EUA: Són els últims dies d’un imperi

Article publicat originalment en anglès a communiste.usa el 25 de setembre. 

“Estem aquí, dempeus, amb els ulls tancats, mentre ens donen cops de puny a la cara”. Així és com un militar estatunidenc en servei actiu va descriure la guerra amb l’Iran.

Després de mesos de restar-li importància o d’ignorar els danys i la destrucció generalitzats en les bases estatunidenques a l’Orient Mitjà, els principals mitjans de comunicació ja han publicat fotos d’edificis i quartells bombardejats. Com deia el militar, que va parlar amb CBS el mes passat: «Es tracta de danys greus a les nostres bases que no s’han comunicat al públic estatunidenc… No estem defensant aquestes bases. Només veiem com les destrueixen».

De fet, el món sencer veu en temps real el declivi de l’imperialisme estatunidenc.

Mariners suïcides

Al no poder reabastir-se a les bases del Golf Pèrsic, les condicions a bord de vaixells com l’USS Gerald Ford o l’USS Abraham Lincoln es van deteriorar durant els seus desplegaments maratonians. Els mariners sobrevivien amb petites porcions de racions repugnants. Es banyaven durant un minut sense sabó, es rentaven les dents sense pasta de dents i passaven setmanes sense servei de bugaderia.

Aquestes condicions espantoses van desencadenar una crisi de salut mental a bord dels vaixells. Diversos mariners van intentar suïcidar-se saltant per la borda. En una reunió pública a San Diego amb els familiars dels qui estaven desplegats als vaixells, una dona va explicar entre llàgrimes que el seu marit li havia dit que «esperava no despertar-se demà».

Fins i tot hi ha proves que indiquen que els mariners del Lincoln i el Ford van sabotejar els vaixells amb l’esperança d’obligar-los a tornar a port.

La Marina és la més proletària de totes les forces armades. La gran majoria de mariners no participa directament en el combat. En canvi, passant el seu temps operat i mantenint enormes vaixells, que són com fàbriques gegants a alta mar.

La Marina també és la branca més important de les forces armades per projectar poder per tot el món. La impactant caiguda de la motivació i la disciplina entre els mariners és un mal presagi per a la classe dominant.

Al moment d’escriure això, el Lincoln torna a dures penes al port de San Diego. Quan va atracar a Tailàndia, els fotògrafs van poder veure el seu casc ben oxidat – una crua il·lustració de la podridura que consumeix per dins a l’imperialisme estatunidenc.

Diners llençats a la brossa

Els imperialistes estatunidencs han gastat sumes inimaginables de diners en el desastre de l’Iran. Per primer cop, el Pentàgon ha informat que els costos de la guerra ascendeixen als 43,6 mil milions de dòlars. És probable que aquesta xifra estigui molt subestimada, i Hegseth està sol·licitant fins a 70 mil milions de dòlars en fons d’emergència addicionals.

Escrivint en aquest estil cautelós que tant agrada als buròcrates de tot el món, l’Inspector General del Pentàgon informava: «La despesa en municions [a l’Iran] ha provocat dèficits estratègics als inventaris i ha revelat les limitacions de la base industrial per al reabastament de municions… Tot i que el Departament de Guerra ha començat a implementar estratègies de mitigació, la base industrial de defensa requereix un temps considerable per ampliar la producció».

En llenguatge senzill: als imperialistes dels EUA els falten armes i municions a un nivell perillós i no poden fabricar-ne més en un futur immediat.

Fonts militars han confirmat que els EUA van utilitzar «pràcticament tots» els seus míssils ATACMs i PrSM de llarga distància i pressió en un intent infructuós per sotmetre a l’Iran. Les reserves d’interceptors Patriot i THAAD també s’estan esgotant.

