Una setmana després, on va la vaga general?

Es compleix una setmana des que els sindicats obrers i els sindicats de l’habitatge anunciessin una vaga general per l’11 de novembre per l’habitatge i els sous. Aquest anunci es va produir en el moment àlgid de les protestes populars contra l’especulació immobiliària, encetades pel brutal desnonament de la Maricarmen, tràgicament morta poc temps després per l’ansietat i la pressió inhumana que va patir a causa del desnonament. En aquell moment, del 2 al 5 d’octubre, centenars de milers de persones van sortir al carrer en la manifestació més gran contra la cobdícia capitalista en dècades. Uns altres centenars de milers ja s’havien estat mobilitzant la setmana anterior en tot l’Estat, segons s’estenien acampades de joves estudiants i treballadors per les principals ciutats.

La classe dominant i la dreta estaven en pànic. Del gir reaccionari imperant setmanes enrere al voltant de la immigració, vam passar a un gir brusc a l’esquerra amb demandes de classe i altres reivindicacions clarament anticapitalistes. De la necessitat d’una resposta de classe i col·lectiva a un problema que afecta a tots, va sorgir la reivindicació de la vaga general, consigna aixecada audaçment pels sindicats d’habitatge que van forçar als sindicats de classe a acceptar-la, pressionats per la mobilització de masses.

Una setmana és prou temps per avaluar quines passes pràctiques i concretes s’han fet per instal·lar en la consciència de la classe treballadora la necessitat absoluta de participar massivament en aquesta vaga. Una vaga general no és un esdeveniment normal, suposa paralitzar completament el país amb la participació imprescindible de tots els sectors de la classe obrera, suposa enfrontar-se a la repressió patronal, sobretot en les petites empreses, amb amenaces d’acomiadaments, de no renovar contractes, xantatges, etc. És a dir, els treballadors han de trobar una motivació, i una organització duta a terme pels sindicats, prou poderoses per a superar les mil pressions que ja exerceixen contra la vaga els capitalistes, la dreta i la seva premsa prostituta.

El perill que es dilueixi l’ambient combatiu

En el seu moment, des de l’OCR vam ser molt crítics amb l’elecció de la data tan tardana que, al nostre judici, s’havia fixat per aquesta vaga general, la segona setmana de novembre. Insistíem que havia de ser convocada aquest mateix mes d’octubre quan l’ambient era més propici per la proximitat de les grans mobilitzacions de masses sobre l’habitatge i on, a més, hauria coincidit amb l’inici aquest 14 d’octubre de la vaga indefinida de l’educació a Madrid, assolint més rellevància. Advertíem aleshores que endarrerir la vaga més d’un mes des del punt àlgid de la protesta popular comportava el risc que es donés quan l’ambient d’eufòria i indignació que vam viure del 2 al 5 d’octubre, s’hagués diluït amb el temps, amb el perill que el seguiment i l’impacte de la vaga general fos molt més limitat i passés sense pensa ni glòria, instal·lant-se un ambient de derrota i aïllament en les capes avançades dels treballadors i de la joventut. Creiem que el diumenge 4 d’octubre, quan el Congrés Federal de la CGT va aprovar convocar una vaga general per l’habitatge; els sindicats per l’habitatge i la mateixa CGT s’haurien d’haver dirigit a UGT, CCOO, CIG, ELA i LAB amb una data concreta de vaga general per un termini no superior a dues setmanes, degudament registrada legalment. Difícilment aquests sindicats s’haurien pogut negar, donat l’ambient social que existia, i en cas de negativa haurien quedat completament desacreditats amb el perill per ells, inclús, que gran part dels seus afiliats i delegats s’adherissin espontàniament a la vaga general convocada.

Què haurien de fer els sindicats per l’habitatge?

Tot i el fet consumat de la vaga general per l’11 de novembre, vam apel·lar en el seu moment als sindicats per l’habitatge, particularment a Madrid, a què desconfiessin de la lentitud i pesadesa dels moviments dels aparells sindicats, i que es llancessin ells mateixos a l’agitació més enèrgica i entusiasta en els barris obrers, polígons industrials, les places, mercats, escoles i universitats. Tenien a la seva disposició a centenars i milers d’activistes molt motivats a cada ciutat gran i mitjana, i un auditori de milions de persones, donada la gran autoritat que els anomenats “sindicats de llogateres” havien conquerit des de setmanes enrere amb la seva lluita abnegada i sacrificada. Lamentablement, no hem vist res d’això, fins a la data. S’ha deixat passar una setmana preciosa d’agitació enèrgica, just quan més calia, en els primers compassos de la campanya cap a la vaga general, i quan encara falta quasi un mes per aquesta.

