Junts: en “defensa” dels petits tenidors, pel benefici dels grans tenidors

El passat 26 de febrer, Junts va tornar a l’ofensiva contra els treballadors unint els seus vots als de la dreta espanyola (PP i Vox) per tombar l’últim decret de mesures socials presentat pel govern central. Aquesta constitueix una nova edició de les mesures antiobreres de Junts al Congrés que se sumen al bloqueig de mesures com la reforma de la llei d’habitatge o la reducció de la jornada laboral.

Aquests episodis al Congrés no representen cap novetat per part de Junts, però són les parts d’un procés de gir a la dreta del partit d’ençà que va finalitzar el procés, gir que ara s’accentua degut a l’aparició a l’escena i creixement d’Aliança Catalana, que amenaça amb guanyar la base electoral tradicional dels antics convergents.

L’episodi de l’escut social

El PSOE presentava el dimarts 27 de gener un decret omnibus de mesures socials que incloïen la revalorització de les pensions i de l’ingrés mínim vital, i l’anomenat “escut social”, un paquet de mesures socials com la renovació de la moratòria als desnonaments i la prohibició del tall de subministrament d’aigua, gas i llum a famílies vulnerables, i el manteniment del “bonus social” per donar preu especial en electricitat a les famílies vulnerables. També s’hi incloïa beneficis fiscals per a les víctimes de desastres com la DANA. Després de ser rebutjat, el govern separava del paquet les pensions i ho tornava a presentar per separat. Malgrat aprovar-se la revalorització de les pensions, les mesures de l’escut eren rebutjades novament el 26 de febrer, deixant exposades a les famílies més vulnerables a talls de llum, aigua, i desnonaments.

No ens cal anar massa lluny per veure les conseqüències. Menys de 24 hores després de la votació al congrés del gener vam poder veure el desnonament d’una família vulnerable al Poble Sec que havia estat víctima del cap del pare de família, qui estava rellogant el pis sense el seu coneixement. La família estava sent estafada pel cap del pare de família, qui, fent-se passar pel llogater del pis, en realitat l’estava rellogant a la família per 1.300€ quan el lloguer original era només de 800€. Els llogaters havien pagat religiosament el lloguer sense haver fallat un sol dia i van ser expulsats del pis sense alternativa d’allotjament degut a l’impagament del cap estafador. Quina és l’alternativa que ofereixen els serveis socials? Diners per pagar-se un pis turístic! No només la família perd el dret a l’habitatge, sinó que la sol·lució beneficia absolutament als culpables de la crisi de l’habitatge. Aquesta és la sortida que ofereix el capitalisme: més barbàrie pels treballadors, especialment els 60.000 vulnerables a tot l’estat que fins ara havien estat protegits per la moratòria.

Junts, com sempre, amagava la decisió rere la defensa del petit propietari. Míriam Nogueras afirmava que el cost de l’escut social el pagaven els petits propietaris. Però aquest discurs, que ja vam abordar quan van rebutjar la reducció de la jornada laboral, amaga veritablement qui són els principals beneficiats de la derogació de l’escut: els grans tenidors a Barcelona i la resta de grans ciutats de l’Estat. El vot contra l’escut social evidencia que Junts està perfectament en línia amb els seus interessos, donat que són ells qui perden milions per no poder buidar els pisos i especular amb ells o posar-los en lloguers de temporada com a pisos turístics.

Però els dubtes sobre les veritables intencions de Junts, si és que algú en tenia encara, es van dissipar en la mateixa votació, donat que el PSOE, negociant amb el PNB per aconseguir que el decret fos aprovat, havia introduït una excepció a la protecció dels desnonaments per als petits propietaris que només tinguin un o dos habitatges. El PSOE esperava que Junts estigués satisfet amb això i votés a favor, però els antics convergents tenen molt més en ment als grans tenidors que els petits! Per aquesta raó, donaven com a motius del vot en contra que l’escut promou “l’okupació” i que la mesura no resol la crisi de l’habitatge perquè no es compensa als tenidors per l’impagament dels lloguers. Més clar impossible: per Junts, la crisi de l’accés a l’habitatge es resol evitant deixar “desamparats” als grans propietaris i deixant al carrer als llogaters que no poden permetre’s pagar uns lloguers que han pujat un 58% els últims 10 anys mentre els salaris han pujat únicament un 2% des del 2008.

En definitiva: al món de les meravelles capitalistes dels polítics de Junts, les víctimes són els grans propietaris rendistes, els paràsits que viuen exprimint al treballador que no es pot permetre el lloguer; i els treballadors que fan més hores que un rellotge per arribar a final de mes són els “okupes”, violadors de la sacrosanta propietat privada que cal deixar al carrer per garantir els megabeneficis dels grans rendistes i especuladors. Aquesta és l’essència del programa burgès per a la crisi de l’habitatge.

L’experiència del reformisme

Però els últims 7 anys de govern ha mostrat que les mitjes tintes tampoc serveixen, que no es poden conciliar els interessos de rendistes i llogaters. Ha estat el govern del PSOE en coalicions amb Unidas Podemos i Sumar el que ha supervisat un empitjorament important de la crisi de l’habitatge. Ha avançat reformes de protecció social com l’escut, però aquestes mesures, si bé eren i són encara completament correctes, han estat ineficients. Les moratòries es van aplicar de manera eficient només en una quarta part dels casos, i la llei ni tan sols atura els desnonaments per impagament del lloguer, que en el 2024 van suposar el 75% del total de 27.564 desnonaments (que suposen un increment del 3,4% respecte de l’any anterior). Aquestes mesures no resolen per si mateixes la crisi.