El mateix Trump ho va admetre en una conferència de premsa al Despatx Oval: «Quant a la munició – parlem d’escassetat -, tenim quantitats enormes, il·limitades, de material de gamma mitjana i més antic que també és molt potent. Només estem parlant del que anomenem el material d’elit… Però sempre podem recórrer a altres fonts».

També va amenaçar, a través de Truth Social, amb empresonar a qualsevol dins de l’administració que sigui sorprès informant sobre les baixes reserves: «S’està perseguint als que “filtren” aquestes declaracions traïdores. Se sol·licitaran sentències de presó molt llargues!»

L’escassetat de míssils il·lustra la diferència entre els enfocaments dels Estats Units i de l’Iran pel que fa a la guerra. Els interceptors Patriot, per exemple, costen entre 4 i 5 milions de dòlars cadascun. Els Estats Units van gastar aquests projectils de preu exorbitant per tractar d’abatre els drons iranians Shahed, que costen 30.000 dòlars. Mentre que les reserves de municions dels EUA s’estan esgotant; els iranians estan en condicions de continuar lluitant fins a les eleccions de mig mandat i més enllà. Segons l’Institut d’Investigació de Política Exterior, «Al ritme actual de producció… [als EUA] els prendria tres anys reemplaçar el que han utilitzat en poc més d’un mes».

Derrota estratègica

El mal pas a l’Iran està provocant cops forts als nivells més alts de la maquinària burocràtica de l’imperialisme estatunidenc. A l’inici de la seva administració, Trump i el seu secretari de Guerra, Pete Hegseth, van purgar a la camarilla militar d’elements que consideraven poc lleials. Des que va començar la desfeta de l’Iran, una nova onada d’alts funcionaris del Pentàgon i de les agències d’espionatge estatunidenc ha renunciat, fugint com rates d’un portaavions oxidat.

Almenys 25 generals i almiralls d’alt rang han estat acomiadats, obligats a jubilar-se anticipadament o han renunciat, entre ells el secretari de l’Exèrcit, el cap del Comandament Sud dels EUA, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el subcap de l’Estat Major i el cap del Comandament Terrestre Aliat. La classe dominant va invertir dècades i milions de dòlars en capacitar a aquests alts comandaments de l’imperialisme estatunidenc, que ara s’han endut els seus talents a empreses de consultoria del sector privat i a camps de golf per tot el país.

El coronel Lawrence Wilkerson, republicà de tota la vida, exassessor de seguretat nacional sota el mandat de Ronald Reagan i cap de gabinet del secretari d’Estat Colin Powell, reflexionava fa poc sobre l’estat del lideratge militar:

Els meus amics i jo… segurament vam passar mig segle en l’aparell de seguretat o relacionats amb ell. Sense excepció, el que em diuen ara és: «No em puc creure que hagi viscut per veure això… Avui dia no tenim en les forces armades estatunidenques el lideratge que necessitem». És realment trist arribar al final de la teva vida en aquest planeta, després d’haver dedicat mig segle al govern del qual creies que era una nació vertaderament decent, considerant-ho tot, per descobrir que és tan corruptible com qualsevol altra nació del passat, i potser fins i tot més degut al seu poder.

En quedar-se sense idees, el Comandament Central dels EUA està tan desesperat que un dels seus oficials d’intel·ligència va enviar un correu electrònic de col·laboració col·lectiva demanant als analistes militars «noves formes creatives i poc convencionals de pressionar i castigar a l’Iran».

Si algun cop té un moment de reflexió serena sobre aquesta situació caòtica, Hegseth, un fanàtic religiós, bé podria recordar el lament de David a 2 Samuel: «Com han caigut els poderosos i han quedat destruïdes les armes de guerra!»

Els imperialistes no han aconseguit cap dels seus objectius estratègics: el programa nuclear i les capacitats militars de l’Iran estan intactes; la seva capacitat per atacar als Estats del Golf i a Israel és més gran que mai; el seu control sobre Ormuz és sòlid i el suport del govern entre la població s’ha vist reforçat per la seva postura ferma contra els odiats estatunidencs.

