Algèria: la revolució continua, el moviment per la vaga general en marxa

El moviment revolucionari a Algèria manté la seva força mentre el règim comença a ensorrar-se. El divendres 22 de març milions de persones van tornar a sortir al carrer i ara s’està desenvolupant el moviment per una nova vaga general que podria enderrocar tot aquest règim podrit.

 

[Aquest article fou publicat a la revista Lucha de Clases a finals de març, abans de la dimissió de Bouteflika el 2 d’abril, que ha marcat un canvi qualitatiu per al procés revolucionari algerià. En seguirem informant.]

Aquell divendres, milions d’algerians van desafiar el mal temps per prendre els carrers una altra vegada, exigint la dimissió del president Abdelaziz Bouteflika. A Alger, una fila de gent de dos quilòmetres de llargada serpentejava per un dels carrers principals de la capital per reunir-se a la Grande Poste d’Alger, al centre de la ciutat. La població havia preparat aquesta protesta durant dies, amb gent cuinant, portant aigua i ajudant la gent que s’estava al carrer. Es van veure escenes similars a les principals ciutats del país. Segons els informes oficials de la policia, que tendeixen a minimitzar la magnitud dels esdeveniments, va haver-hi protestes a 40 de les 48 províncies. 

Totes les capes de la voluntariosa població, que comprèn alumnes de primària, joves aturats, treballadors, professors d’escola, funcionaris, obrers industrials, mestresses de casa i pensionistes entren en escena i denuncien els seus propis greuges.

El moviment es va centrar inicialment a rebutjar la candidatura de Bouteflika pel seu cinquè mandat en el poder. Rebutjava la política i exigia la “defensa de la constitució”. Això és degut en part a l’espontaneïtat essencial del moviment, i també a les il·lusions liberals aportades per algunes capes de la classe mitjana, com ara els doctors, els advocats… L’objectiu n’era baixar el to dels eslògans i tallar en sec el moviment per la vaga general que s’estava gestant els dies 10 i 11 de març.

Però, tal com molta gent deia després d’aquell moviment, aquells dos dies d’acció de vaga van ser els més efectius de tot el moviment perquè van forçar Bouteflika i altres a cedir i a canviar les seves posicions tan intransigents. Els esdeveniments i l’experiència de les dificultats canvien les consciències ràpidament. La confiança creixent de les masses en el seu propi poder, l’òbvia incompetència de l’oposició política i les provocacions de la classe dominant empenyen el moviment endavant. Els eslògans han passat de “No al cinquè mandat” a “Que marxin!” i a “El sistema sencer se n’ha d’anar!”; alhora alguns demanen una assemblea constituent i la Segona República.

El moviment és rebel

Inicialment, Bouteflika i la seva gent van intentar dispersar el moviment cancel·lant les eleccions i prometent la convocatòria d’una “conferència nacional” en una data indeterminada per a la redacció d’una nova constitució. També es van fer promeses molt semblants per calmar les manifestacions durant la primavera àrab del 2011, però mai fan fer efecte. Inequívocament, l’estratègia del règim era la de llançar sorra als ulls del moviment i minar-lo per preparar el seu agrupament i contraatac, però aquesta maniobra va tenir l’efecte contrari: ara el moviment s’ha alçat més desafiant que mai abans.

Mentrestant, a mesura que la pressió augmenta, més membres del règim estan desertant, com rates fugint d’un vaixell que s’enfonsa. El cap de l’exèrcit, el tinent general Ahmed Gaed Salah, qui ha estat alternant declaracions amenaçadores amb de conciliadores, va afirmar el dimarts passat que les manifestacions havien estat “marcades pels actes de nobles propòsits i pures intencions, a través dels quals els algerians havien expressat clarament els seus valors i principis de treball sincer i dedicat a Al·là i a la mare pàtria.”

Aleshores, els partits de la coalició dirigent FLN i RND van canviar de bàndol, fet que es manifestà quan el líder de l’FLN Moad Bouchared va dir que “l’FLN recolza totalment el moviment de protesta popular”, fent una crida a la negociació i a la “unitat” per assegurar l’estabilitat. Va haver-hi un deixant d’empresaris que van afegir-s’hi per donar suport a les protestes. De fet, fins i tot l’associació de líders empresarials, el FCE, va oferir el seu suport! Des de la setmana passada, el nou govern, que intenta donar-se a si mateix una imatge democràtica, ha convidat tota una sèrie d’activistes, ONGs, sindicalistes i organitzacions, alguns dels quals eren propers al règim tradicionalment, a participar en les negociacions per la transició de poder. Però cap d’aquestes invitacions ha estat acceptada, fet que revela l’enorme pressió des de baix.

