Després de l’èxit de les vagues educatives. I ara què?

La setmana de mobilitzacions dels treballadors de l’ensenyament ha estat un èxit històric, gràcies a la jornada de vaga del passat divendres 20 de març, que va comptar amb una gran manifestació i piquets des del matí, aplaudits per la gent al carrer, talls de carreteres, i quatre columnes, prou grans per si soles per ser manifestacions enormes.  El seguiment de nou va superar el 80% tot i la traïció d’UGT i CCOO, i les maniobres del PSC, que no van aconseguir el seu objectiu de trencar la vaga.

La pregunta ara és: i ara què?

Les causes  i La tàctica del PSC

Des de les darreres eleccions tot semblava en calma per al PSC. Domesticat  el procés, del que es tractava ara era de “fer un bon govern”, tranquil i sense ensurts, obviant el deteriorament dels serveis públics i els problemes vitals a què s’enfronta la major part de la població, com ara la vivenda.

De sobte, però, a la pacificada Catalunya apareixen noves lluites al voltant dels sectors públics; per un transport digne – el col·lapse de Rodalies ja és sagnant-i  per condicions dignes per als metges i els docents.

Les contradiccions del sistema no s’esborren amb tarannà o mesures tècniques.

Així com a altres sectors, la causa fonamental del deteriorament del sistema educatiu i de les condicions dels treballadors de l’ensenyament és l’infrafinançament – quant fa ja que es demana el 7% del PIB per ensenyament ? – i la introducció de mesures enfocades a la privatització, com ara elevar els poders dels directors per sobre dels claustres. Això ha portat a les actuals reivindicacions del col·lectiu : millores salarials, recursos suficients, democràcia als centres.

L’exemple més recent del que no es pot descriure d’altra manera que atacs al sistema educatiu és el nou pla pilot, temporalment anomenat “Pla Integral per a la Seguretat i el Benestar a l’entorn educatiu (EDUSEG)”, que des d’aquest mateix mes destinarà a mossos d’esquadra de forma permanent als centres educatius “conflictius”, suposadament per prevenir conflictes violents. Una mesura que s’implementa a la par que es redueixen les places per a integradors socials als centres, havent passat de només 420 treballadors socials a les escoles l’any passat a 300 aquest any.

Aquest nou pla s’empara en suposades “necessitats pressupostàries” i en que els mateixos docents ho demanen. Ambdues raons són poc més que excuses, com denuncien emfàticament des del sindicat USTEC-STES i fins i tot des de CCOO, deixant clar que ni els docents ho demanen ni resulta més barat; tot el contrari.

Amb aquest exemple la Generalitat ens fa el favor de demostrar quina és la realitat de la situació; diners n’hi ha, i tant, però només per aquelles institucions destinades a protegir la propietat privada i els interessos capitalistes, l’exèrcit i la policia.

Davant d’aquest context, no és d’extranyar que la lluita s’hagi intensificat fins aquest punt en l’últim període. Veient el desgavell que se’ls presenta, el PSC i els seus estrategues han intentat la maniobra de dividir al professorat amb un acord completament insuficient pactat amb UGT i CCOO, intentant presentar als sindicats en desacord com a radicals i els docents com a privilegiats. L’estratègia els ha sortit malament, no ha fet més que provocar encara més ràbia i frustració.

Un exemple que il·lustra la naturalesa d’aquest acord: s’hi fa referència a que els docents catalans serem els tercer més ben pagat de l’estat; propaganda que es desmunta en un moment amb calculadora en mà, tal, com ha fet la pàgina Verificat.

Aquest argument seria cert tan sols si a la resta de comunitats autònomes es congelessin els sous durant 6 anys!!

Per afegit, l’acord no inclou cap de les altres reivindicacions, tant o més importants, com són els recursos i la democràcia als centres.

La tàctica clàssica de buscar la divisió entre la classe treballadora tampoc els ha funcionat.

La vaga al País Valencià

Les raons de la històrica vaga del dimarts 31 de març  al País Valencià són les mateixes que a Catalunya:

Des de Movem l’Horta Nord expliquen:

“Conselleria, més enllà de posar en valor la nostra professió i dignificar les condicions en què treballem i estudia el nostre alumnat, s’ha dedicat a posar-nos les coses encara més difícils”,

Avisen que la situació diària a les aules inclou sobrecàrrega de burocràcia, grups per sobre de trenta alumnes, tutores sobrepassades de feina i tutories no remunerades, professorat amb un total de 100 o més alumnes, situacions psicològiques molt complexes entre els menors, alumnes amb situacions familiars delicades, alumnat amb necessitats especials sense l’atenció requerida, infraestructures que no cobreixen les necessitats més bàsiques ni s’adapten a la situació climàtica, etc.

Unes condicions materials que han empitjorat des del canvi de govern amb les retallades de fins a 5.000 docents per part d’Educació, la no cobertura de substitucions o la reducció de personal de suport.

Situació a la qual cal sumar una pèrdua de poder adquisitiu al voltant d’un 20% en els darrers 15 anys.”

Caldria afegir també els devastadors efectes de la Llei Rovira, que segrega els grups per llengua i censura els autors no nascuts al País Valencià, com segueix:

  “ la imposició de l’anomenada Llei Rovira, ha acabat d’enrarir i estendre el caos a uns centres educatius ja amb importants problemes estructurals. “La nova llei de Llibertat Educativa que ha conduït, com ja s’havia advertit, a la segregació en les aules”, expliquen. En un moment històric en què “l’heterogeneïtat cultural no para de créixer”, suposa un atac “tant per als valencianoparlants com per a les persones nouvingudes”. No tenim suficients recursos per atendre aquesta diversitat i, en comptes de solucionar aquesta situació, Conselleria es dedica a atacar més encara la nostra llengua”, és el crit d’alerta que arriba des de les escoles i instituts.”

 

Els docents valencians han creat a hores d’ara un poderós moviment de base amb 229 centres mobilitzats i 17 coordinadores comarcals que abasteixen pràcticament el conjunt del país. Aquesta ha estat la clau del seu èxit.

I ara què? quin sindicalisme cal?

En primer lloc, cal posar en valor que CGT, Intersindical i Ustec, com sindicats de classe, a més d’ASPEC, mantenen la unitat sindical i han anunciat que cap d’ells negociarà per separat i que sotmetran a referèndum qualsevol acord. En una  segona maniobra, després de l’èxit de la vaga el Govern va citar als sindicats convocats per separat. És un primer pas molt valuós.

Ara mateix als centres hi ha un allau de propostes de com continuar: no fer sortides, no posar comentaris a les notes, etc… però aquestes mesures eludeixen la principal arma que tenim: la vaga.

Els líders de CCOO presenten al seu sindicat com a “útil” i capaç d’aconsseguir resultats com la negociació mitjançant la negociació. Caldrà recordar-los l’ABC de la lluita sindical.

La força d’un sindicat és ni més ni menys que la que li proporciona els treballadors a qui representa.  No la deriva dea saber argumentar millor o gràcies a misterioses dots dialèctiques que convenceran, més miraculosament encara, a la patronal i el govern de la justesa de les seves reivindicacions.

Cal destacar que la traïció es va fer sentir també entre les files del propi sindicat CCOO, amb afiliats que demanen  la rectificació.  En una carta pública diuen:

“La deriva actual de la direcció no ens representa perquè prioritza la integració institucional i confon “estabilitat” amb submissió, en un error estratègic que renuncia a la força real de la classe treballadora. Estem convençudes que necessitem un sindicalisme nacional i de classe, arrelat a la realitat i capaç de tornar a la base. Hem de reconstruir la confiança des de baix i treballar de forma unitària.

Defensar l’educació pública avui és enfrontar-se a l’ofensiva neoliberal. La vaga educativa pot ser el catalitzador d’un cicle que connecti els centres educatius amb els barris, els mercats, els centres de salut o el transport públic. Però, per fer-ho possible, calen direccions que acompanyin la confluència de les lluites, no que les frenin.”

Saludem aquesta carta. Aquest és el sindicalisme que cal.

Sols la amenaça d’escalar el conflicte pot obligar al govern a canviar de rumb. I com fer-ho?

El primer pas seria, com s’ha fet al País Valencià, estendre a tot el territori el model d’assemblea  per centre i Zona.  Un moviment preparat i poderós, de base, fent ingovernables els centres i preparant l’extensió del conflicte.

Aquestes assemblees podrien explicar al conjunt de la societat què està en joc i aconseguir més recolzament social.

Aquesta lluita, però, no es pot prendre de forma aïllada. No és altra cosa que el resultat d’una onada d’atacs a tots els sectors públics, duta a terme per part de tots els partits governants, del PP al PSOE, com a part d’una campanya per retallar el deute públic i augmentar el pressupost militar. En última instància, és un símptoma més de la crisi general del sistema capitalista, que comença per desmantellar “l’estat del benestar” en la seva degeneració avançada.

Per assegurar l’èxit de la lluita és fonamental assenyalar com es vincula amb la resta; les lluites dels sectors sanitaris i de transports, per començar, però també les lluites per l’habitatge, en contra del militarisme i en defensa dels drets democràtics.

Només una lluita conseqüent en contra del sistema capitalista en el seu conjunt i per la construcció d’una societat socialista podrà acabar amb els atacs creixents cap a la classe treballadora i portar a la victòria totes les demés lluites, la lluita per l’ensenyament sent-ne l’exemple més recent.

Som plenament optimistes. Front a una classe social dominant que ens porta a guerres i crisis econòmiques que ells provoquen i paguem nosaltres, no aceptem les seves polítiques d’austeritat. La riquesa que genera el treball de la societat hauria d’estar al servei de qui la genera i no servir per a finançar carreres armamentistiques o acumular fortunes en poques mans. Els recursos hi són, però cal trencar la lógica del capitalisme. El que ha fracassat no són aquestes idees, si no al contrari, són l’única esperança.