Vaga general: com desplegar tot el seu potencial?

La consciència de centenars de milers de treballadors i estudiants ha estat sacsejada de la seva letargia i llançada als carrers en qüestió d’unes poques setmanes. El que va començar sent una protesta particular contra el desnonament de la Maricarmen s’ha convertit en una convocatòria de vaga general dirigida contra els paràsits rendistes i amb clars tints anticapitalistes, senyal que estem en un punt d’inflexió històric en què la incapacitat del sistema capitalista per atenuar els efectes de la seva crisi està despertant a la classe treballadora i al seu autèntic potencial.

D’un dia per l’altre han aparegut les principals característiques que anuncien aquest inici de la lluita de classes a un grau superior; i és un signe dels temps que la disposició a la lluita d’uns centenars de milers als carrers hagi estat prou per desbordar les direccions sindicals de CCOO i UGT i forçar-les a convocar la vaga general, en aquest cas gràcies a la pressió exercida pel Sindicat de Llogateres i la CGT. Tals intents de superar els grans aparells sindicals han estat característics de les principals lluites d’aquest any, per exemple a Airbus i les vagues docents de Catalunya i el País Valencià.

Tot això caracteritza l’enorme potencial revolucionari de l’època actual. Per tant, hem d’esclarir mitjançant quin programa i mitjançant quins mètodes podem aconseguir que la vaga general sigui el punt de partida d’una lluita decidida contra els rendistes i els capitalistes que ens oprimeixen.

Cap a la vaga general: convocatòria des de dalt o organització des de baix?

L’objectiu immediat que es planteja en tota vaga general és l’aturament temporal de la vida econòmica del país per arrencar de qui s’enriqueix amb el nostre treball algunes millores. Des del punt de vista dels interessos de la classe treballadora, però, la vaga general compleix una funció encara més important si es pot: mostrar als treballadors la força que tenen per la seva posició en la producció, el que els capacita per organitzar la societat. Això és el que la classe dominant tem d’una vaga general i no l’aturament de la producció durant un dia, cosa que poden resistir sense problema. Per tant, augmentar el grau i l’extensió de l’organització dels treballadors hauria de ser un dels objectius fonamentals en la preparació de la vaga.

Des d’aquest punt de vist, l’actitud de la direcció de CCOO i UGT ha estat la contrària fins ara, tot i recaure sobre les seves esquenes la responsabilitat més gran. Han mostrat una absoluta parsimònia, no sent fins tres setmanes després d’haver convocat la vaga que han mantingut les primeres reunions de delegats. Ara, els delegats són qui han de tornar als seus llocs de treball per convèncer a la resta que s’adhereixi a la vaga. Per això, creiem que el millor mètode seria convocar assemblees que unissin a tots els treballadors del centre, en les que es poguessin discutir obertament les reivindicacions generals de la vaga a l’hora que recollir propostes de reivindicacions particulars del sector per afegir-les a aquelles, el que contribuiria a estendre la base de suport de la vaga des de baix. També seria necessari que l’adhesió a la vaga no es fes de forma individual, sinó mitjançant una votació oberta amb tots els treballadors del centre. Així es podria conèixer el percentatge de la plantilla que aniria a la vaga i es guanyaria una perspectiva amb vista a preparar piquets per aquest dia.

Més enllà del paper fonamental que tenen els treballadors sindicats en l’èxit d’aquesta vaga, celebrem que el Sindicat de Llogateres i la CGT – entre d’altres – impulsessin comitès als barris de les principals ciutats de l’Estat. Aquests comitès tenen el potencial d’arribar a aquelles capes enormes de treballadors que estan fora dels sindicats, involucrar-los directament en l’organització de la vaga i establir formes organitzatives permanents de cara a futures lluites. Desenvolupar aquest potencial, requeriria que els comitès organitzin brigades mòbils de joves i treballadors que vagin als centres de treball, places, blocs, etc. de cada barri i fomentin la creació de comitès propis amb l’objectiu de guanyar l’adhesió a la vaga de nous centres de treball.

