacen les vides de milers de persones. Finalment, que la contradicció fonamental rau entre el caràcter privat de l’habitatge i la seva funció social.

L’única manera de resoldre la crisi de l’habitatge passa inevitablement per la “profanació” de la “sagrada” propietat privada: cal transformar el seu caràcter privat actual en propietat comuna. En altres paraules, el que plantegem és la necessitat d’expropiar, sense indemnització, als grans empresaris i especuladors sota control dels mateixos veïns i sindicats d’habitatges. Només d’aquesta manera la necessitat social per un habitatge digne estarà en sintonia amb el caràcter de la seva propietat, comuna; seran els interessos de la majoria, per cobrir les seves necessitats, les que marcaran el motor de l’economia, i no pas els beneficis privats d’un grapat d’especuladors i explotadors rics.