La reforma laboral de Milei

Aquest article és la declaració publicada per la secció argentina de la ICR el 7 de febrer en arrel a la nova reforma laboral promoguda per Milei ja aprovada.

Ha arribat l’hora d’envoltar el Congrés, derrotar la reforma i posar contra les cordes al govern.

“La llibertat és una gran paraula, però sota la bandera de la llibertat d’industria s’han portat a terme les guerres més espoliadores i sota la bandera de la llibertat al treball s’ha desposseït els treballadors.” (Lenin, Què fer?)

 

En primer lloc, per a tenir una visió més àmplia sobre la reforma laboral, volem convidar a llegir el nostre article anterior La reforma laboral de Milei, com hem de preparar-nos per a enfrontar-la i derrotar-la?.

Quan vem publicar aquest article la situació encara era confusa i ningú s’atrevia a dir les coses pel seu nom. Avui, en els primers dies de febrer, ja es coneix tota la lletra petita de l’intent de destrucció de la legislació laboral argentina que impulsen els capitalistes darrere de Milei.

Durant l’últim mes hem presenciat extensos debats televisius sobre la pretesa i mamarratxesca reforma laboral. Siguem sincers, en molts casos aquests debats resulten tediosos, especialment quan els tertulians no exposen arguments clars i tot es redueix a escridassar. La ignorància es disfressa amb vestidura elegant i pretén fer-nos creure que la roba cara torna sofisticat qualsevol discurs. Moltes vegades aquests programes s’assemblen més als telediaris de la tarda que a un debat polític seriós.

Atravessant aquest soroll mediàtic, aconseguim treure una conclusió clara. Aquesta reforma laboral és extremadament agressiva. Ataca drets laborals ja deteriorats i, d’aprovar-se, deixaria als treballadors en relació de dependència gairebé sense protecció legal. Aquest “gairebé” només existeix per la Constitució Nacional i l’article 14 bis, que quedarien com a última defensa jurídica. En el marc d’una justícia de classe que sempre inclina la balança per als de dalt. Tot això s’intenta imposar en un context de salaris polvoritzats, pèrdua constant del poder adquisitiu, creixement de la precarització i augment dels acomiadaments, on milions de treballadors ja no arriben a finals de mes.

Amb arguments puerils, els representants polítics de la classe dominant intenten convèncer als treballadors que serien beneficiats per la reforma. Res més absurd i res més ofensiu que tractar als treballadors com a nens. Fins i tot el més distret ja va comprendre que aquesta reforma busca acomiadar sense indemnització i aprofundir l’explotació. No pagar hores extres, retallar vacances, eliminar les pagues extres. En definitiva, avançar cap a una major explotació laboral.

En una entrevista amb La Nació, el secretari de Treball exposa amb claredat l’absurd d’aquesta reforma. Prenem un fragment com a exemple:

“Un dels punts que major interès desperta és la modificació en l’esquema de vacances. Consultat per les noves regles per al descans anual que contempla la normativa, va explicar: ‘La reforma laboral preveu les vacances exactament igual que com estaven, l’única cosa que permet al treballador, en conjunt amb l’ocupador, sense que li ho sancioni, és que es podran partir les vacances. Avui l’Estat es fica en la pròpia voluntat del treballador. El que es busca és tornar a donar-li una potestat al treballador de decidir sobre la seva pròpia vida’”.

El planteig és ridícul. Entre el treballador individual i el patró existeix una relació profundament desigual. En els fets, si s’aprova la reforma, la decisió sobre les vacances quedarà en mans de la patronal.

El diari El Dia de la ciutat de La Plata, el primer de febrer, assenyala el següent:

“El peronisme enfronta divisions internes per l’estratègia legislativa i ja prepara el terreny per a impugnar la norma en la Justícia per suposada inconstitucionalitat”.

El peronisme assumeix amb antelació que perdrà el debat parlamentari i que parteix dels seus propis legisladors votaran a favor de la reforma.

Continua el Diari El Dia:

“Davant la possibilitat concreta d’una aprovació, el peronisme ja anticipa que recorrerà a la Justícia. L’estratègia replica l’antecedent del DNU 70, el capítol laboral del qual va ser suspès per inconstitucional. En aquest cas, l’argument serà distint: sostindran que la llei vulnera l’article 14 bis de la Constitució i viola el principi de no regressivitat dels drets laborals”.