Es té la impressió que la direcció del Sindicat de Llogateres, tot i la seva honesta combativitat, ha estat presa per sorpresa i s’ha sentit aclaparada per la magnitud de la resposta popular després del desnonament de la Maricarmen fa més de 2 setmanes. En diverses ocasions han manifestat dubtes i reserves sobre la conveniència d’instal·lar l’acampada a la Puerta del Sol i diverses vegades va jugar amb la proposta d’aixecar-la, tot i que sempre es va fer enrere per la pressió i negativa dels milers d’acampats. Així va ser el mateix dia que la majoria de dretes va derrotar al Congrés els dos decrets tibis del govern sobre l’habitatge. En cas d’haver-se aixecat l’acampada aleshores, hauria estat l’admissió d’una derrota i hauria afectat negativament la moral del moviment que s’havia generat. És cert que la direcció del Sindicat de Llogateres va tractar de justificar la seva postura dient que calia tornar als barris a fer agitació i construir des d’allà el moviment. Estem d’acord amb aquesta proposta, però això no entrava en contradicció amb mantenir les acampades en aquell moment i els dies successius. Les acampades, assegurades per un nucli nombrós d’activistes al llarg del dia, podien funcionar com a centres de coordinació, debat i decisió; mentre que uns altres centenars d’activistes més, molts dels quals participen, però no acampen, podrien desplaçar-se als barris, polígons i places perifèriques per agitar, organitzar assemblees a les places i crear comitès de lluita per l’habitatge per tot arreu, incorporant a centenars de veïns comuns en una lluita activa. En cada barri es podria haver fet un llistat d’immobles propietat de fons voltor i grans propietaris per proposar la seva expropiació per lloguer social, recollir cada injustícia d’amenaça de desnonament per lloguers o hipoteques desorbitats, etc., per bolcar la indignació popular cap a aquests brètols i exigir l’expropiació d’aquests immobles per a lloguer social, d’entre altres iniciatives. Inclús es podria haver posat en peu la proposta llençada fa temps pels sindicats per l’habitatge d’una vaga de lloguers, començant primer pels immobles de fons voltor i grans propietaris, on seria més fàcil i efectiu organitzar-ho. Donat l’ambient social existent, això hauria tingut una enorme receptivitat i simpatia en el conjunt de la classe obrera, fent més difícil qualsevol intent de represàlia per part d’aquells paràsits contra els seus llogaters.

El problema és que ni en la setmana prèvia a la convocatòria de la vaga general, ni tampoc ara, els sindicats de llogateres han fet aquesta mínima tasca, fent de l’acampada una fi en si mateix. La mateixa crítica es pot fer als altres grups, inclosos grups polítics revolucionaris, que participen en l’organització d’aquestes acampades. L’OCR ha defensat consistentment aquestes propostes en articles i octavetes. Lamentablement, quan els nostres companys van voler parlar en l’assemblea de Sol fa un parell de setmanes per defensar aquesta proposta no se’ls va permetre parlar amb l’argument que érem una organització política, i “només” tenien permès parlar organitzacions “de lluita”, sindicals, etc.

Pensàvem que la cosa canviaria un cop anunciada la convocatòria de vaga general, però, lamentablement, no ha estat el cas fins ara, almenys en l’acampada principal de la Puerta del Sol de Madrid, el centre del moviment. Convertir les acampades en una fi en si mateix, amb un caràcter passiu de “resistència”, mentre milions de treballadors estan a l’espera de rebre informació, ens sembla un malbaratament de temps i d’esforços, quan encara resten setmanes per la vaga general, que cal revertir immediatament.

El paper de l’esquerra revolucionària

Un conjunt de grups de l’esquerra revolucionària, com la CJS, ens han impressionat per la quantitat dels seus militants a l’acampada de Sol, en les manifestacions i les desfilades amb banderes roges, i posant el cos en la defensa contra les amenaces feixistes. Així i tot, quant a les protestes pràctiques per fer avançar el moviment en les línies plantejades aquí, tampoc han plantejat cap alternativa; el mateix es pot dir de grups com la CRT o Esquerra Revolucionària. Tots han fet de l’acampada una fi en si mateix. Ara, la CJS ha declarat que formarà desenes de comitès en barris i facultats en suport a la vaga general per tot l’Estat. Això està molt bé. No ho plantegen, però, com una tàctica de front únic, estenent la proposta a sindicats obrers, sindicats per l’habitatge i altres organitzacions i moviments socials, amb el dret de cada un de defensar les seves pròpies postures i programa, sinó com a comitès del seu partit sense presència de més organitzacions. Ens sembla equivocada aquesta tàctica, perquè aparenta ser més aviat una activitat d’autopropaganda política i de reclutament, en lloc de posar l’esforç militant en convèncer a la màxima quantitat possible de treballadors als barris perquè se sumin a la vaga.

La passivitat dels sindicats, el perill més gran

Dit això, la nostra principal crítica va dirigida a les organitzacions sindicals, que estan arrossegant els peus en l’organització d’una vaga que els ha estat imposada pel moviment de les masses. Així i tot, tan sols els sindicats disposen de la influència i la militància obrera de masses per arribar fins a l’últim racó de l’Estat; a cada fàbrica i empresa, barri i polígon. Tenen en les seves mans, per tant, la responsabilitat més gran en l’èxit o fracàs de la vaga general. Els sindicats de l’habitatge haurien d’exigir-li alt i clar als aparells sindicals que donin una passa al davant, que organitzin comitès de lluita en cada empresa i barri, elegits en assemblees. En tota assemblea de treballadors per votar la vaga hi hauria de ser present un representant dels sindicats per l’habitatge per exposar les seves dades, xifres i arguments, perquè no quedi cap dubte que aquest és un problema que afecta de ple a la classe obrera, a les famílies obreres i als seus fills.

En aquesta situació, les acampades estan perdent la seva raó de ser i veiem un replegament i un tancament de les mateixes en diferents ciutats. Van tenir el mèrit de concentrar la mirada de milions de persones en elles i de convertir-se en un punt focal de la protesta. Ara la lluita passa a una altra etapa, però, a l’agitació de masses. Per evitar una estampida desorganitzada, que pot afectar a la mateixa acampada de Sol, convindria millor preparar una retirada organitzada, aixecant l’acampada en un termini estimat per orientar millor els esforços a recórrer els barris, els polígons i les empreses. Els sindicats per l’habitatge haurien d’orientar ara tots els seus esforços a organitzar aquests comitès de lluita en els barris de les ciutats.

Tot i que continuem pensant que la vaga general s’hauria d’haver convocat abans, continua tenint plena validesa i vigència; i si les organitzacions de masses l’enfoquen correctament, agitant amb un programa ampli de reivindicacions socials en matèria d’habitatge, sous, i defensa dels drets laborals i pensions ara amenaçat per la dreta del PP-Vox, pot i cal que sigui un èxit rotund.

La necessitat d’un programa comunista

L’OCR participarà en el moviment a favor de la vaga general amb les seves forces i defensant el seu propi programa, que ja hem exposat en declaracions anteriors, i que resumim a continuació:
– L’habitatge és un dret social, no una mercaderia per a fer negoci a costa de la classe treballadora.

– Expropiació sense indemnització dels immobles dels fons voltor i de tots els grans propietaris d’habitatges (més de 10), per destinar-los a un lloguer social equivalent al 10% dels ingressos familiars. Que es reintegri l’habitatge a totes les persones desnonades per aquests fons i grans propietaris des de la crisi del 2008.

– Expropiació sense indemnització dels immobles de mitjans propietaris (fins a 10 habitatges en possessió) a partir de la tercera propietat. Tot l’anterior sumaria 1 milió d’habitatges llestos per ser ocupats i haurien d’estar sota el control dels sindicats de l’habitatge i comunitats de veïns.

– Prohibició de la compra d’immobles per al negoci del lloguer.

– Completar la manca d’habitatge social amb un pla anual de construcció d’habitatges mitjançant l’expropiació forçosa del sòl necessari (indemnitzant només a petits propietaris), de les 5 grans constructores que dominen el mercat i de la banca, per a disposar dels recursos materials i financers amb què dur a terme aquestes inversions. Constructores i bancs serien expropiats sense indemnització, excepte petits accionistes d’escassos recursos.

– No a les amenaces feixistes. Acció directa de masses contra Desokupa i altres grups esquadristes de la ultradreta.

– Pujada immediata d’un 5% dels sous davant l’estampida dels preus. Ajustament automàtic dels sous amb la inflació cada 6 mesos.

– Expropiació de les empreses energètiques (petrolieres, elèctriques i renovables), sense indemnització i sota control obrer, que s’estàn inflant a guanyar diners saquejant les butxaques de les famílies obreres. Integració de les mateixes en un pla estatal de producció que atengui les necessitats socials.

– No a les amenaces del PP-Vox i les patronals d’atacar les baixes laborals i de privatitzar les pensions perquè els bancs i fons d’inversió facin negoci amb les jubilacions futures dels treballadors, o les portin a bancarrota.

– El problema de fons és el capitalisme, un sistema basat en la propietat privada de grans capitalistes i financers que exerceixen una dictadura sobre les nostres vides, i actuen com amos de la vida i de la mort de milions de treballadors i joves. Ells, junt amb el seu aparell de l’Estat policial, judicial i militar han de desaparèixer. Perquè la humanitat pugui viure, el capitalisme ha de morir.

Uneix-te a l’OCR si estàs d’acord amb aquestes idees i programa per lluitar de forma organitzada pel comunisme!