Tampoc ho va fer la llei de l’habitatge introduïda el 2024, la qual deixava intactes la propietat dels grans fons voltors i ni tan sols limitava els pisos turístics, una de les fonts principals del creixement del preu dels lloguers. Al seu torn, el govern tampoc va posar els recursos per fer eficient la llei i castigar als arrendadors que se la saltaven. I, per acabar d’adobar, a les mesures de protecció dels llogaters les han acompanyat altres mesures per protegir els beneficis dels propietaris com reduccions de l’IRPF sobre els beneficis del lloguer o compensacions pels propietaris amb desnonaments suspesos. Així, el PSOE (i els seus socis de govern) respon a la crisi com a lacais de la burgesia en el seu afan pel lucre basat en la propietat privada de l’habitatge.

Si alguna cosa ens ha ensenyat els últims 7 anys és que cap progressisme dins dels límits del capitalisme pot resoldre ni la crisi de l’habitatge ni cap altra de les necessitats urgents dels treballadors, l’àmplia majoria de la societat. El PSOE porta tots aquests anys demostrant a la pràctica que no existeix un capitalisme de cara amable. El seu programa es basava en equilibrar interessos absolutament antagònics. L’habitatge, en tant que mercaderia en mans dels propietaris, no cessarà d’estar sotmesa al lucre dels capitalistes en detriment d’una de les necessitats socials més bàsiques.

L’única alternativa: per un programa socialista cal un partit revolucionari de la nostra classe

Aquest procés contradictori està mostrant a plena llum del dia quins són els colors de classe de Junts. Mantenen les paraules buides sobre el petit propietari mentre es posen del cantó de la dreta espanyola per defensar als grans propietaris. També mantenen la seva retòrica nacionalista catalana mentre les seves polítiques reconeixen que hi ha més unitat d’interessos entre els grans tenidors espanyols i catalans que entre els propietaris i treballadors catalans. Alhora, el bloqueig d’aquesta mesura per part de Junts suposa un atac a tots els treballadors de l’estat, catalans o espanyols, nadius o migrants. El reformisme del PSOE tampoc aborda el fonament d’aquesta crisi.

Però, qui és veritablement responsable de la crisi? La crisi de l’habitatge és un producte aritificial del capitalisme, causat per l’acumulació de beneficis en unes poques mans que dominen la major part de l’oferta d’habitatge amb el sol propòsit d’especular i fer rendible les riqueses acumulades com paràsits. La falta d’oferta frueix d’aquesta especulació, i per tant és igualment artificial, donat que molts habitatges romanen buits però són inaccessibles perquè generen més beneficis fora del mercat que dins. I allà on hi ha realment una manca d’oferta, les constructores podrien planificar la construcció d’aquesta oferta i resoldre el problema en un o dos anys, però en mans dels capitalistes aquesta planificació és impossible, donat que aquestes es beneficien dels preus alts de la construcció i no tenen cap interès en acabar amb l’anarquia que garanteix els seus beneficis .

Un programa que abordés obertament la qüestió de classe inclouria les demandes existents del moviment com reduir el cost de l’habitatge al 30% dels ingressos o menys, però atacaria l’arrel de la propietat privada i posaria sobre la taula l’expropiació dels grans tenidors i les constructores sense compensació i sota control obrer, un pas indispensable cap a l’organització planificada de la societat. Però aquest control no es pot donar aïlladament dins del capitalisme. Mentre l’habitatge estigui subjecte a les lleis del guany capitalista i l’anarquia del mercat, la crisi no podrà ser resolta definitivament, els capitalistes continuaran atacant els nostres salaris, serveis bàsics, i escampant l’horror arreu del món en forma de guerres pels recursos naturals i els mercats; continuaran tenint les enormes quantitats de capital als bancs per tornar a dominar el mercat immobiliari. La lluita per aquest programa ha de ser la lluita per la instauració del socialisme, en el qual la nostra classe controli directament les palanques de la producció en benefici de la majoria.

Aquest programa podria ocupar l’enorme buit a l’esquerra causat per la incapacitat del reformisme de respondre a la crisi dins dels límits del sistema capitalista i ser un punt de referència per a tots els joves i treballadors que busquen una sortida d’aquest sistema. Disputaria la base de suport dels demagogs de dreta i prepararia la lluita de classes frontalment i no només dins dels límits dels desprestigiats Parlaments. Aquest programa només el pot agitar un partit sense polítics professionals carreristes i amb interessos lligats als capitalistes i l’aparell de l’Estat, un partit plenament controlat pels treballadors i obertament revolucionari.

Aquest partit és una necessitat històrica urgent per combatre el capitalisme decadent i dirigir els esclats de lluita cada cop més freqüents i intensos arreu del món. L’OCR, sobre les bases científiques del marxisme, alça ben alta la bandera comunista i crida a tots els joves i treballadors que vulguin acabar amb el capitalisme a que s’uneixin a les nostres files. Tenim un món per guanyar!