Per assegurar la major participació, coordinació i efectivitat de la lluita, una altra passa fonamental seria estructurar democràticament els comitès mitjançant l’elecció de delegats, amb els que s’hauria de formar un comitè de vaga superior que coordinés la lluita de tota la ciutat. En el cas dels comitès de vaga creats a empreses sense sindicats, els seus delegats haurien de posar-se en contacte amb el comitè de barri o amb els sindicats que organitzen la major part del seu sector per coordinar la lluita amb la resta de treballadors de la seva branca. Sobre la base d’aquests comitès de vaga a escala urbana, s’haurien d’escollir nous delegats per formar un comitè central de vaga a escala nacional, que dirigís la lluita per tot el país.

Les reivindicacions de la vaga i la solució del problema de l’habitatge

Fins ara, les reivindicacions més audaces han estat llençades pel Sindicat de Llogateres i per la CGT: expropiació dels fons voltor i dels pisos en mans dels bancs, construcció d’un parc d’habitatge de lloguer amb aquests pisos i mitjançant impostos més alts als rics, actualització recurrent dels salaris d’acord amb la pujada de l’IPC, reducció de la jornada laboral a les 35 h…

Creiem, però, que és necessari anar més enllà i connectar la lluita per l’habitatge amb la necessitat d’acabar amb el capitalisme. Cal assenyalar que les grans empreses i els seus polítics a sou són els responsables de la situació de crisi que sentim en els serveis públics, en la cistella de la compra, en els nostres lloguers o hipoteques… Hem de deixar clar que mentre neguen tenir recursos pels serveis públics, pujades salarials, a millores de les condicions laborals, etc., ells són els primers a exigir-nos a la classe treballadora que paguem les seves polítiques militaristes i les subvencions públiques a les seves grans empreses. En poques paraules, connectar les demandes de la vaga amb el fet objectiu que mentre visqui el capitalisme, nosaltres no podrem viure.

Partint d’aquesta base, des de l’OCR avancem la necessitat d’exigir al pròxim govern que acompleixi totes les demandes del moviment des del primer minut. Si no és així, hauríem d’escalar el moviment convocant una vaga general de 48 h, de 72 h, o fins i tot indefinida. En l’actual context d’intensificació de la lluita de classes, les masses cada cop buscaran una sortida més clarament anticapitalista, on els comunistes haurem d’avançar diferents consignes per connectar amb l’ambient i explicar pacientment la necessitat de l’expropiació de tota la classe capitalista i la creació d’un govern obrer, que representi i defensi els interessos de la nostra classe i la joventut davant la burgesia, els seus lacais i l’Estat burgès. Les consignes que estan en joc són:

• Expropiació sense indemnització dels immobles dels fons voltor, bancs i grans i mitjans propietaris de més de 3 propietats, lloguer social equivalent al 10% dels ingressos familiars i sota control dels sindicats d’habitatge i de les comunitats de veïns
• Creació d’un pla de construcció anual de 200.000 habitatges mitjançant l’expropiació sense indemnització del terreny necessari, les cinc grans constructores i la banca
• Pujada immediata dels sous un 5% i ajust automàtic d’aquests cada 6 mesos per seguir el nivell de la inflació
• Expropiació sense indemnització i sota control obrer de les empreses energètiques
• Oposició a les amenaces de PP-Vox d’atacar les baixes laborals i de privatitzar les pensions

La necessitat del partit revolucionari

De tot el dit anteriorment, es desprèn de la necessitat d’un partit el prou gran i arrelat en la classe treballadora per a dirigir el moviment a l’única solució real, la revolució socialista. Els sindicats tenen ara la principal responsabilitat per assegurar l’èxit de la vaga, elevar el nivell de la consciència i de confiança en la classe obrera i atemorir a la classe dominant. Però els sindicats són òrgans que sorgeixen històricament de la lluita per qüestions econòmiques particulars, límit que no arriben a superar. El partit, per la seva part, generalitza aquestes lluites i planteja el seu caràcter polític comú, expressat en la necessitat que la classe obrera prengui el poder com a classe. Des de l’OCR estem construint amb entusiasme i optimisme revolucionari aquest partit internacionalment a través de la Internacional Comunista Revolucionària. Aquesta és la més gran tasca històrica dels nostres temps.