Aquesta estratègia parlamentària i judicial no pot analitzar-se de manera aïllada de l’entramat polític que envolta a la reforma. L’ofensiva contra els drets laborals no és només una iniciativa del govern nacional. Milei cerca sostenir aquesta reforma secundant-se en acords amb els governadors i en la passivitat còmplice de la conducció de la CGT. Molts d’aquests governadors, fins i tot els que es presenten com a opositors, apliquen a les seves províncies polítiques de retallades i precarització similars a les que avui s’intenten imposar a nivell nacional. La burocràcia sindical torna a complir un rol de contenció, prioritzant la negociació i la preservació dels seus propis interessos abans que l’organització i la lluita conseqüent dels treballadors. Això s’expressa de manera concreta en la política de la CGT, que enfront d’un atac d’aquesta magnitud va evitar convocar una vaga nacional i es va limitar a una mobilització amb “llibertat d’acció”, deixant lliurada la resposta a cada gremi i desarmant una reacció unificada.

En aquest marc, els llibertaris i els seus aliats avancen amb claredat. Enfront d’això, el peronisme va presentar un projecte “alternatiu” que no apunta a frenar la reforma, sinó a canalitzar el descontentament per la via institucional, desviant la brega social de la mobilització i la vaga general cap a la negociació i l’espera. D’aquesta manera, lluny d’enfrontar l’ofensiva contra els treballadors, acaba funcionant com un mecanisme de contenció que preserva el terreny sobre el qual el govern intenta imposar la seva reforma.

No hi ha més res a discutir. S’ha acabat el temps de les paraules, de les formalitats i del circ parlamentari. Aquesta gent només entén un llenguatge, el carrer. Aturs, mobilitzacions i lluita directa. El dia que es tracti la reforma laboral hem d’estar tots els treballadors, amb o sense organització gremial, a la porta del Congrés, perquè els polítics sentin en el clatell el murmuri de la multitud.

Diem amb o sense organització gremial perquè una part de la burocràcia sindical continua apostant a un diàleg que ja va demostrar ser un diàleg de sords. Un altre sector assaja una posa més “combativa”, però sense anar més enllà de la defensa de les seves pròpies posicions i aparells.

Els treballadors hem de portar aquest debat als llocs de treball. Quan parlem de treballadors incloem a l’educació, als estudiants i a la joventut treballadora que avui ingressa al mercat laboral sota formes cada vegada més precàries, al comerç, a la indústria, als treballadors d’aplicacions, a tots els que vivim d’un salari i venem la nostra força de treball.

On no existeixi representació sindical o on els delegats no actuïn, hem d’organitzar-nos pel nostre compte. Comptem amb mètodes històrics, assemblees autoconvocades i comissions gremials. Aquesta reforma laboral pot convertir-se en un triomf del govern o en una oportunitat per a afeblir-lo i posar-lo contra les cordes.

Això afirmem en el nostre article anterior i avui és encara més vàlid:

“Si aconseguim vèncer al govern i als capitalistes en aquest nou intent de flexibilització laboral estaríem aconseguint bolcar la correlació de forces més al nostre favor. I això ens portaria la possibilitat certa i concreta de derrotar al govern al carrer. Aquesta és la tasca, derrotar al govern al carrer”.

L’esquerra, i en particular el FITU, hauria d’impulsar des de les bases un curs de lluita que s’imposi fins i tot sobre les direccions burocràtiques, sota la bandera de la independència de classe, impulsant el debat en els llocs de treball. Això implica no subordinar la intervenció política únicament al calendari ni a les convocatòries de la burocràcia sindical, sinó organitzar des de baix la força necessària per a imposar aturs, mobilitzacions i un pla de lluita que connecti amb les organitzacions de primer i segon grau, com les juntes internes i els cossos de delegats, vengen d’on vinguin i estiguin disposats a lluitar a l’altura de l’atac en curs.

No hi ha dreceres ni salvadors: la força capaç de derrotar aquesta ofensiva és l’acció conscient i organitzada de la pròpia classe treballadora.

“L’emancipació de la classe obrera ha de ser obra dels obrers mateixos”.

Que la reforma laboral sigui la tomba del govern de Milei, expressió local de l’ofensiva reaccionària impulsada i recolzada per Trump.

Per un salari igual a la cistella familiar i paritàries sense sostre!

Per estabilitat laboral, defensa dels convenis col·lectius i contra els acomiadaments!

A baix la reforma laboral i tot intent de flexibilització!

Per la vaga general i un pla de lluita nacional des de les bases!

Ruptura immediata amb l’FMI i no al pagament del deute extern!

Que se’n vagin tots!

Que governi la classe obrera!