La classe dirigent està atemorida a causa del moviment massiu. Si intenta suprimir-lo, s’arrisca a trencar les forces armades en línies de classe i a perdre el control de la situació. No obstant això, les promeses i les concessions il·lusòries tampoc funcionen. Per tant, per reconduir el moviment cap a vies “segures”, és a dir, per camins on la classe dirigint conserva el poder sobre les principals palanques de l’estat i l’economia, es vesteix amb els colors de la revolució. Un dels seus consells per a la gent és el d’evitar una vaga general i romandre “pacífica”. Per descomptat, el moviment no té interès en la violència en si, però el que aquests liberals diuen és que les masses no haurien d’adoptar tàctiques combatives com una vaga general, sinó abstenir-se d’encontrar-se amb l’estat algerià. Això és, demanen al moviment que no desafiï el poder econòmic de la classe dominant i el seu monopoli de la violència, que aquesta exercita mitjançant l’aparell de l’estat. 

Pressions des de baix

Malgrat tot, en veure que Bouteflika no cedeix, s’ha anat estenent la crida per una nova ronda de vagues generals des de la setmana passada. De fet, malgrat tots els intents per part de les forces liberals de dins del moviment d’aturar el moviment per la vaga, amb l’objectiu de “defensar la nació”, la pressió de la classe treballadora també ha anat augmentant. Durant la setmana passada, també ha anat augmentant la indignació amb el lideratge de la UGTA, en particular amb l’infiltrat de Bouteflika, Abdelmadjid Sidi Said. Hi ha hagut diverses manifestacions al davant de les seus de la UGTA, on la dimissió de Sidi Said ha estat un eslògan força repetit:

Les pressions des de baix estan radicalitzant una organització rere l’altra. A Tizi Ouzou, la branca local de la UGTA va emetre una crida per una vaga general i una marxa avui a les 10h. Les exigències de la vaga són el respecte per la voluntat popular, l’enderrocament del sistema, una segona república democràtica de justícia i llibertat, la dimissió de Sidi Said, cap de la UGTA, i la defensa de la dignitat dels treballadors en una UGTA lliure i democràtica.

El sindicat municipal independent SNAPAP, considerat el més gran del sector, ha emès una altra crida per la vaga general. Des d’aquest matí, milers de treballadors han estat bloquejant edificis governamentals exigint un canvi radical. Horroritzats pel creixement del moviment per la vaga, diversos presentadors, periodistes i “experts” liberals i burgesos han fet una crida a impedir que s’escampi per la indústria petroliera. Però el soroll que s’escolta del terra indica que els sectors del gas i del petroli també participaran en el devastat capitalisme algerià:

El consell sindical de la UGTA de Sonatrach, el gegant estatal del gas i del petroli, en el camp del petroli de Hassi Messaoud ha anunciat que ara recolza oficialment el moviment popular.

El sistema ha de caure!

Per una banda, els capitalistes temen el menyscapte dels seus beneficis si hi ha una aturada de la producció. Però per damunt d’això, temen que la classe obrera s’adoni del seu propi poder i, en conseqüència, que no necessiten els capitalistes, els generals o els oligarques per fer funcionar la societat. Contràriament, i com és visible des de l’enorme disciplina i l’ordre del moviment revolucionari, les masses estan molt millor equipades per fer anar la societat que els paràsits de dalt. Una vaga general revolucionària dels sectors clau de l’economia exposaria la irrellevància de la classe dominant.

El règim de Bouteflika, juntament amb tots els seus paràsits en l’exèrcit, la comunitat empresarial, la burocràcia estatal…, no juguen un paper progressista en la societat algeriana d’avui. No tenen cap interès que no sigui la satisfacció de la seva pròpia ufana mentre la resta de la població decau. El moviment revolucionari té interessos diametralment oposats a aquesta gent. El que cal ara és fer passos endavant decisius per acabar amb el règim d’una vegada per totes. Cal difondre la crida per una vaga general a cada fàbrica i institució pública. Els vaguistes han d’elegir delegats i connectar-se, d’acord amb el comitè de fàbrica, barri o escola, en una escala regional i nacional per prendre el poder. Cap altra força en la societat representa l’interès de les masses, i alhora, cap altra força pot resistir davant el poder d’aquestes. A base de prendre el poder amb les seves pròpies mans, la classe treballadora pot començar a reorganitzar la societat en vies democràtiques i atendre les necessitats socials i econòmiques de la majoria.