De mentre, Rússia continua desgastant al titella de l’imperialisme estatunidenc a Ucraïna. La manca de personal militar a Ucraïna és tan greu que el reclutament s’ha convertit en un simple segrest. Aquesta pràctica, coneguda col·loquialment com a «busificació», consisteix en el fet que els «reclutadors» recorren els carrers, segresten a homes joves i de mitjana edat i els fiquen al darrere de camionetes amb destí a centres d’«entrenament». Aquestes tàctiques han provocat enfrontaments als carrers. En alguns casos, soldats en servei actiu s’han sumat als disturbis contra el reclutament, inclús a Lviv, tradicionalment un bastió nacionalista d’extrema dreta.

En veure aquest caos, les potències «mitjanes» de tot el món s’estan adonant que ja no poden confiar en els imperialistes estatunidencs per garantir la seguretat dels seus règims. Aquests estats buscaran alternatives, tornant-se cada cop més cap a Rússia i la Xina.

Una base industrial buidada

Després de la caiguda de la Unió Soviètica el 1991, l’imperialisme estatunidenc es va mantenir sense rival, capaç de dominar el planeta sencer. Amb prou feines 35 anys després, l’antic colós sembla més aviat una colossal ruïna.

El 1993, l’exèrcit dels EUA va adoptar la doctrina de les «dues grans guerres», projectant una capacitat per lliurar conflictes importants en dos fronts a l’hora. Dues dècades després, es veuen obligats a reduir les seves ambicions a una sola guerra de gran escala. Ara, ni tan sols són capaços de guanyar una guerra regional contra una potència de nivell mitjà com l’Iran.

Com és que els poderosos han caigut tan ràpidament? En última instància, el poder militar és un reflex del poder industrial – i la indústria estatunidenca està en un profund declivi. El 1979, el sector manufacturer emprava a quasi un de cada cinc treballadors als EUA. Avui, aquesta xifra és sols del 8%. Durant el mateix període, la participació de la indústria manufacturera al PIB dels EUA ha caigut del voltant del 25% a menys de la meitat d’això.

En cerca de beneficis, els capitalistes van subcontractar la producció a països amb salaris més baixos, cosa que va buidar la base industrial dels EUA. Incapaç d’obtenir beneficis en produir béns útils, la classe capitalista va invertir els seus diners en la usura i en l’especulació borsària. Com a resultat, els capitalistes estatunidencs gaudeixen de beneficis rècord, però la seva posició global està en declivi.

La Xina és ara la principal potència industrial del món, havent augmentat la seva participació en la producció manufacturera mundial del 2-3% el 1978 al voltant del 30% en l’actualitat. L’equilibri del poder global està canviant per reflectir el creixent poder econòmic del país.

Mentre que els seus rivals imperialistes, la Xina i Rússia, compten amb indústries militars estatals orientades als seus objectius estratègics, la producció militar dels Estats Units es gestiona amb ànims de lucre. La guerra contra l’Iran pot ser un desastre en el camp de batalla, però a les sales de les juntes de Raytheon i Lockheed Martin ha estat un èxit rotund. A més dels 22,3 mil milions de dòlars en municions que els EUA van gastar en tan sols els 3 primers mesos de guerra, els fabricants d’armes estatunidencs van acumular uns altres 45 mil milions de dòlars en vendes als seus aliats assetjats a l’Orient Mitjà.

L’economia a la vora de l’abisme

Més enllà de la seva humiliació militar, les conseqüències econòmiques de la guerra podrien resultar encara més devastadores per a la classe dominant. El mes passat, el cru Brent va tornar a superar els 105 dòlars per barril, mentre que el preu mitjà de la gasolina es va apropar als 4,50 dòlars per galó (3,78l – equivalent a 1,06€/L). El dièsel – el combustible principal que impulsa locomotores, tractores i camions de càrrega – va assolir un rècord històric de més de 6,50 dòlars (1,53€/L).

