Apunts sobre l’enquesta de La Vanguardia

L’última enquesta de GAD3 per a La Vanguardia ha sobtat a molts comentaristes. En el pla nacional, Esquerra Republicana està al capdavant, amb un petit avantatge sobre Ciutadans, que perdria dos escons i la seva actual majoria simple. Junts per Catalunya també veu una erosió del seu suport i una caiguda de quatre escons. El PSC, en canvi, pujaria, com també ho faria la CUP, encara que modestament, amb un sol escó addicional. Els Comuns i el PP es mantenen estancats. En l’àmbit estatal, el fet més llampant és l’alçada del PSC, passant de 7 a 11 escons. Esquerra també puja, així com Ciutadans (tot i que amb un sol escó), mentre que el PDECAT, el PP i, sobretot, els Comuns registren la caiguda.

Les enquestes s’han de prendre sempre amb molta cura car només mostren un fotograma de la realitat política, i, a més, un fotograma limitat i esbiaixat. Però sí que marquen tendències. Encara que aquest sondeig no presenti grans trasbalsaments, sí reflecteix processos importants. La resiliència d’ERC ha sorprès a part de l’activisme republicà. Aquest partit, juntament amb JxCAT, ha protagonitzat una lenta claudicació envers l’Estat. La investidura de Quim Torra, amb un programa de “recuperar les institucions” (autonòmiques), després que l’Estat rebutgés tres candidats massa compromesos amb els esdeveniments de la tardor, representa el corol·lari del que veiem des novembre, un abandó de la autodeterminació i del mandant de l’1 d’octubre i l’acceptació de la legalitat de l’Estat espanyol.

Esquerra Republicana ha representat la força més conseqüent i explícita en aquesta claudicació, argumentant que és temps d’eixamplar la base social de l’independentisme i tractar d’explotar el canvi de govern a Madrid, ajornant així l’autodeterminació a un futur llunyà. De facto, JxCAT segueix el mateix camí, però amb un ocasional radicalisme verbal. Per altra banda, la CUP, que experimenta un avenç molt limitat, ha criticat de manera eloqüent aquest traïment del mandat de l’1 d’octubre, i representa de bon tros la força republicana més ferma i combativa. Tot i així, durant tota una etapa, la CUP es va lligar a l’estratègia del processisme, investint Puigdemont i aprovant els seus pressupostos, i en les setmanes crucials de la tardor no va oferir una estratègia independent clara. En els últims mesos, ha denunciat molt correctament la deriva cap a l’autonomisme del bloc republicà. Encara així, l’alternativa de la CUP a la claudicació de la Generalitat roman gaire borrosa, i el partit sovint s’ha limitat a interpel·lar i exigir a ERC-JxCAT a portat endavant el mandat de l’1 d’octubre. Fins ara, la CUP no ha presentat un full de ruta independent suficientment clar a ulls de les masses republicanes. La pilota doncs torna a la teulada del Palau de Sant Jaume.

El marc polític dominant és que la lluita per l’autodeterminació ha arribat a un carreró sense sortida. La força més coherent en acceptar i adaptar-se a aquesta percepció general és Esquerra Republicana, i se’n beneficia a les enquestes. A aquest factor hem d’afegir que el 21 de desembre, JxCAT va rebre vots “prestats” de la base social d’ERC per la promesa (frustrada) del retorn del president legítim, Puigdemont. La qüestió dels presos, naturalment, continua candent. La duresa de la repressió de l’Estat i l’empresonament d’Oriol Junqueras ha fet més acceptable el pas endarrere d’ERC. A més, el recolzament d’ERC de la moció de censura a Rajoy i el seu apropament a Sánchez els ha permès lligar-se a l’optimisme produït per la caiguda del PP.

Dins l’unionisme, la pèrdua de suport a Ciutadans és un fet positiu, encara que mantenen un pes polític preocupant. Endinsats en un enfrontament amb el PP per una mateixa base social sobre una base purament reaccionària, i havent fet colla amb el PP davant la moció de censura, Ciutadans s’ha mostrat a ulls de moltes de persones com el recanvi del PP, la vella dreta fastigosa de sempre amb un vernís de liberalisme. A més, la dissipació relativa de l’ambient d’histèria nacionalista del qual se’n van nodrir durant la tardor els ha tret força, encara que tractin de reviscolar l’odi i l’enfrontament nacional amb discursos incendiaris. Aquest nou context, juntament amb les il·lusions que existeixen envers el govern del PSOE a Madrid, ha permès una lleugera recuperació del PSC, tant en l’àmbit estatal com català.

Per últim, els Comuns i Podemos són víctimes de la seva manca d’independència tant a Barcelona com a Madrid. La seva equidistància durant la crisi de la tardor va convèncer molt poca gent. En un ambient polaritzat i d’una onada repressiva per part de l’Estat la neutralitat era impossible, i la seva equidistància és traduïa en una acceptació del contrincant més fort, l’Estat espanyol. Aquesta postura naturalment no va convèncer massa gent dins la base social republicana, però tampoc entre la majoria d’unionistes que desconfiaven de la seva vacil·lació i inconsistència. Avui, a Catalunya, paguen aquesta actitud. A Madrid, per altra banda, van generar il·lusions envers Sánchez, car no només van recolzar la moció de censura, sinó que van proposar una coalició i van rebre el nou govern amb elogis. Això eleva l’autoritat de Sánchez.

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí