Crisi migratòria a Ceuta: Contra el racisme i la reacció cal una alternativa de classe

La crisi migratòria de Ceuta s’ha convertit en una formidable crisi social i política que la dreta utilitza per desgastar encara més al govern i forçar la seva caiguda. En general, s’assenyala la responsabilitat del règim marroquí de Mohamed VI en provocar aquesta crisi, però no ens enganyem: la responsabilitat final és de l’imperialisme europeu (l’espanyol inclòs) i del sistema capitalista que el sustenta.

La responsabilitat del règim marroquí

Sembla clar que l’ingrés sobtat, els passats 30 i 31 de juliol, del voltant de 70.000 migrants marroquins i subsaharians travessant a nat la frontera amb Ceuta, davant la passivitat de les forces policials marroquines, no va ser quelcom improvisat. Totes les sospites apunten amb raó al règim marroquí. Raons pot haver-hi diverses: venjar-se del govern espanyol pel seu apropament recent a Argèlia, la concessió de la nacionalitat espanyola als sahrauís que vivien en l’excolònia espanyola fins al seu abandonament el 1976, maniobres de complicitat amb Israel i els EUA per soscavar el govern de Sánchez, aconseguir més fons europeus pel seu paper de guarda fronteres de l’imperialisme europeu, etc. El règim de Mohamed VI ha utilitzat la immigració com una eina d’extorsió per aconseguir avantatges polítics de la UE i de l’Estat espanyol en particular, com el vergonyós i traïdor reconeixement de Sánchez del Sàhara Occidental com a territori “autònom” del Marroc, després d’un esdeveniment similar el 2021 en què van ingressar 10.000 migrants. Hi ha una raó més, però, i és l’asfixiant situació social interna i el desprestigi popular cada cop major del monarca marroquí pel seu luxós estil de vida, que exigeix jugar la carta nacionalista (la marroquineitat de Ceuta i Melilla) per a desviar l’atenció de la població marroquina dels ardents problemes socials del país, sobretot de la joventut que la tardor passada es va mobilitzar pels centenars de milers als carrers del Marroc fent tremolar de pànic el règim del Majzen.

L’“efecte crida” es diu capitalisme i imperialisme

La dreta espanyola i internacional no va perdre el temps en atribuir les causes de l’ocorregut a la política de regularització d’immigrants efectuada fa uns mesos pel govern de Sánchez. Segons ells, això hauria exercit un “efecte crida”. El mateix, diuen, de la decisió del Tribunal Suprem una setmana abans de només permetre la devolució immediata dels migrants que forcin una barrera física (tanques), el que no inclouria els qui entressin a nat. Això és una excusa cínica convenient, però. Volen tapar la realitat. Els immigrants regularitzats pel govern van ingressar a l’Estat espanyol, en un 99%, per avió o per les fronteres terrestres europees. Són persones que ja formaven part de l’engranatge econòmic i social de la societat espanyola. Ja eren explotats com qualsevol treballador, però en condicions de marginació i abús extrem, per enriquir a empresaris que s’apropiaven de tota la plusvàlua generada per aquests treballadors sense aportar res al fisco. Aquests immigrants són, en la seva àmplia majoria, part de la classe obrera que construeix la societat i han de tenir idèntics drets socials i polítics que la resta dels treballadors nadius, inclòs el de la nacionalitat. Els comunistes no distingim entre nacionals i estrangers, sinó entre obrers i empresaris, entre explotats i explotadors. No sobren obrers que amb el seu treball generar prou riquesa per cobrir els seus salaris, els seus costos educatius i sanitaris, i a més deixen beneficis als empresaris que s’apropien del seu treball no pagat, com li ocorre a qualsevol treballador assalariat. El que sobren són explotadors i capitalistes.

Per altra banda, i el que és més important, els qui emigren no ho fan perquè hi hagi fronteres obertes, ho fan perquè es veuen obligats a fugir dels seus països d’origen per les guerres imperialistes, guerres civils, la pobresa extrema, i per la persecució política per règims sostinguts, en la majoria dels casos, pels EUA i els governs capitalistes europeus. Aquests conflictes són el resultat directe de la intervenció dels països imperialistes, europeus i estatunidencs, que causen catàstrofes humanes amb les seves polítiques de saqueig i expoli, per via econòmica i militar, en el seu afany d’ampliar les seves esferes d’influència i apropiar-se de nous mercats i fonts de matèries primeres. Com tenen el desvergonyiment la dreta europea i nord-americana i els seus acòlits a l’Estat espanyol (Feijóo, Abascal, Ayuso, Aznar i Orriols) que han aplaudit la devastació de Palestina i Àfrica, i les guerres d’Ucraïna i l’Iran, provocant misèria i patiment a milions d’éssers humans i ara es queixen perquè centenars de milers colpegen a les seves portes per fugir d’aquell infern? Per ser clars, els responsables de l’ingrés massiu de 70.000 persones a Ceuta van ser l’imperialisme europeu (inclòs l’espanyol) i el seu agent regional, el règim dictatorial marroquí. I els 141 joves marroquins i subsaharians ofegats a les costes de Ceuta durant l’ingrés massiu de finals de juliol, són un altre dels tants crims que hem de dipositar sobre les espatlles d’aquests canalles.

En la crítica d’aquesta gent al govern espanyol hi ha un element de venjança. Independentment del que pensem de Sánchez i dels seus motius, aquest els va humiliar al llarg del darrer any davant l’opinió pública mundial quan va mostrar el seu suport, almenys de paraula, al poble de Gaza i va denunciar obertament a Netanyahu, així com va rebutjar acceptar el 5% del PIB de la despesa militar, desairant obertament a Trump, i va aparèixer com el dirigent polític occidental més oposat a la guerra de l’Iran; mentre que la resta acotava el cap i mantenia una actitud servil, o de mitges tintes, davant Netanyahu i Trump.

El govern, acorralat

Això no obstant, el govern mateix debilita la seva posició. En el seu afany de no desairar al règim marroquí, que continua tenint la clau de la frontera, i també per preservar els lucratius vincles econòmics dels capitalistes espanyols amb el Marroc (22.000 milions d’euros en intercanvis comercials), no tan sols rebutja culpar-lo, sinó que el defensa, apareixent aquesta posició falsa davant l’opinió pública, també a l’esquerra.

Felip VI també ha abandonat al govern, covardament, per preservar la seva posició. Sembla que el govern li va proposar contactar directament a Mohamed VI per conèixer les vertaderes intencions del règim marroquí, però s’hi va negar. Segons les fonts diu que només ho faria quan es consideri “útil i raonable”. Però, qui i quan hauria de considerar-ho “útil i raonable”? El Borbó, és clar, segons la Casa Reial; no el govern escollit pels representants del poble.

I per a més inri, està la crisi interna que enfronta a la ministra de defensa, Margarita Robles, amb la resta de l’Executiu. Robles va afirmar que el servei secret, el CNI, va informar “verbalment” al govern la víspera de l’entrada massiva d’immigrants a Ceuta, però el govern ho nega completament. Robles sempre va ser la membre més dretista del govern i una defensora acèrrima de la casta militar i judicial, enemistada amb el ministre d’interior Grande-Marlaska perquè anhelava el seu càrrec (segons El País) del que sembla que ha intentat venjar-se amb aquesta afirmació i, de pas, eludir qualsevol responsabilitat de la seva part pel succeït a Ceuta, encara a costa de debilitar més al govern.

Al final, el govern acorralat, ha cedit a última hora a endurir la llei d’estrangeria per bloquejar qualsevol demanda d’asil, com demanaven la dreta i la UE, afavorint les campanyes racistes i contra els drets humans d’aquesta gent.

Contra el racisme i la xenofòbia: Per una alternativa de classe

Quina sortida hi ha? Realment, la dreta no té cap alternativa. Sap que els 5.000 migrants que encara queden a la ciutat, inclosos 1.500 menors, no poden ser expulsats sense més ni més, perquè en les demandes d’asil la llei obliga a atendre i respondre a cada cas individualment. Els menors no poden ser expulsats si no s’acredita la seva filiació i si ningú els reclama. Hem de denunciar la hipocresia moral i política d’aquesta xusma, que parla d’“invasió” i de “col·lapse” dels serveis públics en un país que permet entrar, allotjar i atendre sanitàriament (quan és el cas) a 100 milions de turistes cada any, que va rebre amb l’entusiasme de la dreta a 260.000 ucranians que fugien de la guerra amb Rússia i a desenes de milers de veneçolans crítics amb el règim de Maduro, posant a disposició d’ells tots els recursos de l’Estat. Això palideix amb 5.000 persones que van ingressar a Ceuta fugint de la misèria a què els condemna el capitalisme i les polítiques de saqueig i misèria de l’imperialisme.

Sense dubte, cal entendre la reacció airada de gran part de la població ceutí davant la situació, per la petita mida del territori i els inconvenients quotidians generats. Així i tot, centenars de veïns dels barris més humils s’han implicat voluntàriament en l’atenció als immigrants, portant-los menjar, roba, atenció sanitària, etc. Els primers dies d’agosts, els mateixos veïns van expulsar del carrer a ultradretans reconeguts com a Alvise Pérez, Vito Zoppellari Quiles i membres de l’organització nazi Núcleo Nacional, que havien viatjat a Ceuta per exacerbar la situació.

El cansament i la falta d’un final proper a aquesta dramàtica situació, però, són aprofitats pels menyspreables racistes i xenòfobs locals en una ciutat de perfil conservador amb una alta proporció de personal militar i policial (més de 4.000 efectius), als que s’han sumat activistes feixistes i racistes de la península, molts d’ells encoratjant pogroms i pallisses als immigrants que viuen en condicions deplorables d’assetjament, desnutrició i insalubritat. Aquests canalles han calat foc a les modestes cabanes i pertinences d’immigrants refugiats a la platja, i han impedit el repartiment de menjar. Fins i tot han atacat a ciutadans ceutins musulmans.

El govern ha quedat a la mercè de la dreta i manca una alternativa per reconduir la situació, que passaria pel repartiment d’aquests 5.000 migrants entre les diferents comunitats autònomes, i així descomprimir l’explosiva situació social que es viu en aquesta ciutat. Això passa per l’aprovació de cada comunitat autònoma, però, on el PP govern en 12 de les 17 existents, en diverses d’elles amb el suport de Vox. L’assumpte és que la dreta no té la intenció d’afavorir aquesta via. Per contra, ha estat apostant per l’esclat social a Ceuta amb un resultat violent, i segurament sanguinari, per forçar la caiguda del govern. Aquesta és tota la veritat de l’assumpte I aquesta és la realitat que haurien d’explicar obertament el govern i els seus aliats si volen mobilitzar al seu costat les bases socials de suport i contrarestar la campanya militar de la dreta. Només a última hora, quan en la pràctica s’han pogut palpar els enormes perills de tal desenvolupament, sobretot el passat dijous 27 d’agost, és quan la classe dominant ha donat l’ordre de parar i la dreta ha hagut de posar-li la corretja als seus cadells racistes. Ara tots parlen “d’evitar la violència”, mentre es continua criminalitzant i deshumanitzant als immigrants que sobreviuen en condicions inhumanes. Això no obstant, davant la histèria racista de la dreta i l’extrema dreta, qualsevol espurna imprevista pot fer explotar el combustible social acumulat.

Davant d’això, el govern hauria de decretar l’estat d’emergència nacional en tota la península i prendre el control directe dels recursos públics en l’àmbit estatal per forçar el trasllat directe dels migrants a la península, distribuint-los en edificis i propietats de l’Estat, en condicions dignes, en proporció als habitants de cada comunitat autònoma. L’assumpte és que el govern manca la valentia per fer aquesta passa.

El govern s’enfronta a l’abandonament de la UE, de la dreta i de Felip VI, tots ells enemics de la classe treballadora. Només hi ha una alternativa de classe per lidiar amb la situació Si el govern no actua amb decisió i fermesa, la situació només empitjorarà amb les conseqüències més terribles i la possible caiguda del mateix govern. La dreta ha convocat concentracions reaccionàries contra els immigrants de Ceuta el 2 de setembre en tot l’Estat. Cal respondre-hi. Com ja s’ha començat a fer, és urgent sortir al carrer en tot l’Estat aquell mateix dia, i en qualsevol moment, per enfrontar als racistes i disputar-li el relat davant la classe treballadora sobre l’actual situació i quina és l’alternativa.

Per la nostra part defensem:

• No a l’expulsió dels 5.000 migrants. Han de ser acollits en condicions dignes i saludables, i ser integrats en la societat.
• Que el govern decreti l’estat d’emergència nacional i siguin repartits en tot el territori de l’Estat de manera immediata.
• No al racisme ni als pogroms contra immigrants. Baix amb la bruta campanya contra el poble marroquí.
• Sortir al carrer, organitzar actes de protesta tan massius com sigui possible contra la reacció racista i reaccionària.

L’immigració no es pot aturar amb lleis ni fronteres. Enfonsa les seves arrels en el mateix capitalisme, afavorida per l’opressió i el saqueig dels imperialistes. Només la revolució socialista pot acabar amb tot tipus d’opressió i misèria i establir un món sense fronteres ni opressió, una vertadera germanor universal dels éssers humans. Aquest és el futur per què hem de lluitar.