En un intent per mantenir els preus baixos, els EUA han reduït la seva reserva estratègica de petroli a menys de 300 milions de barrils. Aquesta reducció massiva significa que la classe dominant no podrà respondre a les crisis energètiques causades per futures guerres o desastres naturals, i fins i tot posa en risc la integritat estructural de les cavernes de sal on s’emmagatzema el petroli.

L’augment dels costs energètics està alimentant la inflació. Els preus continuaran pujant mentre els iranians continuïn controlant el crucial estret d’Ormuz i Ansar Allah, també coneguts com els «houthis», consoliden el seu control sobre l’estret de Bab el-Màndeb.

La inflació i la inestabilitat van fer que els rendiments dels bons del Tresor a 10 i 30 anys – les taxes d’interès del deute públic a llarg termini – superessin el 5% per primer cop des d’abans de la crisi global del 2008. Això indica que els inversionistes estan perdent confiança en la capacitat del govern dels EUA per controlar la inflació i, en última instància, per pagar el seu deute de 40 bilions de dòlars.

En resposta, el secretari del Tresor, Scott Besent, va passar gran part del mes passat tractant d’abaixar les taxes, emetent més deute a curt termini per recomprar bons del Tresor a llarg termini i arribant a acords amb el Japó i els Emirats Àrabs Units per evitar que vanessin massivament bons del Tresor al mercat. Tots aquests esforços han estat un fracàs total.

Es preveu que els Estats Units paguin més d’1 bilió de dòlars en interessos del deute només aquest any. Això són quasi 3 mil milions de dòlars al dia que van a les butxaques dels banquers i altres capitalistes. La relació deute-PIB dels Estats Units se situa ara al 125%. L’única forma d’abaixar aquesta relació és retallar la despesa o fer créixer l’economia, però el govern federal està gastant més que mai i el creixement del PIB en el segon trimestre d’aquest any va ser d’un anèmic 1,5%.

David Kelly, l’estrateg global en cap de JP Morgan Funds, va dir el següent sobre la intervenció ineficaç de Bessent:

Només estan movent d’un costat a un altre una pila de diners prestats. Això no canviarà res. A menys que trobin una forma de canviar de veritat la trajectòria del nostre deute, el govern no té el poder per aturar-ho. Ja hem esgotat les targetes de crèdit. L’única forma segura d’assolir un repunt significatiu al mercat de bons és que es produeixi una recessió massiva. Això sí que ho aconseguiria. 

De fet, s’està preparant una recessió generalitzada. Ningú pot predir exactament quan, però la classe treballadora acabarà enfrontant l’agitació d’una crisi econòmica. L’atur massiu, la fam, els desnonaments i les execucions hipotecàries estan a girar la cantonada.

Prepara’t per la lluita de classes

Ovidiu va escriure a Les metamorfosis: «Les nacions i els imperis floreixen i decauen; per torns manen i, per torns, obeeixen». Després de manar el món durant dècades, la classe dominant estatunidenca es veu ara obligada a obeir, no a un nou amo, sinó a les mateixes lleis de la història.

Sens dubte, l’imperialisme estatunidenc continua sent la força més reaccionària del planeta. Des del Carib fins a l’Orient Mitjà, està carregant amb fúria desenfrenada, com un animal ferit, destruint innumerables vides en el seu intent de mantenir-se al cim. Però els seus dies estan comptats.

El capitalisme estatunidenc es troba en un carreró sense sortida. Revitalitzar la indústria dels EUA, fer créixer l’economia i pagar el deute requeririen inversions massives en infraestructura amb poques esperances d’obtenir beneficis immediats. També requeriria atacs despietats contra la classe treballadora per reduir els salaris i les condicions laborals fins al nivell dels seus competidors internacionals.

Això és una recepta perfecta per la lluita de classes.